dimecres, 31 de gener de 2018

Com a veí de SFG, no vull un llaç groc a l’Ajuntament

Sembla que els regidors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols s’obliden que la seva obligació, tant siguin oposició o govern (com deia un Regidor en actiu, l’oposició es part del Govern), és vers el conjunt de la ciutadania, i no només amb els que ells saben o suposen que els han votat.

Han de ser sensibles i permeables a les inquietuds dels habitants, prenent decisions per a donar respostes a les demandes ciutadanes des de la transversalitat més curosa, generant equilibris per a respectar totes les sensibilitats.

Doncs bé, sembla que a Sant Feliu això no mereix cap importància, i el Ple Municipal aprovà que a la façana de l’edifici consistorial es pengi simbologia d’una determinada opció política, doncs un llaç groc i una pancarta demanant la llibertat dels polítics empresonats, que no presos polítics, és el signe identitari del independentisme i dels partits que el defensen.

Els regidors no poden oblidar que estan gestionant una ciutat de 22000 habitants i que l’Ajuntament és la casa de tots, allà on rau la sobirania popular, i que no pot estar sotmès a cap ideologia política que impliqui un atac a la sensibilitat legítima d’un sol ciutadà, doncs l’acció de govern només pot sotmetre’s a les regles democràtiques d’acord amb la legislació vigent.

Amb aquesta decisió de penjar llaç groc i pancarta, 21 habitants de Sant Feliu decidiran pels 22000 que formem part d’aquesta meravellosa ciutat, en un tema que no té res a veure amb la política municipal i que no formava part de cap programa electoral dels denominats partits independentistas, sense obviar que a les proppassades eleccions del 21-D, que podria ser el punt d’inflexió, aquestes formacions van obtenir a Sant Feliu un recolzament del 41% del cens.

Aquí no es tracta d’estar d’acord o amb desacord amb l’empresonament d’aquestes persones, es tracta l’acció injusta i abusiva que representa que 21 veïns de Sant Feliu s’arroguin la legitimitat de posicionar políticament als 22000 ciutadans.

Ja es prou lamentable que es toleri que tinguem arbres, fanals i tanques la ciutat plenes de bosses d’escombraries, traslladant una imatge de deixadesa i brutícia i amb el cost que representarà desprès desixar-ho tot com abans, com per a que ara l’Ajuntament decideixi dedicar recursos a adornar la façana municipal amb un llaç i una pancarta.

A lo millor, com que una de les excuses en la que es recolza l’Ajuntament per a permetre una “ciutat groga” són les signatures que han presentat alguns ciutadans, possiblement algú hauria d’encetar una campanya també de recollida de signatures i de presentació d’instàncies per a que els regidors respectin el compromís amb el que es van presentar a les Eleccions Municipals del 2015, i que no utilitzin el seu estatus per a treure rèdit partidista.

Les postals de l’1-O i del 30-G. Indignants amb punts en comú.

Desitjo que la col·lecció sigui lo més curta possible, i que l’entrega número 2 que va sortir ahir 30 de gener fos la última de la sèrie.

Si la postal de l’1-O-2017 ja va ser lamentable, la del 30-G-2017 no té molta diferència, i encara que les escenes de violència gratuïta que apareixen tant a una com a l’altra no responguin en absolut a allò que els catalans som en realitat, són aquestes imatges les que malauradament traslladem a l’exterior i que injusta, però comprensiblement, converteixen Catalunya, i específicament Barcelona, en un destí econòmic i social no tant atractiu com mereixem.

Sense fer acusacions i només a manera de reflexió pública, no em vull estar de dir la meva i mostrar la meva indignació, doncs de manera inconscient (vull pensar, i ho penso, que no conscientment), ens estan fent mal.

A la postal de 1-O-2017 apareixia la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra ciutadans que els impedien entrar als centres escolars, d’acord amb les ordres judicial que tenien. Era la violència de les “forces d’ocupació” contra persones pacífiques, i que segons els participants a aquella “moguda”, haurien de prendre exemple del Mossos d’Esquadra, que “són els nostres”.

Ahir 30-G no hi havia Guàrdia Civil ni Policia Nacional, i a la “moguda” del Parlament de Catalunya van ser els Mossos d’Esquadra els que van haver d’actuar contra els participants, que els hi van recriminar tot manifestant que “ja no ens representeu”.

Aquestes són les fotos, ni trucades ni manipulades, però per auto avalar la meva indignació, que segur és la de molts catalans i catalanes, necessito trobar les similituds en les dues situacions, dons la violència, tal i com la van presentar generalitzada l’1-O els convocants/convocats/assistents, és simplement violència com la el 30-G, amb independència de la intensitat.

L’1-O i el 30-G, els convocants van ser els mateixos, i és de suposar que els convocats/assistents a la convocatòria també.

Amb la seva actitud activa, els convocats/assistents l’1-O i el 30-G van impedir que les forces d’ordre públic fessin la seva feina, i com a una acció una reacció, aquests forces de seguretat van haver de respondre a la provocació, que com a tal només es tradueix amb actuacions   policials lògiques que algú vol entendre com de violència extrema, encara que siguin provocades pels mateixos convocants/convocats/assistents, tot i dient paradoxalment que “som un moviment cívic i pacífic”.

És curiós veure, com ahir es podia fer per TV, cóm els convocats/assistents aixecaven les mans dient que eren pacífics mentre carregaven contra el Mossos d’Esquadra un cop haver trencat per la força els cadenats de les portes del Parc de la Ciutadella, tirant pedres, pals i empentant-los. Em recordava aquells jugadors de futbol que aixequen els braços després d’haver fet una falta pensant que l’àrbitre és innocent, o que en un cos a cos els manté en alt mentre li està fent cops de peu a l’adversari.

Els ciutadans indignats tenim l’obligació de dir que ja hi ha prou. 


dimecres, 24 de gener de 2018

Una mala ubicació de la marca-ciutat Guíxols

Ningú m'ha preguntat si m'agrada o no m'agrada la nova marca ciutat Guíxols, i desconec si l'Ajuntament ha convocat un procés de participació per a què els ciutadans poguéssim opinar sobre el que ja és la imatge corporativa de Sant Feliu -possiblement aquest procés s'hagi convocat de manera selectiva o sectorial, o hagi estat a decisió i gust dels regidors-, però encara sent conscient que la simple opinió d'un humil ciutadà com jo poc importa, vull dir que aquesta “marca ciutat” no em desagrada, encara que reconec que com a imatge corporativa de ciutat m'agradava molt més aquella espècie de sol abstracte de fa ja molts anys, i que encara alguns utilitzen com a adhesiu en els seus vehicles.

Sense ser un gran coneixedor pràctic en la matèria i deixant al marge les explicacions i els motius que representen colors i formes, crec que aquest Guíxols com marca ciutat podria ser un element per identificar Sant Feliu de manera atractiva i simpàtica, però com passa al voltant de qualsevol disseny corporatiu, una imatge promocional pot transformar les seves sinergies positives en un profund rebuig, depenent de la utilització que es faci.

Hi ha un exemple que s’utilitzava al meus anys d’estudiant: un vehicle retolat amb una determinada marca que cometi una greu infracció o ocasioni un accident, grava en la retina de possibles afectats la imatge que porta retolada, la qual cosa converteix el producte que promociona en no desitjable, o conscient o inconscientment, en antipàtic i rebutjable.

O Imaginem que un requeriment, una multa o sanció de l'Ajuntament s'encapçalés amb aquest disseny; la imatge quedaria deteriorada, i el sentiment que despertaria seria contrari al que pretén.

Doncs crec que això pot ocórrer amb la marca de ciutat Guíxols, en convertir-la també en part del mobiliari urbà i ubicar-lo, al meu modest entendre, en un indret no prou valorat, doncs el bon coneixedor de la ciutat sap que un dels punts amb més flux de pas de vianants és el passeig al punt de la Rambla Vidal com a pas per accedir a la platja, sobretot a l'estiu, diumenge i festius provocant veritables aglomeracions, i no crec que sigui molt encertat fer de la marca ciutat  un obstacle, això sense parlar del perill que implica l'altura de l'element ancorat al terra, i de la imatge gairebé desagradable que es pot tenir de la marca mirant-la des del mar, doncs la visió és Guíxols a l'inrevés.

Repeteixo que no solament es tracta de dissenyar, sinó també de l'ús que s'ha de fer del disseny, i en aquest cas crec que la utilització-ubicació no és encertada.

dijous, 11 de gener de 2018

L'important és el què i el com, no el qui

La veritat és que preocupa veure la baixa qualitat d'alguns polítics catalans i el pràcticament nul compromís que mostren amb la ciutadania, però sobretot entristeix comprovar el grau d'empatia que han aconseguit de la societat, que encara sent conscients que els importa un rave les nostres  inquietuds, preocupacions i problemes, seguim acceptant amb incomprensible estoïcisme que estiguin intentant únicament pactar prebendes personals i  cotes de poder.

Supediten les seves accions a el “qui?”, oblidant que són les respostes al “què?” i al “com?” les que estan obligats a donar a la ciutadania, interpretant de manera interessadament errònia que les seves ambicions, fruit de subordinades i derivades utòpiques, són també les dels ciutadans.

No entenen que són mers instruments al servei dels ciutadans i que la seva prioritat, amb independència de color i sigles, ha de ser trobar les necessàries coincidències per poder pactar polítiques reals i actives.

Perquè d'això es tracta, de pactar polítiques i no polítics, quelcom del que semblen ser incapaços,  demostrant simplement incompetència.


dimecres, 10 de gener de 2018

¡Vivan los hijos de puta!

Sí amigos, yo soy uno de aquellos hijos de puta que en los años 70 reivindicábamos la libertad para poder salir a la calle a reivindicarla.

De los hijos de puta de derechas, de izquierdas o de centro (porque la libertad no tiene ideología), y que día sí y otro también, nos plantábamos en las Ramblas de Barcelona reivindicando libertad de manera pacífica pero contundente, sin provocar violencia pero sabiendo que la violencia aparecería, pues era un privilegio exclusivo del estado.

De los miles y miles de ciudadanos hijos de puta que después de ser avisados de una inminente y lógica carga policial, debíamos salir corriendo por la calles adyacentes (Pelayo, Canuda, Buensuceso, Santa Ana, etc), huyendo de aquellas amenazantes porras en manos de armarios de color gris, pero sin dejar de reivindicar.

Yo soy de los hijos de puta que reivindicábamos una libertad en color, frente a la libertad en blanco y negro que vivíamos en aquel momento.

Uno de aquellos hijos de puta que simplemente reivindicábamos democracia real, no aquella orgánica que durante casi cuarenta años indicaba que no se podía votar.

Era un hijo de puta, lo he sido durante toda mi vida por haber seguido reivindicando lo que he creído justo, y entiendo que lo sigo siendo por no haber evolucionado en mis convicciones, y continuar defendiendo la libertad que reivindicábamos.

Y ahora soy un hijo de puta, según alguno de esos “amigos virtuales y no tan virtuales” por no ser independentista, por no ver justificada (sino todo lo contrario) la autodeterminación de Catalunya, por huir de nacionalismos, por reivindicar el diálogo como solución a los problemas, por no haber participado en un provocador y unilateral referéndum por la independencia.

Pero lo alarmante es que alguno de esos “amigos”, en un discurso totalmente enlatado y sin base argumental lógica, se atreven a tildar de hijos de puta –algunos hasta de asesinos y terroristas- a los miles y miles de ciudadanos que en aquellos 70 reivindicábamos unas reglas de juego democráticas que nos permitiesen votar en libertad lo que quisiéramos votar.

Pues bien amigos, aunque mi madre sea una santa, supongo que seguiré siendo un hijo de puta socialista luchando por alcanzar mayores cotas de justicia social, reivindicando codo a codo con todos aquellos hijos de puta que desde la reivindicación de libertad conseguimos que hoy, aunque alguno no quiera hacerlo, podamos convivir en libertad.