dilluns, 27 de gener de 2020

Masoquisme per responsabilitat


Jo diria que avui, com a ciutadà, he fet un exercici de “masoquisme responsable” doncs, sent conscient del que anava a viure, he decidit seguir el Ple del Parlament de Catalunya on, al marge de l'ordre del dia en relació als pressupostos de la institució, segur s'anava a prendre alguna decisió sobre la continuïtat del MHP Torra com a Diputat i com a President de la Generalitat.

El meu masoquista exercici ha arribat a l'extrem d'intentar “il·lustrar-me” veient com en una taula amb col·laboradors, algú totalment entregat a la “causa” groga, anaven a opinar sobre el tema.

A final he desistit, i després de la intervenció per videoconferència d'un professor de dret de Sevilla (que a TV3 li ha hagut de costar molt trobar pel nivell de les seves opinions), he optat per posar la televisió a disposició de la meva neta i que pogués veure dibuixos animats que segur projecten més serietat i sentit comú que els protagonistes d'avui.

No seré jo qui desqualifiqui ni qüestioni els arguments de tot un professor universitari d'un camp diferent al meu, excepte quan les seves interpretacions sobrepassen la línia de la lògica, i suposen un insult a la meva intel·ligència, alguna cosa que habitualment intenta fer amb la població la classe política.

Doncs que per a “jutjar” el que se li està fent al MHP Torra un s'oblidi que existeix un acte del TS que ratifica la resolució de la JEC, i que també s'oblidi de la desestimació del recurs del MHP que ha donat peu a aquest acte, i que s'arribi a afirmar que sí que va haver-hi un delicte de desobediència, però per poc temps -com si un assassí pogués matar a un altre només una miqueta- és la demostració del nivell argumental que tenen els defensors del President o del exPresident, depèn de qui l'interpreti, i impropi d’un professor.

En general avui els diputats catalans han demostrat una altra vegada, com ho porten fent fa uns anys, que els ciutadans els importem un ou i que les seves retribucions no depenen de treballar políticament a favor de la població, com hauria de ser, sinó d'abusar d'un sistema polític que ells mateixos controlen responent al seu propi interès, i que no els penalitza per molt que actuïn amb màxima perversitat en un escenari de ridiculesa permanent.

Perquè fer el ridícul i riure's del personal, és que el President del Parlament suspengui el Ple en considerar que dir a Torra delinqüent és un insult intolerable, oblidant que és una delictiva actuació -que ell mateix va confessar en seu judicial-, la que li ha portat a la inhabilitació per desobediència. ¡Com si fos la primera vegada que s'ha titllat de delinqüent, o coses pitjors, a un representant polític!

Perquè és fer el ridícul i riure's del personal que el Parlament de Catalunya avali a un President de la Generalitat inhabilitat que, per dignitat, hagués hagut de dimitir.

Perquè ridícul, insultant alhora que indecent és que avui els diputats decideixin suspendre el Ple i prendre's 7 dies de festa.  

I perquè és ridícul i absurd, propi d'un mal espectacle de circ, que portin a votació els pressupostos de la cambra, i que es perdi la votació perquè els qui els han elaborat ni els presenten ni els defensen.

No seria el moment ja que els ciutadans diguéssim, basta! i enviéssim a aquests impresentables a un viatge de plaer extrem per on amarguen els cogombres? 



divendres, 24 de gener de 2020

SFGuíxols. Decisions ante Gloria


- No seria aconsellable tancar els centres escolars?
- No, perquè no nevarà.
- És que està nevant!
- Que no, que no, que no nevarà.

Aquesta és la conversa telefònica que el 8 de març de 2010, al migdia, vaig tenir amb un responsable d'Emergències de la Generalitat de Catalunya i que em va portar a decidir, com a responsable de la seguretat de Sant Feliu de Guíxols, i juntament amb la Regidora d'Educació Júlia Vendrell, a donar l'ordre de suspendre les classes escolars i tancar els centres educatius de la ciutat.

I no ens vàrem equivocar!, doncs una hora després de la conversa amb la Generalitat aquell dilluns, la ciutat es va veure sumida en un caos de total falta d'electricitat que es va allargar fins al dissabte 13 de març.

Hauria pogut decidir mantenir la normalitat ciutadana en un primer moment, però la lògica i la responsabilitat em van aconsellar fer cas omís de les indicacions de la Generalitat i no posar en risc la integritat d'escolars de la ciutat.

I repeteixo, vàrem encertar!, doncs de no haver suspès les classes hauríem hagut d'actuar de manera urgent i accelerada, el que hagués portat a córrer un risc innecessari incrementant el perill que aquell caos va provocar.

Puc dir que aquella decisió, i les posteriors que vérem prendre en aquelles dates, van ser agrament criticades pels polítics locals que són els que, paradoxalment, avui manegen els fils de la ciutat i que els van portar, de manera lícita però il·legítima a presentar una moció de censura, justificant-la per una suposada mala gestió del govern municipal davant una situació climàtica incontrolable, canalitzant de manera injusta el malestar de la ciutadania.

De la mateixa manera que crec vàrem actuar amb total responsabilitat aquella setmana de 2010, crec que jo hagués actuat com s'ha fet des d'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols davant la borrasca Gloria, ordenant el tancament dels centres escolars, evitant així possibles conseqüències que tots haguéssim lamentat.

És cert que els perjudicis per a algunes famílies han pogut ser importants, i que potser ha faltat que l'Ajuntament hagi sigut proactiu a buscar solucions locals per a, de manera puntual, aconseguir nivells de conciliació laboral amb connivència amb la Cambra de Comerç, per exemple, però això no treu que la situació ha requerit prendre decisions en benefici de la ciutadania i, especialment dels escolars.


dilluns, 13 de gener de 2020

Reformas Laborales. Derogación global e inmediata


Estoy expectante por saber hasta dónde llegará el cumplimiento del compromiso del Presidente del Gobierno para derogar la Reforma Laboral del 2012, aunque la verdad es que desearía que también se derogase la del 2010, a pesar d entender que eso es prácticamente imposible por mil y una razón.

Creo que la derogación es complicada y compleja, como así también lo reconoció tácitamente y casi de manera explícita Pedro Sánchez cuando la supeditó a la negociación de un nuevo Estatuto de los Trabajadores con la voluntad de eliminar los preceptos más lesivos, pero asimismo estamos ante una necesidad en respuesta a un compromiso electoral que debería cumplirse de manera inmediata, sin derivadas ni condicionantes basadas en la defensa de un necesario consenso con la patronal, pues no podemos olvidar que esas reformas laborales se aplicaron de manera unilateral por el gobierno de turno, sin respetar acuerdos y/o desacuerdos.

A estas alturas ya no basta con la anulación inmediata del artículo 52.d del estatuto de los Trabajadores -que, por cierto, ya hubiese podido hacerse efectiva hace tiempo-, y aunque debe reconocerse que es un paso importante no debe convertirse en un simple gesto que permita ralentizar la iniciativa global de derogación que permita ganar tiempo, sino que la iniciativa debe ser mucho más ambiciosa e ir acompañada de la abolición, también inmediata, de otros artículos pues de lo contrario las presiones que recibirá el Ejecutivo serán mucho más intensas e impedirán el objetivo que, en teoría, persiguen sindicatos y Gobierno

dissabte, 11 de gener de 2020

Hablar no es ceder

Ciertamente, hablar no es ceder, pero tampoco implica negociación pues, en este caso poco o nada de lo que una parte pretende hablar es susceptible de negociar.
Eso siempre partiendo de la premisa de que el objetivo real de las partes sea llegar a un acuerdo, que creo no es así.
A mi modesto entender nos encontramos ante un escenario falso, atemporal y sin fecha de caducidad que, a pesar de la postura coherente que defiende el PSC y a la que alude Joaquim Coll en su artículo -diálogo, negociación y pacto-, no es más que una puesta en escena para marear la perdiz con la mirada puesta en objetivos electorales.
Los que nos hemos dedicado, y seguimos dedicando parte de nuestro tiempo, a la conciliación, mediación y negociación sabemos que afrontar un diálogo con nula posibilidad de llegar a un acuerdo, sólo conduce a la frustración, y eso tiene consecuencias.