SFG i el dret a badar

Tenim el dret indiscutible i bàsic de poder gaudir de la nostra ciutat.

És allò que l’Alcalde Josep Vicente definia com el “dret a badar”, és a dir, poder observar bocabadats i amb admiració el nostre entorn urbà amb la tranquil·litat de que no ensopegarem ni trepitjarem res que estigui fora de lloc.

Amb totes les variables i derivades que un pugui imaginar, aconseguir fer possible l’exercici d’aquest “dret a badar” hauria de ser l’objectiu final pel que hauria de treballar qualsevol govern municipal, doncs que la població visqui la ciutat amb tot allò que això pot representar, -que no és el mateix que viure a la ciutat- és pel que en definitiva els polítics locals estan escollits, i hauria de ser l’element en el que es basés la construcció i consolidació de qualsevol model de ciutat.

Malauradament els responsables polítics municipals han obviat aquesta realitat, i han creat un  full de ruta basat en l’autodeterminació personal, renunciant a la indispensable connivència que hauria d’existir entre ells i la ciutadania amb l’objectiu d’aconseguir una ciutat de  tots i totes que contemplés el futur.

Als veïns de Sant Feliu ens han tret el “dret a badar”, doncs aquest dret només es pot exercir havent participat en la projecció i realització de l’entorn, cosa que l’Equip de Govern no ha permès a l’eliminar qualsevol possibilitat de participació, o bé generant prou confiança en les seves actuacions per a què els ciutadans i ciutadanes puguem tancar ell ulls, coda que l’Equip de Govern tampoc ha fet.