dimecres, 31 de gener de 2018

Les postals de l’1-O i del 30-G. Indignants amb punts en comú.

Desitjo que la col·lecció sigui lo més curta possible, i que l’entrega número 2 que va sortir ahir 30 de gener fos la última de la sèrie.

Si la postal de l’1-O-2017 ja va ser lamentable, la del 30-G-2017 no té molta diferència, i encara que les escenes de violència gratuïta que apareixen tant a una com a l’altra no responguin en absolut a allò que els catalans som en realitat, són aquestes imatges les que malauradament traslladem a l’exterior i que injusta, però comprensiblement, converteixen Catalunya, i específicament Barcelona, en un destí econòmic i social no tant atractiu com mereixem.

Sense fer acusacions i només a manera de reflexió pública, no em vull estar de dir la meva i mostrar la meva indignació, doncs de manera inconscient (vull pensar, i ho penso, que no conscientment), ens estan fent mal.

A la postal de 1-O-2017 apareixia la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra ciutadans que els impedien entrar als centres escolars, d’acord amb les ordres judicial que tenien. Era la violència de les “forces d’ocupació” contra persones pacífiques, i que segons els participants a aquella “moguda”, haurien de prendre exemple del Mossos d’Esquadra, que “són els nostres”.

Ahir 30-G no hi havia Guàrdia Civil ni Policia Nacional, i a la “moguda” del Parlament de Catalunya van ser els Mossos d’Esquadra els que van haver d’actuar contra els participants, que els hi van recriminar tot manifestant que “ja no ens representeu”.

Aquestes són les fotos, ni trucades ni manipulades, però per auto avalar la meva indignació, que segur és la de molts catalans i catalanes, necessito trobar les similituds en les dues situacions, dons la violència, tal i com la van presentar generalitzada l’1-O els convocants/convocats/assistents, és simplement violència com la el 30-G, amb independència de la intensitat.

L’1-O i el 30-G, els convocants van ser els mateixos, i és de suposar que els convocats/assistents a la convocatòria també.

Amb la seva actitud activa, els convocats/assistents l’1-O i el 30-G van impedir que les forces d’ordre públic fessin la seva feina, i com a una acció una reacció, aquests forces de seguretat van haver de respondre a la provocació, que com a tal només es tradueix amb actuacions   policials lògiques que algú vol entendre com de violència extrema, encara que siguin provocades pels mateixos convocants/convocats/assistents, tot i dient paradoxalment que “som un moviment cívic i pacífic”.

És curiós veure, com ahir es podia fer per TV, cóm els convocats/assistents aixecaven les mans dient que eren pacífics mentre carregaven contra el Mossos d’Esquadra un cop haver trencat per la força els cadenats de les portes del Parc de la Ciutadella, tirant pedres, pals i empentant-los. Em recordava aquells jugadors de futbol que aixequen els braços després d’haver fet una falta pensant que l’àrbitre és innocent, o que en un cos a cos els manté en alt mentre li està fent cops de peu a l’adversari.

Els ciutadans indignats tenim l’obligació de dir que ja hi ha prou. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada