dimecres, 27 de juliol de 2016

Un acuerdo de investidura o uno de gobernabilidad

Todas las comparaciones son odiosas, pero aún conscientes de ello no nos podemos desembarazar del vicio de utilizar fieles de balanza virtuales para, cuando no estamos de acuerdo con alguien, utilizar un “y tú más” o un “y tu menos” como arma arrojadiza para razonar nuestros argumentos.
 
El caso es comparar, y con una unidad métrica ficticia y arbitraria que solo nosotros entendemos, lanzar descalificaciones que a la postre no aportan nada positivo, sino todo lo contrario, pues normalmente hacen aumentar las discrepancias.
 
Debemos reconocer que la gente de izquierdas en eso somos especialistas, y sabemos que nuestros debates internos se finiquitarán con ese tú más o tú menos, teniendo además la osadía de elevarlos a la categoría de diferencia ideológica, lo que ineludiblemente nos aboca a la fractura basada en principios, que por ello es mucho difícil de recomponer.
 
Esta situación la vivimos en el seno del PSC en su momento, donde la ambigüedad de aquellos dirigentes que se dedicaron a nadar y guardar la ropa, y que todavía hoy navegan, provocó que en el seno del partido se colase aquel “tú eres más catalán o menos que yo” como si el grado de catalanidad fuese posible de medir.
 
Y ahora se vuelve a las andadas, calibrando el socialismo para poder rechazar y menospreciar las opiniones de aquellos que antes eran referente y que ahora, por no tener plenas coincidencias, se han convertido en enemigos a vilipendiar, midiendo al grado de socialismo para poder decir que son más o menos socialistas, que tú o que yo.
 
Si uno de los valores socialistas es la libertad de expresión, me pregunto por qué se condena  públicamente a los que opinan que la formación de un Gobierno en España debe hacerse desde una visión de estado más que partidista, y que el objetivo es conformar un Gobierno para no ir a unas terceras elecciones.
 
A partir de aquí, a esos reputados miembros del PSOE se les repudia vehementemente porque, teniendo dinero y viviendo bien no se puede ser socialista ni honrado, por lo que merecen todas las descalificaciones posibles, y hasta han perdido el derecho a opinar. Y eso es claramente injusto y de nula legitimidad, y pone en peligro esa cohesión de la izquierda que debería liderar la socialdemocracia que defiende el PSOE.
 
Aclaro, como he repetido hasta la saciedad, que yo no quiero un Gobierno del PP, pero sobre todo lo que no quiero son las políticas de un Gobierno del PP, que es diferente. Y ahora se está hablando de investidura, que a mi me preocupa relativamente, porque realmente lo importante es la estabilidad en las políticas que se vea obligado a aplicar el Gobierno, y ahí sí debería tener protagonismo el PSOE.
 
 

Genolleres a canvi de drets laborals

Sí Sr. Frederic, té raó, com tot és culpa dels sindicats, assumeixo la part em pertoca i li demano perdó.
 
Vostè s’ha vist obligat  a quedar-se en el sofà, mentre aquests menyspreables sindicats negociaven i aconseguien millores laborals.
 
Que vostè pugui tenir reconeguts més dies de vacances, o que pugui dedicar més temps a la seva família, que li pugin el salari, que s’apliquin mesures per a controlar la precarietat, que s’estimuli la contractació, que tingui dret a formació, que s’hagi frenat la baixada del subsidi d’atur, que s’hagi avançat en la prevenció de riscos, que no hi hagi acomiadament lliure i es mantinguin les indemnitzacions són, entre d’altres, fites aconseguides pels sindicats mitjançant la negociació col·lectiva, però tenint vostè raó, no justifiquen la seva existència.
 
Segur que al seu entendre, lo millor seria pactar aquestes condicions directa i personalment amb l’empresari, com abans de que els sindicats -que són els treballadors-, s’organitzessin per a reivindicar i defensar els seus drets, tornant a l’època pre-gremial i estar supeditat als capricis paternalistes del seu amo, a l’espera de l’engruna que pugui merèixer el seu servilisme.
 
Però té raó, Frederic, doncs m’ha fet veure que els esforços dedicats a la defensa dels treballadors per aquest sindicalistes (en el meu cas, més de 30 anys, i continuant), han sigut una gran errada i un temps perdut, per això, quan fotin al carrer a un treballador i vingui al sindicat a demanar ajut, és millor que li aconsellin quedar-se al sofà, com vostè, fins que un empresari al cridi per oferir-li un lloc de treball.
 
O millor, que dins de la roba de seguretat o de treball reivindiquem que tots els treballadors rebin una genolleres, valorades i descomptades el salari, com a substitutori del conveni col·lectiu o de l’Estatut dels Treballadors que, per cert, també han negociat els sindicats.

dimarts, 26 de juliol de 2016

La izquierda gobernando desde la oposición

Simple y llanamente, reitero mi rechazo a las políticas que durante estos últimos 4 años han gobernado España, y no quiero que  sigan haciéndolo a partir de ahora.
 
Y hablo de políticas, no de siglas, pues la experiencia ha demostrado que políticas que pudieran responder ideológicamente más a la derecha que a la izquierda, han sido adoptadas y aplicadas por siglas de partidos posicionados en el espectro progresista, posiblemente atendiendo a presiones coyunturales externas, difíciles de controlar.
 
Tal y como está el escenario político, y de acuerdo con la aritmética parlamentaria como resultado de los comicios electorales, que el partido político que sustente al gobierno central esté posicionado a la izquierda o a la derecha tiene una importancia relativa, pues las decisiones que quiera tomar siempre estarán supeditas al beneplácito de los partidos que no formen parte de ese gobierno, con lo que no sería un despropósito afirmar que se gobernará desde la oposición, a pesar de que haya un titular que se llame como se llame, y que milite donde quiera.

Pues partiendo de esta premisa, ¿qué quieren que les diga?, da más garantías un gobierno de derechas que se vea obligado a aplicar las políticas de izquierdas que marque la oposición (siempre que los partidos de izquierdas sean capaces de ponerse de acuerdo en criterios de mínimos), que un gobierno de izquierdas que se vea obligado a aplicar políticas de derechas, como las que hemos venido sufriendo hasta ahora.

 
 

divendres, 22 de juliol de 2016

La xuleria, la pitjor actitud per afrontar la vaga d’escombraries a SFG.

Malament afronta Sant Feliu una convocatòria de vaga en un servei tan sensible com les escombraries, quan l’Alcalde diu a Radio Sant Feliu que “no descarto cap decisió per mantenir la ciutat en els nivells que es requereix en aquests dies en què rebem a milers de visitants” i això, en una vaga, és la insinuació que està disposat a trencar i vulnerar un dret constitucional, provocant la radicalització del conflicte.
 
No sóc partidari de vagues, malgrat durant la meva trajectòria sindical i professional he participat en moltes, i això em permet fer tres afirmacions: una, que a cap treballador/a li agrada exercir aquest dret, doncs les pèrdues a nivell personal, presents i futures són realment substancials; dos, que la vaga s’ha d’entendre com una mesura per a forçar una negociació, i mai com una via per aconseguir l’acceptació d’una reivindicació doncs, a mesura que s’exerceix el dret, la vaga va perdent eficàcia; i tres, que s’ha de tenir molt clar sobre qui es fa la pressió i a qui es perjudica realment de manera directa i, sobretot, de manera indirecta, pensant en allò que en una vaga es poden considerar com a danys col·laterals.
 
En el cas de les empreses de serveis de neteja i d’escombraries la situació és diferent, doncs la pressió no es fa contra l’empresa concessionària sinó contra l’administració contractant, i els perjudicats directes, que són els ciutadans que són utilitzats perversament com a moneda de canvi tant per a treballadors com per l’empresa, exigeixen solucions a qui consideren responsables del servei, en aquest cas l’Ajuntament, alhora que dirigint la seva ira contra els treballadors.
 
O sigui, i sempre sense jutjar si la vaga convocada és o no justa o abusiva, els que queden al marge “agazapados detrás de un matorral”, són aquells que deurien patir la pressió per a seure a negociar, que és l’empresa concessionària contra qui es fa la protesta, traslladant erròniament l’idea que el conflicte és entre Ajuntament i treballadors.
 
Però això no vol dir que l’Ajuntament no estigui obligat, encara que sigui per responsabilitat, a involucrar-se en el conflicte i a fer de mediador per a que es minimitzin els  efectes negatius lo màxim possible, exigint a l’empresa el compliment dels compromisos del contracte d’adjudicació.
 
El que tinc clar és que aquesta convocatòria de vaga indefinida comença amb mal peu, doncs l’afirmació de l’Alcalde “d’actuar” per a mantenir el servei de neteja i recollida d’escombraries malgrat la vaga -voluntat lloable però inconscient i impossible de complir sense conseqüències-, insinua accions per a trencar mobilització, provocant la radicalització de la postura dels treballadores i deixant molt poc marge per a trobar solucions negociades, i això que encara queda temps, 9 dies per l’inici de la vaga.
 
Per experiència sé  que sempre hi ha mitjans per a que els treballadors convocants d’una vaga puguin programar-la amb accions que pressionin, realment, als que tenen la responsabilitat de negociar (CESPA), aconseguint un menor efecte negatiu per ells, com a treballadors, i pels ciutadans (comerciants, turistes, restauradors, etc.), com a danys col·laterals.
 
I per això prego al sindicat CCOO, convocant de la vaga, que s’oblidi de certes actituds xulesques, que mesurin l’efecte negatiu que sobre la ciutat tindrà aquesta convocatòria i que cerquin fórmules que obliguin a CESPA a negociar per arribar a un acord beneficiós.
 

dijous, 21 de juliol de 2016

10 vots que me la rebufen

Segur que soc un bitxo estrany, però reconec que me la bufa d’on han sortit els famosos deu vots que van recolzar la candidatura del PP a la Presidència del Congrés. Ni tan sols la curiositat m’embarga més enllà d’una petita dosi de morbo per saber qui es nega a sí mateix doncs, segons es manifesta, els vots són d’uns ninguns, que no tenen res a veure amb els “nadies” de Galeano.
 
Em podria importar, i tampoc gaire, saber què han rebut aquests 10 ninguns a canvi del seu vot, o si els que van comprar els 10 vots i van rebre el recolzament estaven disposats a comprar major quantitat (que seria significatiu!), o si van pagar tot allò que estaven disposats a pagar.
 
L’únic que em preocupa és que aquest fet s’ha convertit en l’afer més important, i que tots aquests polítics que haurien d’estar treballant per la formació d’un Govern estable o en la convocatòria de les terceres eleccions, es dediquen ara a distreure l’atenció, elucubrant i fent elucubrar sobre qui són aquest 10 ninguns.
 
I a mi en un principi me la bufa i me la rebufa doncs no sigui cas que després de tot, alguns d’aquests 10 ninguns pertanyin a alguna formació política que, de saber-se, sí que podria desencadenar una veritable tempesta política.
 
El que tinc clar és que, tard o d’hora, com a bons bocamolls que són en aquella olla de grills de la Carrera de San Jerónimo de Madrid, ho sabrem i veurem, per a després viure-ho, gaudir-ho i segur també, patir-ho.
 

Si son de fiar, vamos a las terceras elecciones

Si los partidos políticos fuesen de fiar, la Presidenta del Congreso ya estaría iniciando todos los trámites para la convocatoria de unas nuevas Elecciones Generales, pues si cumplen con sus compromisos asumidos en campaña electoral, no hay ninguna posibilidad de formar Gobierno.
 
El PP, ganador de las elecciones, no tiene suficientes diputados como para poder formar Gobierno en solitario, pues necesita el concurso de otros partidos. El PSOE se ha negado a dar ningún apoyo, ni tan solo a través de la abstención. PODEMOS y sus confluencias, lo mismo. Ciudadanos lo “apoya” con una abstención técnica. Los independentistas catalanes (CDC i ERC), se manifiestan también con un no, al igual que el PNV (con mayor ambigüedad), BILDU i Coalición Canaria.
 
Y aspirar gobernar en minoría, lo que hace realmente inestable el Gobierno salvo que la oposición se ponga de acuerdo, también resulta harto difícil, pues Ciudadanos votaría en contra si el PP recibiese el apoyo de los independentistas (CDC i PNV), cosa prácticamente necesaria, salvo que PSOE y PODEMOS también se abstuviesen, opción improbable a priori.
 
Solo cabría buscar la vía de un Gobierno PSOE pero claro, con el voto favorable de PODEMOS y el de los independentistas, pero que el PSOE desestima, y la abstención o voto favorable del PP o de Ciudadanos, a lo que el PP se niega, al igual que Ciudadanos, al entrar en juego PODEMOS.
 
Vamos, un galimatías que deja a los partidos solo dos opciones: entender que su compromiso está con la formación de un Gobierno, con lo cual estarían incumpliendo con ese su compromiso electoral, o cumplir con sus electores y llevarnos a una nueva convocatoria, que no se si serviría para clarificar esta compleja situación.
 
Sinceramente, no sé si lo mejor sería tener la esperanza de que a la “tercera será la vencida”, aunque sea corriendo el riesgo de que el PP mejorase sus resultados.
 

dimecres, 20 de juliol de 2016

PP, C’s, PDC i PNV, nacionalistas y de derechas. El acuerdo más natural.

Ahora llegan las madres mías y las críticas feroces dirigidas hacia todos aquellos que, por acción u omisión, han hecho Presidenta del Congreso de los Diputados a Ana Pastor, obviando que ellos/as también forman parte de esos TODOS, en mayúsculas, que con sus tacticismos acompañados de múltiples derivadas y condicionantes, han encumbrado a la candidata del PP como 3ª máxima autoridad del país.
 
Lo paradójico es que se extrañen y escandalicen de que el voto de nacionalistas, soberanistas o independentistas haya sido el determinante -¡como si fuese la primera vez!-, olvidándose unos de su negativa a ser apoyados por nacionalistas catalanes y vascos, y los otros no mencionando que, sí o sí querían imponer su candidato.
 
Con esas subordinadas, Rajoy solo ha debido esperar el momento propicio para demostrar que es el menos tontín de la clase, y que ofreciendo prebendas (pronto sabremos cuales), se ha salido con la suya.
 
Rajoy ha pactado con la derecha nacionalista. Al fin y al cabo, el PP también está dentro de ese espectro político; pues PP, Ciudadanos, PDC i PNV son nacionalistas y de derechas, porque si alguien piensa realmente que los nacionalistas catalanes y vascos (PDC y PNV), por el hecho de menospreciar aparentemente a los nacionalistas españoles (PP y C’s) son de izquierdas, cabe afirmar que tiene una miopía política digna de mención.
 
Pero tampoco podemos olvidar que la aritmética parlamentaria, fuera de mayorías absolutas, da para lo que da y por mucho que queramos disfrazar la realidad todos los pactos y/o acuerdos son posibles, hasta los que definiríamos como antinaturales, pero que al final no lo son tanto, pues se sustentan y duran lo que dura dura, o sea, que mientras exista placer que sacie intereses personales o partidistas, se puede llegar a acuerdos en todo.
 
El hecho de que ahora se busquen culpables y se intente satanizar al adversario por no haber conseguido “colocar” a su candidato y haber permitido la Presidencia de Ana Pastor, no es más que una demostración de incapacidad para liderar una negociación y llevarla a buen puerto.
 

dilluns, 18 de juliol de 2016

18 de Julio 1936. ¿Día de la Venganza?

Algunos lo justifican y tengan, desde su punto de vista, razones personales y objetivas para hacerlo, pero el 18 de julio de 1936 se llevó a cabo un golpe de Estado, -por mucho que ese llamado “alzamiento nacional” pudiese tener justificaciones-, y como tal merece el rechazo y la condena de los demócratas.
 
Ya han pasado 80 años, y después de estas 8 décadas, en el seno de la sociedad española sigue estando latente aquel hecho, a pesar de que la inmensa mayoría de ciudadanos y ciudadanas de hoy no sufrieran el golpe de estado, ni los tres años de la posterior contienda bélica ni, posiblemente, tuvieron que confrontar y/o sufrir los más duros años de la dictadura.
 
Como he dicho muchas veces, yo no quiero olvidar, pero tampoco quiero pasar una permanente factura de aquellos años en los que me obligué a luchar por la recuperación de las libertades, pues soy de aquellos que pude avanzar en mi “realización personal” luchando contra la dictadura.
 
Yo quiero que aquel 18 de julio y sus consecuencias, tanto los 3 años de guerra con miles y miles de muertos como los 36 años aproximadamente en los que sufrimos la falta de libertades, sean la base pedagógica para que esos hechos no se reproduzcan, y que no sea la venganza de los que ahora nos podríamos considerar vencedores, la que marque mi actitud frente aquellos que ahora podríamos ver como vencidos.
 
Sin olvidar ni dejar de condenar un ataque a la democracia y a la libertad como fue aquel golpe de estado, creo que debemos mirar hacia el futuro, utilizando lo que denominamos como recuperación de la memoria histórica  para que aquellos perdidos pero no olvidados, (que de ambos “bandos” hay),  puedan recuperar su dignidad como personas que se vieron abocadas y obligadas a participar en una contienda que, en la mayoría de los casos, no era la suya.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Partit Demòcrata Català, una superficial neteja d’imatge

Partit Democràtic Català (PDC); amb aquest nom és com els dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya volen recuperar l’hegemonia que CDC tenia fins no fa pas gaire a l’àmbit del nacionalisme català.
 
Pensen que canviant el nom (i no sé si creuen que fent-lo semblant al de l’altre gran partit que també ha perdut gran part dels seu protagonisme a Catalunya com és el PSC), podran netejar una imatge embrutida de la seva organització a causa, sobretot, de la corrupció; però estan equivocats, doncs els corruptes són els homes i les dones que, per voluntat pròpia i personal, decideixen ser corruptes, no la impersonalitat del partit en que militen.
 
Malauradament CDC només ha canviat el seu nom i les seves sigles, doncs les inicials i les persones que lideraran aquest projecte nacionalista són les mateixes que lideraven l’anterior, el que representa un frau envers seus militants i envers la societat catalana (encara que sigui consentit per gran part dels seus acòlits), doncs un partit com CDC (ara PDC) necessita molt més que una simple neteja superficial d’imatge, si vol aspirar a ser útil per a Catalunya, encara que sigui des de postures d’oposició.
 
Ni CDC era el meu partit ni ho serà tampoc el PDC; els seus posicionaments -la gran majoria- són realment antagònics amb els meus, (no en va ells són la dreta catalana i jo soc esquerranós, tal com ara ens titlla amb menyspreu algun polític de mig pel, des de l’aparent esquerra catalana), però s’ha de reconèixer l’aportació que CDC ha fet a la vida política, tan a l’àmbit de Catalunya com al del conjunt de l’Estat espanyol, i no seria just obviar aquesta realitat encara que alguns dels dirigents del nou PDC, que són els mateixos que els de CDC, s’avergonyeixin d’aquest fet.
 
No sé si aquest nou partit, el PDC, és consolidarà com el relleu d’aquella operativament extinta CDC, però mentre no canviï els noms de la majoria dels que “manaven i manen”, continuarà sent el vòrtex de la corrupció política catalana, i juntament al “demòcrata, catalanista, independentista, europeista i humanista” amb el que es defineixen com a partit, hauran d’afegir el terme “corrupte”, tot i pensant que amb aquest últim concepte només s’hauria d’adjectivar a les persones i no a les sigles.
 

En José Luis Mayo sempre serà Síndic de Sant Feliu

No vaig ser el seu alumne i això em permet emetre una opinió asèptica i no mediatitzada per vivències anteriors, de quan el José Luis Mayo era professor.
 
El vaig conèixer quan ell ja exercia com a Síndic de Greuges de Sant Feliu de Guíxols i jo com a Regidor de Govern, i reconec que des d’aquell moment em va caure bé, consolidant al llarg de 8 anys una relació entre Síndic i Polític més que correcte, tant en el tracte personal com desenvolupant la corresponent responsabilitat.
 
No sempre hem tingut la mateixa visió de quina és la tasca del Síndic i quins són els límits de la seva competència, però quan un Síndic s’extralimita en l’exercici de la seva responsabilitat, el polític ho ha d’entendre com un avís de que hi ha quelcom a l’Administració que no funciona correctament, i no com una intromissió en els seves funcions.
 
I durant vuit anys he fet tant de cas a les queixes que canalitzava com als suggeriments que feia i que, molt possiblement, m’han estalviat situacions que haguessin afectat negativament a ciutadans i ciutadanes.
 
Per això, en el decurs d’un Ple presentant la memòria d’activitats, en la meva intervenció com a Portaveu del Grup Municipal Socialista li vaig dir amb tota confiança i de bon rotllo, i per a sorpresa de la resta de grups municipals que centraven les seves intervencions en un simple reconeixement a un any de feina, que em tenia fins als nassos doncs amb el seu cel per a que l’Administració funcionés com havia de fer-ho, m’estava obligant a ser molt més curós en el desenvolupament de la meva tasca.
 
Només puc tenir paraules d’agraïment i reconeixement, que m’hagués agradat dir-li personalment el divendres quan va donar el relleu al nou Síndic en el decurs del Ple Extraordinari, al que també li desitjo tot l’encert possible.
 

dissabte, 9 de juliol de 2016

PSC: massa nivell de permeabilitat

Ja fa dies que la premsa s’està fent ressò de la via canadenca que el PSC plantejarà, com a “solució al problema català”, per a debatre en el seu Congrés; i jo crec que, com organització política està en el seu dret de fer-ho, o jo diria més, té l’obligació de fer-ho i clarificar d’una vegada per totes quins són els seus principis vers aquest tema.

Perquè que estem parlant de principis, i com a tal, un partit com el PSC no pot fer seva la frase d’en Grouxo Marx dient allò de que “aquets són els meus principis, si no els hi agraden tinc uns altres”.

En primer lloc el PSC, quan afronti de nou aquest tema, haurà de dir si ho fa des del punt des de la visió de Catalunya i Espanya, com dos ens diferenciats, o de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, com un sol ens indissoluble, encara que es contemplin singularitats, amb la complexitat que això comporta.

En segon lloc, reconeixent que s’està vivint una situació complicada, haurà de dir si creu que la complicació és un problema generalitzat, i si aquest problema el té una part de l’Estat Espanyol, com és Catalunya, o el té el conjunt de l’Estat, perquè depenent de l’àmbit i de la concepció, la solució és diferent.

I un cop els militants hagin decidit de nou quins són els principis d’aquest partit en aquest afer, serem els ciutadans i ciutadanes els que, ja sense aquesta ambigüitat, decidirem si recolzem a les urnes les propostes que el PSC pot fer.

Perquè el que no és legítim és que es defensi el federalisme, com a concepte d’estat, i que tot seguit es contempli la possibilitat de renunciar a aquest principi si els ciutadans (només el catalans) ho decideixen, apuntant fins i tot a consultes plebiscitàries, com avui apareix en la premsa.

Des d’aquest punt de vista un pot afirmar que el PSC, elevant al màxim nivell la seva permeabilitat i supeditant els seus posicionaments bàsics a la pressió social, ha decidit que els seus principis són una qüestió merament conjuntural i no ideològica, essent capaç de renunciar, per exemple, al federalisme i apostar sense embuts per la independència de Catalunya, encara que siguin posicionaments completament antagònics.

I això es convertir un partit com el PSC en un partit sense personalitat pròpia, i que difícilment podrà recuperar la confiança que els socialistes necessitem d’un PSC com partit de Govern.

dijous, 7 de juliol de 2016

¡Que se estrelle el Gobierno de Sant Feliu, no debe ser el objetivo!

¡Que se estrellen! Al fin y al cabo ya no eres Regidor y no les debes avisar de nada.
 
Sí, es cierto. Pero después de 8 años ejerciendo como Regidor, haciendo ya uno que dejé de serlo y de no tener intención de volver a asumir ese honor, la decencia y el compromiso como simple ciudadano - pero también como “ex”-, me obliga a poner de manifiesto todo aquello que entiendo puede mejorar la vida de los vecinos de Sant Feliu de Guíxols.
 
Es cierto que no es un Gobierno Municipal santo de mi devoción, ni por las personas que lo forman (salvando alguna excepción), ni por su manera de actuar personal o colectivamente (en muchos casos incalificable), pero ello no es óbice para que, por una cuestión de egoísmo ciudadano, desee que su acción de Gobierno sea lo más positiva posible para la ciudad; y si se estrellan que sea por méritos propios (que los tienen y hacen), no por mi omisión a criticar i/o felicitar aquello que puedan hacer bien (hasta ahora muy poco)
 
Creo que esta manera de actuar es la más honrada y decente que debemos tener los ciudadanos para exigir respuesta a nuestras propias inquietudes, como también es la que   deberían tener los partidos y grupos que, estando en la oposición municipal, también deben cumplir con el compromiso que adquirieron y tienen con la ciudadanía.
 
Y ello no quita que esos partidos y grupos que no están en el Gobierno, puedan y deban poner de relieve aquello que el Gobierno hace mal, reiterando y repitiendo, como si de una gota malaya se tratase, cuales son sus propuestas, para que así los ciudadanos entiendan y recuerden que ellos lo podrían hacer mejor.
 
Trabajar para que se estrellen es ir en contra de aquello que puse de manifiesto en mi despedida como Regidor, cuando exigí a los 21 regidores del Ayuntamiento que debían dirigir sus esfuerzos a mejorar la calidad de vida de los ciudadanos y ciudadanas de Sant Feliu, y no únicamente trabajar para ganar las siguientes elecciones tal y como la oposición, hoy Gobierno, hizo la legislatura anterior.
 
Los medios virtuales permiten hacer públicas las denuncias, las críticas y las felicitaciones contra los políticos, y creo que es obligación de los ciudadanos i ciudadanas que, tanto a nivel particular como canalizándolas a través de todos los partidos o grupos, compartamos nuestras propias opiniones y visiones, denunciando o alabando la acción que están desarrollando y aplicando los políticos locales, en temas que hacen referencia y tienen relación con nuestro municipio.

dimarts, 5 de juliol de 2016

La Libertad Tarifaria en el Sector Portuario

Continuo pensando que la libertad tarifaria en el ámbito portuario es abrir la puerta a la privatización, y no tan solo de ciertos servicios que pueden ser prestados con eficacia desde la iniciativa privada, sino de la gestión global de ciertas instalaciones portuarias que, por sus características y potencialidad responden, sin ningún género de dudas, a los cánones de rentabilidad que defiende la inversión del capital.
 
Del mismo modo, creo también que la realidad geográfica española en cuanto se refiere a su litoral, no tiene comparación con otros países donde la actividad portuaria tiene una importancia significativa, pero no la potencialidad y capacidad que tiene este país, donde se dan cita 28 instalaciones portuarias en perfecto estado.
 
Por ello priorizar la competencia entre puertos españoles desde la gestión tarifaria y no principalmente desde la oferta de servicios, implica romper un modelo actual que, en teoría, se basa en una gestión equilibrada y complementaria de todos los 28 puertos de interés general, y que sobre todo posibilita la supervivencia de todos ellos.
 
Esto no es óbice para que los puertos no puedan utilizar el factor tarifario como complemento a su oferta comercial, pero siempre teniendo presente que su máxima competencia no está en el frente portuario general que conforma el sistema de Autoridades Portuarias, sino en los puertos que también pueden intervenir en la captación de mercancías.
 
Creo que es un error romper totalmente el sistema, como intentaba la Unión Europea, y que cada puerto deba ser considerado como una empresa independiente y no como una unidad de negocio que forme parte de un conglomerado empresarial, aunque con total autonomía estratégica y de gestión para alcanzar unos objetivos comunes; esto puede dar resultado en algunos países con una capacidad marítima y portuaria mucho menor.

 

dissabte, 2 de juliol de 2016

20000 euros de senyera a Sant Feliu

Uns 20000 euros!!! Per aquells que no volem oblidar la moneda amb la que hem crescut, estem parlant de més de tres milions de les antigues pessetes. Uns 20000 euros, uns tres milions i mig de pessetes és el que els ciutadans y ciutadanes de Sant Feliu pagarem, segons m’informen avui, per arranjar i col·locar la senyera d’en Patxot a la Sala de Plens de l’Ajuntament. Això, sense comptar el cost de la festa per a que llueixin, juntament amb la bandera, els diferents polítics acompanyats de tenors, sopranos, desenes de cantants, no sé si fins i tot alguna gaita escocesa, assalariats externs i interns, gent de protocol, suposo que algun piscolabis, hores i gent de muntatge, etc.

Espero que algun dia sabrem el que realment ha costat tota aquesta festa que, la meu modest entendre, representa  un dispendi innecessari i injustificable que, fins i tot, li trauria els colors al guixolenc Patxot, al que els politics d’aquest Ajuntament han volgut utilitzar.

És vergonyós que en ciutat on hi ha gent necessitada dels recursos més bàsics per a sobreviure; en una ciutat on hi gent que necessita i reclama un vivenda social; en una ciutat d’un país on hi nens i nenes que ja han rebassat el llindar de la pobresa o en una ciutat on l’atur continua essent un greu problema, es destinin milers i milers d’euros a que els polítics es llueixin mediàticament, i no es destinin recursos als problemes que realment inquieten a la societat, retirant o rebaixant ajudes a projectes socials (encara recordo alguna associació de lluita contra el càncer que va veure com li treien part d’una subvenció), o furtant retribucions a treballadors i treballadores.

Suposo que amb aquest caríssim acte volen amagar el que no han fet durant 365 dies, que són els dies que fa que van assolir el poder que no la responsabilitat del Govern Municipal, encara que vull pensar que els ciutadans de Sant Feliu no ens donarem per satisfets amb aquest festa endogàmica, i no posarem a disposició d’aquests politics la nostra suposada fibra de sentimentalisme local per alimentar el seu desmesurat ego.

Com bon mecenes, i persona que va dedicar part de la seva fortuna a crear beques i socórrer a catalans necessitats, crec que Patxot s’avergonyiria d’aquesta festa i exigiria al Govern de la ciutat que utilitzés tots els recursos a allò que realment necessita la ciutat, perquè amb més de 20000 euros, que no m’estranyaria que arribessin a quasi 50000 euros que costarà la festa, o sigui 7 ó 8 milions de pessetes, es podrien pagar moltes beques, habitatges socials, recuperar pisos tutelats, projectes solidaris, culturals, socials, de polítiques d’ocupació actives, etc...