dilluns, 6 de juny de 2016

La tàctica del desgast. ¡Dios los cria y ellos se juntan!

Segur que “desgast” respon al tacticisme d’aquells que es fiquen en política per assolir poder, no responsabilitats, i que després d’arribar a manar, que no a governar, només actuen amb l’objectiu de mantenir l’esmentat poder que, tot s’ha de dir, ostenten lícitament gràcies a uns dubtosos pactes de perdedors que, per contrastades diferències ideològiques i programàtiques, només poden respondre a interessos partidistes i/o personals.
 
Haver aconseguit el poder sense la legitimitat que donen els vots els hi obliga a buscar argumentacions afegides a les accions que, si ja eren èticament condemnables des de l’oposició més ho són des del Govern, doncs perden un temps que és propietat del ciutadans i  que haurien de dedicar a la ciutat, però que en canvi l’utilitzen per a fer oposició a l’oposició, que és el mateix que dir que es fan oposició ells mateixos, amb una mostra inqüestionable de que la seva acció de Govern és simplement una “reducció a l’absurd”, com ho era la seva acció opositora la legislatura anterior.
 
A Sant Feliu, en contra de la meva creença reiteradament manifestada de que Govern i Oposició  s’han de considerar com un complement de la governabilitat considerant-se com adversaris i no com enemics a derrotar, fa cinc anys es va iniciar una de les tàctiques més barroeres que el periodista defineix com a “desgast” i que jo adjectivaria com de mediàtic, doncs l’actual  Govern, llavors oposició, es va dedicar a elevar públicament a la categoria d’acte delictiu qüestions que, com a molt, podrien ser insinuacions malicioses.
 
La prova del cotó és que cap ni una de les demandes que de manera personal o atiant a tercers van interposar, ha merescut una sentència favorable;  fins i tot, el seu intent d’abusar de la justícia per alimentar els seus interessos inconfessables, ha rebut la reprimenda dels magistrats.
 
Sant Feliu és una orgullosa ciutat petita encara que no deixa de ser un poble gran, i al final, com passa a moltes comunitats d’aquesta dimensió, tot se sap; per això, i en relació a l’article del Punt,  afirmar que alguns dels regidors actuals quan eren oposició, van utilitzar a certs representants sindicals per a desgastar a l’anterior Govern no és una afirmació gratuïta, sinó la constatació d’una acció ara ratificada per molts dels que es van prestar a aquell joc, a canvi de prebendes que es van convertir, com no podía ser d'altra manera, en promeses incomplertes.
 
Van atiar i fer pública una suposada conflictivitat laboral, enfrontant personalment a treballadors contra treballadors i a treballadors contra regidors, ficant de manera perillosament inconscient a l’Ajuntament en una baralla intersindical, i impulsant contenciosos i demandes (fins i tot a Fiscalia anticorrupció) que després, com ja és habitual, van quedar en “agua de borrajas”.
 
El seu objectiu era arribar al poder a través del desgast personal i polític de l’adversari, per a ells enemics, sense que els importés quin era el mal que estaven fent a alguns dels seus veïns per aconseguir alimentar la seva ambició. I ho han aconseguit, encara que renunciar a la moralitat és un preu, per a mi, massa alt.
 
Es cert que alguns d’aquests Regidors que avui conformen l’Equip de govern m’han decebut doncs, ni tan sols després d’haver arribat al poder lícita, encara que al meu entendre il·legítimament, han deixat d’actuar com males persones tal i com ho feien quan eren a l’oposició. Ara, jo prefereixo poder mirar a la cara sabent que he fet les coses tal i com pensava que s’havien de fer, encara que m’hagi equivocat, que no baixar la mirada avergonyit, per saber que he fet conscientment les coses com no les havia de fer, com algú ja esta fent.
 
¡Dios los cría y ellos se juntan!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada