dimarts, 20 de setembre de 2016

Aparcament soterrat a SFG (II). Una necessitat objetiva

Llegia a les xarxes socials alguns paral·lelismes amb altres ciutats, utilitzant-los com argument contrari a l’aparcament soterrat de Sant Feliu de Guíxols al passeig.
Es parlava d’allunyar el trànsit rodat del centre la ciutat per a potenciar l’ús del transport públic o de mitjans de mobilitat alternatius com la bicicleta, fent pàrquings a l’entrada de la ciutat per a dissuadir de l’accés al casc urbà, el que permetria donar un impuls a altres zones urbanes. I jo estic d’acord, però no podem oblidar que totes les ciutats no són iguals, doncs no tenen les mateixes característiques ni possibilitats per a donar idèntiques respostes als mateixos plantejaments, cosa que he pogut comprovar a l’haver col·laborat en els plans de mobilitat de ciutats com Girona, Terrassa o Barcelona.
En primer lloc hem de ser realistes, i conèixer la ciutat on vivim, tant pel que fa  referència a les qüestions demogràfiques com a les de geografia urbana, doncs el problema o les solucions als problemes de mobilitat de vehicles, entre ells els l’’aparcament, no es poden contemplar com si estiguéssim projectant una nova ciutat.
Per exemple, els que coneixem Sant Feliu hem de ser conscients de la dificultat de moure’s en bicicleta, doncs el diferencial de cotes entre l’entrada al municipi i la part baixa és prou alta com per a dubtar que aquest transport es pugui convertir en una eina alternativa als vehicles a motor, tan siguin cotxes, motos o bicicletes, elèctrics o de combustible.
Per exemple, els que coneixem la ciutat sabem de les limitacions que té Sant Feliu per assolir un increment del transport públic que doni resposta eficaç a tot Sant Feliu, tant pel que fa referència a freqüències de pas dels autobusos com a capacitat dels mateixos. I em vull oblidar de les qüestions econòmiques, doncs el servei públic, com pot ser el transport, no es pot mesurar des de la despesa.
I, per exemple, Sant Feliu és una ciutat que té com principal industria el turisme, i com un dels seus reclams la platja, i això sí que no es pot moure, i ens agradi o no, hem de donar facilitats per a què els visitants puguin arribar al mar i al seu hinterland.
Per altre banda, el potenciar altres indrets (i suposo que les opinions es refereixen a localitzacions lligades a la concentració demogràfica de Vilartagues), no té res a veure amb les realitats de les dues parts de la ciutat, la que es supedita a la població temporal i a la sedentària. Mai Vilartagues serà un barri turístic, i en canvi la zona centre, sí serà un reclam pel turisme i un pull de riquesa per als ciutadans i ciutadanes.
I “foradar” el passeig per a fer un aparcament no implica modificar la fisonomia del propi passeig com no sigui, i és cert, l’entrada d’accés. La resta no té per què patir cap canvi visual, si no tot al contrari; pot servir per a modernitzar les infraestructures que conformen el passeig de Sant Feliu i fer-lo més atractiu, tal i com ha succeït en altres ciutats.
I en últim lloc, pregunto si el no facilitar l’accés a platja, comerços, restaurants, zones lúdiques i culturals i diferents punts d’atractiu i oferta turística evitaran que els visitants o residents renunciïn a accedir al passeig per a trobar un lloc per aparcar el més a prop possible del seu destí o al punt de trobada més proper. Clar, que si la solució és tancar l’accés de manera taxativa, i així aplicar allò de “mort el gos, morta la ràbia” estem parlant d’un model que no respon a les necessitats del propi desenvolupament econòmic de la ciutat.
Sincerament, no veig gaire arguments sòlids en contra d’un aparcament al passeig, ni tan sols el econòmics, tal i com ho demostren idèntiques actuacions en poblacions properes a la nostra.
De tota manera crec que en una decisió d’aquesta magnitud els ciutadans hem de tenir l’oportunitat d’opinar i participar, escoltant i valorant tots els arguments a favor i en contra de la construcció d’aquest equipament. I l’Equip de Govern Municipal té l’obligació de posar la decisió a consideració de tota la població.

dilluns, 19 de setembre de 2016

L’aparcament soterrat al Passeig de SFG

Amb sorpresa vaig veure com el Grup Municipal d’ERC guanyava la partida als altres dos grups que conformen l’Equip de Govern (TotsxSF i PSC), i aconseguia que es desestimés el projecte d’aparcament al passeig.
 
Era un dels cromos a canviar en aquell pacte de Govern que els tres grups van assolir al 2015, encara que continuava estant segur que un aparcament al passeig soterrat és la millor opció per impulsar de manera sostenible l’activitat comercial, així com representa valor afegit a una oferta turística de qualitat.
 
Soc innocent, i moltes vegades m’agrada ser-ho, per això, tot i veient que la participació era un dels pilars de les promeses electorals dels tres grups (TotsxSF, ERC i PSC), pensava que els ciutadans i ciutadanes podríem dir la nostra, i l’aparcament seria susceptible de debat i opinió entre els ciutadans.
 
Doncs no, el Govern diu que renunciar a l’aparcament al Passeig i passar-lo a la Corxera és “un projecte compartit” pels tres socis de Govern i que no tenen cap intenció d’obrir un debat, incomplint així el compromís electoral de dos dels grups, TotsxSF i PSC, de construir un aparcament soterrat i ni tant sols, d’impulsar la participació.
 
Algun dia coneixerem quants més “cromos” haurà canviat cada grup i en quantes renúncies del  programa electoral amb el que es van presentar a les eleccions això s’ha traduït, i que els va permetre arribar a un acord de governabilitat que mai han fet públic, doncs del que sempre han parlat ha sigut d’un acord per a permetre investir a l’Alcalde, que no té res a veure.
 
Crec en que l’aparcament al passeig té molts més arguments en positiu que un aparcament a La Corxera, doncs comparant-lo per proximitat amb les 330 places del pàrquing de Can Roselló que el Govern va posar a l’abast dels usuaris i que ha sigut un veritable fracàs, ens porta a la conclusió que el pàrquing de la Corxera també seria un altre nyap per infrautilització.
 
I per desmentir al Govern Municipal, que com sempre vol justificar les seves mancances jugant a les medalles mediàtiques que desprès tan critica,  afirmar que l’anterior mandat es van fer moltes gestions per tirar endavant el projecte de pàrquing soterrat, doncs els dos grups que formaven el Govern (CiU i PSC) tenien plena coincidència en el tema.   

 

dijous, 15 de setembre de 2016

SFG, i uns suposats “meme’s” banalitzadors

Rep una imatge d’un amic, la vol esborrar, s’equivoca i, doncs que no és massa destre el maneig d’aquesta eina, la comparteix en el seu perfil. Sembla que a rel de les crítiques d’un altre Regidor, l’avisen del fet, elimina la publicació i, crec que sense necessitat, demana disculpes públicament per la mateixa via, el seu perfil de facebook.

Aquests són uns fets que es poden considerar com dins de la normalitat, però la meva sorpresa ha sigut quan avui la premsa ho fa públic, tot anunciant que ERC demana la dimissió del Regidor que va penjar “innocentment” la imatge, segons manifesta, acusant-lo de “banalitzar el franquisme”.

A mi personalment aquests tipus de “meme” no m’agraden gaire, i per això no els utilitzo pràcticament mai, però pel fet de ser una persona hiperactiva a les xarxes socials rebo centenars al igual que segur també ho fan els militants d’ERC que ara denuncien aquesta situació i que, estic convençut, en més d’una ocasió també els han penjat en els seus perfils.

A lo millor podríem trobar “meme’s” de Rajoy disfressat d’en Hitler o d’en Franco en algun perfil, el que es podria considerar també com una denunciable banalització de la dictadura. O a lo millor també podríem fer esment a quan el ara portaveu del Govern va titllar a l’ara Alcalde de nazi, convertint un possible meme en un insult, banalitzant el feixisme més reaccionari.

Possiblement ERC necessita recuperar el protagonisme que mereix després d’un 11-S en el que han hagut de compartir (al meu entendre injustament) la primera fila de la reivindicació independentista; i entenc que qualsevol circumstància i excusa sigui bona per aconseguir-ho, però és just per ERC el recolzament en unes suposades i que jo crec errònies banalitzacions de la figura del dictador Franco, i que una qüestió d’importància relativa i que fa esment a la situació política que es viu a l’Estat espanyol, precisament ERC la transformi en casus belli?

Però en tot aquest afer sí que hi haurà una banalització greu d’un tema realment import si ERC porta al proper Ple Municipal una moció sobre la Memòria Històrica (desconec en quins termes) i utilitza com argument la publicació d’aquest meme.

Hem de ser sincers, i reconèixer que Sant Feliu és un poble, per molt que presumim de ser una ciutat, i que per conèixer-nos tots aquí hem de dir que s’han ajuntat la fam amb les ganes de menjar, coincidint les ganes que alguns li tenen al Regidor Cárdenas amb aquell afany de recuperar un just protagonisme. 

dilluns, 12 de setembre de 2016

11-S. Habitual guerra de xifres

Segons la Guardia Urbana de Barcelona, a la Diada del 2015 es van mobilitzar 1400000 persones, i en canvi els organitzadors van pujar la xifra fins els 2200000, en un diferencial de 800000 manifestants.
 
Aquest any, segons les dades de les diferents policies locals de les poblacions on es van celebrar les manifestacions, van participar unes 800000 persones, xifres que els organitzadors situen en un milió, col·locant  aquesta habitual guerra de xifres en un diferencial de 200000.
 
Això vol dir que segons la policia local, en referència al 2015, enguany van deixar d’acudir a la crida del independentisme 600000 persones, i segons els organitzadors la xifra d’independentistes que no van respondre a cap de les seves 5 convocatòries va ser d’1200000.
 
Tot i això, s’ha de reconèixer que malgrat és important la pèrdua de recolzament d’1200000 independentistes, també s’ha de dir que 800000 persones és una xifra prou significativa.
 
Ara, la pregunta és, per què aquesta pèrdua de més d’un 50% de participació, sempre segons xifres dels organitzadors?
 
Suposo que les respostes en públic seran diverses i diferents, atenent als interessos i posicionaments de cadascú envers al tema de la independència de Catalunya, encara que a mi m’agradaria que la conclusió fos que els catalans comencem a sortir del suflé que es va fer palpable ara fa 3 ó 4 anys, i que des de la legítima reivindicació per alguns irrenunciable d’aconseguir una Catalunya independent -encara que sigui d’aquí 100 anys, tal i com va dir en Pere Portabella-, tothom es possés a treballar per donar respostes eficaces als veritables problemes que tenim els ciutadans, i que tots som conscients que no es solucionaran amb declaracions ni referèndums unilaterals.
 

dimecres, 7 de setembre de 2016

Cinisme en el “procés”

S’està denunciant per activa i per passiva la suposada dependència que el poder judicial té amb l’executiu i en canvi, des de Govern de la Generalitat, es jutgen les paraules de la Fiscala General de l’Estat, quan aquesta anunciava accions legals contra les actuacions que des de les Institucions s’emprenguin a favor de la Independència, en contra de la legislació vigent i de les resolucions dels Tribunals, en especial, del Constitucional.
 
Fins i tot s’afirma, també a manera de denúncia, que parla qui no ha de parlar (en referència als tribunals) i qui ha de parlar no ho fa (en referència als polítics).
 
Desconec si dins de les obligacions de la Fiscalia de l’Estat està actuar d’ofici en aquest tema, però tot i creient que pugui ser una errada el recolzament polític a una demanda per la via penal, si judicialment ha de ser així sóc de l’opinió que han de fer-ho, com a mínim en defensa dels mecanismes democràtics vigents, entre els que ha de destacar la independència judicial vers la política, de la que tant es queixen i reiteradament denuncien.
 
Llegir-ho d’altra manera, com es fa des de sectors independentistes, és simplement un exercici de cinisme que arriba a contradir les pròpies afirmacions fetes amb anterioritat, perquè només de cinisme es pot titllar quan la portaveu del Govern de la Generalitat “nega la major” declarant el seu respecte al Tribunal Constitucional i a les seves resolucions, quan estan verbalitzant i visualitzant tot el contrari.
 
I aquí no estic qüestionant la independència de Catalunya ni als independentistes, sinó simplement poso de manifest un fet que volen que ens porti a oblidar que la democràcia, a la que tant s’apel·la, es sustenta en el respecte a una legalitat vigent que, paradoxalment és sistemàticament vulnerada, sobretot per aquells que basen les seves reivindicacions en la pròpia democràcia.

dijous, 1 de setembre de 2016

La estrategia de Tardà

Debo que reconocer de la visión tacticista de la que ayer hizo gala el Sr. Tardà en el debate de investidura, al manifestar de manera muy contundente su posición sobre la independencia de Catalunya, manifestando no tener miedo a las “amenazas recibidas por parte del Estado español”, anunciando su insumisión a los tribunales no catalanes que emitan sentencias desfavorables a lo que el entiende son los intereses de Catalunya, y insultando a Rajoy por no facilitar un referéndum de autodeterminación, (constitucionalmente imposible) llamándolo reaccionario, lo que también nos coloca al mismo nivel reaccionario a todos los que no comulgamos con las tesis independentistas.
 
Entendiendo, que no compartiendo, que podía ser el lugar aunque no el momento, después, de manera harto manipuladora y escondiendo un interés en que España siga manteniendo “sine die” esta situación de interinidad gubernamental (supongo que por entender que beneficia a la hoja de ruta independentista y no sólo por hacer daño), ofrece públicamente su apoyo a Pedro Sánchez para que pueda formar una alternativa de Gobierno, consciente de que el PSOE nunca podrá pactar con los partidos que tengan como leitmotiv la secesión, a pesar de que la oferta, como sibilinamente hizo ayer el Sr. Tardà seguido después por el Sr Homs (PDC), se centre en una “inocente” convocatoria del Derecho a Decidir, que es condición sine qua non para que Sánchez pueda contar con sus votos.
 
Prácticamente en las antípodas de según qué planteamientos, no puedo dejar de reconocer mi admiración por el Sr Tardà como estratega, pues si alguna posibilidad podía existir para que Pedro Sánchez iniciase conversaciones para conformar una alternativa de Gobierno y salir así del atolladero, ayer el Sr. Tardà seguido después por el Sr. Homs y por la Sra. Beitialarragoitia (Bildu), la eliminaron de raíz, lo que ineludiblemente nos lleva una tercera convocatoria electoral en diciembre.
 
Supongo que para sus intereses políticos, al Sr. Tardà le va mucho mejor que el Estado español se mantenga en interinidad de Gobierno, (sobre todo si la “encabeza” Mariano Rajoy), y que exista una situación de permanente confrontación entre los diferentes partidos políticos, pues ayer el Sr. Tardà hizo visible, como era de esperar, que sus intereses y objetivos son meridianamente diferentes a los de la mayoría de componentes de un Congreso, al que el también pertenece.