Va
ser el 4 d’agost quan, oficialment, finalitzava la Festa Major i haguéssim
pogut cantar allò “pobre de mi, s’han acabat les festes de Sant Feliu”, encara
que pels ciutadans l’hora de fer balanç comença quan marxen les atraccions.
Han
sigut dos anys atípics on s’ha de reconèixer que els tècnics responsables han
hagut de fer mil i una p
er aconseguir que es pogués respirar una mica d’esperit
de Festa Major però, des de la meva modesta opinió, el que han corroborat és
que la festa de la ciutat és molt més que un simple cúmul d’activitats on els ciutadans
hem pogut participar, i han obviat que estem davant l’únic esdeveniment que
permet, durant uns dies, poder interactuar de manera intensa amb la resta de
veïns.
La
Festa Major no és només un punt de trobada d’uns dies, és l’esperat punt d’inflexió
social que cimenta la convivència ciutadana de 365 dies l’any, permetent compartir
experiències puntuals de gran transcendència municipal que, a manera
d’activitats i encara que semblin aïllades i inconnexes, estan íntimament
connectades.
Em
reservo la meva opinió sobre si era convenient, sanitàriament parlant, mantenir
la programació de la majoria d’activitats o, com a mínim, de les més
significatives, però el que tinc clar és que a l’aplicar les obligades mesures
restrictives, la Festa Major s’ha desvirtuat.
Les
atraccions, els concerts o els focs d’artifici, sent les activitats programades
més visibles i pràcticament irrenunciables, no són l’objectiu per sí mateix. En
tot cas són el mitjà per aconseguir que els dies de festa sigui un dels
elements importants i útils per a potenciar la convivència durant la resta de
l’any,
No
es pot concebre una fira sense poder passejar pel ben mig de les atraccions,
portant al net o al fill de la mà i saludant a aquell veí que feia temps que no
veies, provocant aglomeracions tot esperant que soni la sirena dels
“caballitos” per anunciar que s’ha acabat la volta, o les multitudinàries
carreres de camells, o els avis i pares apilonats veient com la bruixa espanta
als nens amb l’escombra.
O
que no es pugui menjar un Frankfurt o un botifarró en alguna de les barraques
que gestionen les associacions de la ciutat, esperant amb paciència que una
taula quedi buida.
Els
veïns no acudeixen als concerts programats de Festa Major pel nom o ressò que
pugui tenir l’orquestra, sinó que van a ballar, saltar, cantar i riure, després
de sopar en un dels establiments del voltant, tot criticant com balla la Remei
o si agrada o no el vestit que estrena la Maria, per després acabar prenent una
copa o un gelat.
Com
tampoc té gaire sentit veure el focs d’artifici fraccionats i des de la solitud
del balcó de casa, sense poder comentar i fer exclamacions d’admiració quan les
espurnes de les palmeres cauen del cel o quan després els milers de persones
que han pogut gaudir de l’espectacle aplaudeixen i comencen a deixar lliure la
platja, tot criticant si eren millor o pitjor que els de l’any anterior.
Doncs
poc importen els tradicionals i recurrents entrebancs que els veïns han pogut
patir per arribar a la badia, o si han hagut d’aparcar el cotxe al migdia, o si
no trobaven una taula en una cafeteria per a fer temps, o si després es fa
impossible fer un volt per la fira, doncs aquest cúmul de circumstàncies és el
fi de festa de sempre, i els que ens permet mostrar amb orgull la Festa Major
als nostres visitants, com si d’una tradició es tractés.
I
sens dubta, la festa Major n`és una tradició cultural i social de Sant Feliu, i
com totes les tradicions s’han cuidar i no posar-les en perill.
