Va ser al 1986 que el llavors President de l’Autoritat Portuària de
Barcelona, en Josep Munné, aprofitant el impuls de la proclamació de la Ciutat
Comtal com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 i del protagonisme que tindria la
infraestructura portuària en aquest esdeveniment, ens va traslladar la idea de
que teniem l’oportunitat el moment d’afrontar els canvis necessaris per a que
el port de Barcelona s’integrés en la vida dels veïns, més enllà del clàsic “rompeolas
i golondrinas”.
I com sempre dic quan “explico el port” a les associacions empresarials, va
ser en aquell moment quan va començar una complexa transformació, eliminant totes
les possibles barreres visuals i físiques que obligarien a port i ciutat a
mirar-se cara a cara, i creant un “port ciutadà” que permetria accedir a una major superfície a la vora del moll i
al mirall d’aigua, que són els elements bàsics per a que els veïns el puguin
considerar com un indret més de la ciutat.
Salvant les distàncies i complexitats operatives, els barcelonins podrien accedir
al seu port, de la mateixa manera que era possible fer-ho també a la resta de
poblacions amb instal·lació portuària de més petita dimensió.
Però si la ciutat de Barcelona integrava com actiu la seva sortida al mar,
hi ha altres poblacions costaneres que han anat renunciant al valor ciutadà
natural que sempre havia representat la làmina d’aigua, impulsant la creació d’impediments
físics que impedeixen, de manera artificial, gaudir d’una propietat col·lectiva
com és el port.
Sant Feliu n’és un clar exemple, doncs l’activitat més senzilla que un
ciutadà de peu pot fer al port, com és el passeig a la vora del moll i mirar
encuriosit allò que es mou a l’aigua, ara queda reduïda a la seva mínima
expressió i només són les petites o mitjanes embarcacions esportives les que
monopolitzen la visual però que, amb tanta massificació, es dilueixen entre
elles mateixes i ja ni aixequen sana o insana enveja.
El port era un recurs per a suplir un dia gris de platja o per a passar la
tarda d’un festiu, formant part de l’anecdotari de la ciutat la imatge dels
pares o avis “remullant el cuc”, en un infructuós intent per a que els fills o
nets aprenguessin cóm preparar l’ham amb aquells anèlids americans que havíem
comprat a la Dorada, i que aixecaven l’alegria dels nens quan feien picar un
despistat “burret”, que ineludiblement acabava a la galleda amb aigua que
teníem preparada a l’ombra d’un noray.
Com també queda lluny en el record veure de prop l’arribada de les barques
de pesca i la descàrrega de les captures, per a després viure la subhasta del
peix a la Llotja de Pescadors, ara
d’accés restringit, el que ens ha fet renunciar a l’atractiu turístic que
representava i pot representar aquesta activitat professional.
Però el port de Sant Feliu era, sobretot, un punt de trobada agradable per
a residents i visitants; segur que molts de nosaltres som coneixedors de relacions
personals que s’han creat o consolidat a l’ombra del port, el que també s’ha
considerar com un actiu de la ciutat.
Malauradament ara, avui, l’han convertit en un espai delimitat, antipàtic i
d’ús exclusiu, que genera poca empatia.
I no dic que aquest model, basat en la quasi total concessió administrativa
del domini públic portuari a tercers, sigui positiu per a dinamitzar
econòmicament la ciutat, però penso que s’ha de respectar un cert equilibri, entre
tots els interessos, i que ara no existeix
Per això ara m’atreveixo a afirmar que, de manera constatada i per això
inqüestionable, ens han fet renunciar a un dels valors que tenia Sant Feliu de
Guíxols i que hauria de recuperar de manera imminent, com és el nostre port.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada