Juanjo García Cañadas

Mercat. La força i l'amenaça com argument, NO

2012-02-18T21:03:00.001+01:00

Vull suposar que l’objectiu és demostrar que les seves actuacions i amenaces responen a una necessària justificació de la seva tasca al front d’una de les organitzacions, que no l’única, que “defensa” els interessos dels marxants que, es diumenge, ofereixen els seus productes al mercat descobert de Sant Feliu de Guíxols.

I, per això, no vull caure en la temptació de trencar el diàleg, malgrat que les declaracions que el president d’aquesta associació (repeteixo, no l’única) ha fet a Radio Sant Feliu convidarien a fer-ho per la seva càrrega ofensiva, personal i institucional, per ser irreals, subjectives i fora de lloc.

I és en aquest sentit que em permeto respondre personalment, des de casa meva, intentant no traslladar a la Institució municipal una guerra que aquest senyor vol focalitzar a l’àmbit personal per a carregar contra una decisió que, en contra de la seva opinió, sí respon a criteris objectius, tècnics i en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, entre ells els 6 comerciants de la ciutat que ofereixen els seus productes al mercat del diumenge, i que és la responsabilitat que ens han atorgat les urnes.

És cert, el dia 9 de gener es van convocar a TOTS el marxants, no als representants de les organitzacions de marxants, de quin seria el nou emplaçament del mercat i la nova distribució provisional de les parades, argumentant quins eren el motius, entre ells la seguretat, la dinamització comercial de la zona, la modernització, la visualitat i l’interès col•lectiu de la ciutat, oferint un temps (més d’un mes que s’ha convertit en dos), per a què els marxants poguessin fer aportacions particulars i col•lectives. Fins i tot, aquest president, es va oferir a presentar una contraproposta seriosa que encara estem esperant.

En aquella mateixa reunió ja es van solucionar alguns temes puntuals, malgrat l’actitud bel•ligerant i de greus insults d’algú que va obligar a aquest Regidor a actuar de manera contundent taxativa per a tallar algun brot violent que s’estava flairant.

Des d’aquell 9 de gener s’han solucionat molts serrells i moltes qüestions puntuals, sempre des de la voluntat dels consens. Fins i tot haig de dir que, respectant la professionalitat d’aquests marxants i de la seva opinió, es va oferir (i així s’ha fet públic) un canvi de posicions si el resultat final no fos positiu.

Per aclarir, la decisió de l’Ajuntament es fer més amplia l’anella comercial del diumenge, utilitzant tot el passeig del Mar, Rambla i Placeta Sant Joan com ubicació del mercat descobert. El litigi, que ara alguns volen magnificar, és que les parades del passeig estiguin esquena contra esquena amb molta esponjositat, la qual cosa donaria una major amplitud visual i física a tot el passeig, tal i com defensa l’Ajuntament, o bé mantenir un passadís central, col•locant les parades cara a cara, tal i com defensen els marxants.

Repeteixo, vaig oferir als marxants que si el resultat no fos positiu, deixant un marge de temps per a fer la prova, organitzaríem les parades amb el passadís central com ells proposen, però cobrint la part de darrera de les mateixes amb un tancat uniforme i agradable a la vista. Això és el que aquest senyor addueix, de manera torticera, com el dret a equivocant-se.

Doncs bé, aquesta és la posició “dictatorial” d’aquest Regidor des d’aquell dia 9 de gener, i que mantindrà final dia 11 de març quan es faci efectiu el canvi: parlar, solucionar situacions puntuals, oferir diàleg i consens i, si fos necessari, reconèixer errors i assumir rectificacions.

Segurament la actitud més coherent i no “dictatorial” és la d’aquest senyor que el dijous passat demana, via registre, una visita per parlar amb l’Alcalde i amb mi mateix, i alhora presenta un escrit a Governació per a fer una manifestació de marxants al mig de la Rua de Carnaval de diumenge, en una clara demostració de que per a ell (segur que no per a tots els marxants) la solució a les seves exigències passa per la força, demostrant una falta de sensibilitat amb els seus clients que, no són altres, que els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, posant fins i tot en perill una dia important com és el carnaval.

De totes maneres, com sempre he fet, continuaré apostant pel diàleg per a solucionar conflictes, sense oblidar que la prioritat és Sant Feliu de Guíxols i els seus ciutadans.

Quieren que asumamos la violación

2012-02-18T14:52:00.002+01:00

Frase desafortunada, falta de sensibilidad y, sin duda, de régimen dictatorial, la que se utilizaba, creo recordar en una película, como argumento para que la víctima de una violación asumiese, con aquiescencia y pasividad, un hecho irremediable.

Hoy, actuando con una violencia, que solo puede esgrimir quien ostenta el poder político absoluto, y amparándose en una supuesta y falsa responsabilidad hacia el interés colectivo, los componentes de ese tsunami azul que representa el PP a nivel estatal junto con sus acólitos en los diferentes gobiernos autonómicos, exigen a los trabajadores y trabajadoras de este país que asuman la humillación y que, de manera sumisa, se apliquen aquello de que “si la violación es un hecho, disfruta”, como si de aquella frase de película a la que hacía referencia película se tratara.

Pero no es ficción, es una realidad cruel que, por atentar a los derechos básicos de la ciudadanía como son la subsistencia y el bienestar físico y mental, no puede más que calificarse como violación alevosa y premeditada, supervisada por el voyerismo onanista activo de aquellos que la incitan y, además, la jalean.

Han unido esfuerzos y con felonía, han montado un verdadero escenario para alcanzar el placer que alimente sus más bajos instintos (intereses), porque sólo así se puede entender tamaño disparate.

Un poder económico que ha provocado la situación, un poder político europeo que ha preparado el decorado y un gobierno español que será el que hará efectiva la consumación; esos son los 3 actores que quieren que disfrutemos, con sumisión, de su “placer”, convenciéndonos, de manera enfermiza, de que su “placer es el nuestro”.

Pero han de tenerlo claro; nuestro climax es el empleo digno, el estado del bienestar y la justicia social, y no podemos ni vamos a tolerar que alguien, o algunos, nos intente convencer de que esa violación de nuestros derechos, disfrazada de reforma laboral y de recortes sociales pueden ser asumibles y gozosos para todos.

No nos dejaremos violar!!!.

Orgulloso de esposa y madre

2012-02-13T08:30:00.000+01:00

- Esto es que tienes hambre. Come una magdalena.

Ésta fue la respuesta que le di a mi esposa cuando, hace 35 años, mi hijo mayor anunciaba insistentemente a su madre que quería salir a conocer el mundo.

Al cabo de unos minutos, con la canastilla bajo el brazo, me manifestó que nos íbamos hacia el hospital. En mi descargo de un aparente “pasotismo” y aunque no represente justificación, era hora dominicalmente intempestiva y yo me encontraba en lo mejor de un juvenil sueño.

Tampoco es justificable que en momento del alumbramiento yo me encontrase degustando unos canelones hospitalarios (no había móvil para recibir el aviso), y que al llegar a la habitación y encontrarla vacía corriese hasta la “sala de espera del nervosismo paterno” de la Clínica La Alianza para encontrarme inmediatamente con el renacuajo que, dentro de pocas semanas revivirá (espero que con mayor acierto y presencia que yo), el emotivo y agradable placer de ser padre.

Recuerdo que ese día mi esposa me ratificó, con rostro cansado y de dolor contenido, su decisión de no repetir. Me imagino que el dolor, al margen de epidurales, debía ser apocalíptico. Pero supongo que la experiencia envidiable de ser madre puede con todo, y la alegría se repitió cuatro veces más.

No me atrevo a contar todas las anécdotas que se sucedieron en el centro hospitalario esa tarde cuando, rodeado de amigos, y celebrando el acontecimiento alrededor de la joven madre y del personajillo acabado de nacer, una enfermera comprensiva nos invitó, de manera inflexible, a abandonar la habitación.

Lo realmente importante ese día, hace ya 35 años, y lo que merece el mayor reconocimiento, admiración i, ¿por qué no?, agradeimiento, es la decisión que tuvo aquella joven rubia de asumir la responsabilidad y el orgullo de ser madre.

Confianza en el verdadero empresario

2012-02-11T16:00:00.001+01:00

Tal y como había anunciado, el Gobierno español ha querido hacer visible su sumisión a los intereses de un capital que, bajo el epíteto de “mercados”, maneja el poder político europeo aprobando, de manera unilateral y bajo argumentos de una lógica aparente pero real incoherencia, una reforma laboral que vulnera y cercena todo aquello que se ha conseguido en el marco de la relaciones laborales, y siempre bajo el principio de consenso, a lo largo de 35 años de democracia.

Un paquete de imposiciones que no puede contentar a ninguno de los actores. Ni a los trabajadores y trabajadoras que ven cómo se avanza en la inestabilidad de sus condiciones laborales, ni a los verdaderos empresarios que, considerándose también trabajadores, defienden que el capital más valioso de su empresa es el humano, siendo conscientes de su aportación social está en generar riqueza propia y colectiva, no supeditando su papel activo al despido sino a la creación de empleo.

Y eso es lo que ha hecho esa patronal disfrazada de empresariado, que es la que realmente ha ejercitado la traición rompiendo el consenso de la negociación, junto con el gobierno español: utilizar la necesidad y el desasosiego de cinco millones de parados, creando una falsa esperanza al afirmar, de manera vil que, sólo haciendo universal la precariedad laboral es posible generar empleo.

¿Qué credibilidad merece un empresario que, viendo una oportunidad real de negocio, renuncia a rentabilizar su inversión pensando únicamente en el despido de los trabajadores? Desde luego, nulo.

¿Qué confianza puede merecer para un inversor un país que para reactivar su economía prioriza mecanismos que incentivan el cierre patronal y no para impulsar la creación de riqueza? Desde luego nulo, salvo para la especulación.

En una coyuntura como la actual, ¿qué sentido tienen unas medidas que parcializan el fomento de la ocupación en unas franjas de edad determinada, en detrimento de las que sí soportan el mayor esfuerzo económico y social? Desde luego, ninguno.

¿Y cómo puede pretender un país ganarse el respeto de sus socios europeos cuando basa sus medidas de recuperación económica en la renuncia a su propio protagonismo y liderazgo, eliminando de un decretazo el consenso que garantice una necesaria paz social? Desde luego, de ninguna manera.

Todavía tengo confianza en los verdaderos empresarios, y quiero seguir creyendo que una gran mayoría cree, como los trabajadores y trabajadoras, que siendo necesarias reformas estructurales en el mercado laboral, estas deben ir encaminadas a la generación de empleo estable y no al reparto de la precariedad.

Camps i Rita, són innocents! Beneïda innocència!!!

2012-01-14T13:36:00.000+01:00

Ahir, fent el zàping habitual, veia imatges del judici contra l’expresident valencià Camps que, amb cara de pòquer, escoltava una gravació a on la seva dona, en conversa amb el “bigotes”, manifestava la seva sorpresa pel regal desorbitat que havien rebut ella i la seva filla.

Fins i tot podria esgarrifar pensar, que no sorprendre, calcular el valor que tindrien els “innocents” regals, de la mateixa manera que tampoc sorprenia, que sí indigna, elucubrar a canvi de què s’han fet.

El que ha quedat demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable, que el Sr. Camps ha enganyat a la justícia i a l’opinió pública; que mentia quan afirmava no tenir cap relació íntima amb el “bigotes”; i que els vestits que deia haver pagat, eren fruit d’un regal d’aquest individu.

I és raonable sospitar que els 12000 euros dels elegants vestits siguin només una simple mostra de la generositat rebuda per Sr. Camps, tot i veien les declaracions de la Sra. Rita Barberà justificant l’acceptació de regals de luxe com un fet habitual dels polítics, i afirmant que rebre una bossa Louis Vuitton està dins de la normalitat. O sigui, que segons aquesta dma, mirall de la decència, aquella felicitació rebuda per correu (ja molt poques pel protagonisme de l’e-mail) amb un valor d’uns quants cèntims, més enllà del valor emotiu, es pot equiparar al d’una bossa amb un valor mínim de 1000 euros.

No hi han prou adjectius per a qualificar l’actitud d’aquests delinqüents habituals (perquè ho són encara que la justícia pogués dictaminar el contrari), més quan en la mateixa plataforma informativa compateixen espai situacions de precarietat laboral, econòmica i social provocades per individus com en Camps, “bigotes” o Rita Barberà.

Sí, situacions que pateixen ciutadans i ciutadanes de peu, i que podrien veure minimitzats els efectes negatius amb una part del cost d’aquests “regals” que “innocentment” reben (cal preguntar-se des de quan estan rebent) “innocents” polítics de mans “d’innocents” i “desinteressats” empresaris.

I ha alguns ciutadans que encara creuen en la bona fe.

Beneïda innocència!!!

Amistad. Orgullo de mi "alma de cántaro"

2012-01-12T12:11:00.000+01:00

Sin pretender generar empatías a través de este reflexión hecha en la intimidad de mi casa, como yo considero mi blog personal.

Y únicamente con el objetivo de plasmar, negro sobre blanco, un sentimiento íntimo en el devenir de la vida cotidiana provocado por situaciones puntuales y para alimento de mi propia endogámica sensiblería, quiero decirme que, por enésima vez, y a pesar del “aspecto feroz” como alguien, con cariño, afirma que traslado en alguna de mis puestas en escena públicas, que esa “alma de cántaro” de la que yo digo ser propietario continua siendo una realidad, y que sigo manteniendo viva la capacidad de sorpresa cuando el valor más importante que creo debe primar en las relaciones personales, como es la amistad, es traicionado.

Lealtad (que no fidelidad), solidaridad, complicidad, comprensión o connivencia son los factores (no necesariamente en este orden) que considero básicos en cualquier relación y que, sin descartar otros que puedan añadirse, forman un grueso complementario que no puede disgregarse, porque únicamente la suma de todos ellos, como si de una ecuación matemática se tratase, da como resultado que el valor x que es la amistad.

Intentar llegar a esa x, sin alguno de esos elementos, sería como resolver una ecuación de segundo grado sólo con un elemento, lo que llevaría una a una reducción al absurdo sin sentido.

Alguien me decía que el quehacer al que he dedicado la mayor parte de mi vida profesional no puede responder a ese planteamiento personal; que esa escala de valores personal a la que yo coloco en la cúspide la relación personal de amistad, es incompatible con la política; que creer en ello no es práctico por lo utópico y que solo puede llevarme, en muchos casos, al sinsabor de la frustración.

Pero quiero seguir teniendo la capacidad de luchar por mis principios, aunque sea consciente de la utopía que representa el conseguirlos, auto convenciéndome de que la posibles actuaciones que impliquen un ataque injusto a ellos por parte de segundos y puedan traducirse en una práctica frustración personal también sirven para alimentar mi firme resolución a seguir defendiéndolos, porque no dejan de ser un alimento al propio ego que da sentido a mi forma de ser, de la que me enorgullezco.

Dels insults i del π

2012-01-10T12:51:00.001+01:00

Si a una persona, en una d’aquelles situacions de confrontació violenta li diuen “trescatorzesetze”, possiblement no entendrà res, i la seva reacció no es traduirà en la resposta que mereixeria un insult d’aquells que, amb “normalitat”, podem rebre quan entrem en un conflicte verbal.

Però, què és “trescatorzesetze”? Quin significat te aquesta paraula que és, al meu entendre, el pitjor insult que pot rebre un ésser humà?

Doncs “trescatorzesetze” és el insult dels insults perquè aglutina tots aquells mots malsonants que es poden verbalitzar i que, per una qüestió de forma i d’educació, tant sols es deixen escoltar als mitjans utilitzant la seva traducció al grec.

Ets un fill de “pi”, ets un “pi”, ets una “pi”. Que et titllin de “pi”, o sigui que et diguin que ets un “trescatorzesetze”, en català, o un π, en grec, és dir-te lo pitjor de lo pitjor.

Relleu a la Menta

2012-01-08T18:02:00.002+01:00

Com cada any, el Restaurant La Menta de Palamós ha sigut el lloc a on hem anat a celebrar l’efemèride de l’aniversari de noces.

Cap restaurant de Sant Feliu pot envejar aquest establiment però, poder fer un àpat a un lloc proper, sense que cap conegut (o quasi ningú), pugui entorpir les converses íntimes de un matrimoni de 35 anys, és un valor afegit a la qualitat del propi establiment.

Avui, però, l’amo de La Menta ens ha comunicat que ha traspassat el negoci. L’edat no perdona i ja és hora de recollit el premi als molts anys de dedicació.

De veritat espero que els que agafin el relleu facin honor a la qualitat dels menjars amb el que hem gaudit durant aquest temps.

Les noces de corall

2012-01-08T17:46:00.001+01:00

És el coral el que està associat als 35 anys de noces. Segons diuen, el material dels regals que es fan (o es feien ja des de l’Edat Mitja) són els que marquen el nom de l’efemèride, des del més fràgil fins el més dur, a mida de que van passant els anys.

Des de l’any (un any) de convivència, representat pel paper, fins els 60 anys que són representats pel diamant.

Però, a diferència del material amb el que està associat la celebració cada aniversari, els 35 anys estan representats per un animal, amb vida pròpia i amb descendència contrastada, perquè el coral està format per petits animals marins que tenen la capacitat de fixar els seus teixits i, malgrat moren, les estructures que van formar es mantenen i continuaran creant estructures, generació tres generació.

Avui 8 de gener de 2012, 35 anys desprès d’aquell 8 de gener de 1977, aquella vida pròpia que vam iniciar la Gloria i el Juanjo, tindrà la seva continuïtat, i les estructures inicials es consolidaran amb estructures de descendència generacional, com si de corall es tractés.

El Nou Pamplona, a Vic

2012-01-07T13:27:00.001+01:00

“Canelons de peus de porc amb escalivada de poma”. Això és el que vaig descobrir a la carta del Nou Pamplona, hereu del Can Pamplona al que anava amb el meu pare (fa més 40 anys), a menjar uns “braonets” de xai que encara recordo.

Eren aquells temps que, amb un dos cavalls, els de Barcelona es desplaçaven a la capital d’Osona, Vic, per a passar el dia o, fins i tot, les vacances de Setmana Santa gaudint del Mercat del Ram a la Plaça Major.

I un aprofitava per comprar embotits, per comprar aquells pans de dos quilos al forn de Tona i, en el cas de la meva família, per a gaudir de la gastronomia d’aquell Can Pamplona que ens oferia uns canelons casolans i els esmentats braons rostits.

Han passat més de quaranta anys i si ja no existeix aquella fonda en la que algun any havia passat la Setmana Santa, sí continua existint can Pamplona, ara Nou Pamplona; I si ja no he pogut gaudir d’aquells braonets, sí que he pogut fer-ho d’aquests “Canelons de peus de porc amb escalivada de poma” i d’un plat de “Cap i pota, com la d’abans” que formen part de la carta breu d’un restaurant en el que no fa joc l’indret ni la ubicació amb aquests dos plats.

La demagògia no és el meu fort

2011-12-22T19:45:00.000+01:00

Possiblement el to sec que acompanya a un impertinent refredat, adobat per la indignació que l’actuació irresponsablement populista i provocadora d’uns polítics locals que, sense ciència ni consciència, tenen com únic objectiu boicotejar l’acció de Govern, i amb l’afegit d’aquell plaer onanista que tenen alguns regidors per a escoltar-se, fent servir el Ple com a plataforma mediàtica per amagar la seva mediocritat o per a donar a conèixer uns plantejaments minoritàriament respectables, va fer que algun company em traslladés la seva percepció de que la meva intervenció al Ple Municipal va ser massa dura.

Havia d’argumentar el vot en contra de l’equip de govern municipal a una moció que demanava la retallada de l’enllumenat nadalenc; convençut de que qualsevol mesura o element (com poden ser les llums de Nadal) que serveixi per a dinamitzar el comerç de la ciutat és positiva, tan a curt com a mig o llarg termini; i afirmant que les mesures correctores d’estalvi no es poden basar només en l’austeritat.

I vaig fer-ho amb convicció i sense demagògia (qui em coneix sap que la demagògia no és precisament el meu fort); i reconec que em vaig sentir malament quan, en el propi Ple algú em va acusar de demagògic per intentar ridiculitzar l’esmentada moció; i, fins i tot, en una segona ronda d’intervencions, vaig caure en el parany de demanar disculpes assumint la falsedat d’aquestes incertes acusacions.

Però en fred, i desprès d’haver rebut el recolzament a les meves tesis i plantejaments de molts ciutadans i ciutadanes, aquell sentiment d’angoixa que ahir tenia molt interioritzat desprès d’argumentar el perquè no podem minimitzar l’efecte dinamitzador que tenen les llums de Nadal en la xarxa comercial de la ciutat, ha desaparegut pràcticament, i les meves argumentacions prenen el caire positiu amb el que estaven presentades, en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols i amb una actitud conscientment bel•ligerant contra aquells que obvien el necessari corporativisme local.

Perquè crec que a l’àmbit local els polítics locals han de prioritzar els interessos locals i, sempre respectant els seus principis personals i ideològics i una necessària i amplia visió plural, han de deixar de banda interessos partidistes per a donar respostes a la realitat de l’àmbit en el que han estat escollits.

Sobre mi mateix

2011-12-08T12:39:00.001+01:00

Avui m’he trobat, tirant la primitiva, a un conegut al que feia molt de temps que no veia (penso que ha de ser molt, perquè ni el recordo, encara que la satisfacció és que ell a mi sí) i en el decurs de la conversa, com si d’un psicòleg es tractés (a lo millor ho és), i amb cert aire prepotent al qüestionar la meva inversió en loteria, com si la gent d’esquerres no tinguéssim dret a ambicionar la sort, em demana que faci una definició professionalment social de mi mateix.

Amb una grandiloqüència educadament mesurada provocada pel rebuig de la seva suficiència l’he dit que hem considerava un home “versàtil, aprenent de molt i mestre de no gaires coses, però sí d’algunes, amb prou formació i experiència transversal i complementària que hem permet dedicar els meus esforços a sadollar la meva set de justícia social, maniobrant sempre amb polítiques d’esquerres sota els principis dels socialisme democràtica, i amb l'objectiu de la defensa dels treballadors i treballadores des del sindicalisme de classe, però sempre amb la visió de la realitat econòmica i social del moment”.

S’ha quedat fotut (ho ha reconegut ell mateix), tant per la resposta com per la meva falta d’interès per la seva trajectòria personal o professional.

Quan ens hem acomiadat, i com si hagués de publicar algun article sobre la meva persona, m’ha dit que utilitzaria aquesta definició de mi mateix en el seu perfil; doncs bé, abans de que ell ho faci, prefereixo dir jo el que li he dit de mi mateix.

El eje franco alemán. Ya no hay Linea Maginot.

2011-12-06T13:07:00.001+01:00

Podía pasar cualquier cosa, y así Francia, después del Tratado de Versalles que puso punto final a la primera Guerra Mundial, comenzó a construir la denominada Línea Maginot con el objetivo de defenderse de otro posible conflicto armado provocado por Alemania.

No sirvió de nada y la faraónica obra no sirvió para frenar la voracidad de una Alemania Hitleriana que, en su claro intento de subyugar al mundo bajo el denomina III Reich, desencadenó la Segunda Guerra mundial.

La experiencia es un grado y el Presidente galo Sarkozy, demostrando a voz en grito de que ha destruido cualquier indicio de Línea Maginot, y aplicándose aquello de que “si no puedes contra ellos, únete a ellos”, ha optado por erigirse en fiel escudero de la cancillera Ángela Merkel y bajo una irreal simbiosis entre ambos, crear un ayuntamiento que marque las pautes para conseguir la aparente estabilidad de eso que llamamos Unión Europa.

Pero, teniendo en cuenta esa experiència del siglo pasado, cabe recordar que en esa avidez germana que desencadenó el conflicto no cabe la fusión bajo objetivos comunes, sino la absorción obligada para alimentar los intereses del precursor. Es decir, “bajo mi yugo o contra mi”.

Ayer, ese eje franco-alemán (mejor germano-francófono, por aquello del privilegio protocolario) decidió de manera unilateral y en una clara ruptura de la Europa de los 17 (no ya de los 25) imponer, para su posterior y segura ratificación por el Parlamento Europeo, sus medidas económicas, llegando al extremo de obligar al resto de países a ceder parte de su propia soberanía para responder a sus exigencias.

Porque no somos 25, ni tan sólo somos 17, son 2 los países que marcan el ritmo económico de Europa, como si ellos no fuesen los culpables de la situación de crisis en la que nos encontramos, y como si ellos no estuviesen también en la misma situación de crisis que padecemos en el resto de países de la Unión Europea. Precisamente las Agencias de Calificación, entre ellas Standard&Poor, no valoran positivamente a Alemania y a Francia, sino todo lo contrario.

Parece como si la pareja germano francesa quisiera disimular sus carencias (o sus ansias de poder) con movimientos amenazadores contra el resto de países, escondiendo una propia realidad que, de conocerse, no sería el ejemplo a seguir por parte del resto de miembros.

Como dato significativo destacar que, si bien es cierto que la tasa de paro en Alemania es muy baja, ello se debe en gran parte a que el trabajo se ha repartido entre la población activa, no creando nuevo empleo, sino rebajando horas de trabajo a la par que salarios. Es decir, han corporativizado la necesidad y cooperativizado la miseria.

Si unos de los puntales que debía sostener Europa era que los ciudadanos i ciudadanas de los países miembros creyesen en la propia unión, bajo la complicidad de objetivos comunes dejando en segundo plano fronteras y sectarismos territoriales, mucho me temo que, con la actitud de Alemania y el seguidismo rayano a la babosidad francesa, están matando la ilusión de los que sí creemos en la Unión Europea, aunque cada vez nos cuesta más hacerlo.

El poder actual és maia

2011-11-30T19:57:00.001+01:00

Sí, cada cop estic més convençut de que els que ostenten elpoder (és igual polític o econòmic) hande ser seguidors dels maia, perquè es l’única justificació possible per a que les mesures que estan aplicant amb l’excusade lluitar contra la crisi tinguin cert sentit.

Segons els maia, el 21 de desembre de 2012 es produirà un canvid’era, que possiblement no el fi del món, i es pot entendre, que no compartir,que els seguidors d’aquesta ancestral cultura utilitzin tots els mitjans al seuabast, per a que es facin realitat les profecies, atacant frontalment l’ordre harmònicestablert, i provocant que la societat trenquiamb el necessari equilibri social generant, alhora, un sentiment de rebuiggeneral que només pot desembocar en confrontació.

Quina capacitat de reacció tindrà la societat quan, demanera agressiva, un petit i minoritari cercle de poder es permet el luxe defurtar la possibilitat de gaudir dels més bàsics drets que s’han aconseguit?

Que esperen que facin els ciutadans i ciutadanes que estan patintuna precarietat creixent en ocupació, salut, educació, serveis socials o habitatge?

Com esperen que es canalitzi la indignació de las ciutadaniaque no tenen la possibilitat de sufragar les seves necessitats més bàsiques?

Possiblement pensen que les teories apocalíptiques, com aquesta,els permeten accedir al selecte cercle dels que tenen el coneixement del que succeeixo del que succeirà i això els donarà més possibilitats de salvar-se, tal comdiu l’historiador Paul Boyer, obligant-se de manera fanàticament religiosa aaplicar mesures que es tradueixin en un cataclisme social.

Però crec que el seu càlcul és erroni i si aquest canvi d’eraprovocat pels poders fàctics de la societat es produeix, no permetrà que ningúgaudeixi de cap immunitat social, ni tant sols els que utilitzen el sensesentit per aconseguir alimentar els seus interessos.

PSC, erem, som i serem demòcrates

2011-11-29T20:07:00.001+01:00

Totes les postures són respectables i, si d’alguna cosa enshem d’enorgullir els militants del PSC és de la nostra pluralitat i delrespecte a totes les posicions.

Per això, de cara al 12è Congrés a celebrar d’aquí uns dies,la legitimitat d’aquells que es postulen per a dirigir el socialisme catalàrepresentat pel PSC els hi permet manifestar les seves opinions amb la finalitatde convèncer als militants de les diferents agrupacions de que la seva opció ésla més adient, i que els delegats o delegades que assisteixin a l’esdeveniment lapuguin debatre, defensar i votar.

Sempre amb llibertat, sense coaccions i seguin les reglesdel joc establertes, és a dir, respectant i seguint els estatuts dels que elPSC, com qualsevol organització democràtica, s’ha dotat a través dels seus òrgansde decisió.

I amb tota seguretat, hem d’aprofitar aquest Congrés per adequaraquests estatuts i variar la mecànica democràtica de les decisions i així sistematitzarmolt més la participació del conjunt de la militància.

Però això no implica que la democràcia interna hagi estat unaassignatura pendent en la presa de decisions del conjunt de la militància delPSC. El que possiblement ha mancat ha sigut lavoluntat binomial (dirigents-militància) d’exigir la participació quecorrespon.

He participat en molts processos congressuals, i quan lesmeves tesis i propostes no han estat recolzades per la majoria, sempre hetingut un cert sentiment de frustració que, suposo, tenen tots aquells queperden un posicionament; però el joc democràtic es basa en l’aritmèticarepresentativa i, “el tanto tienes tanto vales”, és un principi que tot aquell queparticipa en democràcia organitzativa, ha d’assumir. Però sempre he pogut dir lameva, en l’àmbit de representació i de debat que hem corresponia, i sempre hepogut analitzar la gestió d’aquells que democràticament, i seguint les reglesdel joc, han estat escollits, amb el vot majoritari de l’organització, encaraque hagi sigut sense el meu recolzament explícit.

En aquest congrés, els MILITANTS (en majúscula), a travésdels seus DELEGATS i DELEGADES (en majúscula) escollits democràticament en els diferents assemblees de les AgrupacionsLocals, no només haurem de decidir qui dirigirà el PSC durant els propersquatre anys, haurem de debatre i marcar directrius internes i externes quehaurà de defensar el militant que serà Primer Secretari. Posicionaments que totsels militants i simpatitzants han tingut l’oportunitat de DEBATRE (enmajúscula) en el sí de les Agrupacions Locals o Sectorials, presentant les esmenesi propostes que hem cregut convenient.

I a partir d’aquí, el dia 18 de desembre, els MILITANTS (en majúscula)a través dels seus DELEGATS i DELEGADES decidirem si des del PSC hem de defensarpolítiques d’esquerres més incisives; o si ens hem de mantenir lleials alprincipi del catalanisme federal o advocar pel catalanisme de l’autodeterminació; o si hem de fer sentiral Congrés la nostra veu quan es tractin temes que, sense concurrència, afectina Catalunya, o bé ens hem de posicionar com un partit amb la visió simple delnacionalisme. I també, haurem de defensar si hem de variar el sistema organitzatiui de funcionament.

Però sempre amb i des dels principis de democràcia internaque ha tingut, té i tindrà el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Frustración casposa en Sant Feliu

2011-11-25T20:52:00.001+01:00

Con la satisfacciónenfermiza de aquel que vomita un exceso de alcohol ingerido en los bares dondese bebe sin sed, y rodeado por la casposidad de la derechona más rancia, hoyoronda por su reciente hegemonía, ponía en evidencia el engreído perro flauta unclerical y ya anunciado antisocialismo que, desde el 11 de junio de 2011, ha cruzadolos límites del localismo para emular a su desaparecido líder del “unagrandeylibre”y actuar creyendo que la divinidad lo ha tocado para asumir metas más altas.

Se sospechaba, aunqueotros tenían la certeza, que su cacareado apoliticismo no era más que unamáscara veneciana para esconder la verdadera faz de quien no cree en elsistema, en este caso de libertades, y quiere visualizar una falsa equidistanciacon los partidos políticos aunque, paradójicamente, se valga de uno propio parapoder lanzar sus exabruptos con impunidad.

No duda,escondiéndose tras una armadura de auto supuesta honradez y erigiéndose enadalid de sí mismo, hacer del Ayuntamiento su campo de batalla personal y, conel único objetivo de entorpecer la buena marcha del municipio, lanzar retos ala confrontación sin importarle que el daño colateral de su infame actitud esla propia ciudad que él presume de defender.

Y con almidonado porte,más propio de engominados cabellos y de pechos azules surcados por acangrejadassaetas de los años 40 del pasado siglo que de la naturalidad que deberíaprevalecer en la política local, el individuo intenta demostrar compromisocuando lo que traslada es, únicamente, odio y frustración.

Seguro que le reconcomelas entrañas que unos “simples rojos” (como algún apergaminado de susseguidores ha tildado a los socialistas) no hayan aceptado su oferta para ostentarel bastón de mando a cambio de unas paellas.

Con la mismaseguridad también, esas entrañas deben entrado en un estado de shock doloroso cuandoestos “rojos”, negándose a aceptar una de las propuestas más vergonzosas que sepuede hacer a un político, pusieron de manifiesto un estigma de la traición queel susodicho lleva interiorizado y delque, de manera harto inconscientemente consciente, de vez en cuando hace uso y gala.

Y no duda enutilizar la cobarde insinuación, rayana a la difamación personal, profesional ypolítica para provocar crispación y asícalmar el dolor que le produce el desmesurado odio y rencor que lleva acumuladodesde el 22 de mayo de 2011.

Y eso esintolerable.

En ocasiones veo técnicos

2011-11-16T20:27:00.001+01:00

Si dels polítics municipals depengués, moltes de lessituacions generades per la difícil situació econòmica i social que pateix elconjunt de la societat, estarien solucionades.

Viure més de prop la realitat de la ciutadania, com succeeixen el desenvolupament de la tasca política local, fa que els gestors polítics rebinamb més intensitat les inquietuds i les necessitats de la societat i, alhora, elsobliga a cercar solucions urgents en paral·lel la urgència de la mateixanecessitat manifestada pel ciutadà o ciutadana.

Però de tenir la solució a poder aplicar-la va un mónperquè, en molts casos, la lògica de l’administració no té res a veure amb lalògica de la realitat, i allò que en qualsevol àmbit privat podriasolucionar-se amb facilitat i rapidesa, a l’àmbit administratiu públic éscomplica de tal manera que les solucions són inaplicables o, quan es podenaplicar, ja no són efectives.

Un tràmit senzill, quan entra en el mecànica de l’administració,és pot convertir en una travessia inacabable que, de produir-se en el desert, laresolució seria com un miratge en forma d’oasis. No cal dir si aquest tràmit ésrealment complicat!.

I és normal que el ciutadà no ho entengui, de la mateixamanera que també és normal que el ciutadà traslladi la seva incomprensió i,perquè no?, indignació, al que pensa que és responsable d’una aparent (que enmolts casos no ho és) ineficàcia administrativa: el polític.

Però, a qui hauria de traslladar aquest polític la seva indefensió vers un sistema il·lògici, en molts casos, sense sentit?. Doncs al tècnic que, sense sense ser el culpable del sistema (que paradoxalment té la capacitat de canviar el propi poític, encara que d'un altre àmbit), ha se ser fidel a la sevaresponsabilitat, havent de fiscalitzar elcompliment d’una mecànica administrativa que, per molt desmanegada i incoherentque sigui, s’ha de complir, convertint-se en el malson del polític que veu com lomés senzill és converteix en lo més complicat.

Per això, com deia una companya regidora, hem sentoidentificat amb el nen d’aquell anunci que tenint un "sisè sentit" diu allò de,en ocasiones veo tècnicos.

Formació en el treball, una aposta segura

2011-11-14T19:43:00.001+01:00

Per a que les empreses puguin afrontar amb garanties d’èxit lasortida de la crisi s’han d’aplicar fórmules per a guanyar en competitivitat i aixòpassa, ineludiblement, per invertir en I + D + I (investigació, desenvolupamenti innovació); però, pensant que són treballadors i treballadores els que han deportar a terme l’execució dels criteris d’aquests departaments adequant-se a nousmodels i sistemes productius, no faltaria la F de Formació per acompanyar a lesinicials IDI.?

Indubtablement la resposta seria sí, sempre des del punt devista coincident d’aquells que entenem que el capital més important i més rendible d’unaempresa és, indubtablement, el conjunt de treballadors i treballadores; i deque l’objectiu dels empresaris ha de ser crear riquesa en el seu àmbit d’influènciaterritorial (hinterland).

Amb aquesta afirmació, i amb la finalitat de conscienciar dela importància que té la formació ocupacional o continua per a lluitar contrala precarietat laboral, em dirigia a la vintena d’alumnes durant la inauguraciódel curs d’activitats administratives que ha organitzat l’àrea de GuíxolsDesenvolupament de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols amb col·laboració dediferents empreses, a on es faran les obligatòries pràctiques per aconseguir lacertificació professional pertinent.

És a dir, avui a Sant Feliu s’ha donat la simbiosi perfecteentre els tres inversors per a potenciar l’activitat formativa en el mónlaboral:

· L’Ajuntament, com administració que ha de compliramb la seva responsabilitat, invertint en l’aplicació d’iniciatives que facilitin la reactivació econòmicade la ciutat.

· Els alumnes, treballadors i treballadores actiuso potencials, que han d’invertir en la seva predisposició reial a ser receptors de coneixements específics.

· L’empresa, a on els coneixements deixaran de serteòrics i al convertir-se en pràctics, a l’invertir en la creació d’ocupació, es transformaran en benefici empresarialdirecte.

I també els hi deia que, per les empreses, l’aportació de coneixementsespecífics per a desenvolupar amb garanties les tasques productivesespecífiques objecte del contracte laboral té molt més valor que l’acreditaciód’una formació superior que, possiblement, no respondrà a les expectatives de productivitati de fidelització que necessita una determinada unitat de producció perquè, pera fer d’administratiu l’empresari necessita un treballador especialitat entasques administratives, no un treballador amb vocació de metge, arquitecte oenginyer, per exemple.

En fi, com avui, no deixaré de defensar que la formació ésuna aposta segura.

Cal recordar

2011-11-05T12:33:00.000+01:00

De vegades, la incontinència verbal que amaga un afany excessiude sortir als mitjans de comunicació passa factura, i deixa en evidència la falta de credibilitat que traslladen alguns políticsa l’opinió pública quan, de manera inconscient (o conscient), menteixen vilmentper amagar que “se les ha pillao con el carrito del helao.

Surt anunciat al Butlletí Oficial la subhasta d’una part del’herència Anllò i, en comptes de considerar-ho una bona notícia i reconèixer,encara que sigui amb el silenci, que amb la seva acció “censurista” ha fer perdreun any per una falta de criteri, de rigor polític i excés d’arbitrarietat ambels objectius, el cap de l’oposició municipal carrega tintes i es permet elluxe d’afirmar que això segueix el” full de ruta” que ell havia marcat, sensepensar que un “és hostatge de les seves paraules”.

Cal recordar que una moció de censura al 2010, encapçaladapel ara cap de l’oposició, va paralitzar que a la tardor d’aquell any sortíspublicat el mecanisme per a subhastar aquesta herència.

Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció decensura, del qual formava part el cap de l’oposició, va decidir el mecanismesolució, encara que desprès de la moció, el ara cap de l’oposició, abansalcalde, va reconèixer que no ho tenia present. No ho recordava.

Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció decensura, del qual formava part el cap de l’oposició, va reclamar a laGeneralitat els tributs i impostos generats per aquesta herència i que, fins itot, es va buscar un mecanisme de valoració immobiliària que, de no ser per lanegativa del ara cap de l’oposició, hagués permès que ara l’Ajuntament fospropietari d’un dels edificis més valorats dels que ara surten a subhasta.

Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció decensura, del qual formava part el cap de l’oposició, tenia clar quin era eldestí de l’herència Anlló; i cal recordar que l’ara cap de l’oposició quan esva erigir alcalde encapçalant la moció de censura, es va desdir i va prometre atotes les entitats de la població que l’herència era d’ells.

I cal recordar que desprès ha hagut de tornar-se a desdir,públicament, del seu compromís.

De la mateixa manera que cal preguntar-se, sense malicia nisegones intencions, per què els advocats del grup que encapçala l’ara cap de l’oposició,llavors alcalde per censura quan va prometre a les entitats que tota l’herènciaera per a ells i que desprès es va desdir, són els mateixos que representen algrup municipal al que pertany l’ara cap de l’oposició i que, quan era alcalde, va defensar els “interessos”de les entitats aconsellat per aquests professionals de l’advocacia.

Només cal recordar i constatar per arribar a una clara conclusió:si l’afer de l’herència Anlló hagués continuat en mans de l’ara cap del’oposició, abans alcalde per censura, ens trobaríem en el camí erràtic que vainiciar quan va arribar a l’alcaldia, amb un full de ruta (si és que el tenia) quehagués fet embarrancar i paralitzar els projectes de ciutat que ara, amb lasubhasta, poden començar a fer-se realitat.

2011-10-31T19:36:00.001+01:00

Molta ambigüitat amb la que el PP es ha presentat el seuprograma electoral, però les poques dades que ha donat el seu presidenciable posende manifest una capacitat imaginativa sense precedents per a sortir de la maleïdacrisi.

Una recepta màgica que hauria de fer dubtar, o no, alconjunt de treballadors i treballadores d’aquest país de quina opció no han d’escollira l’hora de dipositar el vot a les urnes el proper dia 20 de novembre.

Un plantejament que podríem denominar re-baixa (doblebaixada) equilibrada, és a dir, baixar impostos a les rendes més altes i, com amesura compensatòria, baixar salaris.

Amb aquesta fórmula, el PP pretén incentivar el consum, paradoxalment,posant menys diners a les butxaques del consumidors; pretén que el grancapital, amb l’aplicació d’aquestes mesures, vencin les sinergies negatives d’unaprecarietat que ells mateixos van provocar i de la que, solidàriament, han fetpartícips a tots els ciutadans; pretén que les entitats financeres, amb unminvament considerable de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores,tornin a obrir l’aixeta dels crèdits al consum; fins i tot el PP preténreactivar el mercat immobiliari, incentivant l’adquisició d’habitatge.

Segur que la pretensió del PP era convèncer-me de que, si enMariano Rajoy arriba a la presidència, desapareixeran les polítiques d’austeritati les tisorades, i ho ha aconseguit. Amb el PP, no tindrem amb què ser més austers nitindran d’on retallar.

Si el programa presentat pel PP, (del tot distanciat de larealitat), fos l’explosió d’una supernova, els seus dirigents, (per la mateixadesconnexió amb la mateixa realitat), serien els neutrins, és a dir, partículesgairebé sense massa (propostes), a les quals no els agrada interaccionar ambres (sempre d’esquenes a les necessitats de la ciutadania) i que escapen ràpidamentde tot.

2011-10-29T19:54:00.000+02:00

Malgrat les inqualificables afirmacions d’en Peces Barba que, fent apologia d’un sectarisme territorial, econòmic i social més propi de l’Europa central dels anys 30 dels segle passat que de l’actualitat i que, paradoxalment, ha aconseguit crear aliances argumentals amb el moviment sobiranista de Catalunya més radical, haig de reconèixer que em sento català, fins i tot, dient-me García.

No soc un Bofarull Huguet com la meva avia, casada amb un García asturià; el meu RH té “impureses territorials” i no em dona aquell grau de catalanitat genealògica que les reaccions coincidents que ha provocat el Sr. Peces Barba exigeixen per a considerar-me no mestís; i els meus fills es diuen García i els meus nets, que veuran la llum d’aquí pocs mesos, també tindran García com a cognom, encara que si aquest mal pare constitucional i els seus coincidents seguidors (posicionats, aparentment, a l’altre extrem ideològic) continuen defensant aquestes tesis excloents, García serà una paraula considerada com a territorialment vexatòria i es veuran obligats a canviar-lo per un altra.

No sé fins quina generació els meus descendents hauran de donar les gràcies per haver estat “acollits a Catalunya”.Possiblement els meus nets o els meus besnéts, descendents d’aquell García asturià del que jo soc tercera generació, ja deixaran de tenir l’obligació de d’agrair permanentment a aquells que es creuen amb el dret de monopolitzar el sentiment catalanista per nom o cognom, i podran manifestar, sense absurds anàlisis d’ADN, la seva catalanitat, deixant de ser considerats com apàtrides.

Hem arribat al contrasentit i postures incoherents, aparentment contradictòries entre elles, han aconseguit posar-se d’acord per a estereotipar nacionalitats generacionals i, anant contra tota lògica social, s’estan convertint en els perillosos fonaments d’aquells odis defensats per aquells uniformes que controlen fronteres.

En un món en el que els objectius i la coincidència d’interessos s’amplien territorialment advocant per una amplia accessibilitat, i en un moment de complicació econòmica i social, a on tothom coincideix que un dels factors distorsionadors que l’ha provocada és haver obviat l’aplicació polítiques comunes, aquí a la meva Catalunya, (meva malgrat dir-me García), alguns cauen la barroera provocació d’un anticatalanisme interessat i contesten proclamant-se defensors d’aquella endogàmia nacionalista que els catalans, dient-se García o Bofarull, han rebutjat sempre.

Catalunya ha de liderar i té la capacitat demostrada per a fer-ho, més enllà d’unes fronteres que, per una mal entesa i inconscient autodefensa ens volem imposar, i sense caure en provocacions de dins i de fora que el que pretenen és, precisament, reduir el nostre hinterland i fer-nos perdre en debats interns completament estèrils

OOFF. Legítim sí, encara que de dubtosa moralitat

2011-10-24T17:28:00.000+02:00

La pujada d’impostos i taxes és una de les qüestions quepermet fer més demagògia i que possibilita la utilització d’arguments de caire populistaque, per “jugar” amb la situació de crisi que pateix una gran part de laciutadania, són actituds que emmalalteixen de les dosi de moralitat política necessàrieso, como a mínim, que els hi sobra frivolitat.

Quan avui, l’oposició justificava el seu vot contrari a l’aprovació de les Ordenances Fiscals deSant Feliu de Guíxols amb l’únic argument de “la complicada situació econòmica ila inconveniència de fer créixer la pressió fiscal” però, recolzant-se alhora, enles errònies i injustes decisions supramunicipals (Generalitat i Estat),estaven reconeixent l’encert del Govern Municipal en l’elaboració d’aquestes ordenances.

Per a seguir els arguments utilitzats avui al Ple Municipalpels grups de l’oposició, és cert que s’aplica (encara no de manerageneralitzada) l’IPC previsible. Però clar, tots els serveis que ha de prestarl’Ajuntament (que som tots els ciutadans i ciutadanes) a través d’empreses amb contractes en vigor també repercutiranaquest IPC a l’Ajuntament, que continuem sent tots els ciutadans i ciutadanes.

És cert, es pugen les taxes d’Escola Bressol i Escola deMúsica, però en un percentatge molt més petit que el que hauríem d’assumir elspares si s’apliquessin les retallades de la Generalitat i que, de manerasolidària i coherent, assumeix l’Ajuntament, que som tots els ciutadans iciutadanes.

Si, també és cert que es bonifiquen activitats econòmiquesamb la finalitat de generar ocupació que, sembla que aquests grups s’hanoblidat, és la principal conseqüència de la crisi i un dels principalsobjectius per a contribuir en la seva solució que ha de tenir l’Ajuntament, quesom tots els ciutadans i ciutadanes.

Les bonificacions s’incrementen, com a contribució de l’Ajuntament,que som tots els ciutadans i ciutadanes, per a pal·liar en lo possible la necessitatque pateixen alguns dels nostres conciutadans.

No és just, encara que sigui legítim i comprensible, quealgú utilitzi situacions de precarietat per a treure rèdit polític, fen ús dela demagògia i les males i interessades males interpretacions; això només hofan aquells polítics que pertanyen a partits sectaris, tant siguin de dretes od’esquerres en els seus plantejaments pràctics, que no ideològics.

Circular per la dreta però transitar amb l’esquerra

2011-10-23T13:56:00.000+02:00

El proppassat dimecres, vaig obviar tornar de Lleida per laC-25 (l’Eix Transversal), ja que l’experiència de l’anada va ser prou nefastacom per optar no agafar mai més aquesta via fins que no s’acaben les obres aljuliol de 2013 ja que, amb tota probabilitat, la pèssima organització d’aqueststreballs a la carretera no millorarà enabsolut, el que farà inviable transitar amb les mínimes condicions de seguretat,segons alguns entesos de la mateixa empresa constructora. Però això és un altrahistòria.

Tornant per l’autopista vaig arribar a la conclusió de queel subconscient ens juga bones o males passades (segons qui faci la valoracióposterior) i, fins i tot les predileccions polítiques es posen inconscientment demanifest quan un condueix i, malgrat les indicacions de la Direcció General deTrànsit, la majoria dels conductors manifesten una predilecció per l’esquerra.

Circuli per la dreta! és la “machacona” consigna que apareixen els taulers anunciadors i, en canvi, els conductors continuen circulants perl’esquerra.

Transitar políticament amb l’esquerra dona molta més seguretateconòmica i social que fer-ho per la dreta, i això és un fet contrastat veient l’actituddels ciutadans i ciutadanes, però aquestaseguretat no té res a veure amb la seguretat en el trànsit rodat, a on la seguretatla dona circular per la dreta, que no és el mateix que circular amb la dreta.

Per això, els responsables de la Direcció General de Trànsithaurien de aclarir mediàticament que a la carretera s’ha de circular per ladreta, per seguretat viària, encara que sempre els recorreguts polítics, també perseguretat, s’han de fer sempre amb l’esquerra.

Complicitat del PP amb un altre cop a la Sanitat Pública a Catalunya

2011-10-21T19:43:00.000+02:00

Això és lo mínim que un pot exclamar veient l’actitud del PPcatalà tirant per terra una moció que, presentada pel PSC al Parlament deCatalunya, demanava “deixar sense efecte les retallades previstes en el sistemasanitari públic per a l'últim trimestre del 2011".

La lectura que es pot fer de la posició del PP és tan senzilla compreocupant, si un la mira en la clau electoral que tindrà com escenari elsresultats del proper dia 20 de novembre. El Partit Popular s’ha de garantir elrecolzament de CiU a un possible Govern estatal i, en aquest sentit, és capaç derenunciar als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

La moció del PSC demanava un nou mapa de reordenació de lesurgències sanitàries. Rebutjat per l’abstenció del PP.

La moció del PSC demanava també la reordenació de lesurgències, atenció continuada i transport sanitari urgent. Rebutjat per l’abstenciódel PP.

La moció del PSC demanava l’elaboració d’un nou pla d'activitaten totes les línies del sistema sanitari consensuat amb el consell de direcciódel Servei Català de Salut. Rebutjat per l’abstenció del PP.

El PP, que en un principi demanava que no es tanquessin méscentres d'atenció primària, d'urgències i de determinades zones d'algunshospitals fins a l'aprovació dels pressupostos de 2012, va retirar els seusplantejaments.

Fins i tot el PP va renunciar a la seva petició inicial deno rebaixar el sou als professionals de la salut a canvi de “promoure acordsamb els representants dels professionals de la salut per minimitzar l'efectedels ajustos pressupostaris en les retribucions i condicions laborals delsprofessionals”. És a dir, rebaixar de nou el sou d’aquests professionals peròamb el seu consentiment obliga.

Lo que és lamentable és que amb l’actitud incoherent, alhoraque amb més que segur interessada delPP, s’intentarà manipular (espero que de manera infructuosa) l’opinió delsciutadans sobre el resultat falsament positiu de les retallades que s’estanaplicant sobre la sanitat pública catalana, com si la “presentació, en eltermini màxim de 20 dies, d’un informe amb els resultats obtinguts amb lesprimeres mesures de reordenació dels serveis sanitaris a Catalunya” (tal i comhan pactat CiU i PP per a rebutjar la moció del PSC) fos fiable i significativa,veient les queixes ciutadanes que dia a dia qüestionen la qualitat del serveisanitari a Catalunya.

Realment fa por!!!

Arbitrarietat al Magazine de La Vanguardia

2011-10-20T17:46:00.000+02:00

El proppassat dia 9 d’octubre, el Magazine dominical de La Vanguardia publicava una valoració sobre un establiment de Platja d’Aro, afirmant que el nivell gastronòmic de la zona deixa molt que desitjar.

La crítica de l’articulista, vull pensar que per desconeixement encara que això no sigui justificatiu, sí que mereix un qualificatiu de baix nivell i, també, la resposta reprovadora d’aquells que sí que sabem que la gastronomia de la “zona” no té res a envejar a cap altra.

A continuació, nota dirigida al magazine de La Vanguardia.

Opinión gastronómica sin rigurosidad

Asiduo del Magazine de La Vanguardia y, en entre sus artículos semanales el que analiza habitualmente y con rigurosidad diferentes establecimientos gastronómicos de la geografía nacional, leía con estupor en la edición del 9 de octubre, cómo el articulista afirmaba que en la zona cercana a Platja d’Aro “el nivel de la gastronomía deja mucho que desear”.

Con toda seguridad una afirmación fruto del desconocimiento de una zona que, como mínimo, recoge a tres municipios de la Vall d’Aro (Platja d’Aro, Santa Cristina y Sant Feliu de Guíxols) que, precisamente, pueden presumir de una oferta gastronómica selecta, con restaurantes y restauradores de prestigio.

Como el articulista no debe conocer, en esta zona se ubica en la actualidad y se han ubicado restaurantes a los que se ha otorgado alguna estrella Michelín. Como se obvia, seguro que por desconocimiento, si ampliamos contemplamos el ámbito de influencia de esta zona, peyorativamente tratada por el articulista, nos encontramos con otras poblaciones en las que sus productos, como materia prima, son la base de una cocina específica de gran calidad. Y como el articulista desconoce, en esta magnífica zona se convocan diferentes campañas gastronómicas, por ejemplo el Peix Blau Ganxó, que se celebran en la localidad donde Ferrán Agulló dio nombre a la Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols, que han merecido y merecen un elevado reconocimiento internacional.

No sé si el establecimiento en el que se ha basado la crítica merece una nota alta o baja y, con toda seguridad, en la zona a la que se refiere el articulista existe algún establecimiento que no merece más que un aprobado pero, lo que no se puede cuestionar, desde la generalidad territorial, el nivel gastronómico de una zona que, contrastadamente, no tiene nada que envidiar a ninguna otra.

Juanjo García Cañadas