Reforma de l’estiba, Rumb a la precarietat

Si algú pensa que la reforma de l’estiba per a liberalitzar aquesta activitat es portarà a terme a contracor, obligats per les sentències dictades pel Tribunal Europeu de Justícia al 2014, està completament equivocat i demostra un desconeixement superlatiu del sector, doncs l’esmentada liberalització ha sigut un objectiu de tots els governs de l’Estat, fossin del color que fossin, alhora que una reivindicació empresarial.

Ja als anys 80 i posteriors, sent jo Responsable Nacional de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, havíem mantingut converses amb diferents empresaris a Catalunya i amb responsables polítics a Madrid per analitzar la realitat present i futura del sector portuari; i ho fèiem conscients de que qualsevol canvi comportaria un gran rebuig que podia comportar enfrontaments personals, com així va ser. I aquí vull recordar el tarannà negociador però dur del Director General de Ports, Fernando Palao, per a qui afrontar la reforma global d’aquest gran sector estratègic i de les seves activitats, també l’estiba, era una necessitat peremptòria.

Les sentències europees han sigut simplement l’excusa argumental per aparcar la inacció política del Govern, de la mateixa manera que també han sigut utilitzades pels diferents partits de l’oposició que han recolzat el decret de reforma que, sense equivocant-se, podríem definir com una reconversió sectorial que esdevindrà en convertir un sector laboralment estable, en un paradigma de precarietat laboral.

Només cal fixar-se en els punts que, segons PDCAT, eren necessaris identificar per arribar a un acord polític i possiblement empresarial, però molt difícilment amb els sindicats de l’estiba. Parlen de la subrogació dels treballadors, fet que no es pot deslligar dels ajuts a les prejubilacions i acomiadaments, de les que s’hauran de fer càrrec les Autoritats Portuàries amb diners públics. O sigui, ja et convido jo pagant tu!.

A continuació un s’ha de preguntar sota quines condicions laborals treballaran els nous estibadors que accediran a la feina en substitució dels que han causat baixa? Si tenim en compte que per accedir a la feina d’estibador s’ha de fer mitjançant una ETT, la precarietat està garantida, de la mateixa manera que era una activitat precària quan es feia “plaça”, tot esperant que l’encarregat de torn escollis a un potencial estibador per a treballar un dia descarregant un vaixell.

Això sí, es clarificarà la formació per accedir a la professió, però enlloc he vist que això sigui un de les matèries a tractar obligatòriament en el marc de la negociació col·lectiva i que, en el cas d’una reconversió com aquesta, hauria de parlar de concurrències, amb qüestions tan importants, per exemple, com pot ser la prohibició sectorial d’evitar convenis “a doble velocitat”, o sigui, aplicar el principi de que a treballs idèntics, condicions idèntiques.

I molt important, delimitar quins són els treballs que han de fer els estibadors, amb especial cura amb els treballs que es fan a les denominades “terminals dedicades”.

El sector portuari necessita una reforma que contempli el futur de manera global, doncs afrontar la reforma de l’estiba sense contemplar la resta d’activitats, o bé és desconeixement del sector portuari per part dels polítics, o bé és tancar conscientment els ulls a la realitat, per a respondre exclusivament a l’objectiu de la liberalització, accedint alhora a les reiterades reivindicacions empresarials.

Fer una reconversió del sector portuari de manera parcial, és oblidar-se de molts treballadors posant rumb a la precarietat, i que ineludiblement és traduirà en fam per avui i gana per demà.