
És com patir una espècie de jet-lag, un desequilibri entre el meu rellotge
intern i tot allò que està succeint al meu voltant, fent perceptibles i alhora qüestionables
uns canvis que haurien de ser naturals, però que per la seva forçada artificialitat
es converteixen en un factor de distorsió.
Som molts els que estem alarmats, i manifestem des de la impotència allò de
que “no anem pas bé”, amb l’esperança de que es prengui consciència de la
situació general, i que aquells que lideren les discrepàncies es posin urgentment
a liderar la cerca de punts de coincidència.
Fa temps que estem vivint en un context de tensió continguda i de fractura
social, i per això una situació límit com la dels atemptats de Barcelona i
Cambrils ha servit per a deixar en evidència a aquells que negaven el que era
evident, i el que podria haver sigut el punt de trobada de les prioritats unitàries
com a ciutadans, s’ha convertit en el punt d’inflexió per posar de manifest
unes profundes diferències, que cada cop semblen més insalvables.
Em resulta difícil d’entendre com es poden afegir variables, subordinades i
condicionals al que hauria de ser un missatge unitari, patent, rotund i profund
de solidaritat i rebuig a la violència. Sembla que vulguin utilitzar, de manera
indigne i barroera, un atemptat terrorista amb quinze morts i més d’un centenar
per alimentar confrontacions.
L’escenari, per a major alegria dels terroristes, són baralles i retrets entre
institucions, entre governs, entre representants polítics i entre els 4 cossos policials.
La ciutadania posicionada en una banda o un altra dels debats provocats al
voltant de l’atemptat: sí o no a la independència, sí o no al referèndum, sí o
no a quina premsa, sí o no als islamistes en general, sí o no als assistents a
les manifestacions.
La veritat és que enyoro aquests moviments i manifestacions unitaris contra
la guerra o contra el terrorisme, que la societat ha utilitzat sempre com arma
efectiva per a combatre la injustícia social i a favor de la convivència, i no tinc
cap connivència amb qui accepta alimentar-se de la confrontació i trencament
social.
Com en el jet-lag, jo continuaré mantenint que prevalgui el meu rellotge
intern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada