dimecres, 15 de novembre de 2017

SFG. Regidors, parleu del poble i només del poble

Sempre he sigut contrari a introduir elements de política no local al debat municipal, doncs és dedicar esforços a temes que no són pels que els ciutadans han escollit als seus representants.

Aquests dies estem observant que a moltes poblacions de Catalunya, una gestió conjunta portada a terme per regidors de diferents grups municipals és qüestionada, desencadenant un trencament de pactes de Govern amb excuses que no tenen res a veure amb els interessos pràctics  dels veïns.

A Sant Feliu el PdCAT demana que s'expulsi al Grup Municipal Socialista del Govern Municipal amb l'excusa, al meu entendre de poca o nul·la consistència, que el PSC ha recolzat l'aplicació del 155 i no ha condemnat l'empresonament del cessat govern de la Generalitat i dels líders d'OMNIUM i de l'ANC.

No entraré a discutir el que ha fet el PSC, però com a ciutadà interessat per la vida política puc dir que el PSC ha refusat el 155 i l'empresonament, ha apostat obertament pel diàleg, alhora que no creu en la independència i molt menys en la unilateralitat,  i ho dic perquè sense ser militant tinc plena coincidència amb aquesta postura.

I tampoc entraré a debatre ara si la gestió del Govern Municipal de Sant Feliu és bona o dolenta, doncs ja ho he fet el moltes ocasions i he preferit, com a ciutadà, simplement valorar accions o inaccions puntuals.

Crec que si un grup municipal demana que es reprovi i s'expulsi a una part d'un govern municipal, trencant-lo, ha de ser per qüestions de molt de pes i que afectin directament  als veïns de la població, el que em porta a concloure que la proposta del PdCat a Sant Feliu respon només al interès de crear inestabilitat, doncs pel que es desprèn de la petició d'expulsió del PSC que fan, no s'acompanya d'un oferiment a recolzar, encara que sigui puntualment, l'acció al grups de TotsXSF i ERC, que serien el que conformarien el Govern si el PSC fos expulsat.


No juguin amb l'estabilitat i parlin de poble!

SFG. Nau polivalent, enèsim projecte?

M'agrada que el Govern de la ciutat recuperi aquella idea en forma de nau polivalent, que per a mi era quasi una obsessió per considerar que la ciutat necessitava un espai com aquest.

I dic "recuperar" doncs quan el Pla Zapatero al 2009, l'avui Alcalde formava part d'aquell quatripartit que va tirar enrere la proposta de l'esmentada nau i va donar prioritat a altres projectes.

No sé si la visió serà la mateixa i si la instal·lació que es planteja podrà donar resposta a la polivalència que realment necessita la ciutat però, com a mínim, ens hem de felicitar d'unes intencions que esperem no quedin en un simple projecte.

I ho dic perquè a falta d'un any i mig per a la propera contesa electoral a nivell local, només podem dir que ens governa l'equip de les promeses a l'aire, doncs en més de dos anys i mig de que porten al capdavant de l'Ajuntament ni un sol projecte compromès a la campanya electoral al 2011 s'ha fet realitat, i els que durant aquesta legislatura han projectat i "venut", de moment són això, projectes.

Encara que sigui reiterar, la gran majoria de compromisos electorals i els que han adquirit durant aquests 30 mesos de "poder" es poden emmarcar en allò de "prometer hasta meter, y después de haber metido, nada de lo prometido".

No sé com ho faran, per en 18 mesos que falten per a finalitzar la legislatura, fer realitat aquests projectes, i que puguem veure acabat, entre d'altres,  l'aparcament (que ja no serà al passeig com estava "projectat"), el Museu Thyssen (que possiblement sigui un atemptat contra el Monestir), la remodelació del Passeig Rius i Calvet (sembla que qüestionat per l'Administració), la reurbanització de les rodalies de l'Asil Surís (projecte estrella del Govern), Institut o la nau polivalent, per exemple.

I ja no vull plantejar-me la qüestió econòmica doncs estem parlant, segons xifres que ha anat fent públiques el propi Equip de Govern, d'una inversió de més de 20 milions d'euros que sufragarà l'Ajuntament amb recursos propis, o sigui, una formidable despesa que haurem de pagar entre tots el ciutadans, i això només es pot entendre com una hipoteca ciutadana, o bé que l'Ajuntament s'ha fet amb una màquina de fer diners.

De tota manera, bé per la nau polivalent! 

dijous, 26 d’octubre de 2017

11 edicions del GanxóTapes

Un contrastat nivell professional i una implicació constatada amb projectes de ciutat ens obligava a ser ambiciosos al posar en marxa una iniciativa lligada a la gastronomia guixolenca, contemplant i aprofitant tota la potencialitat que té el sector local de la restauració.

Per aquesta raó, incentivar consum no podia ser la finalitat d'una acció on els establiments adherits poguessin oferir de manera col·lectiva una tapa i una beguda a preu determinat, doncs el fruit d'això seria efímer i puntual; l'objectiu era crear un esdeveniment on les creacions en forma de tapes ganxones es convertissin en un element qualitatiu diferencial en campanyes semblants organitzades arreu.

La capacitat de crear elaboracions imaginatives, la capacitat de continuada innovació i la capacitat de generar equilibri entre la sofisticació i la funcionalitat van ser els factors decisoris per a donar nom i forma a una campanya ara ja totalment consolidada a nivell local, i convertida en un referent objecte d'emulació d'accions promocionals en altres poblacions, que ha despertat el interès de reconegudes marques de begudes per a participar, i que fins i tot ha tingut ressò en ciutats com Barcelona, Burgos o Terol, amb gran experiència en activitats al voltant d'aquest tipus de creacions gastronòmiques.

Estem fent esment al GanxóTapes, que enguany ha celebrat la seva desena edició com una mena de noces d'alumini, i que aquesta tardor amb l'onzena convocatòria de la campanya fa sòlida com l'acer la relació entre aquesta iniciativa i tots aquells establiments adherits que demostren la gran qualitat professional de la xarxa de restauradors de Sant Feliu de Guíxols, als que hem de felicitar i agrair  el seu concurs, doncs són ells els veritables protagonistes.


(Article publicat a L'Ancora Digital)

divendres, 20 d’octubre de 2017

Yo no tenía hastag como los #jordis

Era uno de mis primeros días como Secretario de Organización de la Federación Nacional de Transportes, Comunicaciones i Mar, cuando recibí la llamada de una Sargento de la Guardia Urbana de Barcelona con el que hacía mucho tiempo que no tenía contacto, a pesar de haber crecido juntos.

Se interesaba por una manifestación de los trabajadores de Telefónica por la que había solicitado permiso, recordándome entre otras cosas que yo era el responsable de todo lo que aconteciese en ese acto.

Debo reconocer que su aviso despertó cierta preocupación, pues en este tipo de acciones donde hay mucha participación es muy difícil controlar a la gente,  aunque mi confianza en la responsabilidad de los trabajadores no se vio defraudada, ni en aquella concentración ni en las muchas que después tuve que "avalar" en el desempeño de mi cargo, por lo que jamás me vi en la tesitura de responder ante la justicia.

Supongo que si se hubiese destrozado algún vehículo policial o particular, o se hubiese roto mobiliario urbano, o se hubiese arengado a actos conflictivos, o no se hubiesen respetado horarios ni recorridos autorizados, hubiese sido acusado, citado a declarar (posiblemente la citación la hubiese entregado este amigo mío, que hoy paradójicamente es uno de los firmes defensores de los llamados "#jordis"), y tras la imputación y posteriores medidas cautelares (si así lo decidiese el juez), juzgado por los hechos por mi provocados.

Aunque asumido por mi responsabilidad organizativa, era un riesgo fruto del convencimiento de que estaba luchando por lo que creía, utilizando mi libertad de expresión, de manifestación y de conciencia para defender los derechos de los trabajadores y trabajadoras.

Buscando el paralelismo, me pregunto sobre las diferencias que hubiesen existido si en una de aquellas concentraciones que yo avalaba hace ya muchos años se hubiesen provocado situaciones similares a las del 20 de setiembre, que no podemos obviar que fueron convocadas de manera irregular, al contrario que aquellas por las que yo había de obtener el correspondiente permiso.

Si se hubiesen producido actuaciones y acciones conflictivas, como sucedió en las del 20-S, seguro que hubiese tenido el apoyo incondicional de mis compañeros, y con toda seguridad hubiese recibido las muestras de solidaridad manifiesta de muchos trabajadores y de parte de mis vecinos, pero estoy seguro que a pesar de la presión la justicia, aunque se la pueda considerar injusta, hubiese sido aplaudida al seguir actuando como debe actuar, tal y como ha sucedido en casos similares ligados a la reivindicación laboral.

Creo que ni el independentismo ni sus actores pueden pretender tener patente de corso para entablar acciones fuera de la legalidad, basándose en una falsa libertad de expresión y de manifestación que no corresponde a la realidad, como tampoco lo hubiese hecho en aquellas a las que hacía mención.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Adiós UGT. Bien, casi!

Reconozco que ayer tenía previsto hacer efectiva mi renuncia a la militancia de la Unión General de Trabajadores, pero después de ver con mucha perspectiva lo que está sucediendo, he llegado a la conclusión que dilapidar prácticamente toda una vida laboral dedicada a la defensa de los derechos de los trabajadores y trabajadoras sería traicionar mis principios, así como también traicionar a todos aquellos con los que he colaborado durante todos estos años, entre ellos mi familia.

Pero no quiero dejar de hacer públicos mis desazones y mi decepción, y por qué no?, indignación por la manera de actuar que tiene la UGT de Catalunya, alejándose cada vez más de aquel sindicato que a partir del 1990 afrontó un proceso de modernización estructural que pasaba por hacer realidad el pluralismo y la autonomía desancorándose de débitos partidistas que podían mediatizar la acción sindical e incluso, un freno para la afiliación de según qué militancias políticas, pues ser trabajador en activo o parado, autónomo o pensionista era el único condicionante para formar parte de la familia ugetista.

Ser militante del PSC, de CiU, de ERC, de IC o del PP, o como podría ser ahora de C's o CSQP, podía tener tanta importancia como ser seguidor del Barça, del Espanyol o ahora del Girona, siempre y cuando el militante respetara los principios de la Unión General de Trabajadores.

Un sindicato de clase, de orientación socialista, autónomo y nacional. Un sindicato democrático, solidario y participativo. Un sindicato arraigado en el territorio y al tejido económico de Cataluña. Un sindicato plural y representativo de la diversidad sociocultural. Un sindicato internacionalista.

Desgraciadamente la UGT de Cataluña, que se había convertido en un referente para todas las organizaciones territoriales y de industria que forman parte de la Confederación en la lucha moderna por los derechos de los trabajadores, ahora parece una organización que va a remolque de las circunstancias políticas de Catalunya, renunciando a casi todos sus principios que antes mencionaba.

Sólo es necesario ver las últimas declaraciones y decisiones explícitas e implícitas de los dirigentes de la UGT de Catalunya, ubicando a la organización en tesis defendidas por el nacionalismo y el independentismo catalán como opción política, rompiendo el principio de pluralidad, de diversidad y de autonomía sindical, que muchos de los ugetistas sabemos que costó mucho conseguir.

Y que nadie quiera vender que la UGT se ha posicionado para defender la participación democrática a través de aquello que definen como "derecho a decidir" (esto ya lo defendíamos muchos ugetistas desde el diálogo hace años), y que se vehiculará mediante un referéndum, posición que no tendría más discusión si de manera torticera no se olvidaran de mencionar que hablan de un referéndum de autodeterminación y de independencia, convirtiendo este posicionamiento en una opción política refrendada sólo por una parte de la militancia y que sale del ámbito laboral.

Cómo también era una opción política la participación en aquel simulacro de referéndum el 1 de octubre, y que la UGT de Catalunya como organización avaló, en aras de la democracia. Estaba la UGT de Catalunya insinuando que yo, por defender la participación en un referéndum pactado y legal, que no era este, no soy demócrata?. O estaba diciendo la UGT que los catalanes no independentistas ni partidarios de la autodeterminación y que entendemos el ejercicio de la democracia desde la legalidad y el estado de derecho no merecemos ser militantes de la UGT?

Y con los mismos argumentos podemos tratar la decisión de la UGT de Catalunya de formar parte de una mesa que defiende la autodeterminación para conseguir la independencia, escondiéndose detrás la reivindicación sobre dignidad de las instituciones catalanas, despreciando a la justicia al obviar que eran intervenciones judiciales las que provocaron los registros de estas instituciones.

Que la UGT invite como organización a la participación en la parada del día 3 también escudándose en la dignidad del pueblo, poniendo en peligro el derecho a la huelga, intentando confundir de manera ridícula este derecho con una parada, es simplemente indignante e incomprensible.

Qué derecho tenía la UGT a colaborar el día 3 con la paralización del país y los servicios públicos, perjudicando a muchos y muchos catalanes?. Asumirá la UGT el coste colectivo y personal? 

Y qué sentido tiene que la UGT, como organización, juzgue si la decisión judicial de encarcelar a dos personas por sedición merece el rechazo, invitando a los trabajadores a la movilización general en un tema político. A mí que el Secretario General de la UGT de Catalunya hable a nivel personal me parece magnífico, y si a alguien le merece confianza su análisis sobre el tema porque cree que tiene suficientes conocimientos judiciales como para afirmar que la decisión de la jueza no se ajusta a derecho, que lo siga. Pero cómo UGT, no tiene ningún derecho a posicionarme ni a hablar por mí.

Lo que tiene que hacer la UGT de Catalunya, en el contexto complejo y complicado que estamos viviendo en Catalunya, es preocuparse del efecto que esta situación tendrá sobre los trabajadores, y no minimizar el efecto que tendrá la fuga de empresas, como ayer se declaraba a una cadena de televisión, haciendo incluso ridículas comparativas de crecimiento económico basadas en datos del mes de agosto.

Pero bien, a pesar de mi decepción e indignación, continuaré militando en la UGT por voluntad propia, poniendo de manifiesto mi convicción que la UGT de Catalunya necesita un cambio de rumbo urgente, o veremos como irán desapareciendo los principios que tenemos arraigados los ugetistas.               




Adéu UGT. Bé, quasi!

Reconec que ahir tenia previst fer efectiva la meva renúncia a la militància de la Unió General de Treballadors, però després de veure amb molta perspectiva el que està succeint, he arribat a la conclusió que dilapidar pràcticament tota una vida laboral dedicada a la defensa dels drets dels treballadors i treballadores seria trair els meus principis, així com també trair a tots aquells amb els que he col·laborat durant tots aquests anys, entre ells la meva família.

Però no vull deixar de fer públics els meus neguits i la meva decepció, i per què no?, indignació per la manera d'actuar que té la UGT de Catalunya, allunyant-se cada cop més d'aquell sindicat que a partir del 1990 va afrontar un procés de modernització estructural que passava per fer realitat el pluralisme i l'autonomia, desancorant-se de dèbits partidistes que podien mediatitzar l'acció sindical i, fins i tot, un fre per a l'afiliació de segons quines militàncies polítiques, doncs ser treballador en actiu o aturat, autònom o pensionista era el únic condicionant per a formar part de la família ugetista.

Ser militant del PSC, de CiU, d'ERC, d'IC o del PP, o com podria ser ara de C's o CSQP, podia tenir tanta importància com ser seguidor del Barça, de l'Espanyol o ara del Girona, sempre i quan el militant respectés els principis de la Unió General de Treballadors.

Un sindicat de classe, d’orientació socialista, autònom i nacional. Un sindicat democràtic, solidari i participatiu. Un sindicat arrelat al territori i al teixit econòmic de Catalunya. Un sindicat plural i representatiu de la diversitat sociocultural. Un sindicat internacionalista.

Malauradament la UGT de Catalunya, que s'havia convertit en un referent per a totes les organitzacions territorials i d'indústria que formen part de la Confederació en la lluita moderna pels drets dels treballadors, ara sembla una organització que va a remolc de les circumstàncies polítiques de Catalunya, renunciant a quasi tots els seus principis que abans  esmentava.

Només és necessari veure les últimes declaracions i decisions explícites i implícites dels dirigents de la UGT de Catalunya, ubicant a la organització en tesis defensades pel nacionalisme i el independentisme català  com opció política, trencant el principi de pluralitat, de diversitat i d'autonomia sindical, que molts dels ugetistes sabem que va costar molt aconseguir.

I que ningú vulgui vendre que la UGT s'ha posicionat per a defensar la participació democràtica a través d'allò que defineixen com "dret a decidir" (això ja ho defensàvem molts ugetistes des del diàleg fa anys), i que es vehicularà mitjançant un referèndum, posició que no tindria més discussió si de manera torticera no s'oblidessin de dir que parlen d'un referèndum d'autodeterminació i d'independència, convertint aquest posicionament en una opció política referendada només per una part de la militància i que surt de l'àmbit laboral.

Com també era una opció política la participació en aquell simulacre de referèndum l'1 d'octubre, i que la UGT de Catalunya com organització va avalar, en ares de la democràcia. Estava la UGT de Catalunya insinuant que jo, per defensar la participació en un referèndum pactat i legal, que no era aquest, no soc demòcrata? O estava dient la UGT que els catalans no independentistes ni partidaris de l'autodeterminació i que entenem l'exercici de la democràcia des de la legalitat i l'estat de dret no mereixem ser militants de la UGT?

I amb els mateixos arguments podem tractar la decisió de la UGT de Catalunya de formar part d'una taula que defensa l'autodeterminació per aconseguir la independència, amagant-se rere la reivindicació sobre dignitat de les institucions catalanes, menyspreant la justícia a l'obviar que eren intervencions judicials les que van provocar els registres d'aquestes institucions.

Que la UGT convidi com organització a la participació en l'aturada del dia 3 també escudant-se en la dignitat del poble, posant en perill el dret a la vaga, intentant confondre de manera ridícula aquest dret amb una aturada, és simplement indignant i incomprensible.

Quin dret tenia la UGT a col·laborar el dia 3 amb la paralització del país i els serveis públics, perjudicant a molts i molts catalans?. Assumirà el cost col·lectiu i personal? 

I quin sentit té que la UGT, com organització, jutgi si la decisió judicial d'empresonar a dues persones per sedició mereix el rebuig, convidant als treballadors a la mobilització general en aquest tema, que és polític. A mi que el Secretari General de la UGT de Catalunya parli a nivell personal em sembla magnífic, i si algú li fa confiança en la seva anàlisi sobre el tema perquè creu que té prou coneixements judicials com per afirmar que la decisió de la jutgessa no s'ajusta a dret, que el segueixi. Però com UGT, no té cap dret a posicionar-me ni a parlar per mi.

El que ha de fer la UGT de Catalunya, en el context complex i complicat que estem vivint a Catalunya, és preocupar-se de l'efecte que aquesta situació tindrà envers els treballadors, i no minimitzar l'efecte que tindrà la fugida d'empreses, com ahir es declarava a una cadena de televisió, fent fins i tot ridícules comparatives de creixement econòmic basades en dades del mes d'agost.

Però bé, malgrat el meu desencís i la indignació, continuaré militant en la UGT per voluntat pròpia, posant de manifest la meva creença que la UGT de Catalunya necessita un canvi de rumb urgent, o veurem com aniran desapareixent els principis que tenim arrelats els ugetistes.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Preservar la independencia del poder judicial

Posiblemente recibiré insultos, pero quiero dejar patente mi indignación al ver cómo políticos exigen al Gobierno estatal que interceda ante la justicia para que deje en libertad a los líderes de la ANC i de OMNIUM, en una clara demostración de desprecio a la separación de poderes, que es uno de los pilares de la democracia.

La encarcelación provisional de Sánchez y Cuixart es una decisión judicial, y en ese ámbito es donde se debe circunscribir, y a pesar de que se pueda considerar como una resolución justa o injusta en mayor o menor medida, quiero seguir pensando que la justicia es ciega, y que quien tiene la responsabilidad de impartirla puede errar como lo haría cualquier persona, pero estoy convencido que sus decisiones están basadas en la objetividad de los hechos sobre los que debe resolver.

Por ello en este caso creo que es una arbitrariedad, sino una frivolidad fruto de posicionamientos dogmáticos o de sentimiento inducido, afirmar que estamos ante una decisión judicial que ha convertido a los Jordi's en presos políticos a instancias de la Fiscalía, pues de haber sido así los cuatro imputados que ayer prestaron declaración en la Audiencia Nacional habrían pasado ya una noche en prisión, tal y como pedía el Fiscal, lo que entiendo demuestra una gran independencia de la Juez Lamela, encargada del caso.

Es cierto que la resolución es extemporánea y que al margen de suponer un "respiro" que permite aumentar la presión contra uno de los actores del conflicto en Catalunya de cara al próximo jueves, supone al mismo tiempo un elemento para recrudecer el estado de crispación social que estamos sufriendo, como ayer reconocía en TV el Diputado Tardà.

Eso sí, que nadie interprete que estoy de acuerdo con la encarcelación de estos ciudadanos, pues no tengo los suficientes conocimientos jurídicos para opinar ni mucho menos para juzgar, pues a estas alturas de la película, de hacerlo, sería como someterme a los diferentes e interesados juicios de valor que se están haciendo; como  tampoco voy a banalizar sobre la "proporcionalidad" de las medidas que se han tomado (un día alguien deberá explicarme con qué parámetros se mide esa llamada proporcionalidad).

Lo que sí me atrevo a cuestionar es la idoneidad de la invitación  -reconozco que me cuesta fiarme de la sinceridad de la misma pues suena a exigencia-, a la movilización de la ciudadanía en la calle, pues a pesar de que Sánchez y Cuixart pidan serenidad y calma, como es bien sabido, es muy difícil controlar una gran cantidad de personas concentradas, como ya ocurrió el pasado 20 de setiembre, que no olvidemos es por lo que están encausados judicialmente, no políticamente.



diumenge, 15 d’octubre de 2017

Em preocupa la frustració

Dirà sí o dirà no, però sigui quina sigui la resposta al Govern de l'Estat, en Carles Puigdemont passarà a la historia com el President de la frustració doncs  tant si reconeix que va proclamar la república catalana com si no va fer-ho, tots aquells que hi creuen en ell i en aquest projecte veuran truncades les seves expectatives.

Si la resposta és no i el President es col·loca em el marc de la legalitat, els independentistes que van justificar la marxa enrere del proppassat dia 10 lloant una magnífica i intel·ligent estratègia  d'en Puigdemont quedaran realment decebuts i recuperaran el sentiment d'indignació del dimarts.

I si la resposta és sí, donant així  el vist i plau  a què el Govern de l'Estat apliqui el 155, els independentistes que creien que amb la declaració tot estava fet veuran amb decepció que els han enganyat i que no era qüestió de prémer un simplement un botó,  aflorant també l'emprenyament.

Un còctel realment explosiu aquest de la indignació, la decepció, l'emprenyament i  la frustració, més quan la càrrega emocional que es respira a l'ambient es veurà incrementada per la inconsciència d'aquells polítics que conviden a traslladar la lluita al carrer, amb l'objectiu d'amagar la seva  irresponsabilitat, alimentant un odi injustificat entre ciutadans.

Només fa falta donar un cop d'ull a les xarxes socials per adonar-se que el nivell de bel·ligerància verbal  ha crescut de manera exponencial, i que allò que podrien ser debats d'arguments s'han convertit en desqualificacions personals i col·lectives entre dos bàndols molts definits, llançant-se acusacions i atacs que per sort avui són virtuals.

Com els ciutadans no prenguem consciència de que els culpables estan el la Generalitat i en la Moncloa, ens farem mal.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

La cultura de l’esmorzar a Sant Feliu

Segons els experts és l’àpat més important del dia, doncs és el que aporta l’energia necessària per començar el ritme diari d’activitat, però alhora és el menys valorat al no considerar-lo un plaer gastronòmic, como no sigui d’aquells considerats “de forquilla”,  sinó l’excusa per a fer un parèntesi en la feina diària.

Sortir de la feina vint minuts o mitja hora per a “fer un mini” -denominació que supleix al tradicional entrepà petit, o el que és una “pulguita” en altres indrets-, en línies generals no té cap transcendència ni aixeca cap admiració culinària, doncs aparentment un “mini” és molt senzill de fer i no té cap secret.

Això seria cert si la qualitat del producte, el servei i l’elaboració no fos un element a tenir en compte, però els veritables professionals de la restauració que es dediquen també a aquesta especialitat, i que a Sant Feliu hi ha un bon grapat, saben de la importància d’aquest primer àpat del dia, de la mateixa manera que els clients exigents valorem l’esforç que han de fer aquests mestres de la restauració, doncs com a màxim en un quart d’hora han d’atendre, elaborar i servir per a que el client, dins d’aquests quinze minuts, pugui gaudir d’un esmorzar que estigui al nivell qualitatiu d’un dinar o d’un sopar, salvant les distàncies.

És allò que jo defineixo com la “cultura de l’esmorzar”, doncs en aquests curts minuts d’elaboració,  el professional ha de començar fent el maridatge entre el pa i el producte que vol el client, ha de “jugar” amb la sal i l’oli i, fins i tot, ha de decidir, si el client no ho manifesta expressament, si el tomàquet –que ha de ser “untat” al moment, a ma i sense pinzells-, té cabuda.

Per exemple, a Sant Feliu hi ha algun establiment que encertadament, entenen que el pa amb tomàquet  no és molt bona companyia per un jabugo de vàries “J’s”.

La gastronomia sempre ha sigut un tema que m’ha seduït i en els meus viatges, que han sigut molts, he pogut comprovar cóm l’esmorzar té un gran protagonisme pràctic en l’art culinari, i això em permet afirmar que Sant Feliu, més enllà del valor de la seva oferta gastronòmica general, pot presumir de tenir veritables especialistes en el bocata matinal.

I com a mostra un botó, doncs ha sigut a Sant Feliu on he pogut provar el millor mini de fuet, precisament en un establiment especialitzat en pizzas; o el millor de pernil en dolç, en una cafeteria on també un mini de tonyina amb olives i pebrot, podria definir-se com d’excel·lència; o un entrepà de botifarra negra (ja no mini), que seria un crim  adulterar-la amb tomàquet; o un de botifarra blanca, aquest sí amb tomàquet; o el bull negre d’un dels restaurants amb més solera de la ciutat,  que tant valor té en format mini com en el plat, amb tomàquet o sense; o una truita a la francesa en un establiment que em permet simultaniejar i dubtar entre l’ou o un botifarró sublim; o un xoriç una mica picant; o un mini de lloms de sardines; o el d’un pernil del país que amb tomàquet fan molt bona parella; al contrari d’aquell altre ibèric, tallat a ganivet al moment, que es pot demanar amb tota garantia; o un lacon que es pot acompanyar amb un pinxo de truita de patata, impressionant; o un mini de calamars a la romana; o...

L’Àngel, en Jesús, en Miquel, en Joan, la Chirly, la Maribel, l’Àngel, l’Emilio, en Lluis, en Xavi, el Manolo, la Marisa o en Jose (i em deixo alguns, segur!) són alguns d’aquests professionals  de la “cultura de l’esmorzar”, que Sant Feliu té com un dels seus valors.




dimecres, 4 d’octubre de 2017

Como catalán, quiero llegar a buen puerto

Confieso que respiré tranquilo al no ver en el plasma al Monarca con estrellas y galones, lo que posiblemente sí hubiese calmado al Gobierno y dado sordina argumental al resto de fuerzas políticas, y aunque no me gustó su discurso sobre la situación política en Catalunya, me hubiese sorprendido algún otro planteamiento que fuese más allá de la defensa de la unidad de España y del Estado de Derecho.

Y si alguien esperaba sinceramente -y aludo específicamente a los políticos- que Felipe VI les solucionase el problema que ellos han alimentado por dejadez para esconder su ineptitud, a su manifiesta incapacidad se le debe sumar una supina candidez impropia de quien debe ejercer su responsabilidad, tanto de gobierno como de oposición.

Estoy seguro que la clase política esperaba que el Rey clamase al diálogo, pero la verdad es que tengo dudas de si estamos a tiempo de entablar un diálogo fructífero antes de que se hagan actuaciones irreversibles (como una declaración universal de independencia de aquí a cuatro días), o si realmente hay voluntad de dialogar para llegar a acuerdos y deshacer tamaño desaguisado.

Yo, que creo que la única vía es sentarse alrededor de una mesa sin condiciones previas ni posturas rígidas e inamovibles, y a pesar de que hoy un amigo que se autodenomina radical independentista (aunque sigue siendo amigo a pesar de comulgar en posiciones totalmente diferentes) me manifestase que ya no hay margen para el diálogo y que soy de los poquísimos que creen en esa vía, me niego a aceptar esa negación taxativa al acuerdo.

En nuestras manos, en la de todos los ciudadanos, está obligar a los políticos a que encuentren una solución urgente, y a pesar de que nos estén haciendo pasar por el cabo de poca esperanza, debemos negarnos a arriar la bandera.

Yo desde luego no lo voy a hacer, y aunque sea sólo, voy a seguir navegando ceñido al viento para que podamos llegar a ese puerto llamado convivencia.  


dimarts, 3 d’octubre de 2017

Recordando la violencia de antaño

Cuando veo las escenas de las actuaciones policiales del pasado 1-O, -que las que conllevan violencia condeno y rechazo enérgicamente- y observo cómo algunas personas las clasifican con una especie de escandalizada sorpresa vehemente, pienso que debemos quedar muy pocos de aquellos que sí vivimos la violencia represiva, y que en muchos casos, la hemos venido sufriendo durante muchos años.

Que nadie piense que justifico nada, sino todo lo contrario, pero no quiero dejar de recordar aquellos momentos de condenable confrontación violenta, como mínimo tan intensos como los actuales.

Porque salir a la calle reclamando Libertad, Administía i Estatut de Autonomía, y o Libertad de Expresión, i provocar el enfrentamiento con aquellos armarios vestidos de gris, con porra, escudo y fusil en mano, y correr ante aquellos caballos montados por grises jinetes con yelmo del mismo color, y que armados con larguísimos vergajos flexibles hacían de Plaza Catalunya y Ramblas el escenario de la justa, la verdad es que a veces era un poco suicida per necesario.

Debo reconocer que solo una vez en aquellos actos de reivindicación rodé por el suelo, y por ello aquel día me salvé de algún porrazo, pero ello no quita que hubiese acabado detenido i después inmediatamente liberado, y que no haya tenido algún amigo que haya resultado herido de cierta gravedad durante alguna aquellas cargas.

¡Y no te digo si en aquella época te pillaban en una asamblea del MIL-GAG, por ejemplo!. O la policía te sacaba por la puerta de atrás como favor a algún familiar, pues algún inevitable policía infiltrado te había reconocido, o acababas en la Dirección General de la Policía y, muy posiblemente, en la Modelo. 

Así como en las múltiples huelgas y manifestaciones en las que he participado, donde esos mismos armarios con vestimentas y yelmos de otro color actuaban también con la contundencia que se les ordenaba, repartiendo ostias a diestro y siniestro.  

Cuando uno se plantaba en el suelo ante un coche de policía, sabía que se debía retirar o sería “retirado”, como cuando uno impedía el normal funcionamiento de carga y descarga de un barco o de un camión o de una grúa, sabía que muy probablemente acabaría esposado y detenido.

Las intervenciones policiales siempre han estado dentro de la normalidad en todos aquellos que nos hemos movido en el ámbito de la reivindicación, y cuando he participado en una movilización en mis cálculos cabía la posibilidad de que alguien, de un lado o de otro, actuase con desproporcionada violencia y que debería asumir las consecuencias.

Por ello solo puedo llegar a la conclusión de que, o bien ya quedamos muy pocos de los que hemos dedicado una parte importante de nuestra vida a reivindicar derechos políticos, laborales y sociales, o bien la mayoría de todos estos ciudadanos que hoy se extrañan de algunas condenables actuaciones policiales del 1-O, han tenido pocas oportunidades o no han querido reivindicar.


dilluns, 2 d’octubre de 2017

1-O. Al final el 90% d'X o el 38% d'Y tenen la mateixa força

No era la meva opció, ni ho és, ni molt possiblement ho sigui mai, però si tal com es preveia els resultats de l’1-O donaven com a resultat un recolzament molt majoritari de la societat catalana a les tesis independentistes, m’hauria de plantejar la possibilitat que en un futur menys o menys llunyà fos realitat allò de la construcció d’un nou país, i que només seria possible amb el concurs de tots els ciutadans i ciutadanes. Jo inclusivament.

Però no ha sigut així, i prenent com a referència el cens del 2016, ahir un exigu 38% d’aquell cens ha votat SÍ a la independència de Catalunya y a la construcció d’una república catalana,  i quasi dos terços del cens a les altres quatre opcions (NO, BLANC, NUL o ABSTENCIÓ).

La veritat és que el 90 % com el Govern de la Generalitat ha venut com a resultat de la consulta i que els mitjans de comunicació han comprat com a titular, dona a entendre una realitat que no és i que porta a engany, si no va acompanyada de moltes derivades que justifiquin afrontar la construcció d’un nou estat amb un 38 % del cens que, al meu entendre, és molt atrevit, temerari i, a la meva modesta opinió, un procés abocat al fracàs.

Però no es pot obviar que és un resultat prou significatiu, i que obliga al Govern de l’Estat a reconèixer la necessitat de parlar de Catalunya però, sobretot, amb Catalunya; però també obliga al Govern de la Generalitat a parlar d’Espanya però, sobretot, amb Espanya; i amb la voluntat de negociar sense condicions prèvies per a conquerir un acord en benefici de tothom.

És igual com es faci el càlcul del resultat i la interpretació que facis, doncs al final el 90 % d’X o 38 % d’Y és lo mateix.

divendres, 29 de setembre de 2017

Urnas y Play Boy

He visto las caras de satisfacción de los tres Consellers presentando las urnas que el Govern de la Generalitat de Catalunya, que no la Sindicatura Electoral, pondrá a disposición del 1-O, así como la cantidad de comentarios que en las redes sociales se han producido desde ese momento, y que trasladaban verdaderos clímax,

Estoy seguro que si la presentación de urnas hubiese sido en otra franja horaria –no podemos olvidar que a esa hora los niños ya están en casa y uno de los progenitores está ejerciendo sus labores culinarias-, el 29 de junio de 2018 estaríamos contemplando un baby-boom, tal ha sido el grado de excitación colectiva que se ha generado.

Y aquí me ha venido a la mente (ya la califico de sucia antes de que lo haga algún desaprensivo) un comentario sobre Hugh Hefner hacía un amigo, diciendo que con la muerte del fundador del Play Boy  moría quien le enseñó a leer con una sola mano.

Hoy me imaginaba a muchísima gente con la foto de una de esas urnas en una mano (izquierda o derecha dependiendo si se es zurdo o diestro), o con una foto de un grupo de urnas a manera de orgía; con la mirada perdida en el espacio imaginando introducir una papeleta en su abertura.

Alguien me insultará, lo sé, acusándome de burlarme y reírme de esta situación, ¡y tendrá razón!, pero es que si la independencia de Catalunya que persiguen los impulsores del 1-O debe girar alrededor de unas urnas de plástico, es para reír y no llorar.

Y prefiero reír, aunque sea de temor o pena, viendo el placer simplista y ojalá momentáneo, (como podía dar un Play Boy), que las urnas producen en algunos de mis vecinos, que el posible dolor y frustración que esas urnas puedan producir próximamente.


dimarts, 26 de setembre de 2017

Taula per la Democràcia. Enèsima PERVERSITAT!

Avui m’arriba la informació sobre la constitució de la Taula per la Democràcia, que té com objectiu la “defensa de les institucions catalanes i els drets fonamentals davant la vulneració d’aquests drets que s’està produint els darrers dies”.

No cal dir que serà l’enèsima taula constituïda en defensa de l’1-O és a dir, i sempre des del meu punt de vista,  els seus components “treballaran” única, encara que legítimament, en defensa de la independència de Catalunya, sent lògic així, que els impulsors d’aquest espai siguin entitats i associacions amb objectius independentistes, on els seus socis i simpatitzants siguin partidaris de la separació de Catalunya.

La veritat és que veure sindicats de classe formant part d’aquest “projecte”, que s’autodenomina transversal, em continua sobtant, però alhora em permet prendre’m la llicència per opinar, doncs encara soc afiliat a la UGT que és una de les entitats impulsores, malgrat no estar d’acord amb el seu posicionament.

Jo també defenso les institucions catalanes, amb independència de per qui i per quin partit estiguin dirigides políticament.

I vull fer èmfasi que defenso les institucions catalanes sense oblidar que són institucions de tots els que conformem l’Estat, no només dels que viuen a Catalunya, doncs és l’Estat qui permet gaudir de les mateixes.

I dic que defenso totes perquè s’han de defensar totes; també el Parlament de Catalunya que sent la seu de la sobirania popular va merèixer el menyspreu d’aquells que ara demanen respecte per les institucions que governen.

O millor dit, que mal governen, doncs no podem oblidar que la “defensa” de les institucions catalanes que ara vindiquen són la conseqüència de posar-les en una situació irregular, fent cas omís a les sentències d’un Tribunal Constitucional que paradoxalment, i com deia abans, és el que vetlla perquè aquestes institucions existeixin.

I no parlo de les formes, que possiblement no respectin aquesta “proporcionalitat” d’actuacions que es reclama, i que algú m’haurà d’explicar com es materialitza, però sí de l’acció/reacció que respon al veritable objectiu que es persegueix i que justifica també la reivindicació de la defensa dels meus drets fonamentals, que repeteixo, no podem oblidar que ja es van vulnerar en el Parlament de Catalunya els proppassats 6 i 7 de setembre.

Drets fonamentals que també volen vulnerar el mateix 1-O, doncs l’aplicació perversa que pretenen fer de l’exercici de la democràcia deixa en una situació d’indefensió a tots aquells que reivindiquem la necessitat d’un canvi de relacions i d’encaix -que crec som la majoria-, posant en joc una pregunta que ja indica a priori quin serà el resultat final de la pròpia consulta, doncs les possibilitats només es limiten a dir sí a la independència, doncs dir que no implica manifestar que vols continuar com fins ara.

Opino que aquesta taula no és, ni de bon tros, el espai de transversalitat on deurien moure’s els sindicats de classe, doncs no és més que una taula creada per a major glòria del independentisme.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Al Port de Sant Feliu a remullar el cuc

Va ser al 1986 que el llavors President de l’Autoritat Portuària de Barcelona, en Josep Munné, aprofitant el impuls de la proclamació de la Ciutat Comtal com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 i del protagonisme que tindria la infraestructura portuària en aquest esdeveniment, ens va traslladar la idea de que teniem l’oportunitat el moment d’afrontar els canvis necessaris per a que el port de Barcelona s’integrés en la vida dels veïns, més enllà del clàsic “rompeolas i golondrinas”.

I com sempre dic quan “explico el port” a les associacions empresarials, va ser en aquell moment quan va començar una complexa transformació, eliminant totes les possibles barreres visuals i físiques que obligarien a port i ciutat a mirar-se cara a cara, i creant un “port ciutadà” que permetria accedir  a una major superfície a la vora del moll i al mirall d’aigua, que són els elements bàsics per a que els veïns el puguin considerar com un indret més de la ciutat.

Salvant les distàncies i complexitats operatives, els barcelonins podrien accedir al seu port, de la mateixa manera que era possible fer-ho també a la resta de poblacions amb instal·lació portuària de més petita dimensió.

Però si la ciutat de Barcelona integrava com actiu la seva sortida al mar, hi ha altres poblacions costaneres que han anat renunciant al valor ciutadà natural que sempre havia representat la làmina d’aigua, impulsant la creació d’impediments físics que impedeixen, de manera artificial, gaudir d’una propietat col·lectiva com és el port.

Sant Feliu n’és un clar exemple, doncs l’activitat més senzilla que un ciutadà de peu pot fer al port, com és el passeig a la vora del moll i mirar encuriosit allò que es mou a l’aigua, ara queda reduïda a la seva mínima expressió i només són les petites o mitjanes embarcacions esportives les que monopolitzen la visual però que, amb tanta massificació, es dilueixen entre elles mateixes i ja ni aixequen sana o insana enveja.

El port era un recurs per a suplir un dia gris de platja o per a passar la tarda d’un festiu, formant part de l’anecdotari de la ciutat la imatge dels pares o avis “remullant el cuc”, en un infructuós intent per a que els fills o nets aprenguessin cóm preparar l’ham amb aquells anèlids americans que havíem comprat a la Dorada, i que aixecaven l’alegria dels nens quan feien picar un despistat “burret”, que ineludiblement acabava a la galleda amb aigua que teníem preparada a l’ombra d’un noray.

Com també queda lluny en el record veure de prop l’arribada de les barques de pesca i la descàrrega de les captures, per a després viure la subhasta del peix a la Llotja de Pescadors, ara d’accés restringit, el que ens ha fet renunciar a l’atractiu turístic que representava i pot representar aquesta activitat professional.

Però el port de Sant Feliu era, sobretot, un punt de trobada agradable per a residents i visitants; segur que molts de nosaltres som coneixedors de relacions personals que s’han creat o consolidat a l’ombra del port, el que també s’ha considerar com un actiu de la ciutat. 

Malauradament ara, avui, l’han convertit en un espai delimitat, antipàtic i d’ús exclusiu, que   genera poca empatia.

I no dic que aquest model, basat en la quasi total concessió administrativa del domini públic portuari a tercers, sigui positiu per a dinamitzar econòmicament la ciutat, però penso que s’ha de respectar un cert equilibri, entre tots els interessos, i que ara no existeix

Per això ara m’atreveixo a afirmar que, de manera constatada i per això inqüestionable, ens han fet renunciar a un dels valors que tenia Sant Feliu de Guíxols i que hauria de recuperar de manera imminent, com és el nostre port.

divendres, 22 de setembre de 2017

SFG. Mal ús de l’exercici democràtic

No sé si la sessió del Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols on es va aprovar el recolzament de la ciutat al “referèmdum de l’1-O” és un reflex general de la societat catalana, però si ho és (que penso s’apropa molt) em prenc la llicència de corroborar que tota aquesta situació que estem patint a Catalunya no va de democràcia, sinó que en tot cas, va d’abús i  mal ús que s’està fent de l’exercici de la democràcia, un dret que tant va contar de conquerir.

No puc deixar de fer la comparativa d’aquella democràcia orgànica que ens van obligar a gaudir sense llibertat durant 40 anys, però que en realitat era l’exercici de la democràcia per “òrgans”.

Des de la fredor de les xifres:

Ahir 18 ciutadans, circumstancialment regidors, prenen la decisió de posicionar a 22.000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols  a favor d’un referèndum no autoritzat.
Això vol dir que un 0,081 % de ciutadans han decidit fent-se còmplices d’una il·legalitat. Democràcia i respecte a les majories?  

Si entenem que només dos dels partits polítics que van participar en els darrers comicis electorals municipals del 2015, es van declarar implícitament partidaris del que ara s’anomena procés, la decisió col·legiada respecta la voluntat de 1605 ciutadans, el que representa un 10,75 % dels votants, o un 7,29 % de la ciutadania. Democràcia i respecte a les majories?  

I si atenem a les dades globals de representació dels resultats electorals locals 2015, el 40,69 % del ciutadans i ciutadanes van recolzar opcions que “ara” s’han declarat clarament independentistes, posició que no portaven explícitament en el seu programa electoral. Democràcia i respecte a les majories?


dijous, 21 de setembre de 2017

Mariano y Carlos. Hablar de qué y para qué?

Mucho me temo que va a ser un diálogo de sordos. Peor aún, creo que ni va a producirse el deseado diálogo, pues los posicionamientos iniciales que posibilitarían una negociación ya son completamente antagónicos, y solo  una ”puesta del contador a cero” permitiría atisbar una solución del problema con cierta esperanza.

Ambas partes son conscientes que el litigio no está en la celebración de un referéndum para mejorar el encaje de Catalunya con el resto de España, - en esto seguro que podrían alcanzar un acuerdo negociado-, pues Mariano y Carlos saben que su mayor diferencia radica en la autodeterminación como calificativo del mencionado referéndum, que es el instrumento para poder alcanzar la independencia de Catalunya, y que es el verdadero objetivo de uno y que el otro intentará frenar con contundencia.

Pero si la independencia de Catalunya no es negociable por ninguna de las partes, ¿de qué van a hablar Mariano y Carlos para zanjar sus diferencias, y que un acuerdo permita que vuelva a imperar la convivencia? ¿Qué necesidad tienen de participar en una mesa de diálogo si no pueden hablar de lo único que les interesa negociar?

Y a este estado de confrontación, donde los ciudadanos hemos dejado de ser la prioridad a salvaguardar convirtiéndonos en un arma arrojadiza, se apuntan al carro aquellos que han hecho del postureo su manual de actuación,  y que ahora apuestan por entablar conversaciones para negociar sobre un referéndum para la independencia, que es aquello sobre lo que ni uno ni otro pueden negociar, alimentando así el conflicto y dificultando posibles salidas, lo que lleva irremediablemente a Mariano y a Carlos a la casilla de salida, ¿hablar de qué y para qué?

No sé si Mariano y Carlos pueden hacerlo peor, sinceramente creo que no, pero sí que podrían hacer una aportación de valor incalculable para eliminar obstáculos, pues habiéndose convertido en la mayor parte del problema y no de la solución, deberían apartarse y dejar paso a aquellos que puedan tener voluntad de buscar vías de diálogo, que espero aún queden entre las filas de cada uno.


dimecres, 20 de setembre de 2017

SFGuíxols no és Fuenteovejuna

Als 21 regidors de Sant Feliu de Guíxols

Amb tota probabilitat el Ple de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols aprovarà una moció donant "el ple suport al Referèndum que ha convocat el Govern de la Generalitat de Catalunya per a proper dia 1 d'octubre de 2017”

Aquest acte implica que 21 veïns de la ciutat, circumstancialment regidors, prendran una decisió en nom de 22.000 ciutadans, col•locant-nos en una situació d'il•legalitat, tal com publica el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tal com indica el Secretari Municipal.

Només se m'ocorren dues possibles raons perquè vostès ens converteixin en còmplices d'aquesta il•legal decisió.

O bé volen traslladar el discurs que els 22.000 ciutadans de Sant Feliu de Guíxols som partidaris d'un Referèndum d'Autodeterminació, afirmació radicalment falsa.

O bé volen usar com atenuant, davant possibles conseqüències judicials que puguin tenir les seves hipotètiques actuacions il•legals, que com en Fuenteovejuna, 22.000 ciutadans som còmplices del que vostès decideixin fer, quelcom que també és radicalment falsa.

Mirin per on ho mirin vostès no estan legitimats, ni ètica ni sobre la base de qualsevol majoria política que puguin al•legar, per a prendre aquesta resolució en nom de la ciutadania, fent un ús espuri del màxim òrgan de representació en una població com és el Ple Municipal, oblidant que una vegada jurat o promès el seu càrrec al juny de 2015, la seva responsabilitat és amb tots els ciutadans, no solament amb els quals els van atorgar el seu vot.

Pensin que si al seu programa electoral, pel qual els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols els vam concedir l'honor de ser els nostres representants, haguessin vostès plantejat el Dret a l'Autodeterminació com un dels seus compromisos o reivindicacions, molt possiblement la composició d'aquest Ple Municipal ara seria molt diferent.

Per tot això els prego que si vostès desitgen sumar-se a la iniciativa d'aquesta moció ho facin a títol individual, i evitin fer-ho en nom de tots el guixolencs abusant del Ple Municipal.