
Ja
als anys 80 i posteriors, sent jo Responsable Nacional de Ports, Duanes i Consignatàries
de la UGT, havíem mantingut converses amb diferents empresaris a Catalunya i
amb responsables polítics a Madrid per analitzar la realitat present i futura del
sector portuari; i ho fèiem conscients de que qualsevol canvi comportaria un
gran rebuig que podia comportar enfrontaments personals, com així va ser. I
aquí vull recordar el tarannà negociador però dur del Director General de
Ports, Fernando Palao, per a qui afrontar la reforma global d’aquest gran
sector estratègic i de les seves activitats, també l’estiba, era una necessitat
peremptòria.
Les
sentències europees han sigut simplement l’excusa argumental per aparcar la inacció
política del Govern, de la mateixa manera que també han sigut utilitzades pels diferents
partits de l’oposició que han recolzat el decret de reforma que, sense equivocant-se,
podríem definir com una reconversió sectorial que esdevindrà en convertir un
sector laboralment estable, en un paradigma de precarietat laboral.
Només
cal fixar-se en els punts que, segons PDCAT, eren necessaris identificar per arribar
a un acord polític i possiblement empresarial, però molt difícilment amb els sindicats
de l’estiba. Parlen de la subrogació dels treballadors, fet que no es pot
deslligar dels ajuts a les prejubilacions i acomiadaments, de les que s’hauran
de fer càrrec les Autoritats Portuàries amb diners públics. O sigui, ja et
convido jo pagant tu!.
A
continuació un s’ha de preguntar sota quines condicions laborals treballaran
els nous estibadors que accediran a la feina en substitució dels que han causat
baixa? Si tenim en compte que per accedir a la feina d’estibador s’ha de fer
mitjançant una ETT, la precarietat està garantida, de la mateixa manera que era
una activitat precària quan es feia “plaça”, tot esperant que l’encarregat de
torn escollis a un potencial estibador per a treballar un dia descarregant un
vaixell.
Això
sí, es clarificarà la formació per accedir a la professió, però enlloc he vist
que això sigui un de les matèries a tractar obligatòriament en el marc de la
negociació col·lectiva i que, en el cas d’una reconversió com aquesta, hauria
de parlar de concurrències, amb qüestions tan importants, per exemple, com pot
ser la prohibició sectorial d’evitar convenis “a doble velocitat”, o sigui,
aplicar el principi de que a treballs idèntics, condicions idèntiques.
I
molt important, delimitar quins són els treballs que han de fer els estibadors,
amb especial cura amb els treballs que es fan a les denominades “terminals
dedicades”.
El
sector portuari necessita una reforma que contempli el futur de manera global, doncs
afrontar la reforma de l’estiba sense contemplar la resta d’activitats, o bé és
desconeixement del sector portuari per part dels polítics, o bé és tancar
conscientment els ulls a la realitat, per a respondre exclusivament a l’objectiu
de la liberalització, accedint alhora a les reiterades reivindicacions
empresarials.
Fer
una reconversió del sector portuari de manera parcial, és oblidar-se de molts treballadors
posant rumb a la precarietat, i que ineludiblement és traduirà en fam per avui
i gana per demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada