diumenge, 16 de juliol de 2017

La lletra petita a l'acord del museu Thyssen de SFG

Era i continuo sent un convençut de que el museu Thyssen pot ser un element de dinamització econòmica i , com generador de riquesa a través de la cultura, aportarà prou recursos per a que la ciutat millori socialment i es pugui donar resposta a les inquietuds, necessitats i demandes dels veïns.

Per això, l’anunci que va fer l’Alcalde que al 2020 Sant Feliu tindrà el museu Thyssen en marxa i en ple rendiment em podria satisfer com a titular, sinó fos per la quantitat de dubtes que em genera. Per això ahir comentava que m’agradaria conèixer la lletra petita de l’acord, doncs tot el projecte no es pot basar simplement, per una qüestió de risc, en la voluntat de la baronessa de “cedir gratuïtament”  400 obres de pintura catalana, de les que 132 conformarien la col·lecció permanent i la resta suposo que romandria en custodia i manteniment al museu guixolenc.

Durant aquestes últimes exposicions temporals a Sant Feliu, he aprés que el tractament d’obres d’art és d’una complexitat enorme doncs no tot és agafar un quadre, un clau i un martell i penjar-ho a la paret, o apilonar les obres en un magatzem fins que s’hagin de fer servir. S’ha de tenir cura de la temperatura ambient, de la llum, de la seguretat, del manteniment i de la possible restauració, per exemple.

Clar, i això té un cost realment important, tant pel que representa en espai amb condicions i amb recursos professionals de tot tipus. Pot ser aquest el preu “simbòlic” que amaga la gratuïtat de la cessió? I si és així, és un preu raonable i suportable per la ciutat durant 20 anys.

Reconec que els meus coneixements sobre pintura són molt escassos, i una obra m’agrada o no m’agrada, tenint poca importància el que estigui signada per en Gauguin, Renoir, Picasso, Goya, Sorolla o Van Gogh. Si no és del meu gust visual difícilment la penjaria al saló de casa.

Per això em pregunto si la pintura catalana, que segur és d’una qualitat impressionant, té prou ganxo per atraure els milers de visitants que necessita un museu d’aquest tipus per a subsistir i ser viable econòmicament durant 20 anys.

Sempre he pensat que el museu Thyssen de Sant Feliu s’havia de nodrir d’obres de pintors internacionals i de gran renom que els profans como jo reconeguin, encara que sense oblidar les obres d’artistes catalans que, segons sembla, seran l’eix. Era la única manera de garantir les visites.

Perquè no es pot oblidar que a banda dels 6 milions d’euros que invertirà l’Ajuntament s’han de comptabilitzar les desenes i desenes de milers d’euros que any rere any, durant 20 anys, la ciutat de Sant Feliu haurà de destinar per a mantenir aquest museu, que sincerament dubto es pugui convertir en el referent artístic que hauria de ser, doncs estem parlant d’un projecte poc ambiciós que, amb tota seguretat, no posicionarà Sant Feliu com el segon museu Thyssen de l’Estat espanyol, que era l’objectiu inicial quan parlàvem d’aquest projecte.

No podem oblidar que al 2010 el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat ja contemplaven 6 milions d’euros destinats al museu Thyssen, però que una jugada política local els va perdre; i tampoc podem oblidar que la ubicació inicialment programada ens permetia l’adquisició d’un espai com la Fábrica de Can Serra Vicens mitjançant permutes amb alguns terrenys municipals.

Això vol dir que fent un paral·lelisme temporal, ara podríem estar parlant d’un projecte de més de 12 milions d’euros (6 que invertirem tots els ciutadans i 6 dels Pressupostos Generals de l’Estat), i ubicant el museu en un espai que no obligaria a “tocar i retocar” el Monestir, com sembla que tenen intenció d’afrontar, i faria realitat una veritable anella cultural, sense entrebancs ni possibles perills amb interessos urbanístics.

Per interès de Sant Feliu i de tots els ciutadans i ciutadanes, espero que la lletra petita d’aquest acord no amagui cap sorpresa desagradable, i que no hagi de retirar la felicitació sincera alhora que expectant que avui, com a ciutadà, vull traslladar a tots els actors (Baronessa, Governs Municipals i Tècnics) que han participat i contribuït durant mols anys per que enguany sigui possible posar data a la realitat del Museu Thyssen. 

dijous, 13 de juliol de 2017

El "postureo" del Govern Municipal de SFG

Això que va passar d’anomenar-se tacticismo a l'actual postureo, no és una altra cosa que invertir tota una legislatura per a guanyar una propera convocatòria electoral per això, quan en el meu comiat com a Regidor de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ara fa dos anys, vaig exigir als que serien regidors en una nova legislatura que es dediquessin a treballar per als ciutadans i no per a altres comicis, ho feia amb el ple coneixement que era com demanar la lluna en un cove, encara que no per això seguiria sempre reivindicant la meva manera d'entendre el servei públic des de l'exercici de la política.

Això intentava explicar-li-ho avui a un dels meus “fans”, que encara tinc, quan em “recriminava” que manifestés públicament el que creia que el Govern Municipal feia malament doncs, sense cap dubte, rectificarien i després ho vendrien com si sortís de la seva iniciativa, obviant que algú els hagués “despertat” del seu adormiment mòrbid.

Doncs per això ho dic en públic, perquè ho facin!, doncs aquest és l'objectiu; sense importar-me molt encara que em molesti, que sigui l'Alcalde o algun dels seus regidors qui s'apunti el tant o es posi la medalla, doncs l'important és el benestar efectiu de la ciutadania. 

Fins i tot li deia que si funcionés correctament la tan presumida administració electrònica, i fos fàcil i no la majoria de vegades impossible, presentar una instància des de l'ordinador, ni tan sols faria públic allò que penso fan malament o que haurien de fer millor. 

Aquest ciutadà posava com a exemple el infrautilitzat GuíxolsArena, on diferents denúncies públiques de particulars i de partits polítics obligaran a l'actual Equip de Govern a sortir d'aquesta etapa de nul·la activitat en aquest espai, i a activar allò per lo que estava previst i programat pel Govern a l'anterior legislatura. 

“I això que ho venen com una de les joies de la corona de la seva acció de govern, com apunten en el pamflet #Guíxols”, em deia, ensenyant-me el butlletí que portava a la mà.

És cert que qui capitalitza la major glòria és qui talla la cinta per inaugurar, encara que no hagi contribuït en res o en pràcticament re per aconseguir fer-se la foto a manera de simple “postureo”, com ha estat el cas, oblidant que amb aquesta manera de governar basada en el mercadeig mediàtic, estan insultant la intel·ligència dels ciutadans, la qual cosa implica menysprear la seva capacitat d'anàlisi.

El que és greu -i aquí em prenc una llicència metafòrica veient les fotos del #Guíxols, una al costat de l'altra i on es fa balanç de dos anys de govern-, és quan aquestes tisores no solament s'usen per tallar cintes, sinó que per amortitzar-les s'utilitzen per retallar drets fruit de la negociació col·lectiva (que ja és greu!), com va ser el cas de la retallada retributiva que el Govern Municipal va aplicar amb males arts als treballadors de la Policia Local.

Però malgrat això, i des d'una posició humil com a ciutadà de Sant Feliu de Guíxols, seguiré fent públiques les meves legítimes inquietuds (o de manera privada quan funcioni correctament aquesta fallida administració electrònica), amb l'esperança que es prenguin en consideració i que serveixin per a millorar la nostra qualitat de vida, important-me molt poc, encara que sí reconeixent que em molesta, l'habitual postureo al que ens tenen acostumats. 
       

dimecres, 12 de juliol de 2017

Los ojeadores de los equipos “másquesenior”

Es cierto que de momento solo se ha puesto en contacto conmigo, y de manera muy discreta, el equipo “másquesenior de salud activa”; simplemente me están poniendo pruebas, que creo superar de manera holgada, pues aún me quedan unos meses para cumplir la edad preceptiva y poder fichar de manera firme por ese gran equipo.

Sé que si me preguntan en la antesala del médico ¿qué me duele?, y para qué acudo a la visita del galeno, debo contestar de manera breve, dejando el tiempo suficiente para que el “ojeador” tenga tiempo de explicar sus dolencias, asumiendo que sus molestias son mayores que las mías.

Sé que si tengo un juanete, debo estar dispuesto a compararlo con el del “ojeador” de turno, dejar que me lo toque y hasta aceptar la “invitación” al tacto recíproco. Eso sí, siempre aceptando que el suyo es mucho más “rabioso”, aunque el mío esté a punto de salirse del pie, y me haya provocado varias roturas por estrés en los metatarsianos.

Y sé que debo mostrar interés por los remedios caseros, a la vez que estar de acuerdo con los epítetos negativos que se lanzan contra el médico de turno, aunque en el fondo se me pongan  los pelos como escarpias.

Porque, ¿cómo le queda a uno el cuerpo si le aconsejan que para combatir el dolor de pie, uno debe aplicarse una plantilla de pala de cactus?. Espero que el “ojeador” no se tomase a mal cuando le pregunté si podía quitarle las púas.

Será más difícil la prueba del equipo “másquesenior de obras en la calle”, pues creo que lo “ojeadores” ponen gazapos de cuestiones técnicas, aunque ellos no sepan casi lo que es un ladrillo.

Pero en fin, hoy que no puedo dar un paso y no podré criticar el sector de la construcción urbana, voy a internet a ver si adquiero algún conocimiento extra sobre esta especializada “liga”.


dimarts, 11 de juliol de 2017

El butlletí #Guíxols, eina de encastellament personal

Si algú dubtava que la publicació #Guíxols era un simple pamflet promocional de l'Equip de Govern format pels grups municipals de TotsXSF, ERC i PSC, i pagat “l'escot” obligatòriament per tots els ciutadans, solament ha d'acudir a la pàgina 10 del nombre corresponent a juliol de 2017, on fent balanç d'aquests dos anys de gestió municipal, destaca com el primer dels 18 “assoliments” més importants, precisament, la creació de l'esmentat butlletí.

Si això ja és esperpèntic per si només, es converteix en una acció èticament reprovable de encastellament personal i/o col·lectiu a càrrec de les arques públiques quan a continuació, en aquesta publicació que repeteixo paguem tots els ciutadans obligatòriament, relacionen les 18 accions que s’han dut a terme dient “l’equip de govern de Sant Feliu de Guíxols ha fet, entre moltes altres, aquestes accions”. 

Accions que, excepte tres no ofereixen cap novetat, sinó que són fruit de programació anterior o d'accions obligatòries que obeeixen al desenvolupament i compliment de la seva responsabilitat política.

Com afirmava quan estava en l'oposició l'actual portaveu municipal, i que coincidíem totalment formant jo part del Govern, l'oposició és una peça d'importància vital per al bon funcionament de qualsevol govern, per això en tot els casos i més en 15 dels 18 assoliments dels quals presumeixen en el butlletí (o per què no en els 18?), lo normal per ètic i honrat hagués estat subscriure'ls com a Ajuntament, i no assumint un excés de protagonisme per part de l'Equip de Govern, que no per ser habitual resulta menys rebutjable, antipàtic i en molts casos ridícul.  

dilluns, 10 de juliol de 2017

El Turisme d’autocaravanes a SFG

10 de juliol.
15:30 hores zulú.
Pàrquing d’autocaravanes de Vilartagues.
Ocupació 1 autocaravana

Mateix dia, hora zulú diferencial de dos minuts, pàrquing de vehicles Can Roselló. 1 autocaravana d’ocupació.

Mateix dia, mateixa hora zulú, diferencial d’un minut minuts, pàrquing de vehicles zona Estació d’autobusos, 20 autocaravanes d’ocupació.

El Govern Municipal va fer cas omís a l’avís que l’aparcament d’autocaravanes a Vilartagues no tindria èxit; que per molt que l’hagin reduït a la meitat, mai serà el lloc per atendre aquest tipus de turisme qualitatiu; i que el lloc adient és la tercera zona d’aparcament rere l’estació d’autobusos.

Doncs bé, la prova és que en ple mes de juliol les autocaravanes continuen aparcant rere l’estació o a diferents indrets de la ciutat, donant una imatge, en molts casos, deplorable per desordenada.


Conclusió: la ciutat ha llançat una ma de calés innecessàriament, ordenant un espai que serveix per no res, tolerant l'aparcament d'autocaravanes a altres llocs que no són Vilartagues.

No seria més productiu reconèixer l'errada i tornar a habilitar el lloc on els professionals i entesos consideraven que era el lloc apropiat, i que ens posava en vies de convertir Sant Feliu en un referent en aquest tipus de turisme?


dissabte, 8 de juliol de 2017

A SFG, un pobrísim balanç de dos anys de Govern

 Cartells, premsa escrita i digital, radio i televisió, e-mails, ...; tot era poc per fer una crida a l’assistència a l’acte que amb el títol de “Balanç de dos anys de mandat”, i amb la intenció de  ser “un rendiment de comptes amb la ciutadania” -segons el propi anunci-, el Govern Municipal de Sant Feliu va aplegar unes 200 persones al Teatre Municipal.

Sobretot van ser salut, mobilitat i ganes, per aquest ordre, els motius que em van impedir assistir a l’acte, a més que imaginava un acte de format electoralista americà o “madurista”, que reconec no m’agrada, doncs normalment és un format que es fa servir per a distreure l’atenció, i enervant als assistents, amagar incapacitats i disfressar veritats.

Això vol dir que la meva opinió es basa en les cròniques de la premsa, no d’una anàlisi que sí podria ser subjectiva si aquesta opinió fos fruit d’una valoració personal, havent assistit.

Sobta el poc poder de convocatòria que té el Govern, doncs que 200 persones responguessin a la crida havent convocat a tota la ciutadania i amb tal malbaratament de mitjans publicitaris, és símptoma del poc interès que desperta aquest equip i, malgrat diguin el contrari, de lo llunyana que està la seva acció de Govern dels problemes reals dels veïns.

Vull pensar que, al igual que feia l’anterior Equip de Govern, tota aquesta parafernàlia de promoció personal y política que han fet, hagi anat a càrrec dels  Grups Municipals i que els ciutadans no haguem de pagar les inversions electoralistes del partits i persones que conformen el Govern, al igual que ens han obligat a fer amb el #Guíxols.

Basant-me en la crònica de la premsa, només puc ratificar el que ja he dit en més d’una ocasió: L’acció del Govern Municipal no aporta res de nou al que ja estava programat a l’anterior legislatura, ni tan sols en les novetats de futur, doncs són les mateixes que formaven part del seu programa electoral, que també eren modificacions al que ja estava programat o en vies de portar a terme, tal i com vaig explicar en unpost del proppassat 3 de juny.

Ni tan sols han canviat de discurs, i continuen fent servir l’argument de l’herència de l’anterior legislatura, afirmant que va haver de superar “l'enclotament notori en què es trobava la ciutat», que és la tècnica que utilitzen els polítics de “medio pelo” per amagar la seva ineptitud i ineficàcia.

Sincerament crec que no és de rebut, després de dos anys de Govern, de presumir que aviat tindrem el nou plec d’escombraries; o de presumir que l’atur ha baixat gràcies a les obres que ha endegat el Govern; i sense posar en dubta que s’hagi millorat en organització municipal (?), no es pot presumir d’haver implantat l’administració electrònica, quan s’està obligat per llei.

Però haig de rectificar; sí hi han dues novetats significatives, segons la premsa d’avui:

- Anuncien que l’aparcament de la Corxera serà soterrat,

- I reconeixen que el Govern Municipal és una “coalisió col·lisionada”.



dissabte, 1 de juliol de 2017

El fariseisme de l’Alcalde de SFG

No m’ho podia creure, però és cert!

Des d’un malaltís excés de protagonisme, la notícia gràfica vers als aiguats que ahir vam patir a Sant Feliu correspon a l’Alcalde de la ciutat alimentant un insaciable ego, que alhora li serveix per a distreure l’atenció i amagar, el que és una pobre gestió municipal, al meu entendre.

L’Alcalde de la ciutat cobra per fer feina, i no per sortir a la foto, com deia una política de casa nostra, i “mullar-se els peus” posant tanques en una situació com la d’ahir, és part de la seva feina com a ciutadà, i que com a tal mereix ser anònima.

Amb aquesta foto, l’Alcalde ha convertit una actuació que podria ser lloable, des de l’exercici de la solidaritat que sempre hem demostrat els ciutadans de Sant Feliu, en un simple exercici  de fariseisme, sense oblidar la manca de respecte de l’Alcalde a l’oblidar-se de tots aquells ciutadans i ciutadanes anònims que ahir sí van estar hores col·laborant intensament amb la ciutat (entre ells algun Regidor), i que no han tingut cap necessitat de ser portada.

Potser algú hauria de preguntar a l’alcalde quants cops, durant tots els anys que ha sigut Regidor -tant sigui al Govern com a l’oposició- s’ha “mullat els peus” en un aiguat. Només puc dir que durant els 8 anys que he sigut Regidor, des del 2007 al 2015 (7 d’ells al Govern), Sant Feliu ha patit com a mínim un aiguat per any i jo, amb algun Regidor (l’Alcalde actual mai m’havia acompanyat), “m’he mullat els peus” en tots, doncs era la meva obligació, i mai m’he col·locat davant una càmera.

I no parlem de la famosa nevada de març del 2010 (comparable al pitjor aiguat) que ens va deixar sense electricitat durant cinc dies, quan alguns regidors avui al Govern Municipal -des de feia uns dies a l’oposició-, demostrant un nul esperit solidari, es van dedicar a atiar al ciutadans contra l’equip de Govern i els treballadors municipals que estaven ajudant   Als veins.

No ho ha fet l’Alcalde però jo sí vull fer un reconeixement públic a tots aquells ciutadans i ciutadanes que, des de l’anonimat solidari i sense càmeres ni fotos, van contribuir per a que les conseqüències de l’aiguat d’ahir no fossin pitjors.


diumenge, 18 de juny de 2017

Maternidad subrogada. ¿Regular o prohibir?

Estoy seguro que el debate habrá sido apasionado, con posturas defendidas con vehemencia (pero espero que con respeto). Pero la resolución no me parece la más acertada, pues creo que los partidos de izquierdas deben siempre huir del escenario de la prohibición, y afrontar los temas que merecen una atención especial desde la regulación.

Lógicamente me refiero al espinoso tema de la maternidad subrogada, en la que el Congreso del PSOE se ha posicionado en contra.

No se puede cerrar los ojos a la realidad, y la maternidad subrogada es una práctica que se ha convertido en habitual, provocada además por el propio PSOE cuando impulsó la Ley que legalizaba los matrimonios entre personas del mismo sexo, pues a pesar de prohibiciones legales se seguirá llevando a cabo desde la clandestinidad, colocando a los más vulnerables, que son los niños, en un estado de indefensión.

Solo debemos recordar la penalización del aborto, que no frenaba su práctica, sino que la convertía en un negocio, incrementaba los riesgos sanitarios y atentaba contra los derechos de las mujeres.

La única manera de eliminar la discriminación, que por razones económicas que provocaba esta práctica ilegal, fue convertir el derecho en un derecho universal, regulado por Ley.

Creo que podemos hacer un paralelismo con la maternidad subrogada, regulando el cómo, el por qué, el cuándo y el quién puede acogerse a ella, frenando y penalizando el negocio que pudiese representar su práctica (pues eso sí que es un ataque para la integridad de las mujeres, aunque sea una decisión voluntaria), a la vez que agilizando y facilitando procedimientos para que la posibilidad de la adopción se convierta también en una alternativa atractiva para las personas que desean ser padres y madres, y no por diversas razones no pueden serlo.

¿No es mejor la regulación que la prohibición?

dijous, 15 de juny de 2017

El 15-J de 1977. Un paso para la libertad

Mucha gente se jugó y dio su vida para que un miércoles 15 de junio, hace hoy 40 años, se pudiese votar libremente después de un largo periodo de falta de libertades.

No hacía ni aún dos años que moría Franco, y los españoles dimos ese 15-J el primer paso para elaborar las reglas del juego que, a manera de Constitución Española, nos permitiese empezar a tejer y consolidar la democracia.

Pero como siempre, gente de incalificable personalidad, defendiendo espurios intereses (porque lamentablemente no se puede definir de otra manera), intentan minimizar aquel momento, mostrando una indecencia de supina dimensión al menospreciar a todos aquellos que lucharon por alcanzar la libertad.

Se olvidan de que el Jefe del Estado era el Rey, Capitán General de un Ejército que todavía mandaba y que se veía “obligado” ceder poder. Que gran parte de los políticos pertenecían al denominado Movimiento, y que debían ceder también poder -seguro que muchos de ellos a regañadientes- a la voluntad del pueblo.

Que esos que reniegan de la historia quieren olvidar que ahora pueden pedir “independencia” sin ser enjuiciados solo por pedirlo, porque hubo ciudadanos que asumieron la responsabilidad de generar los equilibrios suficientes y conseguir democracia sin violencia.

Sólo los totalitaristas sectarios son capaces de menospreciar el aniversario de aquel 15-J, que los demócratas siempre miraremos con respeto reconociendo a todos aquellos que lo hicieron posible.

diumenge, 11 de juny de 2017

l'EXPLICA'M a SFG. Publicitat i promoció

Ahir, participava en un debat virtual en una xarxa social, sobre una activitat que va programar l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, provocada per un ciutadà que preguntava, a què responien els focs artificials que estaven llençant a la platja, doncs ell no s’havia assabentat de res.

En primer lloc valorar molt positivament aquesta activitat ”Explica’m”, tot i recordant que era un projecte que fa dos anys, les responsables de Turisme i Cultura de la ciutat em van oferir essent jo Regidor, i que no es va ser possible tirar-ho endavant per qüestió de pressupost.

Soc, encara que poc vaig experimentar-ho professionalment només de manera puntual, d’aquells que fa més de 40 anys va estudiar allò que ens convertia en Enginyers en Màrqueting i després van ser Tècnics Superiors. I ahir, desprès del esmentat debat que en algun moment es va sortir de mare, em van venir al cap una sèrie de reflexions i lliçons sobre publicitat i promoció que vaig aprendre ja fa més de quatre dècades, i que van ser els temes que van centrar totes les discussions, constatant que hi havia molta publicitat, alhora que hi havia ciutadans que manifestaven el seu desconeixement.

1. Qui té interès que un potencial client compri un producte (en aquest cas participi en una activitat), és qui l’organitza, i per això utilitza tots els mecanismes per a fer promoció
2. La publicitat hauria de ser és el mecanisme més efectiu, sempre que vagi acompanyat d’una bona campanya de promoció, doncs no és el mateix publicitar que promocionar.
3. Si un client potencial diu que no ha vist o no li ha arribat publicitat, vol dir que la promoció ha de millorar, que és el en el debat es manifestava.

L’activitat magnífica però, per exemple, el cartell no era prou atractiu per a què la gent es parés a mirar la lletra petita. I repeteixo, això no desmereix l’activitat. Aquí recordo l’exemple del punt. Un cartell amb un punt al centre que feia parar i apropar-se, i en el cartell de molt apropo, et convidava a visitar un lloc determinat.

L’activitat magnífica però, per exemple, el lloc on es projectava la campanya publicitària no cridava al potencial participant. I repeteixo, això no desmereix l’activitat. Per exemple, si vols que vingui gent de fora la ciutat, posa anuncis publicitaris a mitjans de fora de la pròpia ciutat.


divendres, 9 de juny de 2017

1-O. Ens porten al xoc social


Tot i conèixer la data i la pregunta que en Carles Puigdemont ha anunciat amb bombo i plateret, m’he jugat amb dues amigues un esmorzar a que el referèndum no es portaria a terme.

Si fos coneixedor, en Puigdemont diria que guanyaré l’aposta; i fins i tot estic convençut que aquestes dues amigues, legítimament independentistes, també saben que hauran de pagar l’esmorzar, doncs el dia 1 d’octubre no es celebrarà cap referèndum.

I com som amics, esmorzarem junts, sense acritud i segur que comentant els esdeveniments amb total normalitat, oblidant el xoc social que com deia avui Baltasar Garzón, es produirà sens dubtes.

És allò que estan buscant alguns per a què el xoc de trens que “necessiten” sobrepassi una acció que ja està esgotada, que té un ressò limitat -i que opino continuarà tenint-lo-, doncs els catalans, siguem independentistes o no, comencen a estar cansats d’aquesta situació agra que ens estan obligant a viure, i que està dinamitant la convivència (només cal mirar les xarxes socials).

Jo crec que l’anunci d’avui està calculat, i que en Puigdemont (no li dic President, encara que ho sigui, doncs avui ha actuat com a partit i no en representació de la majoria de catalans) sap que només caminar acompanyat d’una part de catalans pot donar certa justificació a la seva  dèria, sense desqualificar la seva legitimitat  

Però jo repto a tots aquests catalans que confien en ell, que li preguntin per què no ha fet l’anunci mitjançant un decret, que és l’única manera de validar una convocatòria referendaria, com va fer l’Artur Mas.

O per què no li pregunten la seva negativa a anar al Congrés dels Diputats a explicar i supeditar-se a la votació, quan si es votés en el Congrés el seu projecte sobiranista, s’estaria donant legitimitat a aquella votació que va provocar l’acusació contra la Mesa del Parlament.  

No serà perquè dins de JuntsXSí hi ha interès per part de PDECat de distreure l’atenció i per part d’ERC de provocar unes eleccions que, segons sembla, els hi anirien molt bé? I sense obviar que aquest és l’escenari on les CUP es troben còmodes.

Un camí sense sortida, que espero no incideixi molt negativament, i que si algú s’ha jugat un esmorzar com he fet, el dia 2 d’octubre el puguin celebrar sense el problemes que pot portar la frustració.

dissabte, 3 de juny de 2017

SFG. 62.812.800 segons de Govern i mínims resultats

Seixanta dos milions vuit-cents dotze mil vuit-cents segons és el temps que ha passat des d’aquell 13 de juny de 1015, quan fruit d’un pacte legal es constitueix l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

I després de dos anys (62.812.800 segons) desenvolupant la seva responsabilitat, ja toca que els ciutadans puguem opinar i dir si aquelles expectatives que va aixecar l’Alcalde i el seu Equip de Govern s’han complert, i responen a les promeses electorals del tres partits polítics que van signar aquell pacte de Govern.

No és necessari fer un gran exercici de memòria doncs l’Alcalde, utilitzant la publicació de promoció de l’Equip de Govern, el #Guíxols, ja fa un balançd’aquest dos anys de “mandat”, permetent fer una crítica a les dades oficials que dona el propi equip.

Per cert, 44.575,10 euros anuals que paguem injustament els ciutadans i ciutadanes per a major glòria promocional del Govern, són molts diners per a que aquesta publicació es trobi de manera habitual al terra de la població i a les papereres, el que demostra que la qualitat en el format és inversament proporcional a la seva eficàcia i utilitat ciutadana.

Entenent que quan presenta el balanç del que ha fet en un temps determinat vulgui magnificar tot allò que pugui i que no precisi dades per a constatar, no opinaré sobre algunes de les afirmacions que fa l’Alcalde sobre les seves intencions i entrega a la tasca municipal, doncs no deixen de ser fruit de la subjectivitat de qui pot presentar molt poques novetats. Només vull fer esment a les dades que es poden contrastar, seguint l’ordre d’aquest balanç oficial fet al #Guíxols.

Parla l’Alcalde de projectes estratègics, i precisament fa esment a la renovació del Passeig Rius i Calvet. Els ciutadans tenim memòria i recordem que allà hi havia un projecte autoritzat per l’Administració i que no costava un euro a la ciutat. I els ciutadans també hem de recordar que s’estava fent un pla director que contemplés tot el Passeig, des de Rius i Taulet fins el Port, sense oblidar l’adequació del carrer Colom com a continuació del Passeig, que estava previst fer de manera immediata.

Parla l’Alcalde de l’Asil Surís, que va ser el projecte estrella que va presentar el seu Grup a les eleccions de fa 1.018.080 minuts. No sé si és memòria selectiva, però l’Alcalde oblida que aquesta actuació ja estava programada al 2009, que fins i tot incloïa jardins, condicionament de les instal·lacions i la construcció de pisos tutelats per els avis; i també oblida l’Alcalde que va ser el seu grup, que en aquell formava part del Govern, qui va aturar que es pogués tirar endavant aquest projecte.

Parla l’Alcalde del Guíxols Arena, oblidant que era un projecte que ja estava en marxa, fins i tot pressupostat, quan va accedir a l’alcaldia. La diferència és que la seva destinació era, principalment per fer concerts de gran format que donava vida a molts negocis de Vialrtagues, i ara és poc més que un aparcament.

Parla l’Alcalde de la construcció de l’aparcament a la Corxera, un canvi d’ubicació d’una realitat necessària, exigència d’un dels partits per a donar suport al Govern de la ciutat. Oblida l’Alcalde que tenia el compromís de consultar a la ciutadania els temes d’interès, i aquest ho és.

Parla l’Alcalde del Thyssen, noticiant un canvi d’ubicació, renunciant a un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, com era la construcció d’una instal·lació museística. Entenc la seva decisió, doncs quan va accedir a l’Alcaldia al 2010 va provocar que “caiguessin” 6000000 d’euros dels Pressupostos Generals de l’Estat destinats al Museu Thyssen.

Parla l’Alcalde de que estan cercant terrenys per a fer el nou Institut, però oblida que el tema terreny ja estava acordat amb el Departament d’Ensenyament, i va ser aquest Equip de Govern que el va anul·lar.

Parla l’Alcalde de la construcció d’un nou espai polivalent, i vol oblidar que amb el Pla Zapatero del 2008, ja s’estava estudiant fer-ho, però que es va optar per altres prioritats. Fins i tot teníem com a model un espai polivalent que hi ha a Sabadell. Ha de recordar que l’Alcvalde formava part del Govern Municipal.

Parla l’Alcalde de l’herència dels Germans Anlló. Un pot posar-se medalles de moltes coses, però em pregunto si és legítim que també s’arrogui això, com si la Generalitat es plegués al seu mandat. Això sí, han aconseguit que la Generalitat ens “regali” un dels hotels ubicat a una zona cèntrica turística, per dedicar-ho a vivenda social.

Parla l’Alcalde de l’equiparació salarial dels treballadors de l’Asil Surís que, segons ell, es reclama des de fa 15 anys. Aquí crec que no oblida, directament no té ni idea del que diu o directament falta a la veritat. La reclamació és una demanda interposada per la UGT, doncs hi havia un acord per a fraccionar el pagament que l’Ajuntament incompleix, i que l’Ajuntament es veu obligat a accedir a les demandes dels treballadors al jutjat.  Els treballadors fan la reivindicació oficial quan poden fer-la, és a dir, quan l’Ajuntament es fa càrrec del 100 % de la Fundació. ¿Fa 6 anys?

I parla l’Alcalde de l’afer de la Policia Local, quan només entrar generen un problema laboral. Presumeix de nou material (cotxes), quan l’adquisició de vehicles respon a la caducitat del contracte de renting. Parla de compra de material, quan han estat dos anys per a comprar les armilles antibales.

Com reconeix l’Alcalde, ara tenen finançament per a fer possibles aquests projectes (tots?) i així poder tenir gran part de la ciutat aixecada per obres, que en aquests caps de setmana llargs previs a la temporada d’estiu donen una “boníssima imatge vers els visitants”.

62.812.800 segons, que d’acord amb el que diu l’Alcalde en el seu balanç utilitzant els més de 44000 euros que val la publicació #Guíxols, han servit per a consolidar projectes de l’anterior Equip de Govern i aportar, com única novetat i que mereix felicitacions, l’adquisició dels Jardins de Can Blasco.

Però al balanç que ha presentat, l’Alcalde no parla d’allò que el Govern Municipal no ha fet i que hauria d’haver fet, i d’allò que ha fet, encara que malament; i els ciutadans no podem deixar de dir-ho, com a mínim per a que aquests segons que els hi queda de mandat, siguin profitosos per la ciutat. 

dijous, 25 de maig de 2017

SFG a salt de mata en polítiques de mobilitat i vialitat

Suposo que el Govern de Sant Feliu vol convertir la nostra ciutat en el paradigma del caos, i per això ha creat una política de mobilitat i vialitat basada en dificultar el trànsit de vehicles particulars, en comptes de treballar per aplicar mesures de pacificació per a fer que la cohabitació entre vehicles i vianants sigui fàcil i generi els mínims conflictes possibles.

Però clar, sembla que estem parlant d’un Govern que té com a principi allò “de mort el gos morta la ràbia”- quan lo normal seria trobar la vacuna-, i a imatge d’aquell nefast Bush que afirmava que l’única manera d’evitar incendis al bosc era tallar els arbres, no es compliquen la vida i en un exercici d’imaginació i d’una més que discutible gestió, impedeixen circular com a mesura a un presumpte problema de circulació, i impedeixen aparcar al real problema d’aparcament.

Si poguessin la “solució final” seria declarar Sant Feliu “ciutat sense vehicles”, amb el que tot això implica.

A totes les ciutats, encara que de manera diferent per qüestions geogràfiques, demogràfiques  o de possibilitats urbanístiques, existeixen conflictes entre vianants i vehicles, i fins i tot aquestes dificultats es sobreposen i entren en una situació de incoherència individual quan el vianant agafa el seu vehicle, o quan el conductor es converteix en vianant.

Per això, els responsables polítics que desenvolupen responsabilitat i no només exerceixen poder, treballen amb plans de mobilitat i vialitat de present, contemplant les necessitats actuals però també pensant en un futur proper, no deixant-se embaladir per visions “vernianes i/o saganistes”, doncs crec que les perspectives de la desaparició de vehicles a la que alguns aspirem, estan encara molt llunyanes.

Pilones, jardineres, ressalts o voreres de “tall” són el simple el pegat que supleix la imaginació que necessita un Govern, que normalment obeeix a la necessitat de respondre a algunes demandes particulars, que no responen a les inquietuds majoritàries dels veïns, que després obliguen a rectificar amb el que s’incrementa la manca de credibilitat en una acció de govern, i que després tenen conseqüències “calculables” per les arques municipals que hem de suportar el ciutadans amb els nostres impostos.

Sant Feliu de Guíxols té unes característiques físiques molt especials pel que fa referència a la mobilitat, i això obliga a aplicar mesures també molt especials de pacificació i ordenació vial.

dimecres, 24 de maig de 2017

Reforma de l’estiba, Rumb a la precarietat

Si algú pensa que la reforma de l’estiba per a liberalitzar aquesta activitat es portarà a terme a contracor, obligats per les sentències dictades pel Tribunal Europeu de Justícia al 2014, està completament equivocat i demostra un desconeixement superlatiu del sector, doncs l’esmentada liberalització ha sigut un objectiu de tots els governs de l’Estat, fossin del color que fossin, alhora que una reivindicació empresarial.

Ja als anys 80 i posteriors, sent jo Responsable Nacional de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, havíem mantingut converses amb diferents empresaris a Catalunya i amb responsables polítics a Madrid per analitzar la realitat present i futura del sector portuari; i ho fèiem conscients de que qualsevol canvi comportaria un gran rebuig que podia comportar enfrontaments personals, com així va ser. I aquí vull recordar el tarannà negociador però dur del Director General de Ports, Fernando Palao, per a qui afrontar la reforma global d’aquest gran sector estratègic i de les seves activitats, també l’estiba, era una necessitat peremptòria.

Les sentències europees han sigut simplement l’excusa argumental per aparcar la inacció política del Govern, de la mateixa manera que també han sigut utilitzades pels diferents partits de l’oposició que han recolzat el decret de reforma que, sense equivocant-se, podríem definir com una reconversió sectorial que esdevindrà en convertir un sector laboralment estable, en un paradigma de precarietat laboral.

Només cal fixar-se en els punts que, segons PDCAT, eren necessaris identificar per arribar a un acord polític i possiblement empresarial, però molt difícilment amb els sindicats de l’estiba. Parlen de la subrogació dels treballadors, fet que no es pot deslligar dels ajuts a les prejubilacions i acomiadaments, de les que s’hauran de fer càrrec les Autoritats Portuàries amb diners públics. O sigui, ja et convido jo pagant tu!.

A continuació un s’ha de preguntar sota quines condicions laborals treballaran els nous estibadors que accediran a la feina en substitució dels que han causat baixa? Si tenim en compte que per accedir a la feina d’estibador s’ha de fer mitjançant una ETT, la precarietat està garantida, de la mateixa manera que era una activitat precària quan es feia “plaça”, tot esperant que l’encarregat de torn escollis a un potencial estibador per a treballar un dia descarregant un vaixell.

Això sí, es clarificarà la formació per accedir a la professió, però enlloc he vist que això sigui un de les matèries a tractar obligatòriament en el marc de la negociació col·lectiva i que, en el cas d’una reconversió com aquesta, hauria de parlar de concurrències, amb qüestions tan importants, per exemple, com pot ser la prohibició sectorial d’evitar convenis “a doble velocitat”, o sigui, aplicar el principi de que a treballs idèntics, condicions idèntiques.

I molt important, delimitar quins són els treballs que han de fer els estibadors, amb especial cura amb els treballs que es fan a les denominades “terminals dedicades”.

El sector portuari necessita una reforma que contempli el futur de manera global, doncs afrontar la reforma de l’estiba sense contemplar la resta d’activitats, o bé és desconeixement del sector portuari per part dels polítics, o bé és tancar conscientment els ulls a la realitat, per a respondre exclusivament a l’objectiu de la liberalització, accedint alhora a les reiterades reivindicacions empresarials.

Fer una reconversió del sector portuari de manera parcial, és oblidar-se de molts treballadors posant rumb a la precarietat, i que ineludiblement és traduirà en fam per avui i gana per demà.


dimarts, 23 de maig de 2017

SFG desmilitaritzat? No, gràcies.

Jo els vull tenir a prop, quan més a prop millor, doncs si necessito la seva intervenció, que puguin arribar amb la màxima promptitud.
 
Mentre no és necessari el seu concurs, vull que es moguin per a conèixer el terreny amb el màxim detall, el que els permetrà actuar amb eficàcia quan sigui necessari.
 
S’han d’entrenar, dia sí i dia també, per a mantenir la seva qualitat de servei, utilitzant els millors recursos materials que estiguin a l’abast dels professionals de l’emergència, col·laborant i complementant-se amb els altres grups d’intervenció.
 
I vull que mostrin la seva feina públicament, amb l’objectiu d’augmentar els recursos humans que una activitat com la seva necessita, possibilitant que la seva tasca sigui una professió especialitzada, i que els joves puguin accedir a treballar prestant un servei a la societat.
 
Sí, parlo de l’exèrcit, aquesta força satanitzada per alguns però reclamada per tothom quan hi ha una emergència, tal i com s’ha demostrat més d’un cop a Girona, i no fa gaire temps.
 
Per això són incomprensibles, absurdes i incoherents les declaracions d’alguns ajuntaments, l’altre dia el de Sant Feliu de Guíxols, exigint la desmilitarització de les comarques gironines, argumentant que l’exèrcit és una força de guerra, desvirtuant i negant la realitat, que  l’exèrcit és una força que té com a missió defensa la pau, tal i com demostren les valorades intervencions a l’àmbit internacional en zones de conflicte.
 
Possiblement els detractors de la presència militar a Catalunya, en comptes d’amagar-se rere arguments demagògics que no corresponen a la veritat del que es persegueix, que no és altra cosa que la desaparició de l’exèrcit espanyol de Catalunya, possiblement tement que sigui un element dissuasiu per arribar a allò que diuen república catalana.
 
S’hauria de preguntar a aquests que defensen l’expulsió de l’exèrcit espanyol de Catalunya , i la no participació en esdeveniments de infantils i joventut, formació i ocupació per l’efecte nociu que per als joves podria tenir la visualització d’armes, quina diferència hi ha entre l’armament de l’exèrcit i el de la policia?.
 
La moció aprovada a Sant Feliu exigint la desmilitarització de les comarques gironines, no pot portar a que Sant Feliu es declari municipi desmilitaritzat. En tot cas l’Ajuntament hauria d’aclarir que els 21 regidors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i per extensió els partits polítics que els recolzen, es manifesten partidaris del l’expulsió de l’exèrcit espanyol de les comarques de Girona doncs jo, com a molts ciutadans, vull continuar comptant amb la seva presència, quan més a prop millor.
 

dissabte, 20 de maig de 2017

Primarias PSOE: Tenía claro a quien no votar, pero hoy sé a quien votaría

Son las primarias para elegir al secretari@ general del PSOE, o al menos para eso estaban convocadas, y a la expectación general se ha unido también cierta preocupación por el resultado.

Creo que debería ser un proceso interno que obligase a la militancia a elegir entre uno de los modelos de partido que cada candidato propone, pero siempre desde el respeto a los principios ideológicos, políticos y/o sociales que desde su fundación tiene el PSOE para alcanzar sus objetivos, pues por mucho que alguno de los candidatos afirme, el PSOE puede cambiar su formas, pero jamás reformular sus principios.

En todo caso serían las estrategias para alcanzar esos objetivos lo que podría representar el factor diferencial entre los tres candidatos, aunque sigo pensando que este es un tema que ahora no toca, pues las estrategias dejan de ser efectivas cuando se hacen públicas, y en teoría aún falta tiempo para que el PSOE pueda poner en práctica su tacticismo para hacer realidad el poder asumir la responsabilidad de gobernar.

Pero uno de los candidatos afrontó este proceso electoral interno como  una batalla para alcanzar la Presidencia del Gobierno con una propuesta unilateral de programa electoral, que será el que presentará el PSOE si se le elige como Secretario General, cuestión harto significativa y rayana a la incoherencia, cuando uno de los argumentos que esgrime a su favor es el reclamar la total participación de la militancia en este partido.

Esta manera de actuar, positiva si hubiese respondido a otra mecánica del sistema de primarias que obligase a tener en cuenta la permeabilidad y no la percepción personal de los candidatos, desembocó en tres situaciones. Una, que todos los candidatos se viesen obligados a presentar un programa de gobierno buscando también elementos de no coincidencia; dos, que los candidatos dejasen de priorizar la unidad interna, que jamás debe ser puesta en peligro por un proceso de primarias; i tres, que el programa electoral que presentan, legitime a los ciudadanos, sean militantes o no, a opinar y a hacerles aquella pregunta obligada en todos los comicios electorales.

Los candidatos hablan mucho de compromisos de futuro, en futuro y jugando siempre con la habitual ambigüedad que los políticos usan en una campaña electoral (haRÉ, llevaRÉ a cabo, pondRÉ, construiRÉ, …RÉ). Pero candidato, no me diga lo que hará si no lo acompaña explicando el cómo lo hará; y aquí, si se ha tenido la responsabilidad de leer y escuchar las propuestas electorales de los tres candidatos que afectan al conjunto de la ciudadanía y no solo a los militantes del PSOE, creo que sí hay diferencias, tanto en concreción como en la manera realista de afrontar la mayoría de aspectos que hoy preocupan al conjunto de la sociedad.

Y como muestra un botón. Los tres programas hablan prácticamente de los mismos temas y tienen los mismos objetivos pero, por ejemplo, hablar con concreción de logística, de corredores o de infraestructuras, hasta de puertos, le da al candidato y su programa un valor añadido.

O tratar la cohesión y organización territorial, defendiendo sin ambigüedades ni divagaciones la Declaración de Granada implica coherencia y compromiso con lo resuelto en el seno del PSOE, huyendo de hacer propuestas que no dicen nada, inventando nomenclaturas de  “nacionalismo de orden cultural”, que solo sirven para tranquilizar a aquellos que aspiran a que el término la nación sea la transición para “crear estado”.

Me defino como social demócrata, pues desde el ejercicio de la política quiero alcanzar las más altas cotas de mi utopía socialista, y eso implica huir de aquellos compromisos que se basan en convertir el dogmatismo utópico en promesas electorales, aún a sabiendas que son imposibles de cumplir en su totalidad; y eso al final genera simplemente frustración y que, a mi modesto entender, ha sido la que ha alejado a la ciudadanía de esa social democracia en la que creo.

Como ciudadano que se verá “afectado” de lo que decidan los militantes del PSOE al elegir al Secretari@ general; declarándome tan socialista como el que se presenta monopolizando injustamente y de manera harto absurda el izquierdismo dentro del PSOE, aspirando a estereotiparse como el único rojo en el seno de este partido; y después de haber leído con interés sus programas y escuchar sus intervenciones, puedo decir que si  hace días no tenía claro a quién votaría, tuve claro después a quien no votaría, pero hoy lo que tengo claro es a quien se debería votar.