divendres, 28 de juliol de 2017

L'onanisme ideològic d'un grastrònom

Sempre he cregut que la història és pràctica quan s’analitzen els “per què” d’uns esdeveniments particulars, amb l’objectiu de corregir o millorar actuacions que puguin tenir similituds en situacions actuals, doncs de poca utilitat poden ser les conclusions tretes des d’una anàlisi que es faci des del simple “cóm”.

Avui en Jaume Fàbrega, reconegut crític de la gastronomia catalana, alhora que conegut pel seu sectarisme independentista basat en el diferencial genètic dels catalans envers els ciutadans de la resta d’Espanya, fent discriminació fins i tot per raons de cognom, ha publicat un article que sota el títol de “Espanya, un invent fallit”, dona un visió particular de la història posant negre sobre blanc només aquelles dades i fets que li permetin recolzar les seves interessades conclusions o plantejaments inicials.

Amb manifestes contradiccions de dates i tergiversació de fets històrics de fa quasi 400 anys (abans del 1714), aquest filòsof titulat, reputat gastrònom de paper i dubtós historiador ,es dedica a justificar el seu odi a Espanya, i com si ho hagués viscut en primera persona com si de Nosferatu es tractés i no haguéssin passat quasi quatre segles, acusa als espanyols d’haver cremat, incendiat, violat, tallar mans, orelles, caps.... als països catalans, i continuar fent-lo.

Fins i tot, és permet el luxe d’afirmar que aquella “casta” borbònica està personalitzada en els funcionaris espanyols, que encara “ens tenen sotmesos” i que ens continuen massacrant i devastant a sang i foc, fent una comparació tendenciosa amb les “torres bessones”.

Jo no soc historiador , però havent llegit quelcom més de com es fa el plàtan fregit, tinc clar que un s’ha d’ubicar temporalment en el context de mitjans del primer quart del segle XVII, entendre la situació bèl·lica i la Revolució dels Segadors que, lògicament, va provocar la reacció  del que era compte de Barcelona, el Rei.

Un pot tenir opinió i defensar amb tota la vehemència possible els seus postulats, i per això respecto el independentisme del Sr. Fàbrega, però no és de rebut que els arguments que utilitzi siguin el insult i les acusacions infundades doncs jo, com espanyol orgullós del meu catalanisme, ni m’he sotmès, ni m’he cremat, ni m’he incendiat, ni m’he violat, ni m’he tallat mans, ni les orelles, ni el cap...

Això només ho fan aquells masoquistes que practiquen l’onanisme ideològic des de l’endogàmia i dels que vostè, Sr. Fàbrega, és un seriós exponent.

dijous, 27 de juliol de 2017

El claustre del Monestir de SFG és patrimoni

La lògica indicaria que per a poder dilapidar una possessió aquesta ha de ser tangible, i això només és possible quan es pot percebre, com a mínim, amb un dels cinc sentits.

Si es pot tocar, olorar, escoltar, veure i tastar simplement existeix, i com tot allò que té entitat,  està supeditat a les regles de la propietat particular o col·lectiva.

Si més no, així ho creia fins que en Marc, historiador i arqueòleg, em va fer veure que no era del tot cert, doncs la visió d’allò que es pot imaginar amb dades també és un patrimoni valuós encara que no sigui necessari utilitzar les mans, ell ulls, el nas, les oïdes o la llengua per evidenciar la seva existència, sinó simplement allò que podríem definir com imaginació documental.

I em posava l’exemple del claustre que el monjos benedictins del Monestir de Sant Feliu de Guíxols tenien projectat construir.

Sabent que el claustre és l’eix de l’ordre monacal  i el pulmó del complex, doncs és l’obertura al cel, però que alhora és un espai per a meditar, reflexionar, llegir, pregar o fer feines particulars, seria fàcil tancar els ulls i activant aquest sisè sentit que jo anomeno imaginació, retrocedir en el temps i posar-se en el lloc d’aquests religiosos i desenvolupar la seva activitat habitual.

Qui podrà gaudir de la pau i tranquil·litat que aquests espais traslladen quan la Plaça de l’Abadia estigui ocupada per un edifici modern -doncs serà modern i artificial per molt que es vulgui integrar a l’entorn i a l’edificació monacal-, amb una activitat interior i exterior que no té res a veure amb el projecte dels monjos benedictins, i que farà impossible imaginar que allò el Monestir?. 

Aquest claustre és patrimoni de la ciutat, doncs és part in-dissoluble del complex cultural  històric més important que té Sant Feliu, però que al no respondre a cap dels cinc sentits, el converteix en un element patrimonial molt fràgil, susceptible del malbaratament que normalment acompanya una manca de sensibilitat històrica i de visió de futur.

(Publicat a Àncora digital)

diumenge, 16 de juliol de 2017

La lletra petita a l'acord del museu Thyssen de SFG

Era i continuo sent un convençut de que el museu Thyssen pot ser un element de dinamització econòmica i , com generador de riquesa a través de la cultura, aportarà prou recursos per a que la ciutat millori socialment i es pugui donar resposta a les inquietuds, necessitats i demandes dels veïns.

Per això, l’anunci que va fer l’Alcalde que al 2020 Sant Feliu tindrà el museu Thyssen en marxa i en ple rendiment em podria satisfer com a titular, sinó fos per la quantitat de dubtes que em genera. Per això ahir comentava que m’agradaria conèixer la lletra petita de l’acord, doncs tot el projecte no es pot basar simplement, per una qüestió de risc, en la voluntat de la baronessa de “cedir gratuïtament”  400 obres de pintura catalana, de les que 132 conformarien la col·lecció permanent i la resta suposo que romandria en custodia i manteniment al museu guixolenc.

Durant aquestes últimes exposicions temporals a Sant Feliu, he aprés que el tractament d’obres d’art és d’una complexitat enorme doncs no tot és agafar un quadre, un clau i un martell i penjar-ho a la paret, o apilonar les obres en un magatzem fins que s’hagin de fer servir. S’ha de tenir cura de la temperatura ambient, de la llum, de la seguretat, del manteniment i de la possible restauració, per exemple.

Clar, i això té un cost realment important, tant pel que representa en espai amb condicions i amb recursos professionals de tot tipus. Pot ser aquest el preu “simbòlic” que amaga la gratuïtat de la cessió? I si és així, és un preu raonable i suportable per la ciutat durant 20 anys.

Reconec que els meus coneixements sobre pintura són molt escassos, i una obra m’agrada o no m’agrada, tenint poca importància el que estigui signada per en Gauguin, Renoir, Picasso, Goya, Sorolla o Van Gogh. Si no és del meu gust visual difícilment la penjaria al saló de casa.

Per això em pregunto si la pintura catalana, que segur és d’una qualitat impressionant, té prou ganxo per atraure els milers de visitants que necessita un museu d’aquest tipus per a subsistir i ser viable econòmicament durant 20 anys.

Sempre he pensat que el museu Thyssen de Sant Feliu s’havia de nodrir d’obres de pintors internacionals i de gran renom que els profans como jo reconeguin, encara que sense oblidar les obres d’artistes catalans que, segons sembla, seran l’eix. Era la única manera de garantir les visites.

Perquè no es pot oblidar que a banda dels 6 milions d’euros que invertirà l’Ajuntament s’han de comptabilitzar les desenes i desenes de milers d’euros que any rere any, durant 20 anys, la ciutat de Sant Feliu haurà de destinar per a mantenir aquest museu, que sincerament dubto es pugui convertir en el referent artístic que hauria de ser, doncs estem parlant d’un projecte poc ambiciós que, amb tota seguretat, no posicionarà Sant Feliu com el segon museu Thyssen de l’Estat espanyol, que era l’objectiu inicial quan parlàvem d’aquest projecte.

No podem oblidar que al 2010 el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat ja contemplaven 6 milions d’euros destinats al museu Thyssen, però que una jugada política local els va perdre; i tampoc podem oblidar que la ubicació inicialment programada ens permetia l’adquisició d’un espai com la Fábrica de Can Serra Vicens mitjançant permutes amb alguns terrenys municipals.

Això vol dir que fent un paral·lelisme temporal, ara podríem estar parlant d’un projecte de més de 12 milions d’euros (6 que invertirem tots els ciutadans i 6 dels Pressupostos Generals de l’Estat), i ubicant el museu en un espai que no obligaria a “tocar i retocar” el Monestir, com sembla que tenen intenció d’afrontar, i faria realitat una veritable anella cultural, sense entrebancs ni possibles perills amb interessos urbanístics.

Per interès de Sant Feliu i de tots els ciutadans i ciutadanes, espero que la lletra petita d’aquest acord no amagui cap sorpresa desagradable, i que no hagi de retirar la felicitació sincera alhora que expectant que avui, com a ciutadà, vull traslladar a tots els actors (Baronessa, Governs Municipals i Tècnics) que han participat i contribuït durant mols anys per que enguany sigui possible posar data a la realitat del Museu Thyssen. 

dijous, 13 de juliol de 2017

El "postureo" del Govern Municipal de SFG

Això que va passar d’anomenar-se tacticismo a l'actual postureo, no és una altra cosa que invertir tota una legislatura per a guanyar una propera convocatòria electoral per això, quan en el meu comiat com a Regidor de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ara fa dos anys, vaig exigir als que serien regidors en una nova legislatura que es dediquessin a treballar per als ciutadans i no per a altres comicis, ho feia amb el ple coneixement que era com demanar la lluna en un cove, encara que no per això seguiria sempre reivindicant la meva manera d'entendre el servei públic des de l'exercici de la política.

Això intentava explicar-li-ho avui a un dels meus “fans”, que encara tinc, quan em “recriminava” que manifestés públicament el que creia que el Govern Municipal feia malament doncs, sense cap dubte, rectificarien i després ho vendrien com si sortís de la seva iniciativa, obviant que algú els hagués “despertat” del seu adormiment mòrbid.

Doncs per això ho dic en públic, perquè ho facin!, doncs aquest és l'objectiu; sense importar-me molt encara que em molesti, que sigui l'Alcalde o algun dels seus regidors qui s'apunti el tant o es posi la medalla, doncs l'important és el benestar efectiu de la ciutadania. 

Fins i tot li deia que si funcionés correctament la tan presumida administració electrònica, i fos fàcil i no la majoria de vegades impossible, presentar una instància des de l'ordinador, ni tan sols faria públic allò que penso fan malament o que haurien de fer millor. 

Aquest ciutadà posava com a exemple el infrautilitzat GuíxolsArena, on diferents denúncies públiques de particulars i de partits polítics obligaran a l'actual Equip de Govern a sortir d'aquesta etapa de nul·la activitat en aquest espai, i a activar allò per lo que estava previst i programat pel Govern a l'anterior legislatura. 

“I això que ho venen com una de les joies de la corona de la seva acció de govern, com apunten en el pamflet #Guíxols”, em deia, ensenyant-me el butlletí que portava a la mà.

És cert que qui capitalitza la major glòria és qui talla la cinta per inaugurar, encara que no hagi contribuït en res o en pràcticament re per aconseguir fer-se la foto a manera de simple “postureo”, com ha estat el cas, oblidant que amb aquesta manera de governar basada en el mercadeig mediàtic, estan insultant la intel·ligència dels ciutadans, la qual cosa implica menysprear la seva capacitat d'anàlisi.

El que és greu -i aquí em prenc una llicència metafòrica veient les fotos del #Guíxols, una al costat de l'altra i on es fa balanç de dos anys de govern-, és quan aquestes tisores no solament s'usen per tallar cintes, sinó que per amortitzar-les s'utilitzen per retallar drets fruit de la negociació col·lectiva (que ja és greu!), com va ser el cas de la retallada retributiva que el Govern Municipal va aplicar amb males arts als treballadors de la Policia Local.

Però malgrat això, i des d'una posició humil com a ciutadà de Sant Feliu de Guíxols, seguiré fent públiques les meves legítimes inquietuds (o de manera privada quan funcioni correctament aquesta fallida administració electrònica), amb l'esperança que es prenguin en consideració i que serveixin per a millorar la nostra qualitat de vida, important-me molt poc, encara que sí reconeixent que em molesta, l'habitual postureo al que ens tenen acostumats. 
       

dimecres, 12 de juliol de 2017

Los ojeadores de los equipos “másquesenior”

Es cierto que de momento solo se ha puesto en contacto conmigo, y de manera muy discreta, el equipo “másquesenior de salud activa”; simplemente me están poniendo pruebas, que creo superar de manera holgada, pues aún me quedan unos meses para cumplir la edad preceptiva y poder fichar de manera firme por ese gran equipo.

Sé que si me preguntan en la antesala del médico ¿qué me duele?, y para qué acudo a la visita del galeno, debo contestar de manera breve, dejando el tiempo suficiente para que el “ojeador” tenga tiempo de explicar sus dolencias, asumiendo que sus molestias son mayores que las mías.

Sé que si tengo un juanete, debo estar dispuesto a compararlo con el del “ojeador” de turno, dejar que me lo toque y hasta aceptar la “invitación” al tacto recíproco. Eso sí, siempre aceptando que el suyo es mucho más “rabioso”, aunque el mío esté a punto de salirse del pie, y me haya provocado varias roturas por estrés en los metatarsianos.

Y sé que debo mostrar interés por los remedios caseros, a la vez que estar de acuerdo con los epítetos negativos que se lanzan contra el médico de turno, aunque en el fondo se me pongan  los pelos como escarpias.

Porque, ¿cómo le queda a uno el cuerpo si le aconsejan que para combatir el dolor de pie, uno debe aplicarse una plantilla de pala de cactus?. Espero que el “ojeador” no se tomase a mal cuando le pregunté si podía quitarle las púas.

Será más difícil la prueba del equipo “másquesenior de obras en la calle”, pues creo que lo “ojeadores” ponen gazapos de cuestiones técnicas, aunque ellos no sepan casi lo que es un ladrillo.

Pero en fin, hoy que no puedo dar un paso y no podré criticar el sector de la construcción urbana, voy a internet a ver si adquiero algún conocimiento extra sobre esta especializada “liga”.


dimarts, 11 de juliol de 2017

El butlletí #Guíxols, eina de encastellament personal

Si algú dubtava que la publicació #Guíxols era un simple pamflet promocional de l'Equip de Govern format pels grups municipals de TotsXSF, ERC i PSC, i pagat “l'escot” obligatòriament per tots els ciutadans, solament ha d'acudir a la pàgina 10 del nombre corresponent a juliol de 2017, on fent balanç d'aquests dos anys de gestió municipal, destaca com el primer dels 18 “assoliments” més importants, precisament, la creació de l'esmentat butlletí.

Si això ja és esperpèntic per si només, es converteix en una acció èticament reprovable de encastellament personal i/o col·lectiu a càrrec de les arques públiques quan a continuació, en aquesta publicació que repeteixo paguem tots els ciutadans obligatòriament, relacionen les 18 accions que s’han dut a terme dient “l’equip de govern de Sant Feliu de Guíxols ha fet, entre moltes altres, aquestes accions”. 

Accions que, excepte tres no ofereixen cap novetat, sinó que són fruit de programació anterior o d'accions obligatòries que obeeixen al desenvolupament i compliment de la seva responsabilitat política.

Com afirmava quan estava en l'oposició l'actual portaveu municipal, i que coincidíem totalment formant jo part del Govern, l'oposició és una peça d'importància vital per al bon funcionament de qualsevol govern, per això en tot els casos i més en 15 dels 18 assoliments dels quals presumeixen en el butlletí (o per què no en els 18?), lo normal per ètic i honrat hagués estat subscriure'ls com a Ajuntament, i no assumint un excés de protagonisme per part de l'Equip de Govern, que no per ser habitual resulta menys rebutjable, antipàtic i en molts casos ridícul.  

dilluns, 10 de juliol de 2017

El Turisme d’autocaravanes a SFG

10 de juliol.
15:30 hores zulú.
Pàrquing d’autocaravanes de Vilartagues.
Ocupació 1 autocaravana

Mateix dia, hora zulú diferencial de dos minuts, pàrquing de vehicles Can Roselló. 1 autocaravana d’ocupació.

Mateix dia, mateixa hora zulú, diferencial d’un minut minuts, pàrquing de vehicles zona Estació d’autobusos, 20 autocaravanes d’ocupació.

El Govern Municipal va fer cas omís a l’avís que l’aparcament d’autocaravanes a Vilartagues no tindria èxit; que per molt que l’hagin reduït a la meitat, mai serà el lloc per atendre aquest tipus de turisme qualitatiu; i que el lloc adient és la tercera zona d’aparcament rere l’estació d’autobusos.

Doncs bé, la prova és que en ple mes de juliol les autocaravanes continuen aparcant rere l’estació o a diferents indrets de la ciutat, donant una imatge, en molts casos, deplorable per desordenada.


Conclusió: la ciutat ha llançat una ma de calés innecessàriament, ordenant un espai que serveix per no res, tolerant l'aparcament d'autocaravanes a altres llocs que no són Vilartagues.

No seria més productiu reconèixer l'errada i tornar a habilitar el lloc on els professionals i entesos consideraven que era el lloc apropiat, i que ens posava en vies de convertir Sant Feliu en un referent en aquest tipus de turisme?


dissabte, 8 de juliol de 2017

A SFG, un pobrísim balanç de dos anys de Govern

 Cartells, premsa escrita i digital, radio i televisió, e-mails, ...; tot era poc per fer una crida a l’assistència a l’acte que amb el títol de “Balanç de dos anys de mandat”, i amb la intenció de  ser “un rendiment de comptes amb la ciutadania” -segons el propi anunci-, el Govern Municipal de Sant Feliu va aplegar unes 200 persones al Teatre Municipal.

Sobretot van ser salut, mobilitat i ganes, per aquest ordre, els motius que em van impedir assistir a l’acte, a més que imaginava un acte de format electoralista americà o “madurista”, que reconec no m’agrada, doncs normalment és un format que es fa servir per a distreure l’atenció, i enervant als assistents, amagar incapacitats i disfressar veritats.

Això vol dir que la meva opinió es basa en les cròniques de la premsa, no d’una anàlisi que sí podria ser subjectiva si aquesta opinió fos fruit d’una valoració personal, havent assistit.

Sobta el poc poder de convocatòria que té el Govern, doncs que 200 persones responguessin a la crida havent convocat a tota la ciutadania i amb tal malbaratament de mitjans publicitaris, és símptoma del poc interès que desperta aquest equip i, malgrat diguin el contrari, de lo llunyana que està la seva acció de Govern dels problemes reals dels veïns.

Vull pensar que, al igual que feia l’anterior Equip de Govern, tota aquesta parafernàlia de promoció personal y política que han fet, hagi anat a càrrec dels  Grups Municipals i que els ciutadans no haguem de pagar les inversions electoralistes del partits i persones que conformen el Govern, al igual que ens han obligat a fer amb el #Guíxols.

Basant-me en la crònica de la premsa, només puc ratificar el que ja he dit en més d’una ocasió: L’acció del Govern Municipal no aporta res de nou al que ja estava programat a l’anterior legislatura, ni tan sols en les novetats de futur, doncs són les mateixes que formaven part del seu programa electoral, que també eren modificacions al que ja estava programat o en vies de portar a terme, tal i com vaig explicar en unpost del proppassat 3 de juny.

Ni tan sols han canviat de discurs, i continuen fent servir l’argument de l’herència de l’anterior legislatura, afirmant que va haver de superar “l'enclotament notori en què es trobava la ciutat», que és la tècnica que utilitzen els polítics de “medio pelo” per amagar la seva ineptitud i ineficàcia.

Sincerament crec que no és de rebut, després de dos anys de Govern, de presumir que aviat tindrem el nou plec d’escombraries; o de presumir que l’atur ha baixat gràcies a les obres que ha endegat el Govern; i sense posar en dubta que s’hagi millorat en organització municipal (?), no es pot presumir d’haver implantat l’administració electrònica, quan s’està obligat per llei.

Però haig de rectificar; sí hi han dues novetats significatives, segons la premsa d’avui:

- Anuncien que l’aparcament de la Corxera serà soterrat,

- I reconeixen que el Govern Municipal és una “coalisió col·lisionada”.



dissabte, 1 de juliol de 2017

El fariseisme de l’Alcalde de SFG

No m’ho podia creure, però és cert!

Des d’un malaltís excés de protagonisme, la notícia gràfica vers als aiguats que ahir vam patir a Sant Feliu correspon a l’Alcalde de la ciutat alimentant un insaciable ego, que alhora li serveix per a distreure l’atenció i amagar, el que és una pobre gestió municipal, al meu entendre.

L’Alcalde de la ciutat cobra per fer feina, i no per sortir a la foto, com deia una política de casa nostra, i “mullar-se els peus” posant tanques en una situació com la d’ahir, és part de la seva feina com a ciutadà, i que com a tal mereix ser anònima.

Amb aquesta foto, l’Alcalde ha convertit una actuació que podria ser lloable, des de l’exercici de la solidaritat que sempre hem demostrat els ciutadans de Sant Feliu, en un simple exercici  de fariseisme, sense oblidar la manca de respecte de l’Alcalde a l’oblidar-se de tots aquells ciutadans i ciutadanes anònims que ahir sí van estar hores col·laborant intensament amb la ciutat (entre ells algun Regidor), i que no han tingut cap necessitat de ser portada.

Potser algú hauria de preguntar a l’alcalde quants cops, durant tots els anys que ha sigut Regidor -tant sigui al Govern com a l’oposició- s’ha “mullat els peus” en un aiguat. Només puc dir que durant els 8 anys que he sigut Regidor, des del 2007 al 2015 (7 d’ells al Govern), Sant Feliu ha patit com a mínim un aiguat per any i jo, amb algun Regidor (l’Alcalde actual mai m’havia acompanyat), “m’he mullat els peus” en tots, doncs era la meva obligació, i mai m’he col·locat davant una càmera.

I no parlem de la famosa nevada de març del 2010 (comparable al pitjor aiguat) que ens va deixar sense electricitat durant cinc dies, quan alguns regidors avui al Govern Municipal -des de feia uns dies a l’oposició-, demostrant un nul esperit solidari, es van dedicar a atiar al ciutadans contra l’equip de Govern i els treballadors municipals que estaven ajudant   Als veins.

No ho ha fet l’Alcalde però jo sí vull fer un reconeixement públic a tots aquells ciutadans i ciutadanes que, des de l’anonimat solidari i sense càmeres ni fotos, van contribuir per a que les conseqüències de l’aiguat d’ahir no fossin pitjors.