
Perquè crec que es tracta simplement d’això, d’aplicar justícia d’acord amb
la legalitat vigent; i si han atenuants que poguessin justificar les accions de
l’acusat serà la pròpia justícia, amb total asèpsia i independència, qui haurà de
tenir-ho en compte per a després sentenciar en conseqüència.
Clar que el Tribunal haurà de decidir quines dades poden tenir la consideració
d’eximent i que en cap cas, i al meu entendre, no poden ser d’ordre polític,
doncs seria donar la raó a aquells que acusen al poder judicial de supeditació
al poder executiu, i això sí es posar en perill las bases de l’Estat de Dret,
més si estem tractant, com és el cas, d’un possible delicte comés per un càrrec
electe que, per més inri demana tàcitament la intercessió política per a
paralitzar l’acció judicial, en una flagrant incoherència que li treu
legitimitat.
És lògic que el Sr Homs pretengui que el judici es contempli com una
espècie de joc Arcade, utilitzant els diferents episodis que suposadament han
envoltat aquest tema a manera de nivells i pantalles passades, fent-los servir com
arguments atenuants per a justificar el presumpte delicte, però la realitat és
i ha de ser diferent.
El joc no és mateix i els fets, per exemple, del 1714 o la sentència del TC
de 2010 que responia a la denúncia del PP sobre l’Estatut del 2006 i que segur
s’esmentaran en el judici, no haurien de mediatitzar la valoració que ara ja correspon
exclusivament a l’àmbit judicial, i la
que el Sr. Homs ha d’estar supeditat com qualsevol ciutadà.
Ara no toca parlar del per què, sinó del què s’ha fet o què s’ha desobeït,
doncs crec que la justícia només ha de dirimir si els actes denunciats són constitutius
de delicte, i condemnar o absoldre a l’acusat, d’acord amb l’aplicació del
preceptes legals vigents.
Cap comentari:
Publica un comentari