dijous, 8 de març de 2018

8-M. Una fina línia separa l'èxit del fracàs


Gran error plantejar-se com a reivindicació del 8-M aconseguir la paritat presencial en qualsevol òrgan o estament, doncs això és utilitzar la pertinença a un gènere o un altre com a element de valoració o mèrit per dirimir qui pot respondre millor al desenvolupament d'una determinada responsabilitat quan a més, i paradoxalment, és aquesta mateixa discriminació per raó de sexe el que s'està denunciant i pretenem combatre.

Entenc que l'objectiu del 8-M, i per això jo secundaré aquest atur feminista declarant-me com a tal, ha de ser aconseguir la igualtat d'oportunitats efectiva, i que únicament la capacitat personal i professional sigui el factor indicatiu per a valorar si una persona és més vàlida que una altra.

És cert que no podem quedar-nos en una declaració general de bones intencions, i que és necessari trobar i aplicar mesures que corregeixin aquesta mala praxi social que dificulta que homes i dones siguem considerats amb caràcter general com simplement éssers humans, però lamentablement i a data d'avui només es tenen en consideració normatives obligacionals per forçar la presència femenina de manera percentual, obviant que allò realment prioritari són mesures per aconseguir la igualtat en l’oportunitat en l'accés, perseguint i penalitzant a aquells que fomentin, propiciïn o facilitin maniobres discriminatòries.

Crec que és la tutela en l'aplicació de polítiques actives anti discriminació, en paral·lel a intenses iniciatives pedagògiques és el camí de l'èxit, doncs forçar la presència d'un sexe o un altre és convertir a uns en vencedors i a uns altres en perdedors, i això és condemnar-nos al fracàs.

Doncs fa mal que es denunciï la diferència entre homes i dones, en referència a reconeixements, per exemple, quan la pregunta hauria de ser si aquestes persones ho  mereixien, amb independència del seu sexe.

Fins i tot ara es plantegen ternes perquè es triïn a candidats en qualsevol àmbit, obligant a que un dels integrants sigui una dona. Penso que genera un dubte pervers doncs quan un reconeixement o una elecció recaigui sobre una dona, algú podrà preguntar-se si realment ho mereix o ho ha obtingut per raó de gènere. Quin impediment hi ha perquè sigui una dona o tot dones, accedeixin a un lloc o a un reconeixement determinat?

Falten mesures i imaginació

Que per exemple, des dels sindicats o des de l'Administració (com a responsables de la negociació col·lectiva), es constati o denunciï que hi ha bretxa salarial és absurd, doncs que en una empresa es vulneri el principi de “igual treball igual salari” és quelcom punible i ha de ser denunciat.

O que es constati que existeix una bretxa salarial en valoracions anuals, per exemple, i que s'utilitzin per fer aquests càlculs factors relacionats amb la conciliació familiar o la utilització de permisos no retribuïts, solament pot ser corregit mitjançant la flexibilització del desenvolupament professional i/o l'aportació de recursos per part de l'Estat.

O que les pensions entre dones i homes reflecteixin també una bretxa diferencial, per exemple, únicament podria eliminar-se marcant una renda mínima i digna per a tots els ciutadans i ciutadanes, mesura que també podria aplicar-se a totes aquelles dones o homes que han dedicat part de la seva vida a cuidar de la llar o de la seva família, i que per això no han pogut cotitzar.

La línia és molt fina, I si entenem el 8-M com el punt de partida per aconseguir de manera urgent la igualtat d'oportunitats estarem en el camí de consolidar un èxit social, en canvi si el 8-M ho plantegem com una simple reivindicació de presència, estarem condemnant-nos al fracàs.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada