Sí a l’habitatge social a SFG, però...

Veient les reivindicacions que sobre habitatge social ha fet un partit polític amb presència al Consistori de Sant Feliu de Guíxols, crec que val la pena fer una reflexió profunda sobre aquest greu problema al que l’Administració ha de donar resposta, doncs no en va l’accés a una  vivenda digna és un dret bàsic de l’esser humà.

Però si bé és cert que a Sant Feliu hi ha famílies que necessitarien una vivenda de les definides com a socials, i que respectant el propi dret com a ciutadans l’Administració els hi hauria de facilitar l’accés, no és pot caure en la trampa i que la solució al problema sigui simplement posar un habitatge social a disposició de les persones en risc d’exclusió per impossibilitat d’accedir-hi a un, doncs això seria començar la casa pel taulat i alimentar una discriminació social que generaria, des del primer moment, pa per avui i fam per demà.

Segur que l’Ajuntament té coneixement de les necessitats reals de la ciutadania en aquest tema, tant pel que fa al nombre de famílies amb risc d’exclusió com a la situació real de les mateixes, i serà a partir d’aquí quan es podran marcar paràmetres i elaborar un reglament amb els criteris d’accés basats en valoracions objectives, permetent així marcar prioritats entre els ciutadans amb necessitats d’accés a una vivenda social, creant mecanismes que permetin fer un seguiment de compliment d’aquests criteris, i delimitant la durada d’utilització amb l’objectiu de potenciar la rotació d’accés.

Perquè crec que és de calaix que estem parlant de famílies que amb independència dels membres i per circumstàncies temporals i extraordinàries, no tenen possibilitats d’accedir a una vivenda de lloguer com altres ciutadans, i que amb l’objectiu manifest de sortir d’aquesta situació, la solidaritat ciutadana - doncs els habitatges socials són propietat de la ciutadania-, els hi cedeix un lloc digne on viure, per a donar resposta  a aquestes necessitats puntuals.

I això, per respecte a la ciutadania, mereix una tutela social per part de l’Administració, mitjançant els tècnics de Serveis Socials municipals que han de conèixer, i coneixen, lles situacions de real precarietat que alguns veïns pateixen.

Doncs tot s’ha de dir, essent Sant Feliu una ciutat petita, no deixa de ser un poble gran, i no és un eufemisme afirmar, i així ho saben els tècnics en Serveis Socials, saber qui té realment l’objectiu de sortir de la precarietat i lluita per fer-ho, i qui vol aprofitar-se de la bona fe veïnal, com succeeix en algun cas protagonitzat pels denominats OKUPAS que aquest partit polític defensa, doncs no tots els que ocupen una vivenda ho fan per necessitat familiar, sinó per comoditat. Normalment, qui té la necessitat familiar és l’últim que fa d’okupa, essent el que sí tindria tota la justificació.

L’Ajuntament, com administració, ha d’aportar solucions integrades a la convivència ciutadana, generant empatia solidària, eliminant de l’horitzó qualsevol acció que impliqui discriminació i greuges veïnals però, sobretot, elaborant mecanismes que permetin atacar el problema a l’origen del mateix.

Per exemple, si la manca de recursos per accedir a una vivenda ve motivada per qüestions laborals d’atur, s’ha de complementar la cessió a polítiques actives d’ocupació que podrien passar, fins i tot, per la utilització dels hotels Anllò, no per convertir-los en vivendes socials, com s’està reivindicant, sinó impulsant la creació de places hoteleres de les que Sant Feliu, com a ciutat turística, té mancances, acció que permetria crear llocs de treball.

Complex?, sí, però no impossible. Tot és qüestió d’imaginació i voluntat d’aportar solucions reals a problemes reals.