divendres, 23 de març de 2018

SFG. Demanaran disculpes i rectificaran? Aquesta és la qüestió


Com a mínim mereix una rectificació i fins i tot s’haurien de demanar disculpes, doncs podria considerar-se una mostra de menyspreu a tots aquells que el 27 d’agost de 2009, després de moltes reunions entre els Representants legals dels Treballadors, tècnics i representants d’aquell Equip de Govern, i en compliment de la Llei 7/2007 de 12 d’abril i del Conveni Col·lectiu vigent signat al 2008, van portar al Ple l’aprovació de la Comissió d’Igualtat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Però vull pensar que va ser simplement manca d’informació, i no una manifestació conscient feta per la Regidora responsable de Personal de l’Ajuntament de Sant Feliu al Ple Municipal, doncs aprovar el Pla d’Igualtat Intern de l’Entitat basant-se en una falsedat és, seria treure-li legitimitat i credibilitat.

Afirmar, com va fer ahir la Regidora, que des de l’entrada en vigor de la Llei al 2007 no s’havia fet res per aprovar un Pla d’Igualtat és simplement una fal·làcia (repeteixo que vull pensar que feta per manca d’informació i/o de comunicació entre l’Equip de Govern), doncs alguns regidors, entre ells l’Alcalde, formaven part del Govern al 2009, com també formaven part del Consistori alguns dels regidors de l’oposició avui, i que per responsabilitat van aprovar aquell 1er. Pla d’Igualtat,  que vaig tenir l’honor de liderar i defensar políticament.

Però ahir, en el decurs del Ple Municipal, cap d’aquests regidors/es va rectificar a la Regidora, i això que el Ple Municipal del 2016 va aprovar “La creació d’una NOVA comissió d’igualtat de caràcter mixt (administració i sindicats ...” que emanava, segons certificat signat pel propi Alcalde el 27 de maig de 2016, del conveni col·lectiu/pacte aprovat el 30 d’octubre de 2014, i que vull recordar no va tenir el suport del grup que avui encapçala el Govern Municipal.


dimarts, 20 de març de 2018

Museu Thyssen de SFG. De fum a infumable?


Realment preocupant l’actitud del Govern de la ciutat vers la construcció que al costat del Monestir pretenen que albergui el futur Museu Thyssen, i no tan sols perquè posa en perill el Monestir benedictí com a centre de l’anella cultural, sinó perquè manifesten alt menyspreu a un patrimoni que és de tots, i perquè ens fiquen en un projecte que volen fer sí o sí, sense consens ciutadà ni polític i sense tenir lligat ni construcció ni manteniment, en el que serà una més de les hipoteques més grans que volen subscriure.

Malgrat dir que el projecte era fum i ara serà realitat, i malgrat voler menysprear la tasca portada a terme pels governs anteriors, només fa falta tirar d’hemeroteca o mirar enrere per a veure la concurrència d’alguns regidors en les diferents legislatures anteriors, cosa que els impedeix entonar aquella cançó de “acabo de llegar”, per a demostrar que era un projecte utòpic.

El Punt ja publica una foto del 2012 i diu que al 1999 es va començar a gestar el projecte. Però és que a la legislatura del 2007 l’Alcalde actual era Tinent d’Alcalde i un dels Tinents d’Alcalde actuals era el Regidor de Cultura, i tots dos van participar activament en aquell projecte, que val a dir, tenia finançament per a la seva construcció (5 milions d’euros dels PGE, Generalitat i Diputació) i posteriorment inversió privada que serviria per suportar la gestió, peròi que una moció de censura local va provocar que aquests diners quedessin aparcats.

I per cert, per desmentir algunes afirmacions, aclarir que el projecte del 2007 no tenia un cost de 20 milions d’euros, i que l’estructura de la fàbrica de Can Serra passava a ser de propietat municipal fruit d’una permuta de terrenys, i no d’una expropiació. Ara el fum,esperem que no foscor, només podria venir del futur d'aquest espai que podent ser públic ara continua sent privat.

Ara ja no és fum, doncs ja tenen prou amb el compromís de la cessió de 133 obres de la baronessa, fruit d’un acord del que sospitosament no s’ha fet públic el contingut, i del que tan sols coneixem l’anunci mediàtic, amb la corresponent foto inclosa, que van fer al juliol del 2017. Per cert, un acord que recordem parlava de la cessió de 400 obres.

Ara ja no és fum, doncs no importa si surten vestigis arqueològics doncs la seva pretensió, fins i tot abans de que els tècnics emetin un informe sobre el valor de les troballes, ja informen que es tornarà a tapar, com va succeir amb les troballes de davant la Porta Ferrada. Clar, s’obliden que no és el mateix documentar i tornar a tapar, que documentar i construir a sobre un edifici amb els seus fonaments.

Ara ja no és fum, doncs ens declaren autosuficients econòmicament parlant, per “demostrar que podem fer-ho nosaltres sols (sic)”, rebutjant explícitament la inversió dels de fora. Vull pensar que són conscients del cost que representa mantenir un museu de pintura (personal, seguretat, infraestructures, assegurances, conservació, ...), i tindran clar que Sant Feliu té capacitat per a mantenir-lo en condicions amb recursos propis, i que basar-se en “mirar que et donin un cop de mà perquè és un projecte de país (sic)”, serà una broma de mal gust.

No seré jo qui negui lo positiu del  Museu Thyssen per a Sant Feliu, ans al contrari, però sí que afirmaré que tal i com ho estan fent, molt probablement el projecte deixarà de ser fum i serà infumable.

dilluns, 19 de març de 2018

Reflexiones íntimas en el día del padre


Sin duda, una de las mayores responsabilidades que puede tener una persona es la de ser padre, pero sobre todo, intentar ejercer como tal.

Poder hacerlo por partida quíntuple, como es mi caso, no implica necesariamente multiplicar por cinco esa responsabilidad pues el ejercicio paterno, con todo lo que conlleva, no depende de la cantidad de hijos que uno puede tener a su cargo, pues eso sería como hacer un reparto de dedicación entre ellos, y eso es imposible.

Yo he intentado ser un buen padre y he puesto voluntad pare conseguirlo, ¡como todos los padres!, pero soy consciente de que afirmar haberlo logrado no sería honrado por mi parte.
Mi aspiración sólo llega a que mis hijos reconozcan que he intentado ejercer como padre y que se sientan orgullosos de mi esfuerzo, como yo reconozco sentirme orgulloso de ellos, afirmando de manera fehaciente que las felicitaciones que hoy recibo, son por haberme permitido intentarlo, sin olvidar que hubiese sido imposible si el matriarcado de Gloria.

De por sí, el Día del Padre es un día difícil para mí y que normalmente me lleva a la reflexión, pero este año aún más, pues he caído en la cuenta de que me he convertido en el máximo referente familiar, en cuanto a figura paternal se refiere, pues más “arriba” que yo ya no queda nadie –ni padres, ni suegros, ni abuelos, ni tíos-, y eso es duro, por mucho que sea “ley de vida”.

Pero no quiero caer en el desasosiego, y únicamente quiero manifestar con alegría mi orgullo de poder ejercer como padre de mis cinco hijos e hijas (Victor, Joan Marc, Raquel, Sergi y Laura); sin olvidar tampoco a sus “costillas” de quien quiero también ejercer como padre, Mamen, Mari Carmen y Javi; de poder ejercer de abuelo de sus hijos, mis nietos Iván (que hoy cumple 6 años), Emma y de aquí unas fechas de Bruna; pero siempre reconociendo que he podido hacerlo con el beneplácito de su madre.

Les puedo asegurar que lo he intentado, aunque reconozco no haber alcanzado las cotas de éxito que hubiese deseado como sí hizo mi padre, por lo que únicamente puedo desear que mis hijos tengan de mi el recuerdo y la admiración que yo siento y sentiré por mi padre.


dijous, 15 de març de 2018

Qui paga la festa d’en Puigdemont?


Poc importaria si acabessin amb una copa de més, com a la “festa d’en Blas”, si fos veritat que aquests guateques organitzats per en Puigdemont a Brussel·les fossin sufragats per ell mateix, però no és el cas, doncs malgrat les afirmacions que no són diners de l’Administració els que sustenten els actes d’en Puigdemont a Bèlgica, la veritat és que són recursos de l’erari públic els que fan possible aquests gestos de vassallatge que permeten que l’expresident pugui alimentar el seu il·legítim ego.

Són 34 diputats del Parlament els que en comptes de dedicar-se a treballar pel que han estat escollits, percebent per això unes retribucions de 60000 euros aproximadament, continuaran un dia més sense fer la feina que els hi pertoca en benefici del conjunt de la ciutadania, considerant com a deure irrenunciable la resposta a la crida d’homenatge (més aclaridor seria dir pleitesia) que a manera de festa reclama Puigdemont de manera habitual als seus “súdits”, com si d’un monarca es tractés 


Estem parlant d’un greu desistiment de funcions dels 34 diputats del grup d’en Puigdemont que actuaran com a vassalls d’en Puigdemont a Bèlgica, i que a manera d’absentisme polític representa un cost mínim de 6000 euros diaris que directament s’han de carregar a l’erari públic.

No seria descabellat que per aquesta raó, i com a mal menor, la decència els hi  t’obligués a retornar aquests emoluments públics malbarats, i fins i tot proposar que el Parlament debatés en què qüestions socials s’haurien de dedicar.

I sí sembla una quantitat nímia, però no podem obviar la realitat de que aquesta és la punta del iceberg d’una situació  quasi surrealista, i que quan es posi en marxa aquest sense sentit d’assemblea de càrrecs electes a Brussel·les paral·lela al Parlament de Catalunya, seran diferents alcaldes i regidors -alguns ja han manifestat la seva predisposició a participar-hi-, els que juntament amb els diputats i diputades definits com a sobiranistes, hauran de dedicar part del temps pel que reben una remuneració dels seus ajuntaments i ens locals, a desenvolupar unes “irresponsabilitats” que no són ni de bon tros les responsabilitats per les que han estat escollits.

El que sí tinc clar és que els ciutadans no tenim per què pagar la festa, ni tampoc patir la ressaca dels seus excessos.



dimecres, 14 de març de 2018

Acuerdo para mejora del Empleo Público, un regalo envenenado


Según el INE, durante los últimos 10 años (2008-2018), el IPC ha subido un 12,5 %, lo que ha representado para los trabajadores de la Administración una pérdida de poder adquisitivo del 11,2%, porcentaje que se incremente de manera significativa de cuantificar todos aquellos derechos laborales que unilateralmente eliminó el Gobierno, escudándose en la “maldita crisis”.

Pero es que estos trabajadores ya llevaban siendo castigados durante tiempo atrás, pues según los datos del Instituto Nacional de Estadística, en 20 años la pérdida de poder adquisitivo de los empleados públicos se sitúa en un 22,5%, sin cuantificar tampoco la pérdida obligada de condiciones extrasalariales.

Es cierto que este II Acuerdo para la mejora del Empleo Público y de Condiciones de Trabajo que firmaron Gobierno y Sindicatos el pasado 9 de marzo puede valorarse positivamente, pero en absoluto puede colmar las expectativas presentes ni futuras, pues tanto a nivel salarial como en lo que se refiere a derechos, la recuperación acordada será posible si los resultados  de las diferentes administraciones responden a las directrices económicas del Gobierno.

Es decir, podemos hablar de un regalo envenenado, pues los trabajadores seremos corresponsables, y así penalizados, por una mala gestión de los políticos de turno, pero además sin la posibilidad de poder incidir en ella.

Por experiencia, sé que este tipo de negociaciones son realmente difíciles, por ello creo que este acuerdo debe considerarse como el punto de partida para eliminar la precariedad e inestabilidad en el empleo que, a pesar de las apariencias, también se da en la Administración Pública, y que ha crecido de manera significativa durante estos últimos años.

dimarts, 13 de març de 2018

De la solidaridad al morbo


Nos hemos movido sin placa, sin lupa, sin pipa, sin gorra de orejeras y sin violín como Sherlock Holmes; tampoco hemos puesto a trabajar nuestras células grises con la compañía de un gran bigote engominado, como hacía Hercules Poirot; y el Barrio Chino no ha sido el paisaje urbano por el que nos hemos paseado, como hacía Pepe Carvalho.

Pero durante 12 días hemos sido los mejores detectives que han existido jamás, y por eso ya teníamos solucionado el caso de la desaparición del pequeño Gabriel desde el mismo día de su desaparición, pues desde el domingo 11 de marzo, cuando la Guardia Civil hizo la detención de la presunta culpable del asesinato -ahora ya confesa-, la frase más generalizada ha sido el recurrente “ya lo sabía”, dejando entrever que estos días sólo han servido para corroborar lo que ya habíamos descubierto.

Desde el mismo día que se anunció la desaparición del pequeño sabíamos que había sido secuestrado, que no lo iban a encontrar con vida, que el culpable podía ser el padre, aunque después tuvimos claro que había sido su pareja, pero no dejábamos de dudar sobre el progenitor y hasta de la abuela, aunque rápidamente desechamos esta idea, y “las pruebas que habíamos recopilado” sin movernos del salón donde tenemos instalada la televisión, demostraban que la asesina era quien decíamos.

Es cierto que durante 12 días hemos somatizado sentimientos y compartido dolor, pero no es menos cierto, y que nadie se escandalice por la normal crudeza de esta reflexión pues está dentro de la normalidad, que como sociedad hemos vivido todo este luctuoso y lamentable episodio con cierta morbosidad, como si para solidarizarnos con el padre y la madre de Gabriel fuese necesario conocer algunos detalles, cuanto más escabrosos mejor.

Porque no entiendo que miles de personas rindan “homenaje” a una criatura cuyo “mérito inocente” ha sido ser asesinado por una hija de las “mil leches”. Estoy seguro que en la gran mayoría de esas personas residía un profundo sentimiento de solidaridad. Pero, ¿sólo solidaridad?  

Porque me pregunto qué sentido tiene, si no es por cuestión de morbo, preguntarle a unos padres que acaban de recibir la noticia de que han asesinado a su hijo de 8 años, ¿cómo se sienten?

Porque me pregunto si hacer tan mediático el secuestro y posterior asesinato de Gabriel, ha sido realmente útil.

Y porque me pregunto si es normal el “desembarco” de tantos políticos dando muestras de compungida solidaridad, como no haya sido para que algunos de ellos alimenten la morbosidad para esconder su fariseísmo.

La cruda realidad es que un pequeño de 8 años de edad ha sido asesinado, que el encomiable esfuerzo de todos los voluntarios que intentaron localizarlo ha sido lamentablemente infructuoso, que la Guardia Civil es quien ha logrado desentramar el caso y detener a la asesina, y que con toda seguridad, los padres del pequeño Gabriel no podrán sobreponerse jamás.

Simplemente podemos mostrar empatía, porque dudo que nadie pueda entender la magnitud del dolor de estos padres si no se ha sufrido una situación similar, por lo que querer ponerse en su lugar es adentrarse en la intimidad del por qué de sus sentimientos, y eso es traspasar esa fina línea que separa el morbo de la solidaridad.


dilluns, 12 de març de 2018

SFG. Què veure des d'un amfiteatre de platja? El mar



Superar la percepció històrica d’una ciutat que viu d’esquena a mar, amb una solució que aporta un mirador estratègic, i que aporta una transició entre mar, platja, sorra i carrer, que s’està implementant en nombroses ciutats marítimes del món”. (#guixols)

Aquest és principal argument amb el qual l'Equip de Govern Municipal justifica els 3 milions d'euros de les obres de Rius i Calvet; un projecte que no respon a un Pla Integral del Passeig malgrat hipotecar el futur de tota la façana marítima, motiu pel qual hauria d'haver comptat amb la complicitat ciutadana a través d'un procés participatiu.

Com poden atrevir-se a afirmar que Sant Feliu de Guíxols, capital de la Costa Brava, ha viscut d'esquena al mar?

Però atenent al fet que en aquesta afirmació reconeixen obeir a una profunda percepció (profunda pel de històrica), com poden caure en el simplisme de corregir aquest fet construint unes graderies a manera d'amfiteatre?

Com ocorre en totes la ciutats, no seria més pràctic situar mobiliari urbà que permeti gaudir d'un bon llibre, per exemple, mirant el mar?

Aquesta transició a la qual al·ludeixen entre mar, sorra i carrer (?) no s’aconseguirà construint aquest “mirador estratègic de ciment” en un punt molt concret, sinó actuant sobre tota la façana marítima de la ciutat, evitant així que el passeig sigui el mur de separació entre ciutat i mar, el que ha possibilitat que la meitat de la longitud de la platja de Sant Feliu estigui concessionada i no pugui ser utilitzada pels ciutadans.

Crec que si l'estratègia es descobreix deixa de ser efectiva, per la qual cosa havent qualificat aquest projecte com a estratègic, un pot arribar a entendre que el Govern Municipal sigui reticent a desvetllar a quin santa estratègia obeeix aquesta macro obra, que per 3 milions d'euros  convertirà una zona de la platja de Sant Feliu en un amfiteatre de platja, que ens permetrà  veure el mar. Un mar que ja veiem.


dijous, 8 de març de 2018

8-M. Una fina línia separa l'èxit del fracàs


Gran error plantejar-se com a reivindicació del 8-M aconseguir la paritat presencial en qualsevol òrgan o estament, doncs això és utilitzar la pertinença a un gènere o un altre com a element de valoració o mèrit per dirimir qui pot respondre millor al desenvolupament d'una determinada responsabilitat quan a més, i paradoxalment, és aquesta mateixa discriminació per raó de sexe el que s'està denunciant i pretenem combatre.

Entenc que l'objectiu del 8-M, i per això jo secundaré aquest atur feminista declarant-me com a tal, ha de ser aconseguir la igualtat d'oportunitats efectiva, i que únicament la capacitat personal i professional sigui el factor indicatiu per a valorar si una persona és més vàlida que una altra.

És cert que no podem quedar-nos en una declaració general de bones intencions, i que és necessari trobar i aplicar mesures que corregeixin aquesta mala praxi social que dificulta que homes i dones siguem considerats amb caràcter general com simplement éssers humans, però lamentablement i a data d'avui només es tenen en consideració normatives obligacionals per forçar la presència femenina de manera percentual, obviant que allò realment prioritari són mesures per aconseguir la igualtat en l’oportunitat en l'accés, perseguint i penalitzant a aquells que fomentin, propiciïn o facilitin maniobres discriminatòries.

Crec que és la tutela en l'aplicació de polítiques actives anti discriminació, en paral·lel a intenses iniciatives pedagògiques és el camí de l'èxit, doncs forçar la presència d'un sexe o un altre és convertir a uns en vencedors i a uns altres en perdedors, i això és condemnar-nos al fracàs.

Doncs fa mal que es denunciï la diferència entre homes i dones, en referència a reconeixements, per exemple, quan la pregunta hauria de ser si aquestes persones ho  mereixien, amb independència del seu sexe.

Fins i tot ara es plantegen ternes perquè es triïn a candidats en qualsevol àmbit, obligant a que un dels integrants sigui una dona. Penso que genera un dubte pervers doncs quan un reconeixement o una elecció recaigui sobre una dona, algú podrà preguntar-se si realment ho mereix o ho ha obtingut per raó de gènere. Quin impediment hi ha perquè sigui una dona o tot dones, accedeixin a un lloc o a un reconeixement determinat?

Falten mesures i imaginació

Que per exemple, des dels sindicats o des de l'Administració (com a responsables de la negociació col·lectiva), es constati o denunciï que hi ha bretxa salarial és absurd, doncs que en una empresa es vulneri el principi de “igual treball igual salari” és quelcom punible i ha de ser denunciat.

O que es constati que existeix una bretxa salarial en valoracions anuals, per exemple, i que s'utilitzin per fer aquests càlculs factors relacionats amb la conciliació familiar o la utilització de permisos no retribuïts, solament pot ser corregit mitjançant la flexibilització del desenvolupament professional i/o l'aportació de recursos per part de l'Estat.

O que les pensions entre dones i homes reflecteixin també una bretxa diferencial, per exemple, únicament podria eliminar-se marcant una renda mínima i digna per a tots els ciutadans i ciutadanes, mesura que també podria aplicar-se a totes aquelles dones o homes que han dedicat part de la seva vida a cuidar de la llar o de la seva família, i que per això no han pogut cotitzar.

La línia és molt fina, I si entenem el 8-M com el punt de partida per aconseguir de manera urgent la igualtat d'oportunitats estarem en el camí de consolidar un èxit social, en canvi si el 8-M ho plantegem com una simple reivindicació de presència, estarem condemnant-nos al fracàs.


dilluns, 5 de març de 2018

Port de Sant Feliu. Res de nou sota el sol


Malgrat l'anunci a Radio Sant Feliu, tot estava pactat i acordat amb Ports de la Generalitat, i amb independència que en política la medalla se la posa qui inaugura i no qui ha fet la feina, ens hem de felicitar que totes  les accions que estaven previstes es facin realitat.

No tot m’agrada, doncs amb aquestes actuacions el Port de Sant Feliu es manté  donant l’esquena a la ciutat, i els veïns de Sant Feliu continuarem sense poder gaudir del mirall d’aigua, que és l’element que fa propera una instal·lació portuària, encara que no puc deixar de reconèixer  que els usuaris del port, en especial els d’activitats nàutiques, mantindran o guanyaran en exclusivitat, encara que sigui en detriment de l’ús dels ciutadans.

Ara s’anuncien com a novetat dues possibles actuacions, encara que també estaven previstes:

La primera, un tancament de la zona de treball de la Confraria de Pescadors, barrant el pas a vianants i així salvaguardar la seguretat.

I aquí vull dir que tant el pressupost d’aquesta obra com les aportacions econòmiques que faria cada institució s’havien negociat i acordat entre el Secretari de la Confraria i jo, com a Regidor de Pesca i de Turisme, amb converses també amb la Gerència de ports de la Generalitat.

El problema, com sempre, els diners, doncs el format de tanca translúcida era un mal menor que, com a mínim, permetria veure la làmina d’aigua i viure l’atractiu turístic d’algunes tasques dels pescadors.

I la segona, prolongar el Passeig fins a la zona portuària, tot actuant també en les direccions del trànsit rodat del carrer Colom amb l’objectiu de pacificar aquesta zona i convertint-la en un ruta de vianants, doncs no es pot oblidar que és un pas obligat de vehicles, molts d’ells pesants, que han d’arribar al port per desenvolupar la seva feina, encara que s’hauria d’actuar al “pont” del Carrer Comerç doncs les seves dimensions dificulta l’accés.

Feta la felicitació i un comprovant que tot avança com estava previst i es consoliden les actuacions  de Ports de la Generalitat, havent-hi a més voluntat de que els projectes que estaven en vies de desenvolupament continuïn en vigor,  no hauríem d’oblidar la necessitat de fer permeable l’accés al port, doncs és part del patrimoni dels ciutadans de Sant Feliu.


diumenge, 4 de març de 2018

Escombraries i neteja a SFG. Les multes no són la solució



Tornen a ensopegar amb la mateixa pedra, tot pensant que la via per a “fer creure” als ciutadans són l’aplicació de mesures sancionadores, com si no s’hagués demostrat que les multes i el “prohibit prohibir” no són un element pacificador que eviti de manera efectiva accions presumptament incíviques.

I dic “tornen” doncs són les mateixes directrius polítiques d’avui, constatant que va ser el mateix partit polític que ara governa la ciutat el que va protagonitzar, ara fa 8 o 9 anys, una campanya de “segrest de bosses d’escombraries”, etiquetant-les amb un adhesiu de color groc un cop comprovat per algun policia local i pel regidor de torn, que no complien amb la normativa municipal i així després justificar la corresponent sanció.

Sense por a equivocar-se es pot dir que si després de tot aquest temps de mesures coercitives el problema continua subsistint, és demostra que les amenaces sancionadores no són la solució, i que només serveixen per exculpar-se i justificar aquella manifestació que feia un regidor responsable d’escombraries, que també pertanyia  a aquest partit que avui encapçala el Govern Municipal, quan deia que “la ciutat està bruta perquè els ciutadans són uns porcs (sic)” 

Que la gestió de neteja viària i de recollida d’escombraries és complexa i complicada és un fet inqüestionable, com ho demostra el fet que la majoria de queixes ciutadanes a l’àmbit local i a la majoria de poblacions es relacionen amb aquest tema, però aquesta constatació no pot servir per a què els responsables polítics, -que són els que marquen les directrius-, s’amaguin i oblidin que aquest és un servei que els ciutadans paguem i que tenim el dret a exigir que es compleixi.

Però és que a Sant Feliu és pitjor, i després de quasi tres anys de govern han optat per penalitzar al ciutadà, en una recurrent i clara maniobra per a distreure l’atenció, i no complir amb el compromís de fer un nou plec de condicions per la incapacitat del propi Equip de Govern.   

Si un ciutadà no pot deixar escombraries o cartrons als contenidors perquè estan plens és pervers que se’l culpi, doncs ja ha pagat per a poder utilitzar-los; com injust és obligar-lo a pagar una sanció si opta per no tornar amb aquest material a casa i deixar-lo al costat del contenidor.

Atenent a la lògica, lo normal no seria actuar pensant que el servei està mal dimensionat i que necessita correccions urgents i no presumir d’haver sancionat a l’usuari?