dimarts, 31 de gener de 2017

La catarsis del PSOE

Creo que hay maneras para afrontar la necesaria catarsis, que a mi modesto entender necesita el PSOE para salir de la crisis interna y externa en la que está sumido, que la basada en la confrontación desde la visceralidad, como parece ser que unos y otros intentan hacer.
 
Sí, quizás no tan efectivas y contundentes, pero más elegantes y pacíficas que estas, que sí o sí, harán tan grande la grieta existente entre compañeros que prácticamente harán imposible cerrarla, por mucho que algunos dirigentes intenten esconder la realidad.
 
No se han convocado las primarias y el espectáculo ya está servido, y las descalificaciones y acusaciones entre partidarios de uno u otro posible candidato a la Secretaría General (y entre ellos mismos), son el pan de cada día, lo que hará imposible un post congreso que permita que el PSOE recupere su posición en la sociedad española.
 
El PSOE no es sólo de los militantes, como decía Pablo Iglesias; el PSOE es de los ciudadanos y debe ser útil para la ciudadanía, y esos militantes de medio pelo (aristocracia o de base) que sólo trabajan para destruir, deben entender que con ese nivel de confrontación fratricida impulsada desde la endogamia más absurda, solo se logrará que los socialistas perdamos el referente que el PSOE debe representar.
 
Porque la decisión de los militantes para elegir uno u otro candidato a la Secretaría General del PSOE, debe basarse en un proyecto organizativo que sirva para defender al proyecto político que haya decidido el propio partido, con la máxima permeabilidad a las aportaciones que haga directa o indirectamente la ciudadanía, y no solo valorar las bondades personales de esos candidatos o en el nivel de desagravio que creen merecer por actuaciones anteriores.
 
Y hacerlo desde la izquierda, ¡claro que sí!, pero jamás desde el inmovilismo dogmático que, como conocemos los socialistas, solo beneficia a la derecha.
 
Y actuando y siguiendo esos mismos criterios desde todos los ámbitos y en todos los ámbitos, local, autonómico o estatal.
 
Si los que se perfilan o se manifiestan como precandidatos a Secretario General del PSOE, no son capaces de entender que los socialistas no necesitamos demostraciones de “¡a ver quien la tiene más larga!”, sino que necesitamos un liderazgo basado en proyectos y propuestas claras, es que no merecen liderar el proyecto de izquierdas que los socialistas exigimos que lidere el PSOE.
 
Quizás el primer compromiso que esos candidatos deberían asumir para legitimarse como tal, es la negativa a utilizar la descalificación del adversario, aunque sea subliminal, en su carrera para alcanzar la Secretaría General del PSOE pues, de no hacerlo así, el resultado de esa necesaria catarsis a la que aludía y que algunos están provocando para “quedarse solos”, solo servirá para alcanzar un nivel de insignificancia e irrelevancia política que el PSOE no merece.

Les meves dades, un tresor

Haig de dir que no em preocupa que la Generalitat de Catalunya tingui les meves dades fiscals, i de fet crec que, si el IRPF contempla una quota autonòmica, es lògic que l’Administració catalana les conegui.
 
El que em preocupa és que el Govern de la Generalitat i els partits que li donen recolzament les puguin gestionar per aconseguir el seus objectius polítics, que no són els meus i encara que ho fossin.
 
Però no només les dades relatives al meu patrimoni i/o renda sinó també, per exemple, les sanitàries o formatives, doncs són de la meva propietat i només poden ser utilitzades per qüestions legítima i lícitament establertes, o bé directament amb la meva autorització.
 
I sense oblidar-me de les censals o d’empadronament, que podent ser utilitzades pels partits polítics per uns comicis electorals, és d’esperar que siguin destruïdes després que les eleccions hagin finalitzat.
 
Les meves dades les ha de gestionar la Generalitat de Catalunya com administració, mai un responsable polític, encara que sota la seva responsabilitat estigui el departament que té l’obligació de custodiar-les; i per això, quan el Secretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya afirmava que estaven treballant per a construir una base de dades fiscals dels 7000000 milions de catalans, penso que ho feia en nom del seu partit i no en el de la Generalitat de Catalunya, confonent perillosament els termes.
 
Per cert, una base de dades que no serà completa, doncs estic segur que molts milions de catalanes es negaran a autoritzar, i que són els únics que poden fer-ho, l’ús de les seves dades per una qüestió, que avui és il·legal.
 
Els funcionaris seran el que rebran, o ja estan rebent, la pressió per a facilitar unes dades que no són de la seva propietat, sinó que són el meu tresor que no està a la venda, i que els partits polítics que conformen el Govern de la Generalitat necessiten per a donar algun valor de legitimitat al referèndum sobre la independència, doncs de no tenir un cens de qui pot votar, el resultat no podrà vincular a ningú, ni tan sols als convocants.

dilluns, 23 de gener de 2017

Dret o privilegi

En el món laboral hi ha molta facilitat per a qualificar de privilegi tot allò que un treballador gaudeix en comparació amb un altra, sense tenir en compte que hi ha elements que poden obligar a considerar el suposat privilegi com un dret.

Com a principi bàsic un dret prové de la reivindicació, s’assoleix i es consolida, i en canvi un privilegi és fruit d’una dació generosa d’arbitrària justificació, i per això mai un dret es pot convertir en un privilegi i sí un privilegi pot arribar a convertir-se en un dret, encara que de dubtosa solidesa moral, encara que siguin lícits.

Clar exemple és, a nivell general,  aquest dret bàsic al treball que la conjuntura econòmica ha posat en entredit i que els polítics, amb un infaust intent d’amagar la seva incapacitat, han  elevat a la categoria de privilegi, convencent a tothom que s’ha d’obligar als que el gaudeixen, a repartir la seva feina en un gest de solidaritat mal entesa.

Partint d’aquesta premissa, interessadament malintencionada, tot s’hi val, i fins i tot allò assolit i consolidat mitjançant la negociació col·lectiva a l’àmbit privat o públic i a qualsevol nivell -territorial, sectorial o d’empresa- passa a ser qüestionat, doncs és cert que els privilegis, al generar greuges comparatius, perden legitimitat.

És a dir, posant al mateix nivell dret i privilegi, podran presentar les retallades com una solució de futur, alhora que també es podran permetre el luxe de treure protagonisme a un del pilars bàsics sobre el que es sustenten les relaciones laborals, com és l’acord a través de la bona fe negociadora entre les parts.

Tot té un límit, i la perversitat amb la que estan actuant governs i alguns empresaris, aprofitant-se de la necessitat i convertint als que tenen feina estable en privilegiats, només es traduirà en una lamentable confrontació social que, com tots som conscients, no beneficiarà a ningú.

dijous, 19 de gener de 2017

Inexistente vejación en el pódium ciclista

He defendido y sigo defendiendo que la mujer es la única dueña de su cuerpo y que jamás debe renunciar a ello, pues poner en duda y/o compartir esa propiedad es dar alas a aquellos que creen tener la supremacía sobre otra persona.

Por eso me preocupan las imposiciones que se basan en juicios de valor que sentencian, en algunos casos de manera arbitraria, que una acción es susceptible de considerarse vejatoria, poniendo en duda la propia capacidad de la mujer para optar libremente por el desarrollo de su voluntad personal.

Ahora resulta que, amparándose en una iniciativa australiana, algunas mujeres han iniciado una cruzada contra las azafatas que en las competiciones ciclistas entregan los trofeos a los ganadores, y cito textualmente lo que ayer en TVE verbalizaba una “defensora de la dignidad femenina”, porque “daban un beso al ganador y vestían minifalda”, como si dar un beso a modo de saludo o felicitación e ir vestida con un falda corta fuese una manera de ganarse la vida indecorosa e indecente.

La mencionada señora se atrevía a decir, en clara actitud discriminatoria y de menosprecio por razón de género, que las marcas comerciales pongan hombres con minifalda, repartiendo trofeos y besos.

Quizás alguien olvida que azafata o azafato de eventos es una cada vez más profesionalizada dedicación, y siendo cierto que el aspecto físico también es importante para decidir en qué lugar cree el empresario que su labor puede ser más efectiva, (pues también en ese ámbito profesional quiero mencionar a las y los modelos de publicidad), hoy en día tampoco puede obviarse que estos trabajadores y trabajadoras que se dedican a esta faceta de la promoción protocolaria, precisan de formación específica para desarrollar ese trabajo.

Estoy seguro que el aficionado al ciclismo, por ejemplo, no lo es porque los trofeos los entreguen señoritas con minifalda en nombre de una empresa determinada. Ni tan solo creo que el ciclista, después de decenas y decenas de quilómetros en sus piernas, preste ni espere más atención de la estrictamente necesaria, que no es otra que la entrega del premio por parte de estas azafatas (o azafatos si es el caso).

Creo que quienes realmente alimentan actitudes vejatorias y discriminatorias contra la mujer, son aquellos y aquellas que ven y denuncian el ejercicio de una profesión, coartando la libertad de la propia mujer a ganarse la vida, generando dudas indecentemente enfermizas sobre la decencia de una azafata de eventos.

dimarts, 17 de gener de 2017

PSOE: Junio, ¡oportunidad de recuperación!

Parece ser que ese calendario profusamente reclamado para celebrar el Congreso del PSOE ya está en vías de definición pues, me imagino que siguiendo el procedimiento estatutario correcto, el Comité Federal celebrado el pasado sábado ya presentó las fechas para que otra reunión del Comité Federal fije la temporalidad de congreso y primarias.

Seguramente un proceso farragoso que podría ser mucho más sencillo, pero que acorde a la normativa interna vigente y habiendo sido aprobado casi por unanimidad por los miembros del Comité Federal, entiendo que poco margen de maniobra a la crítica destructiva debería quedar.

Cierto es que había diferencias en las fechas de ese congreso y de las primarias pero al final, habiendo decidido las mayorías democráticas de un órgano democráticamente elegido como el Comité Federal, uno podría pensar que a partir de ese momento toda la estructura del PSOE se pondría a trabajar para que los delegados en ese congreso de junio, ratificaran los criterios y estrategias debatidos previamente por el conjunto de la militancia, posibilitando que el PSOE saliese de su complicada situación y recuperase ser el partido de referencia de los socialistas españoles.

Pero no es así, y parece que aquellos que durante esta crisis interna han conseguido cierto protagonismo utilizando la descalificación, intentan no perderlo dando golpes a diestro y siniestro, sin darse cuenta que esa crisis que podría solucionarse de manera interna poniendo en marcha una catarsis controlada la podrían convertir inexorablemente en una crisis casi ideológica, y eso sí sería prácticamente irrecuperable, pues lo peor que el PSOE puede hacer es creerse la única opción que puede dar cabida a los que nos sentimos socialistas, aunque por otro lado sería un objetivo al que el PSOE debiera aspirar.

Como dato significativo, a la voluntad legítima de Patxi López de postularse para dirigir el PSOE y someterse al proceso de primarias, continúan interactuando  aquellos que habiéndolas exigido durante estos últimos meses ponen explícitamente en duda al futuro candidato, no cuestionando solo su capacidad sino también su honradez y criterio, con lo que garantizan que el proceso finalice con ganadores y perdedores, lo que imposibilitará la necesaria unidad que del PSOE exige la sociedad.

Y menciono a Patxi López por ser el único que, de momento, se ha posicionado y dado un paso al frente, aunque lo mismo podría decir de cualquier otro militante socialistas que se postulase como futuro Secretario General, que no como candidato a la Presidencia del Gobierno, que es otra cosa que debería ser muy distinta.

divendres, 13 de gener de 2017

Reivindicar igualtat en el transport públic

Seria molt més respectuós amb la realitat dir que tots els ciutadans tenim el dret a accedir als drets bàsics que ens reconeix la legalitat vigent, que no afirmar que tots podem exercir aquests drets en règim d'igualtat, doncs això seria faltar a la veritat.
 
I ja no al•ludeixo a drets constitucionals relacionats, per exemple, amb l'habitatge, la sanitat, l'educació o el treball, als quals la societat posa tants condicionants conjunturals que, sense treure’ls-hi la qualificació de dret els deixa d'adjectivar com a bàsics, sinó que em refereixo aquestes condicions que, sense aparent major importància, sí que mediatitzen l'accés al propi dret.
 
Entre ells el transport públic, estratègicament tan essencial que implícitament alguns utilitzen com a argument silenciós per justificar retallades a la resta de drets, a pesar que també sigui bàsic per exercir el també bàsic dret que tenim els ciutadans a la lliure circulació.
 
Repeteixo que parlem de drets bàsics, irrenunciables i que l'Estat té l'obligació d'oferir a tots els ciutadans en règim d'igualtat, amb independència de qüestions socials o territorials, doncs això ens portaria també a debatre sobre presumptes privilegis, que en qüestió d'accés no haurien de tenir-se en compte.
 
Viure a 100 quilòmetres del lloc de treball, no hauria de ser un problema, doncs tenir la residència a Girona o Tarragona i treballar a Barcelona, a la pràctica podria considerar-se com una questió de movilitat metropolitana, i per això en aquest sentit ja es reivindicava, anys ha, la consideració d'un sistema integrat de transport en tot aquest àmbit territorial.
 
Però no és així, i al marge d'existir una barrera pel que fa a cost d'accés al transport públic, (ja que el ferrocarril sent el mitjà més econòmic ha de ser substituït, en moltes poblacions per l'autobús, amb un diferencial en alguns casos de més del 100 %), ha de sumar-se el factor horari i freqüència que, en alguns casos, impedeixen materialment accedir a un lloc de treball.
 
I sense obviar a la renúncia obligada a qualsevol tipus de conciliació familiar/laboral, doncs en el cas d'algunes poblacions, per exemple de la província de Girona, arribar a Barcelona en transport públic, obligatòriament combinat amb el vehicle particular, pot suposar una inversió de més de 4 hores, la qual cosa implica 12 o 13 hores dedicades al lloc de treball, doncs el temps denominat “in itínere”, també hauria de tenir alguna consideració i valoració com d'acompliment laboral.
 
Existeix una discriminació flagrant en aquest tema, i ara que la recuperació de l'Estat del Benestar és una vindicació col•lectiva, caldria introduir reivindicacions que permetessin millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i que en aquest cas crec que haurien d'estar liderades pels sindicats per estar molt lligades a l'accés al mercat laboral, i que podrien convertir-se en un element que contribuís a la creació d'ocupació.
 

dijous, 12 de gener de 2017

Cas Homs. Ara la via judicial, no política

El fiscal demana 9 anys d’inhabilitació per en Francesc Homs, i a partir d’aquí la justícia haurà de valorar si les accions denunciades estan dins de la legalitat, i si no és així, quina és la pena que mereix el llavors Conseller de la Generalitat Sr. Homs quan va cometre l’avui encara presumpta il·legalitat.
 
Perquè crec que es tracta simplement d’això, d’aplicar justícia d’acord amb la legalitat vigent; i si han atenuants que poguessin justificar les accions de l’acusat serà la pròpia justícia, amb total asèpsia i independència, qui haurà de tenir-ho en compte per a després sentenciar en conseqüència.
 
Clar que el Tribunal haurà de decidir quines dades poden tenir la consideració d’eximent i que en cap cas, i al meu entendre, no poden ser d’ordre polític, doncs seria donar la raó a aquells que acusen al poder judicial de supeditació al poder executiu, i això sí es posar en perill las bases de l’Estat de Dret, més si estem tractant, com és el cas, d’un possible delicte comés per un càrrec electe que, per més inri demana tàcitament la intercessió política per a paralitzar l’acció judicial, en una flagrant incoherència que li treu legitimitat.
 
És lògic que el Sr Homs pretengui que el judici es contempli com una espècie de joc Arcade, utilitzant els diferents episodis que suposadament han envoltat aquest tema a manera de nivells i pantalles passades, fent-los servir com arguments atenuants per a justificar el presumpte delicte, però la realitat és i ha de ser diferent.
 
El joc no és mateix i els fets, per exemple, del 1714 o la sentència del TC de 2010 que responia a la denúncia del PP sobre l’Estatut del 2006 i que segur s’esmentaran en el judici, no haurien de mediatitzar la valoració que ara ja correspon  exclusivament a l’àmbit judicial, i la que el Sr. Homs ha d’estar supeditat com qualsevol ciutadà.
 
Ara no toca parlar del per què, sinó del què s’ha fet o què s’ha desobeït, doncs crec que la justícia només ha de dirimir si els actes denunciats són constitutius de delicte, i condemnar o absoldre a l’acusat, d’acord amb l’aplicació del preceptes legals vigents.
 

dimarts, 10 de gener de 2017

No a la privatización de los puertos

Que el Ministro de la Serna anuncie grandes inversiones en los puertos de interés general, es decir, los que dependen directamente del Estado es una buena noticia, que acompañada de la renuncia a la privatización, tranquiliza a todos aquellos que nos hemos opuesto siempre a que se vendan al capital privado algunas “joyas de la corona” que tiene en los puertos uno de sus máximos exponentes.
 
Eso sí, no podemos obviar dos cuestiones que deben tenerse en cuenta:
 
La primera, que no eran estas las intenciones que políticamente se tenían encima de la mesa (por ello cabe pensar que el Ministro dice que las guarda en un cajón).
 
Y la segunda, que la inversión de capital privado es una realidad actual que creo necesaria, y a la que nadie puede oponerse, aunque ahora más que nunca hace falta regular dónde, en qué, el volumen y en calidad de qué se le dará protagonismo a la iniciativa privada
 
Pero hay algo que también subyace en todo este anuncio a bombo y platillo, y que se desprende de algunas de las manifestaciones del Ministro de Fomento, pues esa gran inversión en infraestructuras ferroviarias y de accesos que se piensa hacer en los puertos, es con el objetivo de ganar competitividad del sistema atendiendo al modelo actual, y no fomentando una gestión comercial mucho más flexible de cada una de las instalaciones, como desde alguna Autoridad Portuaria se reclama.