dimarts, 30 d’agost de 2016

Desconcertant alternativa de Govern

Podria dir que estic desconcertat, però després de reflexionar afirmo que, en referència a situació política, el que estic és decebut.
 
Traducció: si avui hagués de votar a les Eleccions Generals reconec no sabria a quin candidat votar per a President del Govern; però és més greu tenir el convenciment, i desitjo equivocar-me, que després del debat d’investidura els meus dubtes aniran més enllà, i em plantejaré convertir en nul el meu vot si els protagonistes continuen essent els mateixos.
 
Ahir va ser patètic, i no tant per les postures, sinó per les argumentacions i certes actituds amb les que els diferents líders polítics van afrontar les rodes de premsa per anunciar i defensar les seves properes accions, després de la reunió mantinguda entre Rajoy i Sánchez.
 
Que en Rajoy i els seus acòlits posessin en valor allò de que “España va bien”, és tan normal com que en Rivera es vanagloriés dels seu sentit d’estat i d’haver aconseguit ser l’eix de de l’acord amb el PSOE, com l’acord d’ara amb el PP.
 
Que Podemos aposti per una alternativa de Govern tampoc sorprèn, doncs a partir d’aquí seria el PSOE qui lis solucionaria el problema intern que aquesta formació té amb el “dret a decidir” a Catalunya.
 
Y que els partits nacionalistes/independentistes apostin també per un Govern que no sigui del PP, també està dins de lo incoherentment previsible.
 
Però que Pedro Sánchez aposti pels tres noes sense aclarir si té intenció de ser proactiu després del debat d’investidura, és deixar als militants amb la impossibilitat d’actuar com a corretja de transmissió vers als espanyols que poden o podien confiar en ell, i menysprear als votants d’aquest partit, més quan veiem com es continua venent la posició monolítica del PSOE de Diputats i “barons” amb la triple negativa, i alhora que alguns d’aquests dirigents estan dient tot el contrari.
 
I no ajuda que Pedro Sánchez renegui del diàleg, manifestant que una reunió política entre polítics és prescindible quan un dels valors del socialisme és dialogar i debatre, és un sense sentit que promou el desconcert i les torticeres interpretacions, com també va ser un nyap mediàtic anunciar un vot en contra dels pressupostos generals abans de conèixer-los, posant-se a la curta alçada política d’en Rajoy.
 
Crec que el PSOE està supeditant les seves accions a l’objectiu de deixar en evidència al Mariano Rajoy i això, com hem vist últimament, no és un factor determinant que incideixi positivament en l’estat d’opinió de la ciutadania sinó tot el contrari, renunciant a presentar-se com una veritable alternativa de Govern, de manera desconcertant.
 
He dit més d’un cop que el sentit del meu vot, en uns comicis electorals, és per coincidència programàtica amb elements ideològics però ara, cada cop se’m fa més difícil trobar punts coincidents.
 
I això em dol!.
 

dilluns, 29 d’agost de 2016

Em felicito per arribar a les 100.000 visites

Va ser el 28 de febrer de 2009 quan vaig posar en marxa un blog personal, amb l’objectiu de fer públic allò que pensava en moments determinats, alhora que poder compartir el que considerés interesant.
 
I així ho he fet durant aquests 7 anys, “penjant” més de 900 posts que han merescut critiques i felicitacions, però que han sigut el reflex del que jo he necessitat transmetre des de casa meva, doncs casa meva és el blog, i a casa meva tinc el dret de dir que vulgui.
 
Recordo que no fa pas gaire, a rel d’uns d’aquests rifirrafes virtuals, una companya a la que aprecio sincerament m’escrivia amb vehemència i certa acritud que el meu blog tenia nul·la transcendència i no l’interessava a ningú, doncs el veien quatre gats. La meva resposta va ser que no m’importava, doncs jo escrivia per a mi, i no amb l’ànim de fer-me viral.
 
Doncs bé, no sé si és molt o poc, però avui el meu blog, titulat “A barlovento, Opinions i Reflexions d’un avi d’esquerres”, ha arribat a les 100.600 visites, que segur per a molts és una ridiculesa però que per aquest bloguero sense cap interès mediàtic, és una quantitat important de persones que, en un moment o d’altre, han demostrat interès visitant “casa meva”.
 
Em felicito jo mateix.

 

   

diumenge, 28 d’agost de 2016

Ajuntament SFG. Un premi de permanència que no podia ser un premi

Sense ànim de polemitzar, però sí d’aclarir i fins i tot de complementar la notícia del Diari de Girona sobre el premi als empleats que han treballat 25 anys al Ajuntament amb 600 euros, i que va aprovar el Ple Municipal.

-        Aquest concepte venia recollit en convenis col·lectius anteriors al 2008, i amb aquest redactat literal, “Reconeixement pels 25 anys de dedicació, a tot el personal que compleixi aquesta antiguitat en el servei a aquest Ajuntament, i en l’any del seu compliment, se’ls abonarà un complement de productivitat de 600 euros”.

- Com aclariment a la Regidora de Personal actual, aquestes quantitats es van deixar d’abonar al 2012, per un informe dels tècnics municipals de l’Ajuntament basat en una interpretació que es feia del RD 20/2012 i de la LGPE.

- “Interpretant la interpretació,” que feien els tècnics municipals, l’Equip de Govern anterior, des de la voluntat i compromís ferm i per escrit d’abonar-ho, va fer gestions i consultes legals per trobar la solució, donant un nou nom a aquest concepte, que era la única qüestió diferencial entre la interpretació tècnica i el compromís polític amb els representants dels treballadors.

- A partir d’aquí no havia d’haver cap interpretació ni provocar cap negociació del conveni col·lectiu en clara vulneració del al marc de relacions laborals fruit de la negociació col·lectiva, doncs de l’únic que es tractava era de trobar un concepte legal per abonar les quantitats sense canviar els condicionants que hi havia fixats en el conveni/pacte vigent a imatge, per exemple, del que com bé diu la Regidora, succeeix a l’Ajuntament de Palamós d’on ella és delegada.

Provocar la publicació d’aquesta notícia, al marge de que penso que és innecessari, dona la sensació que té com objectiu distreure l’atenció sobre altres qüestions que també van succeir al Ple Municipal.

Que la Regidora de Personal afirmi que no sap per què deixar d’abonar al 2012 demostra manca de coneixement i d’interès, i crec que intenta afegir un element de dubta a la gestió que va portar a terme l’anterior Govern en aquest tema.

I re-negociar condicionants és, des del respecte a la voluntat negociadora de les parts, una mostra reiterada de manca de respecte a la filosofia de la negociació col·lectiva.


dissabte, 27 d’agost de 2016

SFG. Carta oberta a l'oposició Municipal. Decència!

Si fos Don Miguel en una d’aquelles arengues dels Jocs Florals de principis de segle, us diria allò de “vengo a insultaros, a ver si reaccionais”, doncs crec que ja toca que com a regidors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols mostreu la indignació que heu de sentir per les actituds d’agressivitat irrespectuosa i quasi psicòtica amb que l’Equip de Govern actua dia sí i dia també contra la resta de regidors i, especialment, contra vosaltres com oposició.

No us podeu oblidar, encara que alguns ho van fer des del moment que van “entrar” en política, que els 21 regidors representeu la voluntat democràtica de tots els 22000 ciutadans de Sant Feliu, i un insult, una amenaça o una agressió, sigui verbal o física contra un de vosaltres, com a Regidor, és un insult, una amenaça o una agressió que ens fan als ciutadans.

Quan ahir llegia el twitt d’un Regidor de l’Equip de Govern Municipal, demanant disculpes per la seva intervenció en el Ple Municipal contra una Regidora de l’Oposició, realment em va picar la curiositat, vaig decidir anar a les xarxes socials per a veure si hi havia explicacions i comentaris, per al final escoltar la transcripció del Ple per Radio Sant, doncs pensava que unes disculpes d’un/d’aquest Regidor de l’Equip de Govern, tenint en compte els antecedents de violència, d’agressivitat, d’insults, de menyspreu, de prepotència i d’amenaces que els regidors de l’oposició heu patit últimament, el que va dir havia de ser greu.

I sí, va ser greu i hauria de ser la gota que fes vessar el got, doncs encara que aquesta manera de fer política es pugui considerar normal, el insult, l’amenaça o l’agressió, sigui verbal o física l és la forma d’actuar que des del 2009 tenen els que avui manen en el Govern Municipal i que, com va definir en un Ple un dels prohoms que avui forma part de l’Equip de Govern, és simplement nazisme.

Si, com hi ha fet reiteradament, us han insultat, us han menyspreat, us han acusat implícitament de fets delictius, us han dit que no mireu pels interessos de la ciutat sinó pels vostres particulars, us han tractat d’incapaços, us han tractat de tontos, han rigut de vosaltres, us han amenaçat amb agressions físiques, posen en entredit la vostra honestedat i han jugat amb la vostra persona, també ho estan fent contra el ciutadans en general, i aquí sí que entenc teniu l’obligació de donar una resposta contundent, per molt que hi hagin disculpes posteriors, que no deixen de tenir, per experiència amb els mateixos actors, molt poca credibilitat.

Crec que ja s’ha de dir prou, i per dignitat vostre i per dignificar la política municipal de Sant Feliu de Guíxols hauria de reaccionar i, com a mínim, reprovar públicament i en el lloc on pertoca la gestió que l’actual Equip de Govern esta portant “amb tarannà folklòric de senyoret del segle passat, de volants i de peinetes”, i atacant permanentment als adversaris (que són tots que no segueixen el ritme de les seves palmes) per amagar les seves mancances, des el més ranci cortijerismo carpetovetònic.

dijous, 25 d’agost de 2016

Les pressions sobre el PSOE


El partit polític més antic d’Espanya, com és el PSOE,  ha de denunciar amb indignació, la “pressió” que està rebent de tots els actors de la política espanyola?

No ha estat patint el PSOE aquesta “pressió”, tant de l’esquerra com de la dreta, des de la seva fundació al 1879?

És que tots els mitjans de comunicació no han exercit “pressió” sobre el PSOE, fins i tot aquells que es consideràven com a propers, simplement perquè la seva línia editorial era neutral?

Ara, aquesta “pressió” està sent utilitzada per incrementar una espècie de “síndrome de Calimero” que s’està intentant arrelar a l’interior del PSOE com aglutinador de les diferents postures existents; però que també s’està denunciant des de l’exterior, amb l’objectiu de generar unes empaties que no existeixen.

Però la “pressió” no pot ser un element que serveixi d’argument, ni com acció ni com a reacció, per a justificar pautes de conducta i actuació d’un partit polític, doncs la capacitat de resistència a les “pressions” és un dels valors que una organització política d’esquerres, com el PSOE, ha de tenir.

Clar, que el primer pas ha de ser saber què pot ser considerat com a “pressió”.

 

dimecres, 24 d’agost de 2016

No vull que governi en Rajoy, però en el fons me la rebufa

A algú li emprenyarà però sincerament m’és ben igual, doncs si sempre he presumit de dir tot allò que penso encara que sigui “políticament incorrecte”, ara que puc fer-ho amb més llibertat per manca de lligam i “obediència” partidista, no seria propi ni de rebut que no actués en conseqüència.

Haig de dir que sí, que em resulta vomitiu preveure un Govern encapçalat per en Rajoy, i que si pogués fer-ho mai votaria afirmativament a un Govern del PP; però no pel fet de que en Rajoy sigui del PP o per les més que provades vinculacions d’alguns membres d’aquest partit amb casos flagrants de corrupció, sinó per les seves polítiques, que són el paradigma de retallades i del major  retrocés econòmic, social i laboral que hem patit els ciutadans d’aquest país.

Per això, en un inici, la posició dels partits que manifesten el no a la investidura d’en Mariano Rajoy em sembla correcta, lògica i coherent, però només inicialment, doncs encara no he escoltat per part de ningú, i sobretot d’en Pedro Sánchez i d’alguns dirigents del PSOE com a segon partit en representació, alguna argumentació pràctica que, més enllà de la ideològica, justifiqui un bloqueig que doni alternatives posteriors.

Que s’estavelli en Rajoy, que sembla l’objectiu que té el PSOE,  m’agrada alhora que també reconec que en el fons me la rebufa, doncs el 26-J jo no vaig votar en contra del PP, sinó que vaig fer-ho recolzant al partit que creia defensaria millor i de manera pràctica els interessos del meu país; però ara, paradoxalment, per la irresponsabilitat de 350 polítics, fa 8 mesos que continuem patint “en funcions”, les mateixes polítiques que vaig rebutjar amb el meu vot, encara que alguns tinguin la gosadia d’afirmar que la situació obeeix a la voluntat dels ciutadans que volíem trencar amb el bipartidisme.

Però la realitat és una: si tothom compleix els compromisos assolits, els ciutadans tornarem a les urnes, doncs 180 diputats dels 350 votaran en contra d’en Mariano Rajoy (perquè voten diputats a títol personal), i aquests 180 tampoc estan en disposició d’arribar a cap pacte que permeti crear una alternativa.

I clar, tornarem a viure i patir l’episodi d’acusacions mútues entre els partits amb representació com únic argument electoral, i amagant la ineptitud i incompetència dels 350 per arribar a acords tornaran a insinuar que és culpa dels ciutadans, i amb una actitud impròpia de la seva responsabilitat, continuaran fent una gran contribució a l’increment de la desafecció política de la ciutadania.

Si aquesta travessia en el desert pogués servir per aconseguir un Govern estable encara podríem dir allò de que “bien está lo que bien acaba”, però qui governi aquest país ho farà en minoria, i estarà supeditat a la resta de grups, doncs tots els que no formin part del Govern, encara que hagin recolzat una investidura, integraran l’oposició que, per reducció a la coherència que no a l’absurd, serà qui governarà per fiscalització activa.

Doncs bé, com arriba un moment que me la rebufen les sigles i voto compromisos electorals des de les coincidències programàtiques i ideològiques, vull que s’apliquin polítiques que deixin de banda innecessaris dogmatismes que, supeditats a la utopia, fan inviable qualsevol acció pràctica de govern.

Soc conscient que, malauradament, i atenent a l’aritmètica representativa, l'aplicació de polítiques adients només es pot aconseguir des de l’oposició, obligant al que governi a cumplir i obeir, i per això m'és igual que que en Rajoy ostenti una targe de visita que posi president.

 
 

dimarts, 23 d’agost de 2016

Afer gandules SFG. No és feudalisme,és classisme

Tenia interès en llegir l’article de l’Alcalde Motas que, anunciat per Radio Sant Feliu com titulat “Feudalisme del segle XXI”, havia d’analitzar l’afer de les gandules a la Platja de Sant Pol; un problema recurrent que, com s’ha comprovat, no es pot solucionar només amb la voluntat de l’acord amb els concessionaris si no que, sota el meu punt de vista, s’ha d’acompanyar amb la pressió sobre la majoria d’usuaris habituals, que són els que realment fan impossible que prevalgui el sentit comú que ha d’envoltar unes mínimes normes de convivència.
 
Per això crec que, amb tots als respectes a l’autor d’aquesta nota, no és feudalisme la paraula que defineix la situació que alguns enyoren, com diu l’Alcalde, doncs el que és el retorn del temps d’inici de la concessió de prin 
 
cipis del segle XX, quan criats i senyors anaven junts de vacances per a fer visible que existia una gran esquerda que delimitava les posicions de les diferents classes socials, com el “arriba y abajo” d’aquella mítica sèrie britànica, o com els Biarritz o Donosti de principis dels segle passat, on la gent de “postin” anava a passar l’estiu acompanyat del seu servei, que cada matí els hi col·locava la tovallola, la gandula i el para-sol.
 
Però és cert, les circumstàncies varien amb el temps, i no per una qüestió d’avenços tecnològics sinó perquè les costums i les maneres de conviure s’han modificat substancialment ,encara que hi ha gent que continua creient que el seu estatus i els seu poder esdevé de que hi ha categories socials que estan per sota d’ells, com fa 100 anys. Feudalisme és una altra cosa!.
 
Què es pot esperar d’uns habitants temporals, clarament identificats, que s’avergonyeixen del Sant Pol de Sant Feliu de Guíxols?, intentant fer veure que són de S’Agarò perquè vesteix més, i que fins i tot, ara fa 9 anys, van arribar a demanar si es podria fer alguna operació per a que passessin a dependre de Platja d’Aro, doncs aquell municipi tindria un tracte diferencial atenent a la seva exclusivitat social, accediria a unes exigències que a manera de reivindicacions centraven en uns arbres, que s’havien de matar perquè els hi treia visió, i a l’ocupació de l’espai de platja amb gandules, tovalloles i para-sols, que la policia perseguia impedint que col·loquessin a manera de penyora.
 
Malgrat les amenaces dels usuaris, que les faran com les van fer al 2008, i dels concessionaris, crec que s’ha de ser proactiu i tot i sabent que és difícil i complicat, no caure en un sentiment de resignació que sembla es desprèn de la nota de l’Alcalde quan amenaça, de manera subliminal, de no renovar la concessió a la Taverna del Mar, el que implica que hi haurà permissivitat obligada fins l’estiu del 2019 i així, de manera impúdica i incivilitzada, tolerant que els usuaris puguin continuar assaltant i ocupant una zona que no és d’ells.
 
Crec que ara més que mai, per responsabilitat i compromís, l’Ajuntament ha de continuar aplicant totes les mesures coactives, com afirma es va fer policialmente el proppassat diumenge, impedint o complicant l’exercici de l’abús d’uns ciutadans que es consideren portadors i hereus d’aquella supremacia classista que protagonitzava la societat de fa 100 anys.
 

dilluns, 22 d’agost de 2016

China adquiere partes de Europa

A nivel empresarial, cuando la perentoriedad acucia y pone en riesgo la supervivencia, aparecen aquellos que renunciando a cualquier planeamiento de ingeniería económica, lo que podría representar el saneamiento mediante una inyección de capital, convierten lo que podría ser inversión en una simple adquisición de activos.
En el ámbito particular, podríamos hacer un paralelismo con el comprador de inmuebles que, aprovechándose de la necesidad, adquiere como ganga y a un irrisorio precio la vivienda de aquel que precisa dinero de manera urgente para, normalmente, sufragar deudas que le genera el mantenimiento del propio inmueble a la venta, convirtiendo una acción que estaría dentro de la normalidad, en un pelotazo legalmente inmoral.
Lo preocupante, es cuando estas operaciones sobrepasan el ámbito privado situándose en el público, y un Gobierno se ve en la necesidad de vender al mejor postor parte de su patrimonio empresarial, que normalmente cae en manos entes privados participados casi en su totalidad por un tercer estado.
Esto está ocurriendocon la expansión china en el mundo, adquiriendo que no invirtiendo en cualquier empresa o infraestructura pública o privada susceptible de comprar, lo que permite al gigante asiático incidir directamente en la economía de cualquier país, sobre todo si éste pertenece a la Unión Europea.
Porque claro, teniendo en sus manos empresas y infraestructuras de países comunitarios es claro que el capital chino es propietario de parte de Europa, un capital que a corto plazo marcará, y no solo insinuará, directrices que colmen la expansión económica de ese país mediatizando y, ¿por qué no? distorsionando la recuperación europea.
Y como prueba del nueve lo acaecido en Grecia donde, de manera harto significativa, los déficits económicos de ese país y la obligatoriedad de cumplir con los objetivos marcados por la UE les obliga a alcanzar liquidez para conseguir crédito, lo que no lleva más que a la venta de patrimonio a precio de liquidación, en un ejercicio de descapitalización que no permitirá alcanzar el futuro con una  base económica sólida.
Vendieron el Pireo a precio de saldo y ahora, lógicamente, China adquirirá las infraestructuras que permitan que ese puerto de la rentabilidad económica que justifique la adquisición, es decir, las ferroviarias.
Sin entrar en elucubraciones innecesarias, cabe pensar que es una situación que puede darse en cualquier país europeo sometido a las exigencias económicas que impone la UE, y que España no está libre del riesgo que supone responder a la corrección de déficits mediante venta patrimonial de joyas de la corona a la que, por otro lado, no hemos sido ajenos.

dijous, 18 d’agost de 2016

Corrupción bajo siglas, camino hacia la impunidad

Sigo creyendo que el ser corrupto y actuar como tal es una decisión particular, fruto de la voluntad de la persona que opte por delinquir, y por ello entiendo que es peligroso a la par que injusto globalizar, generalizar i/o colectivizar ese delito, creando estereotipos que en absoluto responden a la realidad.
 
El hecho de que haya políticos corruptos, no implica que todos los políticos lo sean, del mismo modo que no se puede afirmar que un partido es corrupto porque entre sus dirigentes haya una cantidad ingente de ellos.
 
Lamentablemente, en todos los partidos políticos hay corruptos, i si es cierto que en unos más que otros, estoy seguro que el porcentaje de esos sinvergüenzas entre dirigentes y militantes, no es tan elevado como mediáticamente se está aireando.
 
Yo conozco militantes activos del PP que no son corruptos y que condenan la corrupción con vehemencia, pero que siguen creyendo, de manera legítima per a mi entender errónea, que el PP y sus políticas son la mejor opción, y exigen que la justicia actúe rápida y contundentemente contra esos sinvergüenzas, ¡con lo que yo estoy totalmente de acuerdo!, pues parece que por ser político, o en este caso por ser político del PP, la corrupción entre dentro de la normalidad.
 
Y desde luego que la justicia actúe contra el PP como ente o institución, es simplemente un brindis al sol que probablemente se traduzca en impunidad de los verdaderos responsables que hayan tolerado i/o impulsado los delitos de corrupción, porque son estos los que deben estar en el punto de mira de la justicia y contra los que se debe actuar.
 
La más que contrastada y constatada corrupción con la que han actuado por acción u omisión dirigentes del PP (como de cualquier otro partido o institución) debe ser juzgada y condenada con la máxima celeridad, coartando la posibilidad de que algunos delincuentes formen partes, o hasta encabecen, algunas de las instituciones más importantes del país.
 
 

dimarts, 16 d’agost de 2016

¡Vade retro, Felipe González!

Sí, es Felipe González, aquel que fue el primer Presidente del Gobierno del PSOE, y que durante años y años fue el referente de las políticas progresistas del cambio, en una España que se iluminaba después de 40 años de gris dictadura.
 
Es aquel Felipe González que rubricó la entrada de España en la sociedad europea y mundial, que aunque a algunos les pese, la CEE y la OTAN posicionaron a nuestro país en la élite económica y social.
 
El Felipe González al que hoy satanizamos pero al que hasta hace cuatro días se tenía que llamar para que el PSOE pudiese mostrar cierta musculatura social en los actos electorales organizados por el PSOE, al igual que al Presidente Zapatero o a aquellos ministros socialistas a los que algunos dirigentes i algunos militantes actuales del PSOE, hoy criminalizan.
 
Y todo porque han opinado, desde una visión política de estado de la que tienen experiencia contrastada, que el PSOE debe responder ahora ya a intereses colectivos más que a los partidistas.
 
A partir de ahí han llegado insultos y descalificaciones como si Felipe González, como otros militantes no pudiese opinar sobre este tema, y que precisamente el PSOE, partido garante de las libertades, encabece una cruzada contra la libertad de expresión que el expresidente ha ejercido con total legitimidad.
 
Se puede estar en desacuerdo con él y con los que opinan como él, y en contra de lo que piensa la actual dirección del PSOE y la mayoría de miembros del Comité Federal, pero de ahí a cercenar el derecho a opinar, convirtiéndose en paradigma del pensamiento único va un abismo, a la vez que proyecta al exterior la imagen de aquel PSOE huidizo, inseguro y desconcertado que lo está colocando en una situación realmente complicada, en cuanto a apoyo social se refiere.
 
El pasado 24 de junio Felipe González era el referente del socialismo español pasando, “gracias” a los resultados electorales del 26–J en los que en no era candidato, a ser el mayor cabrón, hijo de puta, chorizo, putero, adúltero o mal socialista entre otras lindezas que las redes sociales han reflejado.
 
Y todo porque ha opinado, como algunos también lo hacemos, que en un inicio el PSOE debe ejercer el Gobierno desde la oposición, donde los españoles lo han colocado.
 

dijous, 11 d’agost de 2016

Demasiados NO

Nos rasgamos las vestidores por las declaraciones de Felipe González cuando afirma que la propuesta de Rivera a Rajoy es el primer acto de responsabilidad después del 27-J; pero es que verdaderamente tiene razón, pues es el único movimiento conocido que alguien da para salir de este impás en el que se encuentra la política española.
 
Y puede fastidiar que sea una acción que posibilite una presidencia del Gobierno español avalada por el PP, con todo lo que ello significa, pero es que a mi modo de entender y de acuerdo con las intenciones manifestadas por los diferentes grupos políticos, es la única vía posible, o bien una tercera convocatoria electoral, pues la aritmética y la formulaciones matemáticas, junto con las voluntades, dan para lo que dan.
 
Aquí ya no valen posicionamientos partidistas, que no ideológicos, de derechas e izquierdas que puedan utilizarse como argumento para justificar un gobierno de uno u otro “color”, con el objetivo de contrarrestar opciones diferentes.
 
Para gobernar, el PP ahora podrá recibir el apoyo del otro gran partido de derechas, Ciudadanos, que no podemos olvidar que pactó con la alternativa de izquierdas, PSOE, para que el PP no lograse formar Gobierno. Pero los números de la derecha no dan (PP y C’s), de igual manera que tampoco dieron anteriormente, cuando PSOE i C’s intentaron que Sánchez fuese investido Presidente.
 
Tocaría mirar a los nacionalistas, que por serlo algunos los posicionan con la izquierda, cuando la realidad es que están tan a la derecha ideológica como podría estarlo el rancio nacionalismo español, representado por PP y  C’s.
 
Y en ese galimatías, no podemos dejar de mirar al PSOE,  que también desde la izquierda se posiciona, en según qué temas en un rígido inmovilismo institucional que, aparentemente, es el que impide que los nacionalistas catalanes y vascos puedan considerarse futuros aliados de la derecha, a pesar de tener coincidencias con PP y C’s, más que con el PSOE, pues este último decidió rehusar el apoyo de soberanistas e independentistas.
 
Pero es que el PSOE así como C’s también se han negado a posibles pactos con Podemos, aunque estos últimos no verían con malos ojos un pacto PSOE, Podemos y los nacionalistas vascos i catalanes, aunque ello significase un pacto con la derecha que representa PDC i PNV.
 
Y por qué no considerar a los terceros en discordia, los independentistas vascos y catalanes manifiestamente independentistas de ERC i Bildu que, para no herir susceptibilidades, ubico en la izquierda, y a los que nadie quiere (salvo la ambigüedad de Podemos), aunque por coherencia, ellos deberían corresponder también con el mismo no querer, pues ni el PP ni PSOE ni C’s accederían jamás a la convocatoria de una consulta “secesionista”.
 
Y acabemos apuntando a la autoexclusión del PSOE como alternativa, pues con su NO al PP, NO con el PP, No con PODEMOS i No con Independentistas, sumando los NO de los otros partidos, solo queda la vía de unas nuevas elecciones, aunque paradójicamente todos coinciden en un NO a una tercera convocatoria electoral.
 
Después de todo esto la afirmación de Felipe González tiene toda la lógica del mundo, pues el único que ha movido ficha para que no se celebren unos nuevos comicios y que se forme un Gobierno (que es lo que parece desean todos los españoles) ha sido Rivera, mostrando una responsabilidad, que aunque sea mediática y responda a una estrategia de partido o hasta haberse orquestado conjuntamente con el PP, es el único movimiento que existente.
 
Eso sí, creo que el PSOE, como partido de Gobierno, debe tomar una determinación valiente desde una visión de Estado, pues en este momento la percepción general, y ratificada por su propio silencio, es que el problema es Pedro Sánchez, pues dolido por no haber sido investido Presidente y por no haberle sido reconocida su responsabilidad al someterse a una sesión de investidura para sacar a España de una situación similar a la actual, está forzando ese bloqueo, y será el culpable de que los españoles volvamos a estar sometidos a políticas de derechas o bien, de que debamos volver a pasar por el suplicio de unas nuevas elecciones en tan poco espacio de tiempo.
 
 

dimecres, 10 d’agost de 2016

La nova Llei de Ports de Catalunya

El Govern de la Generalitat va aprovar la setmana passada un projecte de Llei de Ports per, segons el Conseller, “donar resposta als nous reptes del Sector”.
 
Sembla que s’hagi inventa la sopa d’all però ja va ser l’any 1988 quan, des del Sector de Ports de la UGT de Catalunya que jo encapçalava, vérem fer el plantejament que ara està fent la Generalitat, defensant una gestió portuària catalana que, sota el model d’un anomenat Front Portuari Català, utilitzés tot el potencial econòmic i social que té questa activitat a Catalunya, sense renunciar a la gestió individualitzada que cada una de les instal·lacions, incloent els ports de Barcelona i Tarragona.
 
Per això va ser decebedor veure com al mes de febrer d’enguany va procedir a liquidar el Front Portuari Català, demostrant una falta de visió estratègica en una activitat que pot ser un dels més importants motors econòmics del país.
 
No sé si han rectificat o el plantejament era partir de zero per donar forma a una regulació del sector; el que sí puc dir és que no em vaig equivocar, tal i com es pot veure i comprovar en l’hemeroteca o en diferents publicacions privades públiques, i encara que sigui mitjançant una Llei, la Generalitat s’obligarà a gestionar els ports de Catalunya amb un Pla Estratègic sectorial que contempli la realitat que representen 780 kilòmetres de litoral marítim.
 
La dificultat és que hem perdut quasi 30 anys, i ara aquella gestió portuària que des de Catalunya hagués sigut quasi una estructura d’estat natural que, fins i tot, podria haver gestionat els ports d’interès general des de la pròpia Generalitat, ara s’entendrà com un estructura d’estat amb connotacions polítiques que, malauradament, farà molt inviable aquella naturalitat amb la que s’hagués produir una modificació constitucional en referencia als ports de Barcelona i Tarragona, com a ports interès general.
 
 
 
 

#Guíxols. Una publicació pamfletària

Crec que no ho han entès, doncs el dret a la informació que la ciutadania exigeix als  polítics, no és precisament que ens expliquin en colors allò que han fet, sinó que en blanc i negre reconeguin allò que no han fet, doncs seran aquestes dades relatives a l’omissió i a l’oblit dels compromisos adquirits, les que permetran als ciutadans fer les valoracions pertinents de la seva acció política.
 
Clar, això no interessa, doncs massa informació en aquest sentit implicaria aprofundir en transparència i participació, i per això, tal i com estava previst, la nova publicació que l’Ajuntament ha editat amb el nom de #Guixols és redueix a un fulletó de 20 planes, amb gran profusió de fotos de l’Alcalde i d’alguns regidors i regidores anunciant accions ja passades i que no representen cap novetat, i d’una agenda anunciant les activitats programades per les diferents àrees municipals.
 
50000 euros que pagarem tots els ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu per a què l’Equip de Govern pugui enaltir-se gràficament d’allò que com a Govern té l’obligació de fer, però repeteixo, obviant fer esment a tot allò que es va comprometre o té intenció de fer.
 
Una despesa de 50000 euros anuals, 8 milions de les antigues pessetes, que anualment l’erari públic municipal haurà de dedicar a sufragar la promoció dels partits polítics que conformen el Govern Municipal i dels de l’oposició que vulguin dir la seva doncs, menys les planes dedicades a l’agenda d’activitats, tota la resta ho són de propaganda partidista.
 
I que algú em perdoni, però el Pressupost Municipal ja destina unes quantitats al funcionament dels grups polítics que formen part del Consistori, i els ciutadans no tenim perquè duplicar la nostra aportació en aquest tema, quan hi ha mancances socials que precisen atenció immediata.
 

dimarts, 9 d’agost de 2016

La UGT no es Villa, ni Villa es la UGT

Agazapados tras el matorral están aquellos que, no como depredadores sino como buitres  expectantes, esperan pacientemente desde la ociosidad para alimentarse de la carroña que algunos desalmados dejan caer en su cercanía.
 
Su intención no es otra que generalizar para después estereotipar, intentando que la repulsa que pueda provocar una dudosa actuación personal, se convierta en un rechazo injusto hacia la organización desde se cometió una condenable acción.
 
Y me refiero a otro episodio protagonizado por el que fue dirigente del SOMA-UGT, Fernández Villa, que a la investigación sobre su persona por una cuestión monetaria y/o fiscal, ahora añade a su biografía el presuntamente estar cobrando una pensión demanera fraudulenta.
 
Toda la lucha sindical que encabezó Villa en favor de los trabajadores de la minería, ¡que lo hizo!, ha quedado en segundo plano, y su nombre ya no estará ligado al sindicalismo reivindicativo del que los ugetistas nos hemos sentido siempre orgullosamente comprometidos, sino al precio que podían tener sus acciones.
 
Porque ese precio, si ha existido, lo ha puesto Villa para vender a Villa, pues un acto como éste, que considero como mínimo puede calificarse de éticamente deplorable y reprobable, se lleva a cabo desde la voluntad personal de quien lo ejecuta, es decir, del propio Villa, no por la organización a la que mal representa.
 
Somos muchos los que creemos que el sindicalismo de clase, en especial el que representa la UGT, es la vía más efectiva para profundizar y avanzar en la justicia social, tal y como se ha demostrado sobradamente a lo largo de sus 125 años de historia, y sería  injusto que esos que se mueven en torno a la carroña lograsen estereotipar y poner en entredicho el movimiento sindical, y en particular a todos los sindicalistas que han dedicado su vida a defender y reivindicar derechos para el conjunto de los trabajadores y trabajadoras.
 

dilluns, 8 d’agost de 2016

Invasors a SFG i el dret a queixar-se per la Festa Major

Dret a queixar-se, d’això es tracta, de la llibertat de cadascú a dir allò que no li agrada o que li molesta doncs, només faltaria que a aquestes alçades un ciutadà no pugui exercir el dret de queixa, que no vol dir de protesta, que és un altre pas més enllà i possiblement, una altra concepció d’allò que algú considera problema.
 
I dic això per la controvèrsia creada al voltant de la Festa Major de Sant Feliu, on la queixa d’alguns ciutadans al voltant dels perjudicis que els hi ha suposat la seva celebració han rebut la resposta agressiva, violenta i desproporcionada d’altres ciutadans, que de l’esmentada queixa han intentat fer un banderí de reclutament generalitzat en contra dels que consideren invasors.
 
No tots els que es queixen són visitants ocasionals de Barcelona, ni tan sols tots els que protesten ho són, doncs hi ha veïns de tota arreu, i m’atreviria a dir que la gran majoria són residents habituals de la nostra ciutat. I es queixen perquè tenen el dret a fer-ho, no demanant que s’anul·li la Festa, com algú ha volgut vendre interessadament, sinó perquè es treballi per trobar un equilibri entre les persones i les novetats que la celebració introdueixi.
 
Jo visc al passeig i també em queixo de la Fira, perquè em molesta haver-me d’aixecar a les 4:30 del matí, però no protesto doncs les atraccions sempre s’han celebrat allà, abans de que jo hagués decidit anar a viure. I entenc que s’ha de continuar celebrant al mateix indret dels jardins Juli Garreta però, per què negar-ho?, em molesta i em queixo, que no protesto, encara que de manera íntima.
 
De la mateixa manera que es queixen els veïns que pateixen i/o gaudeixen de les actuacions i concerts de la Festa Major al Passeig. No poden descansar quan ells volen i es queixen perquè tenen dret, però no protesten, doncs segur que quan van decidir anar a viure al passeig, els concerts ja es feien en aquest indret.
 
El problema és quan s’introdueixen variants com les d’aquesta que aquest any i que, a lo millor, també a mi em farien protestar.
 
De quatre dies, que era el que s’havia fet sempre, hem passat a deu dies de concerts, amb alguns estils musicals que van més enllà del que es pot considerar com a música tradicional de festa major. I les barraques dels joves que possiblement, han trencat una espècie d’equilibri entre veïns, música i horari, que sí existia quan s’ubicaven a la platja.
 
És lo mateix que si allarguessin les atraccions a vint dies i que, amb molta seguretat, també a mi em portaria a protestar més que simplement a queixar-me, com també protestarien el veïns, per exemple, de Salvador Espriu si, com a novetat, les barraques o les atraccions s’instal·lessin durant deu dies seguits a la plaça.
 
No podem oblidar que estem parlant de veïns que al dia següent han d’aixecar-se per a fer el pa, o per obrir la cafeteria, o l’hotel, o per comprar peix i obrir la botiga, o per.. etc, com alguns dels que aquests dies s’han queixat i que al dia següent d’un concert també han d’anar a treballar, precisament per a donar un servei a aquells que, de manera aferrissada, es queixen que després d’un concert, a les cinc, les sis o les set del matí no troben una cafeteria oberta per continuar la festa o per a comprar xurros. Recorden que no estem parlant de 4 dies de concerts, sinó dels nous deu d’enguany.
 
No sé per què, encara que m’ho imagino, els organitzadors de la Festa Major de Sant Feliu han trencat l’equilibri que, fins ara i a nivell general, feia de les festes un esdeveniment de tothom, també dels visitants ocasionals que la podien considerar com a seva, i no una celebració endogàmica dirigida exclusivament als veïns “empadronats” de la ciutat.
 
Ens agradi o no, som una ciutat que depèn molt de la industria turística, i no tan sols dels visitants que específicament i de manera ocasional venen quasi exclusivament a Sant Feliu, sinó també dels visitants que van a altres poblacions veïnes, que en algun moment també “recalen” a la nostra ciutat, i que també han de sentir-se part d’ella.

 

dimecres, 3 d’agost de 2016

SFG. Indecència genètica

Un Ple Extraordinari, convocat a instàncies dels grups de l'oposició per a no votar ni decidir res es pot qualificar, com a mínim, d'estrany i amb poc sentit, tal i como ha dit l'Alcalde de la ciutat amb el que, en aquesta apreciació, estic en principi d'acord.

Penso que si, tan ell com el portaveu de l'Equip de Govern, haguéssin  centrat la seva intervenció en aquesta valoració, aparcant de les seves la prepotència i l'agressivitat habitual, podrien haver-se carregat de raons, donant una imatge de serenor i deixant en evidència, però amb elegància, als que han demanat aquest Ple Municipal.

Però no, en la genètica de l'Equip de Govern està la violència verbal, la mala educació i el menyspreu a uns adversaris polítics que converteix en enemics; eines que, tal i com han demostrat avui, intenta utilitzar per amagar una ja greu incompetència.

No s'han pogut estar de parlar, al més pur estil pepiano, de l'herència de l'anterior Govern Municipal o, fins i tot, de l'anterior de l'anterior, denunciant inactuacions en la gestió del contracte d'escombraries, oblidant que la redacció del plec de condicions es va fer sota la direcció delegada de TotsxSF, en un Govern Municipal en el que participava PSC i ERC. Alhora que també oblidant que la intenció de part d'aquell Equip de Govern, de controlar l'empresa concessionària i millorar el servei, va provocar una moció de censura liderada per l'actual Alcalde.

S'obliden de que porten més d'un any governant, i que durant aquests mesos l'únic que han fet ha sigut prorrogar el contracte de escombraries i neteja viària, encarregant la redacció del Plec de Condicions a un servei extern a canvi d'uns milers d'euros; empresa privada que suposo redactarà el plec utilitzant totes les informacions, estudis i valoracions que van fer, des de l'Ajuntament, i de manera professional els tècnics municipals, durant l'anterior legislatura,

I clar, per distreure l'atenció d'aquesta realitat, què millor que l'insult i el menyspreu barroer?, dient-li a una Regidora que "és una còpia dolenta del seu antecesor (sic)" i afirmant que l'oposició "va tenir mal d'estòmac per haver-se desconvocat la vaga de l'empresa concessionària", acusant de manera indecent que els Regidors de l'oposició i tots els ciutadans i ciutadanes que representen, dessitjaven que la vaga dels treballadors de CESPA es fes efectiva. Potser algú li hauria de preguntar a l'Alcalde i als Regidors de Govern el seu paper actiu en aquesta desconvocatòria, que sembla és l'única acció de la que volen presumir, encara que dubto si poden fer-ho.

Simplement haurien de demanar disculpes.