dimecres, 23 d’agost de 2017

El meu jet-lag social

Sempre he sigut una persona que m’he adaptat a noves situacions amb certa facilitat, però reconec que d’un temps ençà m’ha costat molt fer-ho, i allò acceptable de manera inconscient des d’una normal evolució de la societat, s’ha convertit en un element que m’ha arribat a deixar una mica desplaçat i moltes vegades descol·locat.

És com patir una espècie de jet-lag, un desequilibri entre el meu rellotge intern i tot allò que està succeint al meu voltant, fent perceptibles i alhora qüestionables uns canvis que haurien de ser naturals, però que per la seva forçada artificialitat es converteixen en un factor de distorsió.

Som molts els que estem alarmats, i manifestem des de la impotència allò de que “no anem pas bé”, amb l’esperança de que es prengui consciència de la situació general, i que aquells que lideren les discrepàncies es posin urgentment a liderar la cerca de punts de coincidència.

Fa temps que estem vivint en un context de tensió continguda i de fractura social, i per això una situació límit com la dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha servit per a deixar en evidència a aquells que negaven el que era evident, i el que podria haver sigut el punt de trobada de les prioritats unitàries com a ciutadans, s’ha convertit en el punt d’inflexió per posar de manifest unes profundes diferències, que cada cop semblen més insalvables.

Em resulta difícil d’entendre com es poden afegir variables, subordinades i condicionals al que hauria de ser un missatge unitari, patent, rotund i profund de solidaritat i rebuig a la violència. Sembla que vulguin utilitzar, de manera indigne i barroera, un atemptat terrorista amb quinze morts i més d’un centenar per alimentar confrontacions.

L’escenari, per a major alegria dels terroristes, són baralles i retrets entre institucions, entre governs, entre representants polítics i entre els 4 cossos policials.

La ciutadania posicionada en una banda o un altra dels debats provocats al voltant de l’atemptat: sí o no a la independència, sí o no al referèndum, sí o no a quina premsa, sí o no als islamistes en general, sí o no als assistents a les manifestacions.

La veritat és que enyoro aquests moviments i manifestacions unitaris contra la guerra o contra el terrorisme, que la societat ha utilitzat sempre com arma efectiva per a combatre la injustícia social i a favor de la convivència, i no tinc cap connivència amb qui accepta alimentar-se de la confrontació i trencament social.

Com en el jet-lag, jo continuaré mantenint que prevalgui el meu rellotge intern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada