dissabte, 14 d’octubre de 2017

La cultura de l’esmorzar a Sant Feliu

Segons els experts és l’àpat més important del dia, doncs és el que aporta l’energia necessària per començar el ritme diari d’activitat, però alhora és el menys valorat al no considerar-lo un plaer gastronòmic, como no sigui d’aquells considerats “de forquilla”,  sinó l’excusa per a fer un parèntesi en la feina diària.

Sortir de la feina vint minuts o mitja hora per a “fer un mini” -denominació que supleix al tradicional entrepà petit, o el que és una “pulguita” en altres indrets-, en línies generals no té cap transcendència ni aixeca cap admiració culinària, doncs aparentment un “mini” és molt senzill de fer i no té cap secret.

Això seria cert si la qualitat del producte, el servei i l’elaboració no fos un element a tenir en compte, però els veritables professionals de la restauració que es dediquen també a aquesta especialitat, i que a Sant Feliu hi ha un bon grapat, saben de la importància d’aquest primer àpat del dia, de la mateixa manera que els clients exigents valorem l’esforç que han de fer aquests mestres de la restauració, doncs com a màxim en un quart d’hora han d’atendre, elaborar i servir per a que el client, dins d’aquests quinze minuts, pugui gaudir d’un esmorzar que estigui al nivell qualitatiu d’un dinar o d’un sopar, salvant les distàncies.

És allò que jo defineixo com la “cultura de l’esmorzar”, doncs en aquests curts minuts d’elaboració,  el professional ha de començar fent el maridatge entre el pa i el producte que vol el client, ha de “jugar” amb la sal i l’oli i, fins i tot, ha de decidir, si el client no ho manifesta expressament, si el tomàquet –que ha de ser “untat” al moment, a ma i sense pinzells-, té cabuda.

Per exemple, a Sant Feliu hi ha algun establiment que encertadament, entenen que el pa amb tomàquet  no és molt bona companyia per un jabugo de vàries “J’s”.

La gastronomia sempre ha sigut un tema que m’ha seduït i en els meus viatges, que han sigut molts, he pogut comprovar cóm l’esmorzar té un gran protagonisme pràctic en l’art culinari, i això em permet afirmar que Sant Feliu, més enllà del valor de la seva oferta gastronòmica general, pot presumir de tenir veritables especialistes en el bocata matinal.

I com a mostra un botó, doncs ha sigut a Sant Feliu on he pogut provar el millor mini de fuet, precisament en un establiment especialitzat en pizzas; o el millor de pernil en dolç, en una cafeteria on també un mini de tonyina amb olives i pebrot, podria definir-se com d’excel·lència; o un entrepà de botifarra negra (ja no mini), que seria un crim  adulterar-la amb tomàquet; o un de botifarra blanca, aquest sí amb tomàquet; o el bull negre d’un dels restaurants amb més solera de la ciutat,  que tant valor té en format mini com en el plat, amb tomàquet o sense; o una truita a la francesa en un establiment que em permet simultaniejar i dubtar entre l’ou o un botifarró sublim; o un xoriç una mica picant; o un mini de lloms de sardines; o el d’un pernil del país que amb tomàquet fan molt bona parella; al contrari d’aquell altre ibèric, tallat a ganivet al moment, que es pot demanar amb tota garantia; o un lacon que es pot acompanyar amb un pinxo de truita de patata, impressionant; o un mini de calamars a la romana; o...

L’Àngel, en Jesús, en Miquel, en Joan, la Chirly, la Maribel, l’Àngel, l’Emilio, en Lluis, en Xavi, el Manolo, la Marisa o en Jose (i em deixo alguns, segur!) són alguns d’aquests professionals  de la “cultura de l’esmorzar”, que Sant Feliu té com un dels seus valors.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada