Segons els experts és l’àpat més important del dia, doncs és el que aporta
l’energia necessària per començar el ritme diari d’activitat, però alhora és el
menys valorat al no considerar-lo un plaer gastronòmic, como no sigui d’aquells
considerats “de forquilla”, sinó
l’excusa per a fer un parèntesi en la feina diària.
Sortir de la feina vint minuts o mitja hora per a “fer un mini”
-denominació que supleix al tradicional entrepà petit, o el que és una
“pulguita” en altres indrets-, en línies generals no té cap transcendència ni
aixeca cap admiració culinària, doncs aparentment un “mini” és molt senzill de
fer i no té cap secret.
Això seria cert si la qualitat del producte, el servei i l’elaboració no
fos un element a tenir en compte, però els veritables professionals de la
restauració que es dediquen també a aquesta especialitat, i que a Sant Feliu hi
ha un bon grapat, saben de la importància d’aquest primer àpat del dia, de la
mateixa manera que els clients exigents valorem l’esforç que han de fer aquests
mestres de la restauració, doncs com a màxim en un quart d’hora han d’atendre,
elaborar i servir per a que el client, dins d’aquests quinze minuts, pugui
gaudir d’un esmorzar que estigui al nivell qualitatiu d’un dinar o d’un sopar,
salvant les distàncies.
És allò que jo defineixo com la “cultura de l’esmorzar”, doncs en aquests
curts minuts d’elaboració, el
professional ha de començar fent el maridatge entre el pa i el producte que vol
el client, ha de “jugar” amb la sal i l’oli i, fins i tot, ha de decidir, si el
client no ho manifesta expressament, si el tomàquet –que ha de ser “untat” al
moment, a ma i sense pinzells-, té cabuda.
Per exemple, a Sant Feliu hi ha algun establiment que encertadament,
entenen que el pa amb tomàquet no és
molt bona companyia per un jabugo de vàries “J’s”.
La gastronomia sempre ha sigut un tema que m’ha seduït i en els meus
viatges, que han sigut molts, he pogut comprovar cóm l’esmorzar té un gran
protagonisme pràctic en l’art culinari, i això em permet afirmar que Sant
Feliu, més enllà del valor de la seva oferta gastronòmica general, pot presumir
de tenir veritables especialistes en el bocata matinal.
I com a mostra un botó, doncs ha sigut a Sant Feliu on he pogut provar el
millor mini de fuet, precisament en un establiment especialitzat en pizzas; o
el millor de pernil en dolç, en una cafeteria on també un mini de tonyina amb
olives i pebrot, podria definir-se com d’excel·lència; o un entrepà de
botifarra negra (ja no mini), que seria un crim
adulterar-la amb tomàquet; o un de botifarra blanca, aquest sí amb
tomàquet; o el bull negre d’un dels restaurants amb més solera de la
ciutat, que tant valor té en format mini
com en el plat, amb tomàquet o sense; o una truita a la francesa en un
establiment que em permet simultaniejar i dubtar entre l’ou o un botifarró
sublim; o un xoriç una mica picant; o un mini de lloms de sardines; o el d’un
pernil del país que amb tomàquet fan molt bona parella; al contrari d’aquell
altre ibèric, tallat a ganivet al moment, que es pot demanar amb tota garantia;
o un lacon que es pot acompanyar amb un pinxo de truita de patata,
impressionant; o un mini de calamars a la romana; o...
L’Àngel, en Jesús, en Miquel, en Joan, la Chirly, la Maribel, l’Àngel,
l’Emilio, en Lluis, en Xavi, el Manolo, la Marisa o en Jose (i em deixo alguns,
segur!) són alguns d’aquests professionals
de la “cultura de l’esmorzar”, que Sant Feliu té com un dels seus
valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada