divendres, 25 de maig de 2018

Noves eleccions


No m’agraden les mocions de censura doncs malgrat ser lícites, que no vol dir legítimes, responen als tacticismes dels partits polítics per assolir el poder que les urnes no els hi van atorgar.

A més a més l’exercici de la política està tan perillosament desprestigiat, que no ens podem permetre el luxe de contribuir a consolidar la desafecció creixent que patim, que és el que faran si ens furtem a la ciutadania el dret a expressar la nostra voluntat.

Entenc que si els partits polítics decideixen tirar endavant una moció de censura per a fer caure el Govern de Mariano Rajoy, ha de ser per raons objectives de les seves nefastes polítiques i no sota la justificació de la molt coneguda corrupció de molts dirigents del PP, que després de la sentència d’ahir sobre el cas Gürtel, sembla que ens vingui de nou.

Crec que en aquest moment, la responsabilitat i el sentit comú d’en Mariano Rajoy seria convocar noves eleccions, però estic convençut que això és simplement un desig utòpic d’un, jo, que continua creien en les moltes dosi que d’utopia ha de tenir l’exercici de la política.

Per això una possible moció de censura hauria de venir acompanyada pel compromís d’una convocatòria de noves eleccions generals de manera immediata, doncs l’objectiu ha de ser canviar radicalment les polítiques, sense oblidar que per fer-ne efectives de noves, un nou govern necessita l’aval explícit de la ciutadania, i això només es pot aconseguir amb una nova convocatòria electoral, amb candidates i candidats també nous.


dijous, 24 de maig de 2018

La palabra, un arma de futuro


Aún a riesgo de ser insultado y vilipendiado, no me quedaré callado como un mero espectador, y continuaré provocando el debate que permita confrontar ideas y opiniones desde el sano diálogo, pues siendo cierto que las palabras pueden ser un arma letal no dejan de estar cargadas de futuro, tal y como decía Celaya de la poesía.

Porque  aunque la visión particular de futuro se corresponda con nuestro presente o nuestro pasado, siempre aspiraremos a que se convierta en ese futuro que estamos condenados a compartir, y merece la pena que hagamos todos los esfuerzos posibles para diseñarlo.

Ya hemos dilapidado demasiado tiempo, pues la complacencia contemplativa por miedo, comodidad o complejo de unos,  y la interpretación de aquiescencia a sus planteamientos que de esa actitud han hecho los otros, ha provocado un relato endogámico y monótono al que todos hacen oídos sordos, y que no puede ser la base sobre la que reconstruir nuestra obligada convivencia.   

Ahora nos toca actuar a los ciudadanos y ciudadanas, apartando y relegando con energía a aquellos que aparentemente apuestan por el diálogo, pero que en realidad solo quieren utilizar la palabra como arma para poner en valor las discrepancias.

Apelando de nuevo a la poesía de Gabriel Celaya.

"Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan (mos)
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo".


dimecres, 23 de maig de 2018

El espacio público no es de nadie


Defienden aquellos que quieren utilizarlo como si de una propiedad privada se tratase, que el espacio público es de todos, legitimando cualquier actuación o acción que allí se quiera llevar a cabo, sin importar que el vecino también lo considere de su propiedad y que del mismo modo, crea que puede hacer en él lo que desee.

De manera constatada, esto está provocando cada vez más frecuentes situaciones conflictivas en unos espacios calificados como públicos, pues confluyendo intereses diversos -algunos totalmente contrapuestos-, y desde un mal entendido ejercicio de la libertad en una supuesta propiedad compartida, es irremediable que se llegue a la confrontación personal.

Si los ciudadanos y ciudadanas llegamos a entender que los lugares públicos no son de nuestra propiedad, sino que simplemente tenemos el dominio y que cualquiera puede circular por ellos respetando el fin para el que fueron creados, podremos concluir que son puntos de encuentro de la población donde todos deben sentirse cómodos, y no espacios para poner de relieve las diferencias.

Hoy parques, jardines, carreteras, calles, edificios públicos y últimamente playas, son espacios públicos ocupados por simbología representativa de una legítima reivindicación política, pero donde los impulsores de esas acciones no entienden que son simplemente usufructuarios junto con el resto de la ciudadanía, en absoluto propietarios, pues los espacios públicos no son propiedad de nadie.

Sería injusto obviar el protagonismo que tienen las administraciones responsables de gestionar y mantener los espacios públicos, que manteniendo una actitud política de pasividad manifiesta que junto a la tolerancia silenciosa demuestra complicidad punible, eluden velar por potenciar el respeto a las reglas convivencia, cerrando los ojos a situaciones que por acción/reacción pueden provocar violencia gratuita.



diumenge, 20 de maig de 2018

Govern d’en Torra: mofa i escarni a les dones


Deia el periodista Albert Soler, en un article publicat al Diari de Girona, que l’Elsa Artadi sembla haver caigut en política directament desembarcada d´un veler d’una regata, i veient la seva actitud prèvia a l’anunci que ha fet en Torra sobre la composició del seu Govern, té raó.

I no només per, com diu en Soler, la “pinta que gasta” -cabellera rossa al vent tipus anunci Pantener i riure simpàtic de premsa groga-, sinó perquè és conscient de ser el centre d'atenció i vol continuar sent-lo en aquest executiu del que forma part, al més fidel estil del pijerio que es donava fita en les festes posteriors a les esmentades regates, on les poques dones participants es convertien en centre d’atenció. I si només hi havia una, millor.

Fins i tot m’atreviria a afirmar que l’Artadi és l’artífex del Govern d’en Torra o que ha tingut la màxima incidència per decidir que figurin només tres dones entre catorze persones, en clara actitud de mofa i escarni d’en Torra i el seu Govern a la participació femenina.

El que dos d’aquestes conselleres sigui l’aposta paritària d’ERC i l’Elsa Artadi sigui l’única aportació femenina del grup d’en Puigdemont, fa sospitar que més enllà de la capacitat i l’alta vàlua professional d’aquestes tres dones -que no en tinc cap dubta que la tenen!-, hi ha un altra element decisori per a què el Govern de la Generalitat hagi decidit menysprear les dones, i ha de ser el protagonisme personal de qui vol demostrar que té la majoria.
No vull pensar que a la xenofòbia haguéssim d’afegir misogínia.





dissabte, 19 de maig de 2018

No a la privatización y sí a la remunicipalización


Para los que creemos que la mayor garantía para la prestación del servicio público es la gestión directa desde la Administración en cualquiera de sus modalidades, la nueva Ley de Contratos del Sector Público (LCSP), tras las enmiendas introducidas por la derecha política (PdCAT, PP, C’s y PNV) es un verdadero “jarro de agua fría”, pues continuará priorizando el beneficio empresarial privado al interés de la ciudadanía.

Es continuar avalando la privatización, y mantener la puerta abierta a aquel mercadeo que por una cantidad simbólica ponía en manos del capital privado empresas públicas rentables, atendiendo a razones en absoluto relacionadas con la mejora de la gestión o la rentabilidad, sino a motivos inconfesables de índole comercial, profesional, fraternal, de amistad o de cercanía de pupitre escolar.

Todos recordamos cuando a finales de los 80 y principios de los 90 se impulsó la venta de empresas públicas que representaban las “joyas de la corona”, campaña que en teoría tenía como objetivo un saneamiento de las arcas del estado mediante ingresos directos, pero que en realidad perseguía un ahorro en la gestión y el beneficio de terceros.  

Y no se trata de que la iniciativa privada no pueda participar en la gestión de determinados servicios públicos, ya que hay diferentes mecanismos para impulsar necesarias cooperaciones empresariales público-privadas, sino de que la Administración no ponga a subasta y venda aquellos servicios sobre los que tiene responsabilidad directa y de los que debe garantizar su prestación.

Si alguien se pregunta qué servicios se ponen en manos privadas, la respuesta es obvia. Los que no generan pérdidas, pues sería absurdo pensar que el capital privado hiciese una inversión de manera altruista.

Y si son rentables y garantizan la prestación, ¿por qué cederlos? O, como es el caso, ¿por qué políticamente se imposibilita su recuperación?.

Seguro que se suscitan mil y una respuestas, aunque yo creo que el común denominador seria por interés, y no precisamente del contribuyente.


divendres, 18 de maig de 2018

SFG. Afer escopetes. Falta esperit d’esmena


Reconec que tinc debilitat i admiració per la tasca que fan les policies locals, i especialment la de Sant Feliu de Guíxols, la meva ciutat -que a més vaig tenir l’honor de ser-ne responsable-, i per això m’emprenya quan algú, de manera gratuïta s’adjudica mèrits a costa d’aquests professionals, sobretot quan el que realment vol es amagar que han fotut la pota, com és el cas.

Simple i planerament han fet una “gran cagada” comprant armes llargues com a dotació de la Policia Local, sense tenir en compte que, tal i com ja van manifestar tècnics i fons de la Generalitat, la normativa vigent no permet que les policies locals portin escopetes, però que tot i això, aprofitant “l’oportunitat” com si d’una fira de rebaixes es tractés a l’estil de l’Associació Nacional del Rifle, van decidir gastar-se 7.000 euros.

Com he defensat sempre, i l’altre dia ho defensava en el decurs d’un col·loqui al que em van convidar fa uns dies sobre política municipal, els polítics tenen dret a equivocar-se, doncs  equivocar-se honradament exercint la política és símptoma inequívoc de que es prenen iniciatives, sent necessari reconèixer l’errada, intentar esmenar-la i assumir les conseqüències que es derivin.

Però com és habitual, a Sant Feliu les actituds són diferents, i per fugir del necessari propòsit d’esmena s’opta pel menyspreu al ciutadà que critica, i al ja recurrent culpar a l’herència anterior, que després de tres anys de govern ja és ridícul.

Les medalles que es posen presentant com a valor seva empatia, dedicació, respecte i compromís  amb la Policia Local de Sant Feliu comença fa 8 anys, quan aprofitant una barroera i provocada ocasió, van utilitzar els caps de la policia com a cos de companyia de l’Alcalde, sense entendre que hi ha una diferència entre alcalde i alcaldia.

Va continuar amb la negativa d’adquirir armilles antibales, manifestant irresponsablement que “el policia que vulgui una armilla que se la compri”, i que va provocar que alguns agents optessin per demanar bestretes per adquirir aquest material de seguretat.

La primera decisió del govern va ser sostreure 4000 euros de les seves retribucions, aproximadament, a cada policia, vulnerant el pacte de condicions de treball, per acabar al final en la mateixa situació.

Van eliminar la policia de proximitat, un servei altament valorat per la ciutadania, i que va ser exemple a seguir a moltes poblacions.

Al final van fer la prevista dotació d’armilles. Prevista!.

Van canviar els vehicles per obligació, doncs s’havia acabat el contracte de rènting. Finalització del contracte!

Van canviar les armes per necessitat del moment.

No m’estranyaria en aquests 500000 euros que presumeixen d’haver invertit com iniciativa de govern per millorar la dotació afegeixen, per exemple, el vestuari, els complements, emissores, portàtils, etc.

Crec que la Policia Local de Sant Feliu està demostrant dia a dia la seva professionalitat i el seu compromís amb la ciutadania, més enllà de moltes actuacions que no es fan públiques i que responen a mesures preventives per evitar accions contra la seguretat ciutadana, i el que no mereix és que els polítics municipals la col·loquin en el punt de mira mediàtic per amagar les seves cagades, com és el cas.

dimecres, 16 de maig de 2018

Visca la supremacia racial? Clar que no!


Més enllà de simpaties personals, o d’amistat o fins i tot d’afinitats polítiques que un pugui tenir amb en Torra, m’agradaria pensar que des de la normalitat i la coherència  ningú pot avalar, justificar i no condemnar les manifestacions publiques que ha fet, declarant la seva xenofòbia i menyspreu a tots els que no tenim un ADN exclusivament català, i que el nostre pedigrí (i parlo de pedigrí, doncs ens tracta de bèsties), no correspon a la puresa de rasa que aspira l’envolti.

Estic segur que “l’honorable” individu té valors subjectius que són admirats pels seus seguidors, però aquest fet no pot difuminar la seva realitat com afí al pensament racialment supremacista de personatges catalans com el Capità Collons o com Daniel Cardona, per exemple, vomitius pels que creiem i defensem una Catalunya acollidora, plural i sense fronteres.

Per això és absurd i preocupant veure cóm catalans que haurien d’estar orgullosos del seu mestissatge i dels seus orígens, es queden tranquils amb les disculpes que ha demanat en Torra per dir el que pensa de la majoria de ciutadans i ciutadanes dels que serà President, alhora que es fabriquen una imaginària balança per demostrar que tenen més importància els seus insults xenòfobs o una llista de greuges, la gran majoria mitges veritats interessadament interpretades, de l’estat espanyol contra Catalunya, i així orquestrar una absurda defensa.

És com si Hitler, Mussolini o Ratko Mladic haguessin demanat disculpes prèviament a posar en marxa la maquinària per fer visible i efectiu el seu supremacisme racial, i que els mateixos als que consideraven humans sense dret a viure, es fessin seguidors dels seus postulats. 

Veure com algú nascut o d’origen andalús, gallec, extremeny, valencià, murcià, castellà, aragonès, asturià, càntabre, basc, melillenc, ceutí, balear o canari assumeix sense emprenyar-se que li diguin bèstia, hiena o escurçó, es posiciona amb el personatge que a més d’això li diu que té una tara, és inexplicable.   

divendres, 11 de maig de 2018

El presidenciable y la supremacia racial catalana


Avui feia una ollada, en diagonal, a un follet del partit d’en Daniel Cardona, Nosaltres Sols, titulat Quaderns del Separatisme/Fonaments científics del racisme, reconegut i lloat públicament pel presidenciable Quim Torra.

“A Espanya (…) mestissatge que es reconeix per uns caràcters morfològics externs (cabells més foscos i arrissats i color de la pell més fosc i que és a causa de major poder pigmentari i no al sol), a més l'angle anterior mandibular és inferior al del català.

Es pot considerar a l’espanyol com un element de la raça blanca en franca evolució cap al component racial africà-semític (àrab). El coeficient d'intel·ligència d'un espanyol i un català segons les estadístiques publicades pel Ministeri d'Educació i Ciència espanyol dóna un clar avantatge als catalans.

La progressiva degradació racial espanyola pot contagiar-se als catalans a causa de la forta immigració, els fruits es poden veure si observem la diferència caracteriològica entre l'home del camp, no contaminat pel llinatge espanyol, i el de les ciutats.

El caràcter treballador i europeu del català és un factor anímic ben contrari al gandul i pro-africà espanyol.

Per tot això hem de considerar que la configuració racial catalana és més purament blanca que la espanyola i per tant el català és superior al espanyol en l'aspecte racial“.

Sincerament fa por, doncs recorda l’Alemanya dels anys 30 o els Estats Units dels 1800, on la raça era un estigma.




dijous, 10 de maig de 2018

A Catalunya, violència o tensió?


Opinava ahir l’Enric Hernández, en un article d’opinió publicat a El Periódico -i com opinió, subjectiva alhora que respectable-, que a Catalunya estem patint una escalada de tensió, però que en canvi no vivint un clima de violència.

Si s’atén exclusivament a la definició que fa l’OMS, per exemple, com “l'ús intencionat de la força física, amenaces contra un mateix, altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort", el periodista té raó, doncs llevat d'episodis puntuals, aquesta tensió encara no ha provocat una generalitzada confrontació física entre ciutadans i ciutadanes. 

Però jo crec que la millor definició és la que considera la violència com un “comportament deliberat, que provoca o pot provocar danys físics o psicològics a altres essers”, i a partir d’aquí m’atreveixo a canviar els termes de l’article de l’Enric, afirmant que vivim en un clima de tensió i patim una escalada de violència.

Només és necessari llegir, escoltar o mirar la premsa per assabentar-se de que aquests fets puntuals de confrontació ja no són tan puntuals, i que les intervencions policials per evitar contactes físics entre postures comencen a ser cada cop més habituals. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

Les xarxes socials són un clar aparador de l’ambient que respira la societat, i és fàcil comprovar que les sinèrgies que imperen són més negatives que positives, convertint l’amenaça i l’insult en la manera “natural” de debatre i opinar. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?

I tots som coneixedors d’alguna relació personal deteriorada, fins i tot a l’àmbit familiar i professional. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

No podem negar la major i aparentar que no passa res, amarmotant-nos com diu la Rosa Montero, per acabar considerant normal unes actituds violentes que mai poden estar dins de la normalitat, doncs tan violent és el que provoca la violència com qui la fa explícita.



dimecres, 9 de maig de 2018

Reflexionando sobre mi paciencia jobiana


Ha sido una dura prueba la que me propuse superar, para después de aguantar y soportar comentarios de algunos energúmenos con encefalograma plano, corroborar lo que ya tenía sabía, que tras una aparente voluntad de sano diálogo y debate no aspiran a conocer la verdad, sino negarla, pues su único objetivo es encontrar respuestas a su medida que les permitan cargarse de razón, y así seguir con sus quejas y  acusaciones inconsistentes.

Es el mal endémico que cada vez con más persistencia se está instalando en Catalunya, y que para los que no queremos renunciar a impulsar el debate para encontrar puntos en común en la discrepancia -aunque sea desde la provocación-, se ha convertido en un pesado lastre que solo puede ser aliviado desde un tolerante pero a la vez decidido y enérgico estoicismo.

Pero después de dos días de paciencia Jobiana, lidiando con chichinabos y chanclillas insultantes que no merecerían más que exabruptos, me he permitido dejar libre aquel mal que habita en mi interior, como reside latente en el interior de todos y cada uno de nosotros, y que como oscuridad que empaña mi alma puede vencer la contención que me continuo imponiendo, y después de una encarnizada pugna por tomar el control, consiga salir con una virulencia desbocada.


SFG. La Taverna del Mar concessió municipal. És necessari?


Feia 9 mesos que el Restaurant la Taverna del Mar a la Platja de Sant Pol estava inactiu, i quan 6 de juny de 2014 va tornar a obrir les seves portes, es tancava un capítol d’enfrontaments entre empresaris -concessionaris i llogaters-, que va portar a l’acomiadament dels 26 treballadors i treballadores que com sempre són la part perjudicada i que en aquest cas, per bona disposició, gran part van ser recol·locats al nou Restaurant Sa Marinada que va obrir a Sant Feliu l’antiga llogatera.

Que l’Ajuntament deixés de reclamar la titularitat de la concessió passava pel compromís de les propietàries germanes Ensesa de no enderrocar l’edificació i de continuar amb l’activitat de La Taverna del Mar, el que representava un acord molt positiu per a la ciutat i que jo, com a Regidor de Promoció Econòmica i de Turisme, afirmo que va ser un èxit de gestió del Govern Municipal.

Haig de reconèixer els meus recels si l’Ajuntament s’hagués vist obligat a administrar la titularitat d’una concessió que hagués d’atorgar, amb totes les garanties, l’explotació d’un restaurant com la Taverna del Mar, tenint en compte tots els complicats factors que s’havien de tenir en compte, i que feien d’aquesta una situació especial.

Per això quan ara, quatre anys després d’un satisfactori desenllaç, el Govern Municipal manifesta la seva intenció de reclamar la titularitat de la concessió s’aixequen les meves alarmes, doncs no entenc la necessitat de posar en perill un negoci que funciona, i que respecta els condicionants inicials de manteniment d’activitat i estructura.

És cert que la restauració no és el meu àmbit d’activitat professional, encara que sí soc usuari habitual de l’oferta gastronòmica de Sant Feliu; com també reconec que el consistori té ara polítics que són professionals en aquest camp i que poden tenir una visió diferent a la que jo tenia i tinc com a profà, però entenc que no contemplar el tema amb la perspectiva necessària i només basant els seus criteris en coneixements tècnics i no polítics, poden prendre decisions amb dosi de deformació professional, obviant la realitat i l’interès de la ciutat.

No necessitem més sinèrgies negatives, que són les que l’Ajuntament generarà si reclama la concessió de la Taverna del Mar.


diumenge, 6 de maig de 2018

SFG, L’oposició ho té molt fácil per a fer d’oposició


L'important és el contingut, és a dir, si el que diuen i afirmen respon a la realitat, o simplement és una mera opinió subjectiva i possiblement no coincident amb el que pensa la ciutadania.

S’ha de tenir-se en compte que l'únic mecanisme que tenim els ciutadans i ciutadanes per conèixer el que es fa o no es fa des de l'Ajuntament és el pamflet municipal (#guixols), on mes a mes se'ns inunda de recurrents informacions profusament il·lustrades (“cromus” els hi deia el meu avi a aquestes fotos típiques de pobra premsa groga), i que únicament ens pot portar a concloure que estem davant una desmesurada ambició de presumir i treure pit.

Entre posat i posat, -sense cap besllum de naturalitat, per això sempre van acompanyats d'un fotògraf personal-, se'ns presenta una acervada successió de vinyetes que ens intenta traslladar, com si d'una exclusiva mediàtica es tractés, la imatge d'una presumpta i aparent hiperactivitat, que normalment es guarneix amb l'anunci d’aquells projectes que han anat venent any rere anys, durant l’últim trienni.

Opino que és èticament reprovable que en un any intentin fer allò que no han fet durant tres, tirant endavant projectes que van molt més allà del límit de la seva legislatura, en un clar intent de manipular a la ciutadania per aconseguir fidelitzacions de cara a les properes eleccions municipals demostrant, des de la mediocritat política i la inoperància, que han governat i segueixen fent-ho per perpetuar-se en el poder i no en benefici de la ciutadania, que és pel que van ser triats.

Parlen de Rius i Calvet, però eviten comentar que estem davant una obra faraònica amb un cost desmesurat, que “embellirà” amb unes graderies de fred ciment una petita part del passeig, sense tenir un projecte global de la nostra magnífica façana marítima, a gust únicament de la “majoria” dels 11 regidors de govern, i on els ciutadans i ciutadanes, que som els que estem sofrint l'execució de l'obra, com també patirem el resultat, no hem tingut la mínima opció d'opinar.

Parlen d'aquest Parc Central a l'entorn de l’Asil Surís, prioritzant i centrant els esforços municipals en la pacificació i reordenació del trànsit rodat, deixant de banda les necessitats de dels avis de la ciutat, tant dels que són usuaris d’aquest establiment, com dels que no poden ser-ho per no haver prou places.

Parlen del Museu Thyssen. Un projecte que podria ser molt positiu per a la ciutat, però que tal i com ho plantegen es presenta amb foscor, amb promeses  de col·laboracions oficials no quantificades, amagant el contingut de l’acord de cessió de les obres,  i fins i tot evitant informar de les seves intensions amb les restes arqueològiques trobades en la Plaça Abadia, alhora que obviant l’opinió dels ciutadans vers la ubicació.

Parlen de les obres del Fortim, que representarà la continuació del passeig marítim fins a la zona portuària, però com alguna cosa han d'obviar, obliden dir que han donat el seu beneplàcit perquè Ports de la Generalitat “ataqui” amb una escala de ciment el patrimoni valuós que representa tenir un dels ports medievals millor conservats.

Parlen de la unió de sinergies per captar un nou perfil de turistes, usuaris, propietaris o no de iots de gran eslora, sense atendre a la realitat de l'oferta que la nostra ciutat pot oferir a aquest tipus de visitants, per a que aportin riquesa a l’economia local.

Parlen de turisme familiar, la qual cosa implica un reconeixement explícit que aquella certificació que aconseguim fa uns anys, i que va ser criticada amb vehemència per alguns dels que avui formen part del Govern Municipal.

Però clar, no parlen del que no parlen, és a dir, de tots aquells projectes electorals que avui encara està en fase de promesa i que difícilment, per no dir impossible, seran efectius i veuran la llum abans de maig de 2019, però que d'iniciar-se mediatitzaran el projecte de ciutat del proper Govern Municipal.

I aquí no podem oblidar l'aparcament, que crec de manera equivocada tenen intenció de fer en la Corxera. Seria desitjable informar del resultat de les prospeccions i saber si realmente és viable.

Com tampoc podem deixar de banda els plecs de condicions d'escombraries i neteja, o el de la zona blava, o….

Això sí, com deia un ciutadà, de l’únic que poden presumir és d'haver inaugurat, que no ideat ni projectat, el Guíxols Arena, ja que el van adoptar com a propi a l’haver increment el cost de manera desmesurada.

Amb aquesta manera de governar tan irrespectuosa amb els ciutadans i ciutadanes, crec que l'oposició municipal hauria de tenir-ho molt fàcil per fer política d'oposició.

dissabte, 5 de maig de 2018

#guixols menysprea 20 regidors


Vaig dir que el #guíxols era un pamflet per a major glòria del Govern Municipal, i haig de reconèixer que em vaig equivocar, doncs veient el número d’aquest mes de maig crec que és una publicació que, pagada per tots els ciutadans i ciutadanes amb un cost realment elevat,  només pot satisfer a l’Alcalde i, per extensió, al seu grup municipal.

Si un no conegués la realitat i els “per quès?”, i després de fer un recorregut per les 20 planes del pamflet, només podria concloure que l’únic regidor que treballa per la ciutat és l’Alcalde, doncs és el protagonista, pràcticament en exclusiva, a totes les fotografies que surten a la publicació.

És  com si la resta de regidors de govern i els seus grups municipals no treballessin també per la ciutat, o bé haguessin arribat a l’acord d’afrontar les properes eleccions municipals de manera conjunta i monolítica, acceptant treballar pel lideratge del avui Alcalde.

Res a dir d’una decisió que pot ser legítima, encara que no em sembla just que aquesta publicació s’oblidi, o quasi menyspreï, a la resta de regidors que també dediquen, en major o menor mesura, temps i esforços a la ciutat, malgrat un pugui no estar d’acord amb l’encert que poden tenir en les seves actuacions.

Una altra qüestió és el contingut del #guixols que, sent una publicació que paguem tots els 22000 veïns de Sant Feliu de Guíxols, hauria de ser totalment asèptica i fugir d’algunes esbiaixades valoracions partidistes i personals, doncs com a revista que hauria de ser d’informació municipal i no de valoracions de l’Equip de Govern i específicament de l’Alcalde, hauria de respectar totes les sensibilitats polítiques i  socials del conjunt de ciutadans i ciutadanes.




dimarts, 1 de maig de 2018

1-M. El protagonismo sólo de trabajadores y trabajadoras


Recuerdo que fue en 1988, cuando en una de mis primeras reuniones de la Comisión Ejecutiva de la Federación de Transportes y Telecomunicaciones como responsable nacional de Puertos, Aduanas y Consignatarias, el Secretario General Justo Domínguez, aprovechando que debatíamos y preparábamos el 1 de mayo, me preguntó qué pensaba de esa celebración.

No nos conocíamos mucho, y recuerdo su expresión junto con la de algunos compañeros de la ejecutiva cuando dije que era una celebración rancia y desvirtuada, que estaba perdiendo su razón de ser, y que los sindicatos deberíamos hacer un ejercicio de imaginación organizativa para que los trabajadores la volvieran a sentir suya. De lo contrario tendería a desaparecer ese significativo día donde los trabajadores podíamos demostrar nuestra “fortaleza unitaria”  a través de las organizaciones sindicales.

Pepe Álvarez, ya como Secretario General intentó compaginar lo que debía ser una manifestación reivindicativa, añadiendo al programa otras actividades lúdicas en el Moll de la Fusta, con actuaciones musicales y una paella popular, lo que representaba un banderín de enganche para la participación, y que en un inicio representó un éxito.

Pero paellas populares ya no representan un aliciente significativo que pueda animar a manifestar justas reivindicaciones, ni tan solo una “significativa butifarrada” como parece ha programado la UGT de Catalunya, representa una oferta atractiva que mueva a la movilización.

No sé la cantidad de trabajadores y trabajadoras que acudirán a mostrar su hartazgo con la situación actual de un mercado laboral precario, con un marco de relaciones laborales lesivo, con las pírricas subidas en las pensiones o con el menosprecio y menoscabo a los autónomos, pero lo que no cabe duda es que hay suficientes motivos para salir a la calle para protestar y vindicar únicamente como trabajadores y trabajadoras, al margen de ideologías, de  posicionamientos políticos o de reivindicaciones no laborales que, aunque importantísimas, son paralelas.

Hoy, a pesar de lo que opine algún dirigente sindical cuando afirma -creo que de manera poco acertada- que el 1 de mayo comenzó el 8 de marzo, todos somos trabajadores y trabajadoras en activo, parados, pensionistas o autónomos, y hacemos nuestras las reivindicaciones tanto de hombres como de mujeres, manifestando nuestro compromiso para luchar contra la desigualdad y la injusticia.

Creo que este 1 de mayo era el momento de que los trabajadores y trabajadoras saliésemos juntos a la calle, como trabajadores y trabajadoras, rechazando intentos de capitalización política y partidista, y aunque sin renunciar a las propias siglas y haciéndolas visibles, las organizaciones sindicales hubiesen debido renunciar a su protagonismo particular en aras de una necesaria unidad de acción.