dissabte, 25 de juliol de 2020

Museu Thyssen a Sant Feliu? Sí!


Sí sense dubtes.

Però fins aquí doncs, com no podia ser d’altra manera, moltes són les qüestions que es susciten a partir d’aquesta afirmació taxativa i que poden supeditar que un projecte que hauria de merèixer una acceptació general, no sigui recolzat pel conjunt de la ciutat, entrebanc important que l’Ajuntament no ha sabut vèncer.

El Museu Thyssen a Sant Feliu, SÍ amb majúscules, però amb reticències; no en va estem parlant d’un projecte ambiciós que hipotecarà la ciutat durant molts anys, doncs un cop iniciat no hi haurà possibilitat de rectificació.

No crec que annexar un nou equipament a un element arquitectònic de més de 1000 anys, com el monestir, sigui una bona idea, malgrat es facin esforços d’integració, doncs la diferència temporal és massa gran, i serà ineludible el fet que el monestir benedictí pateixi una lògica agressió patrimonial, tècnica i arquitectònica que afectarà a la seva visualitat, i que traurà valor a l’element cultural de “ciutat” que, ara per ara, marca la diferència històrica amb les localitats del nostre entorn.

Aquí em ve a la a la memòria el Castell de Santa Ana, a Castro Urdiales, on es va annexionar en els murs exteriors d’una edificació datada abans del segle XII, un visible ascensor de vidre. Un veritable nyap, per molt pràctic que fos.

Ningú podrà dir que no hi ha a Sant Feliu altres indrets per a construir el museu, sense córrer el risc de fer malbé el Monestir posant en perill el nostre patrimoni històric.

Però penso que hi ha una reflexió obligada, més enllà del que representa la construcció del nou equipament i dels 7 milions d’euros d’inversió que es preveuen i que, vist el respecte que demostra aquest Ajuntament als pressupostos d’obres executats, segur serà molt més elevat.

Em refereixo a l’amortització i rendibilitat d’aquesta important xifra, doncs serà a partir del 2024, previsible data d’inauguració, quan els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu tindrem constància de si podrem assumir aquesta espècie d’aposta hipotecària.

És després de l’adquisició quan comença el veritable esforç financer, doncs aconseguir diners per comprar pot ser senzill, però fer el manteniment és molt més onerós i dificultós, sobretot quan no hi ha cap garantia de que aquesta inversió generi retorn econòmic tangible.

En aquest moment sembla que hi haurà diners per a construir el museu, encara que la major part els posem els ciutadans mitjançant les arques municipals, aguantant la burla quan afirmen, alhora, que el Museu Thyssen a Sant Feliu és un “projecte de país”, malgrat la Generalitat no posa un euro.

I clar, si no posa un euro ara per a construir, quina garantia hi ha de que el posin per a sustentat i fer sobreviure el projecte, fent-lo sostenible i viable?. Cap ni una.

Per a que realment fes creïble que estem davant un projecte país, l’aportació de l’Ajuntament hauria de ser merament logística i infraestructural, i el gruix de d’inversió a càrrec dels estaments supramunicipals, especialment de la Generalitat, i abans d’iniciar-ho, tenir pactada la gestió des de l’Ajuntament, amb totes les garanties de manteniment i desenvolupament futures.

Un projecte d’aquest tipus mereix una atenció especial i, malauradament, em dona la sensació que, per qüestions mediàtiques, l’Ajuntament ha optat per allò de que “Deu proveirà”
   

Cap comentari:

Publica un comentari