A Catalunya, violència o tensió?

Opinava ahir l’Enric Hernández, en un article d’opinió publicat a El Periódico -i com opinió, subjectiva alhora que respectable-, que a Catalunya estem patint una escalada de tensió, però que en canvi no vivint un clima de violència.

Si s’atén exclusivament a la definició que fa l’OMS, per exemple, com “l'ús intencionat de la força física, amenaces contra un mateix, altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort", el periodista té raó, doncs llevat d'episodis puntuals, aquesta tensió encara no ha provocat una generalitzada confrontació física entre ciutadans i ciutadanes. 

Però jo crec que la millor definició és la que considera la violència com un “comportament deliberat, que provoca o pot provocar danys físics o psicològics a altres essers”, i a partir d’aquí m’atreveixo a canviar els termes de l’article de l’Enric, afirmant que vivim en un clima de tensió i patim una escalada de violència.

Només és necessari llegir, escoltar o mirar la premsa per assabentar-se de que aquests fets puntuals de confrontació ja no són tan puntuals, i que les intervencions policials per evitar contactes físics entre postures comencen a ser cada cop més habituals. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

Les xarxes socials són un clar aparador de l’ambient que respira la societat, i és fàcil comprovar que les sinèrgies que imperen són més negatives que positives, convertint l’amenaça i l’insult en la manera “natural” de debatre i opinar. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?

I tots som coneixedors d’alguna relació personal deteriorada, fins i tot a l’àmbit familiar i professional. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

No podem negar la major i aparentar que no passa res, amarmotant-nos com diu la Rosa Montero, per acabar considerant normal unes actituds violentes que mai poden estar dins de la normalitat, doncs tan violent és el que provoca la violència com qui la fa explícita.