dijous, 25 de maig de 2017

SFG a salt de mata en polítiques de mobilitat i vialitat

Suposo que el Govern de Sant Feliu vol convertir la nostra ciutat en el paradigma del caos, i per això ha creat una política de mobilitat i vialitat basada en dificultar el trànsit de vehicles particulars, en comptes de treballar per aplicar mesures de pacificació per a fer que la cohabitació entre vehicles i vianants sigui fàcil i generi els mínims conflictes possibles.

Però clar, sembla que estem parlant d’un Govern que té com a principi allò “de mort el gos morta la ràbia”- quan lo normal seria trobar la vacuna-, i a imatge d’aquell nefast Bush que afirmava que l’única manera d’evitar incendis al bosc era tallar els arbres, no es compliquen la vida i en un exercici d’imaginació i d’una més que discutible gestió, impedeixen circular com a mesura a un presumpte problema de circulació, i impedeixen aparcar al real problema d’aparcament.

Si poguessin la “solució final” seria declarar Sant Feliu “ciutat sense vehicles”, amb el que tot això implica.

A totes les ciutats, encara que de manera diferent per qüestions geogràfiques, demogràfiques  o de possibilitats urbanístiques, existeixen conflictes entre vianants i vehicles, i fins i tot aquestes dificultats es sobreposen i entren en una situació de incoherència individual quan el vianant agafa el seu vehicle, o quan el conductor es converteix en vianant.

Per això, els responsables polítics que desenvolupen responsabilitat i no només exerceixen poder, treballen amb plans de mobilitat i vialitat de present, contemplant les necessitats actuals però també pensant en un futur proper, no deixant-se embaladir per visions “vernianes i/o saganistes”, doncs crec que les perspectives de la desaparició de vehicles a la que alguns aspirem, estan encara molt llunyanes.

Pilones, jardineres, ressalts o voreres de “tall” són el simple el pegat que supleix la imaginació que necessita un Govern, que normalment obeeix a la necessitat de respondre a algunes demandes particulars, que no responen a les inquietuds majoritàries dels veïns, que després obliguen a rectificar amb el que s’incrementa la manca de credibilitat en una acció de govern, i que després tenen conseqüències “calculables” per les arques municipals que hem de suportar el ciutadans amb els nostres impostos.

Sant Feliu de Guíxols té unes característiques físiques molt especials pel que fa referència a la mobilitat, i això obliga a aplicar mesures també molt especials de pacificació i ordenació vial.

dimecres, 24 de maig de 2017

Reforma de l’estiba, Rumb a la precarietat

Si algú pensa que la reforma de l’estiba per a liberalitzar aquesta activitat es portarà a terme a contracor, obligats per les sentències dictades pel Tribunal Europeu de Justícia al 2014, està completament equivocat i demostra un desconeixement superlatiu del sector, doncs l’esmentada liberalització ha sigut un objectiu de tots els governs de l’Estat, fossin del color que fossin, alhora que una reivindicació empresarial.

Ja als anys 80 i posteriors, sent jo Responsable Nacional de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, havíem mantingut converses amb diferents empresaris a Catalunya i amb responsables polítics a Madrid per analitzar la realitat present i futura del sector portuari; i ho fèiem conscients de que qualsevol canvi comportaria un gran rebuig que podia comportar enfrontaments personals, com així va ser. I aquí vull recordar el tarannà negociador però dur del Director General de Ports, Fernando Palao, per a qui afrontar la reforma global d’aquest gran sector estratègic i de les seves activitats, també l’estiba, era una necessitat peremptòria.

Les sentències europees han sigut simplement l’excusa argumental per aparcar la inacció política del Govern, de la mateixa manera que també han sigut utilitzades pels diferents partits de l’oposició que han recolzat el decret de reforma que, sense equivocant-se, podríem definir com una reconversió sectorial que esdevindrà en convertir un sector laboralment estable, en un paradigma de precarietat laboral.

Només cal fixar-se en els punts que, segons PDCAT, eren necessaris identificar per arribar a un acord polític i possiblement empresarial, però molt difícilment amb els sindicats de l’estiba. Parlen de la subrogació dels treballadors, fet que no es pot deslligar dels ajuts a les prejubilacions i acomiadaments, de les que s’hauran de fer càrrec les Autoritats Portuàries amb diners públics. O sigui, ja et convido jo pagant tu!.

A continuació un s’ha de preguntar sota quines condicions laborals treballaran els nous estibadors que accediran a la feina en substitució dels que han causat baixa? Si tenim en compte que per accedir a la feina d’estibador s’ha de fer mitjançant una ETT, la precarietat està garantida, de la mateixa manera que era una activitat precària quan es feia “plaça”, tot esperant que l’encarregat de torn escollis a un potencial estibador per a treballar un dia descarregant un vaixell.

Això sí, es clarificarà la formació per accedir a la professió, però enlloc he vist que això sigui un de les matèries a tractar obligatòriament en el marc de la negociació col·lectiva i que, en el cas d’una reconversió com aquesta, hauria de parlar de concurrències, amb qüestions tan importants, per exemple, com pot ser la prohibició sectorial d’evitar convenis “a doble velocitat”, o sigui, aplicar el principi de que a treballs idèntics, condicions idèntiques.

I molt important, delimitar quins són els treballs que han de fer els estibadors, amb especial cura amb els treballs que es fan a les denominades “terminals dedicades”.

El sector portuari necessita una reforma que contempli el futur de manera global, doncs afrontar la reforma de l’estiba sense contemplar la resta d’activitats, o bé és desconeixement del sector portuari per part dels polítics, o bé és tancar conscientment els ulls a la realitat, per a respondre exclusivament a l’objectiu de la liberalització, accedint alhora a les reiterades reivindicacions empresarials.

Fer una reconversió del sector portuari de manera parcial, és oblidar-se de molts treballadors posant rumb a la precarietat, i que ineludiblement és traduirà en fam per avui i gana per demà.


dimarts, 23 de maig de 2017

SFG desmilitaritzat? No, gràcies.

Jo els vull tenir a prop, quan més a prop millor, doncs si necessito la seva intervenció, que puguin arribar amb la màxima promptitud.
 
Mentre no és necessari el seu concurs, vull que es moguin per a conèixer el terreny amb el màxim detall, el que els permetrà actuar amb eficàcia quan sigui necessari.
 
S’han d’entrenar, dia sí i dia també, per a mantenir la seva qualitat de servei, utilitzant els millors recursos materials que estiguin a l’abast dels professionals de l’emergència, col·laborant i complementant-se amb els altres grups d’intervenció.
 
I vull que mostrin la seva feina públicament, amb l’objectiu d’augmentar els recursos humans que una activitat com la seva necessita, possibilitant que la seva tasca sigui una professió especialitzada, i que els joves puguin accedir a treballar prestant un servei a la societat.
 
Sí, parlo de l’exèrcit, aquesta força satanitzada per alguns però reclamada per tothom quan hi ha una emergència, tal i com s’ha demostrat més d’un cop a Girona, i no fa gaire temps.
 
Per això són incomprensibles, absurdes i incoherents les declaracions d’alguns ajuntaments, l’altre dia el de Sant Feliu de Guíxols, exigint la desmilitarització de les comarques gironines, argumentant que l’exèrcit és una força de guerra, desvirtuant i negant la realitat, que  l’exèrcit és una força que té com a missió defensa la pau, tal i com demostren les valorades intervencions a l’àmbit internacional en zones de conflicte.
 
Possiblement els detractors de la presència militar a Catalunya, en comptes d’amagar-se rere arguments demagògics que no corresponen a la veritat del que es persegueix, que no és altra cosa que la desaparició de l’exèrcit espanyol de Catalunya, possiblement tement que sigui un element dissuasiu per arribar a allò que diuen república catalana.
 
S’hauria de preguntar a aquests que defensen l’expulsió de l’exèrcit espanyol de Catalunya , i la no participació en esdeveniments de infantils i joventut, formació i ocupació per l’efecte nociu que per als joves podria tenir la visualització d’armes, quina diferència hi ha entre l’armament de l’exèrcit i el de la policia?.
 
La moció aprovada a Sant Feliu exigint la desmilitarització de les comarques gironines, no pot portar a que Sant Feliu es declari municipi desmilitaritzat. En tot cas l’Ajuntament hauria d’aclarir que els 21 regidors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i per extensió els partits polítics que els recolzen, es manifesten partidaris del l’expulsió de l’exèrcit espanyol de les comarques de Girona doncs jo, com a molts ciutadans, vull continuar comptant amb la seva presència, quan més a prop millor.
 

dissabte, 20 de maig de 2017

Primarias PSOE: Tenía claro a quien no votar, pero hoy sé a quien votaría

Son las primarias para elegir al secretari@ general del PSOE, o al menos para eso estaban convocadas, y a la expectación general se ha unido también cierta preocupación por el resultado.

Creo que debería ser un proceso interno que obligase a la militancia a elegir entre uno de los modelos de partido que cada candidato propone, pero siempre desde el respeto a los principios ideológicos, políticos y/o sociales que desde su fundación tiene el PSOE para alcanzar sus objetivos, pues por mucho que alguno de los candidatos afirme, el PSOE puede cambiar su formas, pero jamás reformular sus principios.

En todo caso serían las estrategias para alcanzar esos objetivos lo que podría representar el factor diferencial entre los tres candidatos, aunque sigo pensando que este es un tema que ahora no toca, pues las estrategias dejan de ser efectivas cuando se hacen públicas, y en teoría aún falta tiempo para que el PSOE pueda poner en práctica su tacticismo para hacer realidad el poder asumir la responsabilidad de gobernar.

Pero uno de los candidatos afrontó este proceso electoral interno como  una batalla para alcanzar la Presidencia del Gobierno con una propuesta unilateral de programa electoral, que será el que presentará el PSOE si se le elige como Secretario General, cuestión harto significativa y rayana a la incoherencia, cuando uno de los argumentos que esgrime a su favor es el reclamar la total participación de la militancia en este partido.

Esta manera de actuar, positiva si hubiese respondido a otra mecánica del sistema de primarias que obligase a tener en cuenta la permeabilidad y no la percepción personal de los candidatos, desembocó en tres situaciones. Una, que todos los candidatos se viesen obligados a presentar un programa de gobierno buscando también elementos de no coincidencia; dos, que los candidatos dejasen de priorizar la unidad interna, que jamás debe ser puesta en peligro por un proceso de primarias; i tres, que el programa electoral que presentan, legitime a los ciudadanos, sean militantes o no, a opinar y a hacerles aquella pregunta obligada en todos los comicios electorales.

Los candidatos hablan mucho de compromisos de futuro, en futuro y jugando siempre con la habitual ambigüedad que los políticos usan en una campaña electoral (haRÉ, llevaRÉ a cabo, pondRÉ, construiRÉ, …RÉ). Pero candidato, no me diga lo que hará si no lo acompaña explicando el cómo lo hará; y aquí, si se ha tenido la responsabilidad de leer y escuchar las propuestas electorales de los tres candidatos que afectan al conjunto de la ciudadanía y no solo a los militantes del PSOE, creo que sí hay diferencias, tanto en concreción como en la manera realista de afrontar la mayoría de aspectos que hoy preocupan al conjunto de la sociedad.

Y como muestra un botón. Los tres programas hablan prácticamente de los mismos temas y tienen los mismos objetivos pero, por ejemplo, hablar con concreción de logística, de corredores o de infraestructuras, hasta de puertos, le da al candidato y su programa un valor añadido.

O tratar la cohesión y organización territorial, defendiendo sin ambigüedades ni divagaciones la Declaración de Granada implica coherencia y compromiso con lo resuelto en el seno del PSOE, huyendo de hacer propuestas que no dicen nada, inventando nomenclaturas de  “nacionalismo de orden cultural”, que solo sirven para tranquilizar a aquellos que aspiran a que el término la nación sea la transición para “crear estado”.

Me defino como social demócrata, pues desde el ejercicio de la política quiero alcanzar las más altas cotas de mi utopía socialista, y eso implica huir de aquellos compromisos que se basan en convertir el dogmatismo utópico en promesas electorales, aún a sabiendas que son imposibles de cumplir en su totalidad; y eso al final genera simplemente frustración y que, a mi modesto entender, ha sido la que ha alejado a la ciudadanía de esa social democracia en la que creo.

Como ciudadano que se verá “afectado” de lo que decidan los militantes del PSOE al elegir al Secretari@ general; declarándome tan socialista como el que se presenta monopolizando injustamente y de manera harto absurda el izquierdismo dentro del PSOE, aspirando a estereotiparse como el único rojo en el seno de este partido; y después de haber leído con interés sus programas y escuchar sus intervenciones, puedo decir que si  hace días no tenía claro a quién votaría, tuve claro después a quien no votaría, pero hoy lo que tengo claro es a quien se debería votar.


dimarts, 16 de maig de 2017

PSOE: La militancia no puede ser el aparato

Y que no se tome como la voluntad de generar un debate sobre los candidatos la pregunta de ¿qué se entiende por aparato?, pero no tiene sentido, o tiene poco, que se satanice al aparato culpándolo de la  situación actual que padece el PSOE:
 
De manera llana, el aparato de un partido lo forman quienes manejan los sistemas burocráticos del mismo, que no es el Secretario General (aunque pueda creer que lo es), pero es de manual que el aparato de un partido está en la equidistancia entre el Secretario General y la militancia, aunque el secretario intentará controlarlo a través de un secretario de organización leal que no le haga perder el tiempo en vigilar siempre su espalda de posibles ataques de un aparato incontrolado.
 
Por hacer argumentaciones sobre las acciones del “aparato” ya me parece rayano a la ridiculez, a no ser que uno lo adjetive como “aparato actual” y espere a que ese aparato del que todo el mundo protesta, pase a ser su “aparato”; o que se comprometa a no tener “aparato” cuando él o ella ostente el poder, pasando a tecnocratizar el partido o a convertirlo en asambleario, dejando todas las decisiones, y digo todas, en manos de la militancia.
 
El aparato ha existido, existe y existirá, y dependerá de la habilidad del secretario general poner a alguien que lo “controle”, porque hacer que ese “aparato” sea técnico creo que sería un craso error, pues las decisiones burocráticas también tienen incidencia política, del mismo modo que tampoco sería acertado convertir a la militancia en el arma para controlar el aparato.
 
¿Lo más fácil?, hacer lo que se ha hecho hasta este momento. Utilizar la consulta a la militancia cuando interesa al que ostenta el máximo poder, dándole mayor o menor claridad a la pregunta, dependiendo de la respuesta que se quiere obtener.
 
Y esto se ha vivido en el PSOE no hace tanto tiempo. ¿O alguien puede olvidar del acuerdo de investidura, casi de Gobierno, que con Ciudadanos desembocó en una investidura fallida?
 
A partir de aquel momento, la línea argumental lógica de los que ahora se exculpan culpabilizando a ese aparato adjetivado “actual”, sería achacar el error a la militancia que avaló aquel acuerdo, olvidando que la verdadera culpabilidad sería de aquellos responsables  que convirtiendo por una vez la militancia en “aparato”, convierten la participación democrática representativa en unipersonal, aunque eso sí, conociendo de antemano el resultado y haciendo caso omiso a las consecuencias de las actuaciones que se deriven del mismo.
 
Y si se quiere salir del ámbito del PSOE, se puede entrar en el de otro partido que intentó que las decisiones recayesen en sus seguidores inscritos, como es el caso de Podemos, que ya a partir del 15-M tuvo que rectificar, burocratizando todas sus acciones y pasando a consulta de sus afiliados aquello que interesaba.
 
¿Mi conclusión?, militancia, aparato y dirección son partes de la maquinaria de un partido político. En el PSOE también.

dilluns, 15 de maig de 2017

Zona Blava de Sant Feliu és "zona de pupil·latge"

A mi tampoc m’agrada pagar la “zona blava”, sobretot si la percebo com una mesura recaptatòria, encara que si respon a la necessitat d’impulsar la rotació d’estacionament de vehicles en zones d’activitat econòmica, la seva implantació pot estar plenament justificada, doncs eliminar l’aparcament de llarga durada al carrer és un dels seus objectius.
 
El Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols, amb una zona comercial que gira o hauria de girar al voltant del Mercat Municipal, n’és un exemple de l’efecte positiu que hauria de tenir la zona blava, doncs l’interès ha de ser que molts i diferents clients puguin arribar als comerços amb la màxima facilitat.
 
Encara que sembli paradoxal, afirmar que la màxima beneficiada d’una zona blava és la xarxa comercial de l’àmbit d’influència d’aquesta zona és una obvietat, doncs l’aparcament és un valor per al clients, i com a veritat de Perogrullo, si no hi ha clients no hi ha negoci.
 
Però és cert que els més perjudicats són els residents en aquestes zones, doncs a més de pagar els seus tributs municipals com a usuaris de vehicles, han d’abonar una sobre taxa per a viure en un indret on es penalitza el pupil·latge, sent aquí on s’haurien d’aplicar mesures en benefici dels ciutadans amb residència habitual a la zona, tal i com es fa en altres poblacions de característiques similars a les de Sant Feliu, creant subzones de colors, lligades a diferents tarifes.
 
Malauradament Sant Feliu és una excepció, i l’efecte positiu que podria tenir la zona blava s’esvaeix quan la converteixen en una mesura per a “fer caixa”, doncs segons el mecanisme de tarifació que està implantat, ara un usuari podrà deixar el cotxe estacionat durant sis hores seguides, fet que no incentiva la rotació i perjudica al comerç, alhora que no aporta res al resident habitual de la zona, que castigat per haver de pagar ara patirà més encara la manca d’aparcament.
 
 

dimecres, 3 de maig de 2017

A SFG pugen l’IBI als bancs. Matar mosques amb canons

No sé si és per a treure pit, encara que s’ha de reconèixer que és un avanç, però em costa imaginar la preocupació que pugui tenir una entitat bancària a qui se li apliqui, com a multa, un increment de l’IBI als seus habitatges buits d’uns 200 euros anuals, en el cas de Sant Feliu de Guíxols.
 
La veritat és que em sembla irrisori, i segur que no frena l’afany especulatiu que ara, amb l’anunciada recuperació econòmica, és més tangible. Em dona la sensació que en comptes de laments i tremolors dels banquers, aquestes mesures coactives que imposa l’Administració, i de dubtosa legalitat segons els interessats,  seria més factible escoltar rialles passant per davant dels seus despatxos.
 
Però bé, malgrat ser matar mosques amb canons, l’acció municipal permetrà recaptar uns diners, que segons les notícies a Sant Feliu serà d’uns 10000 euros, i que la lògica obliga a pensar que es destinaran a solucionar aquest greu problema, doncs dubto que l’aplicació de la mesura  provoqui que de manera massiva els bancs posin a l’abast de la ciutadania aquests habitatges.
 
No sé quin ha sigut el resultat de l’aplicació de les multes en altres ciutats on s’han aplicat, però el que tinc clar que l’objectiu dels bancs no és l’interès social doncs, si fos així, no s’haurien de portar a terme aquestes actuacions doncs, per exemple a Sant Feliu, s’haguessin complert  els acords que, segons l’Equip de Govern ja es tenien amb les entitats financeres fa molts mesos.
 
Ara només cal comprovar l’efectivitat de la multa i en què es destinaran, de manera immediata i urgent, aquests 10000 euros que l’Equip de Govern recaptarà, demostrant que no és una simple mesura recaptatòria ni una acció mediàtica.
 
Com aportació, possiblement seria bo recuperar i ampliar algun pis d’inclusió social que van eliminar. O posar a l’abast de la necessitat alguna de les propietats que segur té l’Ajuntament. O si és possible, rehabilitar alguna de les cases del Baldiri. O...