
Si la postal de l’1-O-2017
ja va ser lamentable, la del 30-G-2017 no té molta diferència, i encara que les
escenes de violència gratuïta que apareixen tant a una com a l’altra no responguin
en absolut a allò que els catalans som en realitat, són aquestes imatges les que
malauradament traslladem a l’exterior i que injusta, però comprensiblement, converteixen
Catalunya, i específicament Barcelona, en un destí econòmic i social no tant
atractiu com mereixem.
Sense fer
acusacions i només a manera de reflexió pública, no em vull estar de dir la
meva i mostrar la meva indignació, doncs de manera inconscient (vull pensar, i
ho penso, que no conscientment), ens estan fent mal.
A la postal de 1-O-2017
apareixia la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra ciutadans que
els impedien entrar als centres escolars, d’acord amb les ordres judicial que
tenien. Era la violència de les “forces d’ocupació” contra persones pacífiques,
i que segons els participants a aquella “moguda”, haurien de prendre exemple
del Mossos d’Esquadra, que “són els nostres”.
Ahir 30-G no hi
havia Guàrdia Civil ni Policia Nacional, i a la “moguda” del Parlament de
Catalunya van ser els Mossos d’Esquadra els
que van haver d’actuar contra els participants, que els hi van recriminar tot manifestant
que “ja no ens representeu”.

L’1-O i el 30-G,
els convocants van ser els mateixos, i és de suposar que els
convocats/assistents a la convocatòria també.
Amb la seva actitud
activa, els convocats/assistents l’1-O i el 30-G van impedir que les forces d’ordre
públic fessin la seva feina, i com a una acció una reacció, aquests forces de
seguretat van haver de respondre a la provocació, que com a tal només es tradueix
amb actuacions policials lògiques que
algú vol entendre com de violència extrema, encara que siguin provocades pels
mateixos convocants/convocats/assistents, tot i dient paradoxalment que “som un
moviment cívic i pacífic”.
És curiós veure,
com ahir es podia fer per TV, cóm els convocats/assistents aixecaven les mans
dient que eren pacífics mentre carregaven contra el Mossos d’Esquadra un cop
haver trencat per la força els cadenats de les portes del Parc de la Ciutadella,
tirant pedres, pals i empentant-los. Em recordava aquells jugadors de futbol
que aixequen els braços després d’haver fet una falta pensant que l’àrbitre és
innocent, o que en un cos a cos els manté en alt mentre li està fent cops de
peu a l’adversari.
Els ciutadans indignats
tenim l’obligació de dir que ja hi ha prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada