dissabte, 22 de desembre de 2018

SFG. El fariseisme de la donació de sang


Fa molts anys que ho soc, i reconec que em vaig fer per interès personal, doncs fa 40 anys ser donant de sang et permetia visitar als pacients ingressats a la Residencia Francisco Franco, ara Hospital de la Vall d’Hebron, fora de l’horari estipulat de visites.

Després de tots aquests anys continuo sent donant habitual, i em poso a disposició del personal sanitari que fa les extraccions sense necessitat d’esperar les necessàries campanyes que organitzen associacions i centres hospitalaris, i només qüestions puntuals relacionades amb la salut m’han impedit donar sang en algun moment determinat.

Penso que donar sang hauria de ser quasi una obligació de tots els ciutadans als que la seva salut els hi permet fer-ho; fins i tot m’atreviria a dir que hauria de ser una de les aportacions que els usuaris haurien de fer al sistema públic de salut.

Però obligació o  no obligació, ara per ara és una acció completament altruista, que hauria de respondre només a la consciència i la responsabilitat personal, i mai a interessos mediàtics que es posen de manifest els dies que es programen campanyes específiques.

Per això m’emprenya quan es fa ostentació d’allò que hauria de ser un deure, i quan sobretot certs polítics aprofiten per a fer-se la foto previ, durant o després de una campanya local de donació de sang.

Quants d’aquests personatges, que fa uns dies es posen davant de les càmeres fotogràfiques anunciant una campanya de donació, faran avui una donació efectiva?

Quants d’aquests personatges, si avui donen sang, continuaran sent donats?

Donar sang és una experiència, però fer-se donant de sang és una superexperiència, com dia la campanya de Sant Feliu; per això m’agradaria encoratjar als polítics locals a que la seva aportació vagi més enllà de la simple foto o d’una extracció puntual d’avui.   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada