dilluns, 20 de febrer de 2017

Acollir no és la solució

A risc de crítiques, fins i tot de desqualificacions i insults, em manifesto totalment contrari a reivindicar l’estatus de refugiat, que es el que s’està fent quan sortim al carrer a reclamar l’acolliment, com la solució a aquest drama que obliga a essers humans a exercir obligatòriament la seva llibertat per a buscar una vida millor.

I sortim a increpar a aquells que tenen responsabilitat d’aplicar solucions, sense donant-se compte de que els tenim al costat també exigint unes mesures que precisament són ells els que tenen l’obligació política d’endegar, en una clara demostració de fariseisme mediàtic que els hi permet callar consciencies, alhora que amagar inoperància doncs, malgrat no sigui fàcil, són conscients que la solució efectiva no és donar carnets de refugiat, sinó actuar allà on s’origina el problema.

Però embriagats per l’èxit d’una convocatòria festiva, encara que estiguem reivindicant solucions a un drama, fem sorgir una espitosa generositat solidària oferint tot tipus de mesures per a fer possible l’acolliment, però sense ser conscients de la responsabilitat que implica.

Caldria preguntar-se quantes de les 160000 persones reclamant acolliment, acollirien? En el moment d’èxtasi reivindicatiu segur que totes; però apostaria que ja en el refredament de l’acte serien moltes menys.

Com també seria bo preguntar-se quant de temps passarà per a què aquests que ara fan aflorar els seus sentiments solidaris i defensen aquest acolliment, començaran a considerar als refugiats com un problema, doncs hi haurà un moment que aquestes persones hauran de deixar aquest estatus i convertir-se en ciutadans de ple dret i deure, i això implica tornar a lluitar amb dignitat i per la dignitat que aquells que als han obligat a marxar de casa seva, els hi ha fet perdre.

És a dir, aquestes persones, que jo voldria que arribessin al meu país com essers humans amb llibertat i no com a refugiats, necessitaran aconseguir mitjans per a viure i sobreviure, i voldria que el meu país tingués la possibilitat de facilitar mecanismes per a que poguessin aconseguir-ho, estant a la mateixa alçada que hauria d’estar qualsevol altre ciutadà, i no trobar-me a cap d’ells abandonat pel carrer.

Jo no vull l’acolliment com la solució, doncs simplement acollir és enquistar i traslladar el problema, i que aquests que l’han generat jugant amb la llibertat i la dignitat de les persones, surtin impunes del seu exercici d’inhumanitat.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada