dijous, 16 d’agost de 2018

Mañana contra el terrorismo un solo corazón


¡Desnaturalizados! Ese es el calificativo más suave que se me ocurre para tildar a esos “hijos de la gran chinganga”, como dirían los mejicanos, que aprovechándose de la acción asesina de unos terroristas, intentan argumentar y justificar sus espurias intenciones y deleznables actos.
No les importan los 16 muertos que ocasionaron los terroristas en Barcelona y Cambrils, mañana 17 de agosto hará justo un año.
Para estos descerebrados, “marcar paquete” y esconder así su cobardía es lo primordial; la misma cobardía con la que actuaron aquellos terroristas, i seguro que con el mismo sentimiento de frustración por no haber conseguido un mayor número de víctimas
¡Qué nivel de podredumbre personal!, porque sólo podrida puede ser el alma de aquellos que intentan capitalizar el dolor ajeno, haciendo acusaciones sin sentido sin importarles el daño causado ni el que causarán.
Porque no sólo se les ocurre acusar de complicidad al estado español con el estado islámico en la preparación y perpetración de aquel acto, acusando directamente de terroristas a todos los catalanes que se consideran españoles.
Porque no sólo se atreven a acusar de ineficacia e ineptitud a unos cuerpos policiales, enfrentándolos a otros.
Ya se atreven hasta a decidir, juzgar y cuestionar los sentimientos de cada uno, coartando la libertad de poder recordar colectivamente aquel acto terrorista, ratificar la condena explícita y manifestar la solidaridad con las víctimas.
¡Y me jode! Claro que me jode esa muestra de cobarde e indecente crueldad, sobre todo cuando proviene de gente que no ha vivido de cerca un atentado, y que se atreve a ponerse en el lugar de aquellos que lo han sufrido.
Pero lo que más me jode y me frustra es ver cómo personas a las que yo creía con dos dedos de frente, con sentimientos arraigados por haber reivindicado siempre desde la solidaridad, ahora se hacen eco y avalan a esos destripaterrones, con tanta bajeza moral como falta de vergüenza.
Como dice uno de los lemas que mañana acompañará al acto de recordatorio en Barcelona, que no de homenaje, “contra el terrorismo sólo debería haber un solo corazón”
¡Y bajo esa premisa seguiré actuando!


dimecres, 15 d’agost de 2018

Ara reclamen la retirada a SFG?


Ja fa mesos que moltes ciutats, també Sant Feliu, pateix un invasió de color groc  que malgrat disfressar-se de legítima reclamació de llibertat de presos polítics -per a mi polítics presos-, no deixa de ser la bandera i la simbologia representativa d’aquells que també legítimament, reivindiquen la independència de Catalunya.

A Sant Feliu només les xarxes socials han sigut la balconada des d’on els ciutadans i ciutadanes que condemnen l’ús abusiu de l’espai públic han manifestat el desacord, no responent a la provocació d’aquells que conviden també a penjar altres elements reivindicatius de signe contrari, contribuint interessadament a visualitzar un increment de tensió i confrontació, així com a malmetre la imatge de la ciutat.

Com he dit en més d’una ocasió, crec que l’espai públic no és de ningú, el que implica que ningú pot utilitzar-ho per interessos particulars, tant siguin personals o col·lectius, i és l’Administració, en aquest cas la local, qui ha de gestionar-ho en benefici de tota la població, cosa que no ha fet l’Ajuntament de Sant Feliu amb el beneplàcit i/o tolerància de tots els partits amb representació al Consistori.

Si la gran majoria de militants del PSC, com em consta que és així, ha rebutjat aquesta okupació colorista des d’un principi, cal preguntar-se quins interessos estratègics han fet que sigui ara quan reclamin la “neteja” de la ciutat.

Per què han estat sords durant a tots aquests mesos a les veus que hem reclamat un i altre cop la retirada de pancartes, llaços, pintades i cartells, i que es respectés la correcte utilització de l’espai?

Si aquesta moció del PSC no respon al postureo i tacticisme pre-electoral i pactat, quina actitud tindran cadascú dels partits que conformen el Govern Municipal el dia després de que s’aprovi o rebutgi l’esmentada proposta?



dijous, 26 de juliol de 2018

La Festa Major de SFG i els entrebancs


Comencen els actes de Festa Major, i paral·lelament començaran les habituals queixes dels veïns dels passejos del Mar i dels Guíxols que entenen que concerts i les atraccions de la fira pertorben el seu descans.

Hi ha qui pot entendre que 7 nits de concerts fins a les 4:30 de la matinada, més enllà dels 4 dies habituals, poden ser massa.

Hi ha qui pot entendre que 7 barraques a la zona de concerts més les 9 de la zona de Juli Garreta, podrien merèixer una zona de barraques a l'estil d'altres poblacions veïnes.

Però enfront de les opinions dels uns i els altres, totalment respectables, hi ha una cosa certa: que el format de Festa Major i la seva ubicació és la mateixa de fa molts anys, i els que han optat per adquirir o llogar un habitatge en els passejos del Mar i dels Guíxols, sabien dels actes que envolten la nostra festa.

De totes maneres avui un ciutadà propietari d'un establiment comercial, em comentava el problema recurrent de Sant Feliu, l'aparcament, i que lamentablement aquests dies es veurà acrescut durant gairebé dues setmanes, doncs a l'ocupació de l'aparcament de Juli Garreta per les atraccions, s'ha de sumar gran part del de la Carretera de Palamós, així com el del Passeig del Mar a causa dels concerts, i el del Port pel Festival de la Porta Ferrada i les necessitats del Club Nàutic.

Això, lògicament provocarà un perjudici important a tota la xarxa comercial i de restauració de la ciutat en una temporada que, segons valoracions prèvies,  ja ha començat amb baixa intensitat, situació a la qual l'Ajuntament ha estat incapaç d'aportar noves alternatives (transport públic amb alta freqüència de pas tots els dies de la fira?), com tampoc de complir amb les que s'havia compromès, i així minimitzar l'efecte negatiu d'aquesta falta d'aparcament.

El ciutadà en qüestió m'apuntava, amb raó, lo positiu que seria l'haver pogut comptar amb l'aparcament subterrani al passeig.

Hi ha queixes que sí estan justificades, i la d'aquest ciutadà, ho estan!


dimarts, 24 de juliol de 2018

SFG i l’eutanàsia


Soc partidari de la despenalització de l’eutanàsia, doncs penso que la mort és part de la vida, i entenc que si tenim el dret a la vida, a viure dignament, també hem de tenir el dret a la mort,  a morir també dignament.

Però això és una creença personal que res té a veure amb afinitats polítiques ni ideològiques, doncs de manera contrastada hi ha gent d’esquerres que no creu en la eutanàsia com a dret, com també gent de dretes que pensa que morir dignament ha de ser una decisió que només respon a la voluntat de la persona que “pateix” un precari i dolorós cicle vital.

El que no hi ha dubta és que la legalització d’aquest dret ha de tenir com objectiu la seva regularització, doncs a la necessària voluntat de la persona s’han d’afegir tots els condicionants legals i ètics que garanteixin la finalitat real del seu exercici.

Però dit això, entenc de la complexitat d’un tema que, per qüestions morals o religioses, pot ser no admès per gran part de la ciutadania, i agradi o no agradi, són opcions que s’han de respectar, intentant circumscriure la seva legalització a l’àmbit del poder legislatiu més elevat i alhora més allunyat de la població, en el cas d’Espanya el Congrés dels Diputats.

Si el Congrés aprova la Llei sobre el dret a morir dignament, els titulars podran dir que Espanya ha regulat l’eutanàsia, afirmació que ajudaria a minimitzar una part de l’efecte de greuge moral, que molts ciutadans i ciutadanes contraris patirien si l’afirmació fos que el poble espanyol recolza aquesta Llei.

Aquesta suposada asèpsia en el Congrés, que es podria considerar com una qüestió obvia per raons i necessitats de convivència dels 47 milions d’habitants, es pot trencar a Sant Feliu doncs el Ple Municipal Ordinari del proper dia 26 de juliol debatrà una moció per a posicionar-se com a ciutat a favor d’aquest dret, provocant molt possiblement l’anunci que els 22000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols recolzen la Llei sobre el Dret a Morir Dignament.

És legítim que 21 veïns de Sant Feliu de Guíxols, per molt regidors i regidores que siguin, decideixin i prenguin la veu dels 22000 ganxons i ganxones, en un tema tan sensible com l’eutanàsia?
  

dilluns, 23 de juliol de 2018

Políticas o siglas


Debo ser un marciano, ¡seguro!, pues contrariamente a las muchas voces que se lamentan de la “ultraderechización” del PP, yo me alegro que ese PP liderado por Casado muestre cuáles son sus políticas a nivel general –que con toda seguridad no son las mías-, pues eso obligará al resto de partidos a hacer propuestas y acciones efectivas, que seguro serán más cercanas a mi manera de entender la sociedad.

Pero mucho me temo que el objetivo de los partidos políticos se reduce a “trabajar” para ganar las próximas elecciones, utilizando el descrédito ajeno como única arma, convirtiendo al que debería ser un adversario de ideas en un enemigo político, obviando que en esta malsana guerra entre siglas, que no entre políticas, el daño colateral somos los ciudadanos y ciudadanas.

Porque las diferencias entre partidos y ideologías debe existir para que los ciudadanos y ciudadanas podamos optar democráticamente, pues es contrario al ejercicio de la democracia pretender eliminar la discrepancia y la pluralidad.

Por eso me alegro de que ese nuevo PP muestre sus cartas, pues ello hará mucho más fácil mis posicionamientos aunque, y siempre desde el respeto a los que coincidan con los planteamientos y postulados de ese partido, creo que en beneficio de la población los políticos deben priorizar las políticas más allá de las siglas.


dimecres, 18 de juliol de 2018

Ens fa mal Sant Feliu, perquè l’estimem


Ens vam conèixer ja fa uns anys, i al marge de diferències polítiques de seguida vàrem corroborar que ens unien moltes més coincidències que les que podíem imaginar, sobretot en el que feia referència a polítiques efectives a l'àmbit local, i això ens va portar a plantejar-nos la possibilitat de crear un front per a defensar el Sant Feliu dels ciutadans i ciutadanes, per als ciutadans i ciutadanes.

Molts elements van jugar en contra perquè aquell objectiu es fes realitat, doncs anant més enllà d'ideologies polítiques i d'ortodòxia de partits, implicava una renúncia tàcita al protagonisme i poder personal d'alguns “líders” de la política local, que haguessin vist com es posava al descobert la seva pròpia mediocritat.

Ara, més d'una dècada després, les circumstàncies han canviat i aquests experimentats  “roquers” de la política, el Manel i el Juanjo, empesos per un grup de ciutadans i ciutadanes cansats de la manera de procedir erràtica que té l'actual Govern Municipal, hem assumit l’encàrrec d'engegar aquell projecte de ciutat que des de la participació de tots, permetrà que els 22000 veïns i veïnes dissenyem i fem realitat el Sant Feliu de futur que volem.

Concurrència als propers comicis electorals d'aquest “Sí, Guíxols. Ciutadanes i Ciutadanas de Sant Feliu”?. Doncs simplement dependrà del suport que tingui aquest projecte, doncs seran els ciutadans i ciutadanes els que hauran de donar-li forma, de la mateixa manera que el lideratge ho exerciran els propis ciutadans i ciutadanes a través de la participació.

Aquest plantejament juntament amb el de no sobrepassar l'àmbit de la política local, encara que respectant el posicionament polític de cadascú des del reconeixement a la pluralitat, han estat les dues condicions que hem posat per dedicar esforç i il·lusió, doncs com he dit moltes vegades “Ens fa mal Sant Feliu, perquè l’estimem”.





dissabte, 7 de juliol de 2018

SFG. Es indecente convertir la ciudad en un lienzo


Viene de visita el President de la Generalitat y aumenta la proliferación de plásticos amarillos (ya ni lazos) en árboles, farolas y mobiliario urbano, a manera de reivindicación legítima a la vez que absurda, pues es reivindicar al President de la Generalitat algo que no estáen sus manos.

Pero es que esos incívicos personajes que se limitaban a colgar tiras amarillas y a plantar cruces en las playas ahora han dado un paso más, plasmando a decenas con pintura amarilla sus “artísticos lazos” en medio de la calzada, acompañándolos de arengas y frases también “artísticamente pintadas”, invadiendo agresivamente un espacio que no es suyo, por mucho que al más estilo fraguista afirmen que la calle es de ellos.

Lógicamente lo han hecho con nocturnidad y alevosía, escondiéndose de la autoridad municipal que seguro hubiese actuado (¡ja!) para evitar que esos “artistas de brocha gorda” vulnerasen las ordenanzas municipales y ensuciasen la ciudad de manera indecente.

Es de suponer que la actuación del Ayuntamiento será contundente, eliminando de calzada y paredes esas esperpénticas “obras de arte” de manera inmediata, cargando el coste de esa actuación para adecentar lo que indecentemente unos energúmenos han atacado, o pasando la “minuta” de ese borrado al President de la Generalitat, pues es por él y para él por lo que han ensuciado el espacio público.

Claro que es posible que, viendo lo que importa al Gobierno Municipal la convivencia y el bienestar de la ciudadanía, hayan decidió dar carta blanca y convertir la ciudad en un gran espacio donde uno pueda expresar lo que quiera, y que calzadas, muros y paredes puedan sean lienzos donde los ciudadanos puedan pintar lo que les de la gana.

¿Para qué colgar una pancarta avisando de alguna actividad? Un poco de pintura, una buena brocha, o un aerosol, ¡y a pintar!

Si te casas, celebras el cumpleaños, o las bodas de plata, o has sacado buenas notas, o…, y quieres informar a los ciudadanos y ciudadanas, sólo tienes que buscar un espacio para reflejar lo que desees.

Sinceramente es lamentable, y por ello quiero exigir al Alcalde de la ciudad, a los regidores y a los grupos municipales y partidos políticos que le dan soporte,  que cumplan con su deber y respete lo que prometió defender cuando asumió su responsabilidad, apostando por la convivencia y no permitiendo que nadie vulnere la normativa vigente de la que nos hemos dotado todos los ciudadanos y ciudadanas y que nos debería permitir convivir en paz.

Como decía una frase lapidaria ya muy antigua pero igualmente válida, “si tienes alma de pintor y tus dedos son pinceles, pinta el coño de tu madre y no ensucies las paredes”




divendres, 29 de juny de 2018

El traslado de Franco


La verdad es que no sé si es un acierto que los restos de Franco salgan del Valle de los Caídos, pues no me cabe la menor duda de que el lugar donde se trasladen, que será de acuerdo a lo que indica la ley en cuanto a inhumación de cadáveres se refiere, se convertirá en un centro de peregrinación y homenaje a la figura del dictador, que entiendo debe ser algo que se quiere evitar con ese traslado.

Si lo que se pretende es que el “Valle de los Caídos se convierta en un memorial sobre la lucha contra el fascismo”, ¿no sería más coherente (aunque son alguna dosis de sadismo de “cuarto milenio”), que Franco fuese señalado hasta la eternidad por todos aquellos que murieron luchando en contra de sus dictadura, y que allí están enterrados?

Creo que sacar a Franco del Valle de los Caídos es cerrar los ojos a una realidad reciente de la que Franco fue artífice y protagonista, contribuyendo a que se olvide una aciaga historia que, para que no se repita, no podemos ni queremos olvidar.



dilluns, 18 de juny de 2018

El Aquarius me hace reflexionar


 Vista la proyección mediática del tema, así como las declaraciones que durante estos últimos días están inundando redes y medios de comunicación, parece que acoger a los 629 inmigrantes del Aquarius en el puerto de Valencia  sea un punto de inflexión para que el problema interno que aqueja a personas de determinados países que se ven obligadas a emigrar, vaya a entrar en vías de solución definitiva.



Creo que simplemente, dentro de la complejidad, se ha afrontado una situación puntual que exigía medidas excepcionales por responder a una urgencia humanitaria que debía atenderse obligatoriamente, a la que España ha reaccionado con agilidad y que es de lo único de lo que podemos sentir cierto orgullo.

No entiendo cómo se puede manifestar alegría o satisfacción por acoger a 629 personas alardeando además de ello, cuando lo que deberíamos sentir es una internacional vergüenza colectiva por nuestra incapacidad para aplicar soluciones allá donde se origina el propio problema, pues  poniendo parches posiblemente calmemos nuestra conciencia, pero muy poco contribuimos a una solución efectiva sino que a mi modesto entender, lo que hacemos es “enquistar el problema por deslocalización”

Porque cabe preguntarse, ¿ahora qué?, pues estos 629 inmigrantes, al igual que los miles que huyen de la muerte y precariedad en sus países o que aspiran legítimamente a una vida mejor y que acogemos por cuestiones humanitarias -¡como debe ser!-, han pasado a estar bajo nuestra responsabilidad, por lo que hemos adquirido el compromiso de darles lo medios para conseguir su objetivo.

Según el Gobierno a los refugiados se les va a aplicar el estatuto del refugiado, atendiendo sus necesidades básicas.

Como hecho excepcional, a los 629 inmigrantes, con estatus de refugiado o no, se les ha concedido un permiso temporal de residencia de 30 ó 45 días, para después aplicarles la legislación vigente.

Por eso mi reflexión es una pregunta sencilla después de acogerlos, con bombo y platillo, de manera harto farisaica. ¿Después qué?. ¿Nos lavamos las manos y los abandonamos a su suerte? Siendo ciudadanos y ciudadanas, es lógico pensar que tendrán los mismos derechos y deberes que cualquier otro ciudadano, ni más ni menos, y eso conlleva darles las mismas oportunidades que al resto de ciudadanos y que lamentablemente, puedan sufrir la precariedad que en según qué temas y cuestiones también sufren el resto.

Creo que estamos ante situaciones que precisa y precisarán de acciones humanitarias puntuales a las  que obligatoriamente debemos dar respuesta, pero entiendo que no pueden basarse en una solidaridad mal entendida, pues el acogimiento globalizado no es la solución efectiva, ni mucho menos definitiva.

diumenge, 27 de maig de 2018

Reflexiones sobre la moción de censura


Tal y como suena, les importamos un carajo, porque están actuando simplemente por tacticismo político. Como mínimo es lo que se desprende de las manifestaciones que unos y otros están haciendo tras la moción de censura presentada por el PSOE.

Lo que es curioso es todos concluyan en justificar la presentación de la moción por la sentencia judicial del caso Gurtel. ¿Acaso no conocían todos, como sí lo conocíamos todos los ciudadanos y ciudadanas, la corrupción en la que se movían muchos dirigentes del PP?

Me pregunto si, desde esa coincidencia política lo lógico no sería una nueva convocatoria electoral que permitiese a los ciudadanos y ciudadanas manifestar nuestra voluntad, olvidándose de deseos y compromisos que, con toda probabilidad, no se traducirán en políticas efectivas.

Sea cual sea el resultado de la moción de censura todos pierden, pues o bien el PP sale impune parlamentariamente manteniendo su mancha pero aparentemente reforzado, y el PSOE con una imagen inconsistencia y de deterioro mediático, o bien el PSOE conforma un gobierno que no va a poder gobernar, aunque en su voluntad esté el hacerlo aplicando sus políticas.

Sólo basta hacer unas cuantas reflexiones

- Una moción de censura no modifica el arco parlamentario, con lo que el PSOE gobernaría con 85 diputados de 350, teniendo en frente a diputados con diferentes objetivos y políticas, y con unos importantes comicios electorales de ámbito local en ciernes.

- Una moción de censura no obvia la mayoría absoluta que el PP tiene en el Senado.

- Una moción de censura no va a eliminar la pugna por el mismo espacio electoral que litigan PSOE y PODEMOS.

- Una moción no va a derogar los presupuestos generales que aprobó el PP con el beneplácito del PNV.

- Una moción de censura no va a posibilitar que se haga efectiva, por ejemplo, la derogación de la Ley Mordaza, o de la Reforma Laboral que, por cierto, no está entre los objetivos verbalizados por Pedro Sánchez, o la subida de las pensiones.

- Una moción de censura va dejar muy poco margen para que Pedro Sánchez pueda visualizar un golpe de efecto ante la sociedad, con lo que puede generar más frustraciones que satisfacciones.

- Una moción de censura no hará renunciar a los independentistas catalanes a renunciar a sus aspiraciones.

Y por último, esta moción de censura no impedirá que los diferentes partidos políticos la apoyen sin pedir nada a cambio, con lo que previa o posteriormente, si el PSOE gana la moción de censura, deberá adquirir compromisos que le obligarán a gobernar bajo una permanente espada de Damocles.

Creo que solo una convocatoria electoral inmediata desde la transversalidad política, puede dar respuesta a la complicada situación en la que nos encontramos y que sufre la población.


divendres, 25 de maig de 2018

Noves eleccions


No m’agraden les mocions de censura doncs malgrat ser lícites, que no vol dir legítimes, responen als tacticismes dels partits polítics per assolir el poder que les urnes no els hi van atorgar.

A més a més l’exercici de la política està tan perillosament desprestigiat, que no ens podem permetre el luxe de contribuir a consolidar la desafecció creixent que patim, que és el que faran si ens furtem a la ciutadania el dret a expressar la nostra voluntat.

Entenc que si els partits polítics decideixen tirar endavant una moció de censura per a fer caure el Govern de Mariano Rajoy, ha de ser per raons objectives de les seves nefastes polítiques i no sota la justificació de la molt coneguda corrupció de molts dirigents del PP, que després de la sentència d’ahir sobre el cas Gürtel, sembla que ens vingui de nou.

Crec que en aquest moment, la responsabilitat i el sentit comú d’en Mariano Rajoy seria convocar noves eleccions, però estic convençut que això és simplement un desig utòpic d’un, jo, que continua creien en les moltes dosi que d’utopia ha de tenir l’exercici de la política.

Per això una possible moció de censura hauria de venir acompanyada pel compromís d’una convocatòria de noves eleccions generals de manera immediata, doncs l’objectiu ha de ser canviar radicalment les polítiques, sense oblidar que per fer-ne efectives de noves, un nou govern necessita l’aval explícit de la ciutadania, i això només es pot aconseguir amb una nova convocatòria electoral, amb candidates i candidats també nous.


dijous, 24 de maig de 2018

La palabra, un arma de futuro


Aún a riesgo de ser insultado y vilipendiado, no me quedaré callado como un mero espectador, y continuaré provocando el debate que permita confrontar ideas y opiniones desde el sano diálogo, pues siendo cierto que las palabras pueden ser un arma letal no dejan de estar cargadas de futuro, tal y como decía Celaya de la poesía.

Porque  aunque la visión particular de futuro se corresponda con nuestro presente o nuestro pasado, siempre aspiraremos a que se convierta en ese futuro que estamos condenados a compartir, y merece la pena que hagamos todos los esfuerzos posibles para diseñarlo.

Ya hemos dilapidado demasiado tiempo, pues la complacencia contemplativa por miedo, comodidad o complejo de unos,  y la interpretación de aquiescencia a sus planteamientos que de esa actitud han hecho los otros, ha provocado un relato endogámico y monótono al que todos hacen oídos sordos, y que no puede ser la base sobre la que reconstruir nuestra obligada convivencia.   

Ahora nos toca actuar a los ciudadanos y ciudadanas, apartando y relegando con energía a aquellos que aparentemente apuestan por el diálogo, pero que en realidad solo quieren utilizar la palabra como arma para poner en valor las discrepancias.

Apelando de nuevo a la poesía de Gabriel Celaya.

"Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan (mos)
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo".


dimecres, 23 de maig de 2018

El espacio público no es de nadie


Defienden aquellos que quieren utilizarlo como si de una propiedad privada se tratase, que el espacio público es de todos, legitimando cualquier actuación o acción que allí se quiera llevar a cabo, sin importar que el vecino también lo considere de su propiedad y que del mismo modo, crea que puede hacer en él lo que desee.

De manera constatada, esto está provocando cada vez más frecuentes situaciones conflictivas en unos espacios calificados como públicos, pues confluyendo intereses diversos -algunos totalmente contrapuestos-, y desde un mal entendido ejercicio de la libertad en una supuesta propiedad compartida, es irremediable que se llegue a la confrontación personal.

Si los ciudadanos y ciudadanas llegamos a entender que los lugares públicos no son de nuestra propiedad, sino que simplemente tenemos el dominio y que cualquiera puede circular por ellos respetando el fin para el que fueron creados, podremos concluir que son puntos de encuentro de la población donde todos deben sentirse cómodos, y no espacios para poner de relieve las diferencias.

Hoy parques, jardines, carreteras, calles, edificios públicos y últimamente playas, son espacios públicos ocupados por simbología representativa de una legítima reivindicación política, pero donde los impulsores de esas acciones no entienden que son simplemente usufructuarios junto con el resto de la ciudadanía, en absoluto propietarios, pues los espacios públicos no son propiedad de nadie.

Sería injusto obviar el protagonismo que tienen las administraciones responsables de gestionar y mantener los espacios públicos, que manteniendo una actitud política de pasividad manifiesta que junto a la tolerancia silenciosa demuestra complicidad punible, eluden velar por potenciar el respeto a las reglas convivencia, cerrando los ojos a situaciones que por acción/reacción pueden provocar violencia gratuita.



diumenge, 20 de maig de 2018

Govern d’en Torra: mofa i escarni a les dones


Deia el periodista Albert Soler, en un article publicat al Diari de Girona, que l’Elsa Artadi sembla haver caigut en política directament desembarcada d´un veler d’una regata, i veient la seva actitud prèvia a l’anunci que ha fet en Torra sobre la composició del seu Govern, té raó.

I no només per, com diu en Soler, la “pinta que gasta” -cabellera rossa al vent tipus anunci Pantener i riure simpàtic de premsa groga-, sinó perquè és conscient de ser el centre d'atenció i vol continuar sent-lo en aquest executiu del que forma part, al més fidel estil del pijerio que es donava fita en les festes posteriors a les esmentades regates, on les poques dones participants es convertien en centre d’atenció. I si només hi havia una, millor.

Fins i tot m’atreviria a afirmar que l’Artadi és l’artífex del Govern d’en Torra o que ha tingut la màxima incidència per decidir que figurin només tres dones entre catorze persones, en clara actitud de mofa i escarni d’en Torra i el seu Govern a la participació femenina.

El que dos d’aquestes conselleres sigui l’aposta paritària d’ERC i l’Elsa Artadi sigui l’única aportació femenina del grup d’en Puigdemont, fa sospitar que més enllà de la capacitat i l’alta vàlua professional d’aquestes tres dones -que no en tinc cap dubta que la tenen!-, hi ha un altra element decisori per a què el Govern de la Generalitat hagi decidit menysprear les dones, i ha de ser el protagonisme personal de qui vol demostrar que té la majoria.
No vull pensar que a la xenofòbia haguéssim d’afegir misogínia.





dissabte, 19 de maig de 2018

No a la privatización y sí a la remunicipalización


Para los que creemos que la mayor garantía para la prestación del servicio público es la gestión directa desde la Administración en cualquiera de sus modalidades, la nueva Ley de Contratos del Sector Público (LCSP), tras las enmiendas introducidas por la derecha política (PdCAT, PP, C’s y PNV) es un verdadero “jarro de agua fría”, pues continuará priorizando el beneficio empresarial privado al interés de la ciudadanía.

Es continuar avalando la privatización, y mantener la puerta abierta a aquel mercadeo que por una cantidad simbólica ponía en manos del capital privado empresas públicas rentables, atendiendo a razones en absoluto relacionadas con la mejora de la gestión o la rentabilidad, sino a motivos inconfesables de índole comercial, profesional, fraternal, de amistad o de cercanía de pupitre escolar.

Todos recordamos cuando a finales de los 80 y principios de los 90 se impulsó la venta de empresas públicas que representaban las “joyas de la corona”, campaña que en teoría tenía como objetivo un saneamiento de las arcas del estado mediante ingresos directos, pero que en realidad perseguía un ahorro en la gestión y el beneficio de terceros.  

Y no se trata de que la iniciativa privada no pueda participar en la gestión de determinados servicios públicos, ya que hay diferentes mecanismos para impulsar necesarias cooperaciones empresariales público-privadas, sino de que la Administración no ponga a subasta y venda aquellos servicios sobre los que tiene responsabilidad directa y de los que debe garantizar su prestación.

Si alguien se pregunta qué servicios se ponen en manos privadas, la respuesta es obvia. Los que no generan pérdidas, pues sería absurdo pensar que el capital privado hiciese una inversión de manera altruista.

Y si son rentables y garantizan la prestación, ¿por qué cederlos? O, como es el caso, ¿por qué políticamente se imposibilita su recuperación?.

Seguro que se suscitan mil y una respuestas, aunque yo creo que el común denominador seria por interés, y no precisamente del contribuyente.


divendres, 18 de maig de 2018

SFG. Afer escopetes. Falta esperit d’esmena


Reconec que tinc debilitat i admiració per la tasca que fan les policies locals, i especialment la de Sant Feliu de Guíxols, la meva ciutat -que a més vaig tenir l’honor de ser-ne responsable-, i per això m’emprenya quan algú, de manera gratuïta s’adjudica mèrits a costa d’aquests professionals, sobretot quan el que realment vol es amagar que han fotut la pota, com és el cas.

Simple i planerament han fet una “gran cagada” comprant armes llargues com a dotació de la Policia Local, sense tenir en compte que, tal i com ja van manifestar tècnics i fons de la Generalitat, la normativa vigent no permet que les policies locals portin escopetes, però que tot i això, aprofitant “l’oportunitat” com si d’una fira de rebaixes es tractés a l’estil de l’Associació Nacional del Rifle, van decidir gastar-se 7.000 euros.

Com he defensat sempre, i l’altre dia ho defensava en el decurs d’un col·loqui al que em van convidar fa uns dies sobre política municipal, els polítics tenen dret a equivocar-se, doncs  equivocar-se honradament exercint la política és símptoma inequívoc de que es prenen iniciatives, sent necessari reconèixer l’errada, intentar esmenar-la i assumir les conseqüències que es derivin.

Però com és habitual, a Sant Feliu les actituds són diferents, i per fugir del necessari propòsit d’esmena s’opta pel menyspreu al ciutadà que critica, i al ja recurrent culpar a l’herència anterior, que després de tres anys de govern ja és ridícul.

Les medalles que es posen presentant com a valor seva empatia, dedicació, respecte i compromís  amb la Policia Local de Sant Feliu comença fa 8 anys, quan aprofitant una barroera i provocada ocasió, van utilitzar els caps de la policia com a cos de companyia de l’Alcalde, sense entendre que hi ha una diferència entre alcalde i alcaldia.

Va continuar amb la negativa d’adquirir armilles antibales, manifestant irresponsablement que “el policia que vulgui una armilla que se la compri”, i que va provocar que alguns agents optessin per demanar bestretes per adquirir aquest material de seguretat.

La primera decisió del govern va ser sostreure 4000 euros de les seves retribucions, aproximadament, a cada policia, vulnerant el pacte de condicions de treball, per acabar al final en la mateixa situació.

Van eliminar la policia de proximitat, un servei altament valorat per la ciutadania, i que va ser exemple a seguir a moltes poblacions.

Al final van fer la prevista dotació d’armilles. Prevista!.

Van canviar els vehicles per obligació, doncs s’havia acabat el contracte de rènting. Finalització del contracte!

Van canviar les armes per necessitat del moment.

No m’estranyaria en aquests 500000 euros que presumeixen d’haver invertit com iniciativa de govern per millorar la dotació afegeixen, per exemple, el vestuari, els complements, emissores, portàtils, etc.

Crec que la Policia Local de Sant Feliu està demostrant dia a dia la seva professionalitat i el seu compromís amb la ciutadania, més enllà de moltes actuacions que no es fan públiques i que responen a mesures preventives per evitar accions contra la seguretat ciutadana, i el que no mereix és que els polítics municipals la col·loquin en el punt de mira mediàtic per amagar les seves cagades, com és el cas.

dimecres, 16 de maig de 2018

Visca la supremacia racial? Clar que no!


Més enllà de simpaties personals, o d’amistat o fins i tot d’afinitats polítiques que un pugui tenir amb en Torra, m’agradaria pensar que des de la normalitat i la coherència  ningú pot avalar, justificar i no condemnar les manifestacions publiques que ha fet, declarant la seva xenofòbia i menyspreu a tots els que no tenim un ADN exclusivament català, i que el nostre pedigrí (i parlo de pedigrí, doncs ens tracta de bèsties), no correspon a la puresa de rasa que aspira l’envolti.

Estic segur que “l’honorable” individu té valors subjectius que són admirats pels seus seguidors, però aquest fet no pot difuminar la seva realitat com afí al pensament racialment supremacista de personatges catalans com el Capità Collons o com Daniel Cardona, per exemple, vomitius pels que creiem i defensem una Catalunya acollidora, plural i sense fronteres.

Per això és absurd i preocupant veure cóm catalans que haurien d’estar orgullosos del seu mestissatge i dels seus orígens, es queden tranquils amb les disculpes que ha demanat en Torra per dir el que pensa de la majoria de ciutadans i ciutadanes dels que serà President, alhora que es fabriquen una imaginària balança per demostrar que tenen més importància els seus insults xenòfobs o una llista de greuges, la gran majoria mitges veritats interessadament interpretades, de l’estat espanyol contra Catalunya, i així orquestrar una absurda defensa.

És com si Hitler, Mussolini o Ratko Mladic haguessin demanat disculpes prèviament a posar en marxa la maquinària per fer visible i efectiu el seu supremacisme racial, i que els mateixos als que consideraven humans sense dret a viure, es fessin seguidors dels seus postulats. 

Veure com algú nascut o d’origen andalús, gallec, extremeny, valencià, murcià, castellà, aragonès, asturià, càntabre, basc, melillenc, ceutí, balear o canari assumeix sense emprenyar-se que li diguin bèstia, hiena o escurçó, es posiciona amb el personatge que a més d’això li diu que té una tara, és inexplicable.   

divendres, 11 de maig de 2018

El presidenciable y la supremacia racial catalana


Avui feia una ollada, en diagonal, a un follet del partit d’en Daniel Cardona, Nosaltres Sols, titulat Quaderns del Separatisme/Fonaments científics del racisme, reconegut i lloat públicament pel presidenciable Quim Torra.

“A Espanya (…) mestissatge que es reconeix per uns caràcters morfològics externs (cabells més foscos i arrissats i color de la pell més fosc i que és a causa de major poder pigmentari i no al sol), a més l'angle anterior mandibular és inferior al del català.

Es pot considerar a l’espanyol com un element de la raça blanca en franca evolució cap al component racial africà-semític (àrab). El coeficient d'intel·ligència d'un espanyol i un català segons les estadístiques publicades pel Ministeri d'Educació i Ciència espanyol dóna un clar avantatge als catalans.

La progressiva degradació racial espanyola pot contagiar-se als catalans a causa de la forta immigració, els fruits es poden veure si observem la diferència caracteriològica entre l'home del camp, no contaminat pel llinatge espanyol, i el de les ciutats.

El caràcter treballador i europeu del català és un factor anímic ben contrari al gandul i pro-africà espanyol.

Per tot això hem de considerar que la configuració racial catalana és més purament blanca que la espanyola i per tant el català és superior al espanyol en l'aspecte racial“.

Sincerament fa por, doncs recorda l’Alemanya dels anys 30 o els Estats Units dels 1800, on la raça era un estigma.




dijous, 10 de maig de 2018

A Catalunya, violència o tensió?


Opinava ahir l’Enric Hernández, en un article d’opinió publicat a El Periódico -i com opinió, subjectiva alhora que respectable-, que a Catalunya estem patint una escalada de tensió, però que en canvi no vivint un clima de violència.

Si s’atén exclusivament a la definició que fa l’OMS, per exemple, com “l'ús intencionat de la força física, amenaces contra un mateix, altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort", el periodista té raó, doncs llevat d'episodis puntuals, aquesta tensió encara no ha provocat una generalitzada confrontació física entre ciutadans i ciutadanes. 

Però jo crec que la millor definició és la que considera la violència com un “comportament deliberat, que provoca o pot provocar danys físics o psicològics a altres essers”, i a partir d’aquí m’atreveixo a canviar els termes de l’article de l’Enric, afirmant que vivim en un clima de tensió i patim una escalada de violència.

Només és necessari llegir, escoltar o mirar la premsa per assabentar-se de que aquests fets puntuals de confrontació ja no són tan puntuals, i que les intervencions policials per evitar contactes físics entre postures comencen a ser cada cop més habituals. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

Les xarxes socials són un clar aparador de l’ambient que respira la societat, i és fàcil comprovar que les sinèrgies que imperen són més negatives que positives, convertint l’amenaça i l’insult en la manera “natural” de debatre i opinar. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?

I tots som coneixedors d’alguna relació personal deteriorada, fins i tot a l’àmbit familiar i professional. Això no és tensió que provoca o pot provocar violència?  

No podem negar la major i aparentar que no passa res, amarmotant-nos com diu la Rosa Montero, per acabar considerant normal unes actituds violentes que mai poden estar dins de la normalitat, doncs tan violent és el que provoca la violència com qui la fa explícita.



dimecres, 9 de maig de 2018

Reflexionando sobre mi paciencia jobiana


Ha sido una dura prueba la que me propuse superar, para después de aguantar y soportar comentarios de algunos energúmenos con encefalograma plano, corroborar lo que ya tenía sabía, que tras una aparente voluntad de sano diálogo y debate no aspiran a conocer la verdad, sino negarla, pues su único objetivo es encontrar respuestas a su medida que les permitan cargarse de razón, y así seguir con sus quejas y  acusaciones inconsistentes.

Es el mal endémico que cada vez con más persistencia se está instalando en Catalunya, y que para los que no queremos renunciar a impulsar el debate para encontrar puntos en común en la discrepancia -aunque sea desde la provocación-, se ha convertido en un pesado lastre que solo puede ser aliviado desde un tolerante pero a la vez decidido y enérgico estoicismo.

Pero después de dos días de paciencia Jobiana, lidiando con chichinabos y chanclillas insultantes que no merecerían más que exabruptos, me he permitido dejar libre aquel mal que habita en mi interior, como reside latente en el interior de todos y cada uno de nosotros, y que como oscuridad que empaña mi alma puede vencer la contención que me continuo imponiendo, y después de una encarnizada pugna por tomar el control, consiga salir con una virulencia desbocada.


SFG. La Taverna del Mar concessió municipal. És necessari?


Feia 9 mesos que el Restaurant la Taverna del Mar a la Platja de Sant Pol estava inactiu, i quan 6 de juny de 2014 va tornar a obrir les seves portes, es tancava un capítol d’enfrontaments entre empresaris -concessionaris i llogaters-, que va portar a l’acomiadament dels 26 treballadors i treballadores que com sempre són la part perjudicada i que en aquest cas, per bona disposició, gran part van ser recol·locats al nou Restaurant Sa Marinada que va obrir a Sant Feliu l’antiga llogatera.

Que l’Ajuntament deixés de reclamar la titularitat de la concessió passava pel compromís de les propietàries germanes Ensesa de no enderrocar l’edificació i de continuar amb l’activitat de La Taverna del Mar, el que representava un acord molt positiu per a la ciutat i que jo, com a Regidor de Promoció Econòmica i de Turisme, afirmo que va ser un èxit de gestió del Govern Municipal.

Haig de reconèixer els meus recels si l’Ajuntament s’hagués vist obligat a administrar la titularitat d’una concessió que hagués d’atorgar, amb totes les garanties, l’explotació d’un restaurant com la Taverna del Mar, tenint en compte tots els complicats factors que s’havien de tenir en compte, i que feien d’aquesta una situació especial.

Per això quan ara, quatre anys després d’un satisfactori desenllaç, el Govern Municipal manifesta la seva intenció de reclamar la titularitat de la concessió s’aixequen les meves alarmes, doncs no entenc la necessitat de posar en perill un negoci que funciona, i que respecta els condicionants inicials de manteniment d’activitat i estructura.

És cert que la restauració no és el meu àmbit d’activitat professional, encara que sí soc usuari habitual de l’oferta gastronòmica de Sant Feliu; com també reconec que el consistori té ara polítics que són professionals en aquest camp i que poden tenir una visió diferent a la que jo tenia i tinc com a profà, però entenc que no contemplar el tema amb la perspectiva necessària i només basant els seus criteris en coneixements tècnics i no polítics, poden prendre decisions amb dosi de deformació professional, obviant la realitat i l’interès de la ciutat.

No necessitem més sinèrgies negatives, que són les que l’Ajuntament generarà si reclama la concessió de la Taverna del Mar.


diumenge, 6 de maig de 2018

SFG, L’oposició ho té molt fácil per a fer d’oposició


L'important és el contingut, és a dir, si el que diuen i afirmen respon a la realitat, o simplement és una mera opinió subjectiva i possiblement no coincident amb el que pensa la ciutadania.

S’ha de tenir-se en compte que l'únic mecanisme que tenim els ciutadans i ciutadanes per conèixer el que es fa o no es fa des de l'Ajuntament és el pamflet municipal (#guixols), on mes a mes se'ns inunda de recurrents informacions profusament il·lustrades (“cromus” els hi deia el meu avi a aquestes fotos típiques de pobra premsa groga), i que únicament ens pot portar a concloure que estem davant una desmesurada ambició de presumir i treure pit.

Entre posat i posat, -sense cap besllum de naturalitat, per això sempre van acompanyats d'un fotògraf personal-, se'ns presenta una acervada successió de vinyetes que ens intenta traslladar, com si d'una exclusiva mediàtica es tractés, la imatge d'una presumpta i aparent hiperactivitat, que normalment es guarneix amb l'anunci d’aquells projectes que han anat venent any rere anys, durant l’últim trienni.

Opino que és èticament reprovable que en un any intentin fer allò que no han fet durant tres, tirant endavant projectes que van molt més allà del límit de la seva legislatura, en un clar intent de manipular a la ciutadania per aconseguir fidelitzacions de cara a les properes eleccions municipals demostrant, des de la mediocritat política i la inoperància, que han governat i segueixen fent-ho per perpetuar-se en el poder i no en benefici de la ciutadania, que és pel que van ser triats.

Parlen de Rius i Calvet, però eviten comentar que estem davant una obra faraònica amb un cost desmesurat, que “embellirà” amb unes graderies de fred ciment una petita part del passeig, sense tenir un projecte global de la nostra magnífica façana marítima, a gust únicament de la “majoria” dels 11 regidors de govern, i on els ciutadans i ciutadanes, que som els que estem sofrint l'execució de l'obra, com també patirem el resultat, no hem tingut la mínima opció d'opinar.

Parlen d'aquest Parc Central a l'entorn de l’Asil Surís, prioritzant i centrant els esforços municipals en la pacificació i reordenació del trànsit rodat, deixant de banda les necessitats de dels avis de la ciutat, tant dels que són usuaris d’aquest establiment, com dels que no poden ser-ho per no haver prou places.

Parlen del Museu Thyssen. Un projecte que podria ser molt positiu per a la ciutat, però que tal i com ho plantegen es presenta amb foscor, amb promeses  de col·laboracions oficials no quantificades, amagant el contingut de l’acord de cessió de les obres,  i fins i tot evitant informar de les seves intensions amb les restes arqueològiques trobades en la Plaça Abadia, alhora que obviant l’opinió dels ciutadans vers la ubicació.

Parlen de les obres del Fortim, que representarà la continuació del passeig marítim fins a la zona portuària, però com alguna cosa han d'obviar, obliden dir que han donat el seu beneplàcit perquè Ports de la Generalitat “ataqui” amb una escala de ciment el patrimoni valuós que representa tenir un dels ports medievals millor conservats.

Parlen de la unió de sinergies per captar un nou perfil de turistes, usuaris, propietaris o no de iots de gran eslora, sense atendre a la realitat de l'oferta que la nostra ciutat pot oferir a aquest tipus de visitants, per a que aportin riquesa a l’economia local.

Parlen de turisme familiar, la qual cosa implica un reconeixement explícit que aquella certificació que aconseguim fa uns anys, i que va ser criticada amb vehemència per alguns dels que avui formen part del Govern Municipal.

Però clar, no parlen del que no parlen, és a dir, de tots aquells projectes electorals que avui encara està en fase de promesa i que difícilment, per no dir impossible, seran efectius i veuran la llum abans de maig de 2019, però que d'iniciar-se mediatitzaran el projecte de ciutat del proper Govern Municipal.

I aquí no podem oblidar l'aparcament, que crec de manera equivocada tenen intenció de fer en la Corxera. Seria desitjable informar del resultat de les prospeccions i saber si realmente és viable.

Com tampoc podem deixar de banda els plecs de condicions d'escombraries i neteja, o el de la zona blava, o….

Això sí, com deia un ciutadà, de l’únic que poden presumir és d'haver inaugurat, que no ideat ni projectat, el Guíxols Arena, ja que el van adoptar com a propi a l’haver increment el cost de manera desmesurada.

Amb aquesta manera de governar tan irrespectuosa amb els ciutadans i ciutadanes, crec que l'oposició municipal hauria de tenir-ho molt fàcil per fer política d'oposició.