És allò que
l’Alcalde Josep Vicente definia com el “dret a badar”, és a dir, poder observar
bocabadats i amb admiració el nostre entorn urbà amb la tranquil·litat de que
no ensopegarem ni trepitjarem res que estigui fora de lloc.
Amb totes les
variables i derivades que un pugui imaginar, aconseguir fer possible l’exercici
d’aquest “dret a badar” hauria de ser l’objectiu final pel que hauria de
treballar qualsevol govern municipal, doncs que la població visqui la ciutat amb
tot allò que això pot representar, -que no és el mateix que viure a la ciutat- és
pel que en definitiva els polítics locals estan escollits, i hauria de ser l’element
en el que es basés la construcció i consolidació de qualsevol model de ciutat.
Malauradament els
responsables polítics municipals han obviat aquesta realitat, i han creat un full de ruta basat en l’autodeterminació personal,
renunciant a la indispensable connivència que hauria d’existir entre ells i la
ciutadania amb l’objectiu d’aconseguir una ciutat de tots i totes que contemplés el futur.
Als veïns de Sant
Feliu ens han tret el “dret a badar”, doncs aquest dret només es pot exercir havent
participat en la projecció i realització de l’entorn, cosa que l’Equip de
Govern no ha permès a l’eliminar qualsevol possibilitat de participació, o bé
generant prou confiança en les seves actuacions per a què els ciutadans i
ciutadanes puguem tancar ell ulls, coda que l’Equip de Govern tampoc ha fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada