La història s’ha
convertit en un dels elements per a recolzar el sí o el no a la independència
de Catalunya, sobretot pel que fa referència a l’antiguitat com a nació o país
-que un ja no sap per on va!- vers Espanya (i viceversa), i així presentar
sentiments nacionals per a justificar les
vindicacions i/o reivindicacions.
Però com si de corrents
d’erudits es tractés, dos són els diferents moviments que defensen el que
deuria ser la mateixa realitat històrica, i allò que en un principi podia tenir
una data determinada i fixa, cada cop té més derivades i subordinades, que fins
i tot ens poden traslladar a èpoques on es deuria fer servir la pedra com a suport
per a redactar suposades constitucions.
El problema de
“què va ser abans, Catalunya o Espanya?”, ja quasi és tan irresoluble com la
solució a allò de “què va ser abans, la gallina o el ou?”, i depenent de si es
creu que el Gènesi bíblic és realitat històrica o tot va començar amb el Big
Bang, el tema s’ha convertit és quasi
una qüestió de fe.
Soc un descregut,
ho sé!, i la fidelitat dels meus sentiments no va lligada a cap experiència
religiosa, sinó a la realitat que doni resposta pràctica a les meves inquietuds
i necessitats, doncs ara per ara les emocions poden ajudar a pair, però no alimenten.
Per això no
entenc cóm es poden basar vindicacions i/o reivindicacions en dades i dates
quasi ancestrals que no es coneixen, que no s’han viscut i que es volen traduir
en sentiments, quan lo lògic és entendre que el present és fruit d’una evolució
necessària i natural, tal i com diu la teoria de Darwin, i que la practicitat
és mirar al futur i no ambicionar la involució de tornar al passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada