divendres, 13 de gener de 2017

Reivindicar igualtat en el transport públic

Seria molt més respectuós amb la realitat dir que tots els ciutadans tenim el dret a accedir als drets bàsics que ens reconeix la legalitat vigent, que no afirmar que tots podem exercir aquests drets en règim d'igualtat, doncs això seria faltar a la veritat.
 
I ja no al•ludeixo a drets constitucionals relacionats, per exemple, amb l'habitatge, la sanitat, l'educació o el treball, als quals la societat posa tants condicionants conjunturals que, sense treure’ls-hi la qualificació de dret els deixa d'adjectivar com a bàsics, sinó que em refereixo aquestes condicions que, sense aparent major importància, sí que mediatitzen l'accés al propi dret.
 
Entre ells el transport públic, estratègicament tan essencial que implícitament alguns utilitzen com a argument silenciós per justificar retallades a la resta de drets, a pesar que també sigui bàsic per exercir el també bàsic dret que tenim els ciutadans a la lliure circulació.
 
Repeteixo que parlem de drets bàsics, irrenunciables i que l'Estat té l'obligació d'oferir a tots els ciutadans en règim d'igualtat, amb independència de qüestions socials o territorials, doncs això ens portaria també a debatre sobre presumptes privilegis, que en qüestió d'accés no haurien de tenir-se en compte.
 
Viure a 100 quilòmetres del lloc de treball, no hauria de ser un problema, doncs tenir la residència a Girona o Tarragona i treballar a Barcelona, a la pràctica podria considerar-se com una questió de movilitat metropolitana, i per això en aquest sentit ja es reivindicava, anys ha, la consideració d'un sistema integrat de transport en tot aquest àmbit territorial.
 
Però no és així, i al marge d'existir una barrera pel que fa a cost d'accés al transport públic, (ja que el ferrocarril sent el mitjà més econòmic ha de ser substituït, en moltes poblacions per l'autobús, amb un diferencial en alguns casos de més del 100 %), ha de sumar-se el factor horari i freqüència que, en alguns casos, impedeixen materialment accedir a un lloc de treball.
 
I sense obviar a la renúncia obligada a qualsevol tipus de conciliació familiar/laboral, doncs en el cas d'algunes poblacions, per exemple de la província de Girona, arribar a Barcelona en transport públic, obligatòriament combinat amb el vehicle particular, pot suposar una inversió de més de 4 hores, la qual cosa implica 12 o 13 hores dedicades al lloc de treball, doncs el temps denominat “in itínere”, també hauria de tenir alguna consideració i valoració com d'acompliment laboral.
 
Existeix una discriminació flagrant en aquest tema, i ara que la recuperació de l'Estat del Benestar és una vindicació col•lectiva, caldria introduir reivindicacions que permetessin millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i que en aquest cas crec que haurien d'estar liderades pels sindicats per estar molt lligades a l'accés al mercat laboral, i que podrien convertir-se en un element que contribuís a la creació d'ocupació.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada