
Però es confonen
els que manifesten alegria il·limitada després d’aquesta decisió del Consell
Nacional, doncs haver de prendre-la és
la ratificació del greu problema que existeix en el context del socialisme
espanyol, del que el PSC forma part.
Perquè si bé és
cert que el PSC és un altre partit, diferent del PSOE, i que el PSOE ha
d’entendre les particularitats del PSC, també el PSC ha d’entendre les del
PSOE, i no oblidar que PSC i PSOE formen part d’un mateix un projecte que
hauria de tenir plena continuïtat.
Alguns intenten
aprofitar aquestes discrepàncies fent un paral·lelisme sobre el federalisme
territorial que defensa el PSC, oblidant-se que un dels pilars d’un model
federal, a banda de la voluntat, es dimensionar i puntualitzar on es poden
manifestar les discrepàncies, les “sobiranies” i quins són els fets
diferencials. I em pregunto si aquest és el cas.
De la mateixa
manera que hi ha d’altres que veuen la possibilitat d’incloure al PSC en
l’escenari del nacionalisme/independentisme català, utilitzant l’eufemisme que els
orígens del PSC estaven quasi en el nacionalisme com endogàmia territorial, plantejament
fals i realment perillós.
No sé les
conseqüències d’aquesta decisió doncs, veient algunes declaracions, sembla que
hi ha interessos clars en trencar la relació PSC/PSOE, cosa que crec seria contraproduent per a
tothom; però el que és clar que tindrà conseqüències, i penso que seria bo que les
tingués, com a mínim per a reordenar aquest PSC/PSOE, i que els càrrecs electes
tinguessin clar a qui es deuen: als electors que voten PSC, als que voten PSOE,
o als que són simplement socialistes que voten PSC/PSOE?
Són aquests
últims són els que patiran, si al final aquest afer acaba en “tararí” i es
materialitzen bàndols o faccions, doncs incrementarà el desconcert que ara viu
el socialisme català, perquè no hem d’oblidar que no tots els socialistes són
militants.