Qui paga la festa d’en Puigdemont?

Poc importaria si acabessin amb una copa de més, com a la “festa d’en Blas”, si fos veritat que aquests guateques organitzats per en Puigdemont a Brussel·les fossin sufragats per ell mateix, però no és el cas, doncs malgrat les afirmacions que no són diners de l’Administració els que sustenten els actes d’en Puigdemont a Bèlgica, la veritat és que són recursos de l’erari públic els que fan possible aquests gestos de vassallatge que permeten que l’expresident pugui alimentar el seu il·legítim ego.

Són 34 diputats del Parlament els que en comptes de dedicar-se a treballar pel que han estat escollits, percebent per això unes retribucions de 60000 euros aproximadament, continuaran un dia més sense fer la feina que els hi pertoca en benefici del conjunt de la ciutadania, considerant com a deure irrenunciable la resposta a la crida d’homenatge (més aclaridor seria dir pleitesia) que a manera de festa reclama Puigdemont de manera habitual als seus “súdits”, com si d’un monarca es tractés 

Estem parlant d’un greu desistiment de funcions dels 34 diputats del grup d’en Puigdemont que actuaran com a vassalls d’en Puigdemont a Bèlgica, i que a manera d’absentisme polític representa un cost mínim de 6000 euros diaris que directament s’han de carregar a l’erari públic.

No seria descabellat que per aquesta raó, i com a mal menor, la decència els hi  t’obligués a retornar aquests emoluments públics malbarats, i fins i tot proposar que el Parlament debatés en què qüestions socials s’haurien de dedicar.

I sí sembla una quantitat nímia, però no podem obviar la realitat de que aquesta és la punta del iceberg d’una situació  quasi surrealista, i que quan es posi en marxa aquest sense sentit d’assemblea de càrrecs electes a Brussel·les paral·lela al Parlament de Catalunya, seran diferents alcaldes i regidors -alguns ja han manifestat la seva predisposició a participar-hi-, els que juntament amb els diputats i diputades definits com a sobiranistes, hauran de dedicar part del temps pel que reben una remuneració dels seus ajuntaments i ens locals, a desenvolupar unes “irresponsabilitats” que no són ni de bon tros les responsabilitats per les que han estat escollits.

El que sí tinc clar és que els ciutadans no tenim per què pagar la festa, ni tampoc patir la ressaca dels seus excessos.