¡Contra el PP no viviremos mejor, pero contra los mesías tampoco!!

Hace ya unos años, decíamos aquello de que “contra Franco vivíamos mejor”, pues a pesar de no existir compromisos con la ciudadanía, pues el régimen no necesitaba tomarlos, teníamos la posibilidad de reivindicar algo tan importante como podían ser libertades.

 

Alcanzada la ansiada libertad llegaron las primeras promesas electorales que, ineludiblemente,  debían ir acompañadas de los primeros incumplimientos, pues son estos engaños los que posibilitan las alternancias en políticas, convirtiéndose en el elemento sobre el que se sustenta la consolidación del ejercicio democrático.

 

La lógica indicaría que, en cada convocatoria electoral, los ciudadanos castigásemos  al que nos ha levantado la camisa con mayor desvergüenza, pero sorprendentemente no es así, y quien más engaña es quien sigue manteniendo unos niveles de apoyo más elevados y que le permiten seguir gobernando e incumpliendo sus compromisos.

 

Tenemos la prueba pues, si las encuestas no fallan, habiendo sido maltratados por el Partido Popular a todos los niveles, el próximo 26 de Junio y aun sufriendo un importante retroceso, los ciudadanos les volverán a otorgar la confianza y les permitirá ganar las elecciones.

 

Y sí, nos consolaremos diciendo que contra el PP vivimos mejor, ejerciendo ese derecho al pataleo estéril que también podríamos ejercer si optásemos por otras propuestas y compromisos electorales que sabemos también son un engaño, aunque  es el PP quien no tiene parangón a la hora de demostrar un grado de falsedad que raya el surrealismo más profundo.

 

Tenemos la oportunidad de negarnos a demostrar que queremos seguir siendo engañados, y que nuestro apetito reivindicativo no se sacia con la pasividad y el conformismo que representaría votar a aquellos partidos que están asentados en una contrastada mentira permanente o que, de manera constatada, están postulándose para apuntalarse en ella.

Opinar sobre el futur Museu Thyssen

No crec que ningú posi en dubta que el Museu Thyssen pot ser -i espero dir que serà una realitat-, un dels elements més potents de dinamització econòmica i cultural de Sant Feliu de Guíxols, i que seria un veritable suïcidi renunciar a la seva implantació.

Per això, a banda de les diferents concepcions que es puguin tenir, tots els Governs Municipals han apostat per fer realitat aquesta instal·lació, i en aquest cas és de rebut felicitar a l’actual per mantenir aquesta voluntat, i que no s’abandoni l’exposició temporal que enguany començarà el proper 25 de juny i que, suposo, es considerarà transitòria fins que Sant Feliu aconsegueixi tenir una museu estable.

Una altra història és la concepció que cada ciutadà pugui tenir d’aquesta futura instal·lació, tant pel que fa referència a la ubicació, o als costos de construcció, o a la segur complexa gestió i manteniment posterior que té un museu d’aquest tipus.

En el meu cas haig de dir que soc defensor del Museu Thyssen, però que no m’agrada aquest volum de nova construcció que vol fer servir l’actual Govern per acollir-lo, tal i com es va filtrar a la premsa; essent la meva preocupació la cobertura dels costos de manteniment, és a dir, la garantia de que hi hauran prou inversions privades i públiques per la supervivència futura de l’equipament.

Estem parlant d’un projecte ambiciós, (encara que em de reconèixer que ha anat perdent força a mesura que ha passat el temps), i que si no es contempla des de la potencialitat que tenim com a ciutat, es pot convertir en una hipoteca molt difícil de cobrir, i en aquest sentit crec que el govern Municipal ha de demostrar prou permeabilitat com per a propiciar i incentivar l’opinió de la ciutadania sobre el tema. 

El Corredor del Mediterrani i el Port de Barcelona

No dubto, en absolut, de la necessitat urgent de tenir una xarxa ferroviària que garanteixi l’agilitat del transport de mercaderies entre Algeciras i Europa que, transcorrent en paral·lel pel litoral marítim, permeti aprofitar la potencialitat dels ports i, alhora, fent més amplia la realitat intermodal de tota la cadena de transport.

Però hi ha dues qüestions que em provoquen cert escepticisme amb l’anomenat Corredor del Mediterrani::

· Una, que aquest  corredor se l’està catalogant com infraestructura ferroviària, quan la realitat indica que estem parlant d’una adequació insuficient de la xarxa existent.

 

· I dos, perquè aparentment no s’han tingut en compte les repercussions envers cadascun dels sectors/empreses implicats o, fins i tot, envers els diferents territoris que travessarà la xarxa.

 

Repeteixo que no hi ha dubtes en que l’esmentat corredor és vital, però no en la mateixa mesura per a tots els interessos, tal i com indiquen les declaracions del President del Port de Barcelona que veu que comercialment, les sinergies comercials s’han de crear allà on hi ha possibilitat de captació de mercaderies terra/port i que, al meu entendre, no són les provinents del sud o del nord.

 

 

La tàctica del desgast. ¡Dios los cria y ellos se juntan!

Segur que “desgast” respon al tacticisme d’aquells que es fiquen en política per assolir poder, no responsabilitats, i que després d’arribar a manar, que no a governar, només actuen amb l’objectiu de mantenir l’esmentat poder que, tot s’ha de dir, ostenten lícitament gràcies a uns dubtosos pactes de perdedors que, per contrastades diferències ideològiques i programàtiques, només poden respondre a interessos partidistes i/o personals.

 

Haver aconseguit el poder sense la legitimitat que donen els vots els hi obliga a buscar argumentacions afegides a les accions que, si ja eren èticament condemnables des de l’oposició més ho són des del Govern, doncs perden un temps que és propietat del ciutadans i  que haurien de dedicar a la ciutat, però que en canvi l’utilitzen per a fer oposició a l’oposició, que és el mateix que dir que es fan oposició ells mateixos, amb una mostra inqüestionable de que la seva acció de Govern és simplement una “reducció a l’absurd”, com ho era la seva acció opositora la legislatura anterior.

 

A Sant Feliu, en contra de la meva creença reiteradament manifestada de que Govern i Oposició  s’han de considerar com un complement de la governabilitat considerant-se com adversaris i no com enemics a derrotar, fa cinc anys es va iniciar una de les tàctiques més barroeres que el periodista defineix com a “desgast” i que jo adjectivaria com de mediàtic, doncs l’actual  Govern, llavors oposició, es va dedicar a elevar públicament a la categoria d’acte delictiu qüestions que, com a molt, podrien ser insinuacions malicioses.

 

La prova del cotó és que cap ni una de les demandes que de manera personal o atiant a tercers van interposar, ha merescut una sentència favorable;  fins i tot, el seu intent d’abusar de la justícia per alimentar els seus interessos inconfessables, ha rebut la reprimenda dels magistrats.

 

Sant Feliu és una orgullosa ciutat petita encara que no deixa de ser un poble gran, i al final, com passa a moltes comunitats d’aquesta dimensió, tot se sap; per això, i en relació a l’article del Punt,  afirmar que alguns dels regidors actuals quan eren oposició, van utilitzar a certs representants sindicals per a desgastar a l’anterior Govern no és una afirmació gratuïta, sinó la constatació d’una acció ara ratificada per molts dels que es van prestar a aquell joc, a canvi de prebendes que es van convertir, com no podía ser d'altra manera, en promeses incomplertes.

 

Van atiar i fer pública una suposada conflictivitat laboral, enfrontant personalment a treballadors contra treballadors i a treballadors contra regidors, ficant de manera perillosament inconscient a l’Ajuntament en una baralla intersindical, i impulsant contenciosos i demandes (fins i tot a Fiscalia anticorrupció) que després, com ja és habitual, van quedar en “agua de borrajas”.

 

El seu objectiu era arribar al poder a través del desgast personal i polític de l’adversari, per a ells enemics, sense que els importés quin era el mal que estaven fent a alguns dels seus veïns per aconseguir alimentar la seva ambició. I ho han aconseguit, encara que renunciar a la moralitat és un preu, per a mi, massa alt.

 

Es cert que alguns d’aquests Regidors que avui conformen l’Equip de govern m’han decebut doncs, ni tan sols després d’haver arribat al poder lícita, encara que al meu entendre il·legítimament, han deixat d’actuar com males persones tal i com ho feien quan eren a l’oposició. Ara, jo prefereixo poder mirar a la cara sabent que he fet les coses tal i com pensava que s’havien de fer, encara que m’hagi equivocat, que no baixar la mirada avergonyit, per saber que he fet conscientment les coses com no les havia de fer, com algú ja esta fent.

 

¡Dios los cría y ellos se juntan!