El conflicte de l’estiba

Crec que no és necessari reproduir les dades que, durant aquests últims dies han sigut punt d’atenció mediàtic, davant el conflicte de l’estiba portuària.

Hi ha prou per a prendre consciència de la incidència estratègica que té l’activitat portuària, esmentant que un dels factors claus per la recuperació econòmica és l’exportació i que el 80 % es gestiona a través dels ports, i així poder afirmar així que estem davant un servei públic essencial al que l’Estat, per responsabilitat, no pot renunciar.

Si a més el portuari és un sector que funciona correctament, que ha anat adequant-se a les exigències del mercat, que està en permanent estat de creixement i que genera beneficis empresarials, un s’ha de preguntar per què endegar una reestructuració que, per la seva profunditat i calat, posa en perill la seva estabilitat?

Que ningú caigui en el simplista parany de respondre que es pretén obrir la porta a la liberalització de l’activitat, com de manera esbiaixadament interessada, algunes empreses estibadores i l’Administració, interpreten la sentència de la UE.

La realitat per senzilla i reiterada és obvia: aprofitant que el “Pisuerga passa per Valladolid” el Govern de l’Estat recupera un vell objectiu, que no és altre que desregular laboralment una activitat amb gran rendibilitat econòmica, com és la portuària, i després vendre-la a un preu testimonial a l’empresariat amic per a què la regularitzi com vulgui, precaritzant el desenvolupament d’unes feines que necessiten una gran especialització.

Però la perversitat de “l’operació estiba” arriba a límits surrealistes, i les empreses rebran un regal afegit doncs l’Erari Públic es farà càrrec, a través de les Autoritats Portuàries, de les indemnitzacions que, per raons de cost i de drets laborals adquirits, hauran de rebre els estibadors que les empreses vulguin acomiadar.

Soc de l’opinió de que aquesta reconversió de l’estiba és la punta del iceberg, i que l’objectiu és anar avançant en la privatització general, arribant a posar en mans privades tota l’activitat portuària i, si fos necessari, posar a la venda el domini públic, com ja s’ha fet a altres països, malgrat el Ministre de la Serna va dir que era un tema que estava tancat al calaix.   

El Govern de l’Estat sap que si guanyen aquesta batalla tenen la porta oberta per aplicar totes les mesures que vulguin, i per això s’atreveixen a provocar i confrontar amb el col·lectiu sindicalment més fort, presentant una sèrie de mesures que, per no sortir de les meses de negociació, són conscients que es traduiran en mobilitzacions i vagues, com les que ja han s’han convocat per els propers dies.

Només queda l’esperança que les grans terminals i les comunitats portuàries surtin d’un cert ostracisme, que mirin endavant i, com  algunes ja han manifestat, aconsellin i quasi obliguin al Govern espanyol a afrontar aquest tema des de l’acord amb les parts.