dijous, 26 de maig de 2016

El Corredor del Mediterrani, present i futur

La definició del Corredor del Mediterrani hauria de ser, en línies generals, una autopista ferroviària que permetria connectar el tràfic de mercaderies en alta velocitat des d’Andalusia (Algeciras) fins a la frontera amb França, en un itinerari paral·lel a tot litoral marítim entre els dos punts, i que aprofitaria tota la potencialitat que tenen les infraestructures del transport ja existents, tant siguin fixes (instal·lacions portuàries i  aeroportuàries), com els grans centres logístics del transport per carretera.
 
Però serà aquesta la realitat del corredor, o les derivades i condicionants que van sorgint a mesura que passa el temps - massa temps! -, faran que aquest projecte es contempli ja esgavellat, sense recollir la realitat present i no donant resposta a les exigències futures del mercat que gira al voltant de la logística del transport?
 
Amb la proposta oficial de l’Estat el corredor serà una autopista ferroviària que connectarà Algeciras amb França, en un itinerari paral•lel al litoral marítim a partir d’Almeria, utilitzant part de les infraestructures ferroviàries existents, fent cohabitar unitats d’alta velocitat per a mercaderies i viatgers, i aprofitant part de la potencialitat que tenen algunes infraestructures del transport en ús, tant siguin fixes com instal•lacions portuàries i aeroportuàries, com els grans centres logístics del transport per carretera.
 
La diferència és altament significativa entre les dos definicions, doncs a banda de l’escurçament del recorregut a Andalusia, a nivell operatiu es fa coincidir en una mateixa via el tràfic de mercaderies i el de passatgers, el que implica una coordinació més complexa que incidirà en la velocitat i/o en la freqüència de pas de les unitats, així com també en un sobre cost estructural, doncs s’hauran d’habilitar desviaments i aparcaments temporals per deixar pas a les unitats més ràpides.
 
I sí que és cert que es produirà un estalvi immediat doncs, aprofitant infraestructures antigues, els 50.000 milions d’euros que podria pujar el cost de un projecte completament nou es reduirà moltíssim, però tenint present allò de que lo barat al final surt car, no s’estarà fent una intervenció que haurà de ser modificada en un molt curt espai de temps per a donar resposta a les reals necessitats a mitjà i llarg termini?.
 
A aquestes alçades seria absurd posar en dubta les bondats del corredor del Mediterrani, quan ja des del segle passat la reivindicació d’adequar la xarxa ferroviària al transport de mercaderies amb ample de via europeu era permanent i continua del sector portuari, però els anys han fet evolucionar la mecànica logística al mateix ritme que s’ha incrementat la necessitat, i al meu entendre allò que fa vint anys podia ser una prioritat dins del mateix projecte, ara podria estar en un segon pla, entrant en joc altres elements de valoració tan a nivell de tècniques logístiques com de caire polític-territorial que abans podien no tenir tanta rellevància.
 
Això sí, es inqüestionable que el Corredor del Mediterrani ha de ser una realitat urgent i s’ha de contemplar des de la més àmplia visió de futur, implicant a totes les empreses afectades, -no només a les del transport-, així com als treballadors i territoris, doncs una autopista ferroviària com aquesta generarà, sens dubte, conflictes d’interessos i desequilibris en tots els àmbits, i em dona la sensació que s’està contemplant un projecte molt ambiciós sense el convenciment necessari de la seva prioritat, i des de la mateixa perspectiva de fa vint anys.
 
 
 

dimecres, 25 de maig de 2016

Camioners i les autopistes ferroviàries

L’objectiu és el mateix, tant si parlem d’autopista del mar com si ho fem d’autopista ferroviària: La descongestió de les carreteres i així disminuir l’impacte ambiental del transport rodat.
 
La visió d’un vaixell RO-RO acceptant camions carregats de mercaderies, i que després salparà rumb a un altre port, està dins d’una normalitat quasi inconscient, doncs la barrera infranquejable del mar, pel que fa al trànsit rodat, és inqüestionable.
 
És diferent veure vagons de ferrocarril amb camions, també carregats de mercaderies, recorrent la xarxa ferroviària en un itinerari, moltes vegades, paral·lel a carreteres i autopistes, que són l’espai natural del transport rodat.
 
Ens posem en situació, i contemplant el futur Corredor del Mediterrani, ens imaginem quedes de Algeciras surt un vagó de tren traslladant un camió carregat de mercaderies, direcció a França, que s’aturarà al Complex Logis Empordà a l’Estació Intermodal de Vilamalla, a uns 1000 kilòmetres de distància entre origen i destí.
 
Atesa la velocitat anunciada del tren “d’alta velocitat” al corredor, afegint l’operació de càrrega i descàrrega, el temps d’arribada a Vilamalla serà aproximadament de 7 hores, i en canvi, si el transport es fes per carretera, el conductor invertiria entre 12/14 hores, sense comptar els temps de descans obligatoris, que es veurien sensiblement reduïts si els conductors fossin dos.
 
Aparentment una operativa rodona a tots els nivells, agilitzant el transport, assolint els objectius mediambientals i, amb seguretat, també provocant un gran estalvi, doncs segur que el cost del transport per ferrocarril ho compensa l’estalvi en combustible i peatges d’autopista.
 
Però hi ha dos elements importants que, de no remeiar-ho, sortiran realment perjudicats amb aquest model de logística pràctica que imposarà el Corredor del Mediterrani: un, el que representa l’economia a peu de carretera que es generava al voltant dels camions i conductors; i l’altra, molt més important, el que afecta a la part més feble alhora que més necessària de tota la cadena de transport, el camioner, doncs la lògica empresarial indica que utilitzaran aquesta mecànica per incrementar beneficis i no per abaratir costos, el que malauradament es traduirà en una pèrdua de llocs de treball.
 
Aquí entra en joc el paper de sindicats, patronals i Administració, buscant mecanismes sensibles de readaptació i reciclatge, assolint compromisos a mig termini i no volent que l’entrada en vigor d’aquestes autopistes ferroviàries, impliquin canvis dràstics que afectin als camioners, en particular, que poden veure modificades les seves condicions de treball, i en general, a tots els treballadors i treballadores que depenien del sistema de transport de mercaderies “tradicional”.
 

Colau, okupes, manters i policia

Diu l’Ada Colau que “amb aldarulls no es soluciona res”, posant en el mateix sac a la Policia i als agitadors, oblidant-se de qui provoca no són precisament els Mossos, sinó aquells que disfressats d’okupes s’amaguen rere una suposada aportació social amb l’objectiu de generar un síndrome d’Estocolm amb el veïnat.
 
No va ser la policia qui va “ocupar” un espai de propietat privada, i l’ordre de desallotjament la va donar un jutge, atenent al dret legítim del propietari del local. Ni tampoc van ser els mossos qui van cremar contenidors, cotxes, motos i fer malbé botigues i locals comercials.
 
I en canvi son els que es juguen el físic defenent als veïns i les seves propietats privades o col·lectives, als que es satanitza injustament, i no a aquells que malviuen i, en molts casos, fan malviure als veïns.
 
Però el que em fa por és la frivolitat amb la que els polítics, en aquest cas l’Ada Colau, diu que s’han de buscar alternatives, doncs la pregunta és quines són aquestes solucions que no afectin a la resta de ciutadans.
 
Que els ciutadans paguin el lloguer del local, com va fer l’ex Alcalde Trias?
 
Que els hi cedeixin un local municipal, que també pagaran els ciutadans, juntament amb els serveis bàsics?
 
Que un cop el tema local estigui solucionat, que l’Ajuntament els hi permeti fer una activitat comercial de manera gratuïta que els hi ha de permetre sobreviure, creant un greuge comparatiu amb la resta d’activitats comercials que sí han de pagar el seus impostos?
 
Només m’agradaria recordar aquella avia pensionista, que no fa pas gaire, va rebre una injusta multa per fer una activitat voluntària que li permetés complementar la seva exigua pensió.
 
De tota manera, no sé per què m’estranya, doncs l’actitud de l’Ajuntament de Barcelona davant el fenomen manter, que fins i tot els ha portat a demanar que es retirés la denúncia contra l’energumen que va agredir amb un tronc d’arbre a un policia, és símptoma inequívoc de la mala praxi de l’Ada Colau i el seu equip vers la tasca de la Policia.
 
Només espero que l’entrada del PSC al Govern Municipal de Barcelona serveixi per a posar una mica de seny.
 

divendres, 20 de maig de 2016

L’estelada, bandera de combat

Afirma en Xavier Vidal-Folch que l’estelada és facciosa, antinacional i sense tradició democràtica, i estem completament d’acord; de la mateixa manera que també ho estic quan diu que la gent que la porta amb orgull mereix tots els respectes, encara que no comparteixi el que representa. Millor dit, no comparteixo el que alguns volen que representi, però en ares de la llibertat, com deia en Voltaire en paraules que també recorda en Vidal-Folch, “no comparteixo la teva opinió però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-la”
 
En allò que ja no estic tan d’acord és en relacionar la utilització de l’estelada amb la llibertat d’expressió, i no tant per el respecte a qui l’enarbora, sinó pel lloc on s’enarbora perquè, sota la meva humil opinió, depèn d’on es faci ostentació d’aquesta bandera s’està caient en una perversa provocació, i s’està coartant la llibertat del veí.
 
No podem oblidar que l’estelada és una bandera de combat, símbol de la insurrecció dels partidaris de la independència i de la creació de la República catalana i que això, des del respecte que mereix tota reivindicació, confronta amb els interessos dels partidaris de que Espanya continuï sent una nació indivisible.
 
I clar, en aquest cas, els partidaris del que representa l’estelada van amb l’estelada, -bandera de combat que va encapçalar la creació de la República catalana per en Francesc Macià al 1931-, i es presenten a la “capital de l’imperi”, Madrid, per a reclamar la independència de Catalunya i dient-li al Rei d’Espanya que no li reconeixem cap legitimitat.
 
Això sí, volen guanyar la copa del Rei i que els hi faci entrega el mateix Rei, doncs  això s’està fent en el marc d’un esdeveniment esportiu i en un espai on el 50%, com a mínim, és contrari a les seves tesi.
 
I és cert, l’estelada per sí mateixa no “incita, fomenta o ajuda a comportaments violents o terroristes”, de la mateixa manera que tampoc suposa un “acte de manifest menyspreu” si no tenim en compte el lloc i que estem convertint el que hauria de ser simplement rivalitat esportiva en rivalitat social.
 
Però, com a culé, sí que em vull permetre una llicència i afirmar que aquest interpretable menyspreu que no hauria de traslladar l’estelada als que participen al partit de futbol, sí que ho fa a molts dels milers i milers seguidors del Barça que sentim els colors blaugrana, que possiblement podem entendre la senyera com a símbol del club, però que en absolut fem nostra la reivindicació que representa l’estelada.
 

El factor "i tu més!"

És una resposta defensiva de l’ésser humà, (o d’atac, per allò de que l’atac és la millor defensa), però el cas és que són els arguments utilitzats quan no es tenen arguments sòlids per a defensar una postura determinada.
 
Ho estem patint dia a dia en aquesta convulsa vida política en que ens fan moure, i ho anirem patint amb escreix a mesura que s’apropin els comicis electorals del 26 de juny, perquè aquest “tu més!” (o “tu menys”, segons el cas), s’ha convertit en el principal element diferenciador entre les diferents opcions.
 
Però s’obliden d’un fet indiscutible; quan un dels factors d’una comparació és un mateix, assumeix explícitament que ell també és mesurable, reconeixent que si estem parlant de d’actes qüestionables, ell també els ha comés.
 
Si un és corrupte, per exemple, ho es per 5 o per 1000, tant és!, doncs el delicte és la corrupció i, no la quantitat per la que s’ha venut. En tot cas serà la pena o el càstig que l’imposin el que valorarà la gravetat en funció del volum, encara que a nivell polític, crec que hauria de tenir més pes l’acte de corrupció que no el preu pel que s’ha venut el corrupte.  
 
És somiar, segur!, però m’agradaria viure una situació política on les diferents opcions que s’ofereixen als ciutadans tinguessin la forma de propostes i voluntats, afegint al “què farem” el “cóm ho farem”, obviant les comparacions entre polítiques anteriors que fetes, no fetes o en grau de temptativa al final no porten enlloc però que, normalment, acaben generant frustració i desafecció.
 
Totes les comparacions són odioses, i normalment serveixen per alimentar un ego determinat, encara que el “i tu més”, a banda de tenir ja molt poca consistència alimentària, ja ens té massa farts.
 
 

dilluns, 16 de maig de 2016

En un castello perduto

En un castel.lo perduto entre boscos e jardinos
tres gatis de pelos finos fachian mau, mau, marramiau!
Un buldoc vigilatore feto bup, bup, tanto forte
que pel forat de la porte fuchen les gattis de pore.

Il cane, oh maledetto! estaba forto angunioso.
Bup, bup fachia rabioso. Mau, mau le gatti repette.
E entre le cane e le gatti facheban gran saragatti.

In tanto, la figlia bel.la del conte d'aquel castel.lo
cantaba in voce de ciel.lo el yo te l'encenderel.lo.

Ma que noite, que delicia! Luciente luna bel.lina
reflexaba la bambina fachendola encantadora.

Al jardino il suo amanti dedicaba un triste canti
a la bel.la qu'il adora e ab la guitarra chafata
entonaba la traviata ab voce di regadora.

Il conti, sentin brugitto, restando tutto esverato,
brioso brinca del lito, guipaba per un forato,
e videndo el gran jolgorio que habia armato el tenorio,
que era tot un animale, obre presto la finestra
e agafando l'orinale l'angega sobre la testa.

Un sorollo extravaganti fatto al caure la terrissa
e hubiera morto de risa qui vedere al pobre amanti
de cap a pie regalanti, e hasta xopa la camisa.

En tanto que en el jardino la figlia i habe veduto
lo que a su amanti ha passato que estaba feto un perduto
ab un olor nada fino,
correndo s'ha desmayatto desobre d'un balansino.

L'amanti, fetto un salvatjo,
vengativo pren coratjo,
vol pujare pel balcone,
li votaba el corazone,
li fujiva la sabata,
l'ofegaba la corbata,
l'entrabanca el cinturone.

Ma viendo la sua amante que estaba feta un farcel.lo,
volia robarla del castel.lo e non troba la sortita.

Il conti tem la partita, i viendo tanto alboroto
va, l'agafa pel gañoto
e estreñendolo se irrita
fins arrancarli la vita.

Vedendo que ha fet un ñapo,
ab una agulla de capo, clavada al core, si mata,
cayendo povri signore, com una rata ofegata,
de capo en el surtidore.

La figlia torna al sentito
i al veder morto il suo amanti a galet beu salfumanti...
e la sua auca e finita.

Resta il castel.lo perdutto. Ja no s'ascolta cap canti,
ni la voce del amanti, nominato Sisebuto.
Tan solo l'eco lontano porta el tuf d'algun gitano
ab un burro coix de pota,
e va recto al corazone la profunda e cruel canzone
del roncar de una granota.

divendres, 13 de maig de 2016

Igualtat de gènere. Ni guanyadors/es, ni perdedors/res

Preparant dades relacionades amb Federacions Empresarials a Catalunya, m’han informat que hi ha una associació a la que només poden pertànyer dones emprenedores, i això m’ha fet venir al cap algunes situacions de confrontació molt tenses que s’han viscut en alguns col·lectius on, al contrari que en aquest per qüestions estatuàries quasi ancestrals, l’exclusivitat era d’homes, tenint les dones la porta tancada.
 
Soc dels que creu fermament en la igualtat entre homes i dones, doncs considero que el gènere no és un element que incideixi en la capacitat de l’ésser humà, i per això no entenc que hi hagin llocs on s’aixequin barreres amb el pretext de que un sexe s’ha de defensar de l’altre, assumint i visualitzant una lluita d’interessos que, sense voler, estem atiant.
 
No serà des de la confrontació com es venceran les desigualtats ni les discriminacions, que certament encara existeixen, sinó des de la voluntat de les persones com persones, amb independència del seu sexe, doncs penso que la plena igualtat entre homes i dones no és aconseguir que hi hagi una quota de presència d’un 50 % o de comprovar que una dona guanya igual que un home.
 
La plena igualtat i la no discriminació serà una realitat quan els percentatges no existeixin, i quan no s’hagin de fer comprovacions, per exemple, de si un home guanya més o menys que una dona o al revés doncs, mentre provoquem comparacions per a fer preceptes obligacionals, i les evidenciem per separat, posant-les de manifest per homes o per dones, estarem assumint que hi ha guanyadors/es i perdedors/es, atiant una perillosa lluita de gènere.
 
 

dimecres, 11 de maig de 2016

Pablo, gracias pero no

No sé si el PSOE mejoraría los resultados obtenidos en las pasadas elecciones del 20 de diciembre, aunque yo apostaría que no, pero lo que sí tengo claro es que difícilmente mi voto incrementaría su base electoral si se convirtiese en eso que Podemos define como “confluencia” porque, al fin y al cabo, eso es lo que persigue este partido, que cada una de las diferentes sensibilidades que conforman la izquierda de este país renuncie a su brillo propio, que todas lo tienen, y se convierta en un mate satélite girando en torno al partido propiedad de Pablo Iglesias.
 
Como he afirmado en alguna otra ocasión, en las elecciones de ámbito supramunicipal yo voto por coincidencias y convicción, siendo crédulo con el programa electoral que presenta la opción política por la que apostaré, y sabiendo que será después cuando, si es necesario, buscarán también las máximas coincidencias con el resto de partidos para conseguir gobernar de manera estable.
 
Asimismo pienso que todas las opciones políticas que concurren a unos comicios electorales lo deben hacer con la certeza de poder ganar o, como mínimo, de poder incidir de manera significativa en la gobernabilidad, pues deben estar convencidas, al igual que lo están sus votantes, que su propuesta es la que responde a los intereses colectivos.
 
Y quiero pensar también, aunque no sería descabellado pensar lo contrario, que nadie concurre sabiendo que va a perder, y que nadie lo hace (o no debería hacerlo) habiendo acordado previamente pactos posteriores, porque si es así, sería mucho más honrado su presentación con un único programa electoral.
 
Pero como los resultados permiten hacer interpretaciones varias, ahora mimetizamos lo que queremos interpretar como voluntad del pueblo con la aritmética representativa, y de manera perversa nos posicionamos con propuestas que, entiendo, van en contra del sentido común y de la regeneración democrática que debe impulsar la recuperación de la confianza en la política, porque ahora se proponen candidaturas unitarias donde confluyan diferentes partidos pero, asombrosamente, posibilitando que cada uno de ellos pueda hacer campaña propia con propuestas diferenciadas.
 
Si es así, me pregunto qué y a quién votaré cuando el próximo día 26 me encuentre frente a la urna, porque siendo consciente de que las políticas que hasta ahora ha aplicado el PP en detrimento de los intereses de la sociedad deben eliminarse (y que parece ser que es el único argumento en el que coincide toda la izquierda), no es esta la única propuesta que daría sentido y decantaría mi voto, pues sería tanto como dar un cheque en blanco y confiar en un buen sentido y buen hacer de los candidatos, algo de lo que no han hecho gala durante estos últimos cuatro meses.
 
Y porque sería tanto como decir que todos los partidos denominados de izquierdas pueden llegar fácilmente a ententes y cohabitar para desarrollar programas de Gobierno, afirmación que la experiencia nos dice que no responde a la realidad, pues no todos lo partidos de izquierdas tienen la misma visión de cómo deben actuar las izquierdas.
 
Creo que el “no gracias” de Pedro Sánchez a Pablo Iglesias, declinando la invitación de conformar candidaturas conjuntas en el Senado, es totalmente lógico pues el PSOE debe  liderar la izquierda de este país, como paso previo e indispensable para que la izquierda lo gobierne.
 
 
 

dimarts, 10 de maig de 2016

Des de l’equilibri, el museu Thyssen necessari

Clar que sí! Els ciutadans hem d’opinar, i els polítics municipals han d’impulsar mecanismes de participació per a que els ciutadans opinin. I en el cas del possible Museu Thyssen també, per què no?, tal i com reclama algun Grup Municipal.

Clar que molt temo que el tarannà dels polítics actuals els portarà a paralitzar qualsevol actuació emparant-se en la participació ciutadana, doncs mentre pensen com ho faran o, millor dit, mentre busquen les mil i una excusa per a no posar a l’abast de la ciutadania els mecanismes de participació, no es tirarà res endavant. Tenim la prova en que després d’un any, els ciutadans encara no hem pogut opinar en tot allò que es van comprometre a consultar de manera immediata, dins del seu programa electoral.

Hem de ser conscients que qualsevol iniciativa que permeti reactivar la ciutat i recuperar el protagonisme que Sant Feliu mereix és bona, i per aconseguir-ho han de cohabitar les petites i les grans idees, i ningú pot dubtar que el Thyssen és una gran iniciativa, tal com ho era fa cinc o sis anys, fins que l’ambició i l’ego d’uns polítics locals que volien el poder, que ara tenen, van deixar perdre 6 milions d’euros que haurien servit per afrontar aquell projecte i consolidar-ho pel al futur, que és el quid de la qüestió, doncs el problema no està només en donar forma al Museu, sinó en mantenir-lo.

Ara la situació ha canviat com de la nit al dia, doncs de tenir 6 milions d’euros per a tirar endavant un magnífic projecte, hem passat ha reduir-lo de manera molt substancial, sense oblidar que la ciutat ho haurà de sufragar amb recursos propis, amb el que això significa, doncs si es tira endavant aquesta necessària eina de creació de riquesa, com pot ser el Thyssen, s’hauran de deixar de banda necessitats socials que tenen molts ciutadans, i que cinc milions d’euros podrien ajudar a pal·liar.

I en contra, si es decideix obviar el Thyssen, crec que estem renunciant a un element que en permetria tornar a ser la ciutat puntera, que ha d’ostentar Sant Feliu de Guíxols com a capital de la Costa Brava, consolidant-se com una població avorrida i gris amb poca oferta atractiva per als visitants, en benefici del poblacions del nostre entorn.  

Personalment crec que hem d’apostar per un Thyssen dimensionat a les nostres possibilitats presents i futures, que representi un cost mínim per als ciutadans, tant sigui de manera directe o indirecte, que generi riquesa col·lectiva de la manera més ràpida possible permetent donar resposta a les inquietuds que tenim els guixolencs.

I la decisió ha de ser urgent perquè, ara per ara, la indefinició i la inacció fa que s’ajunti la fam amb les ganes de menjar, i ni es dona resposta a les reivindicacions dels ciutadans ni cristal·litzen els compromisos que van adquirir ara fa un any, com ja ens tenen acostumats, assumint una clara mostra de fidelitat a allò de “prometer hasta haber metido, y después de haber metido, nada de lo prometido”.


dilluns, 9 de maig de 2016

Una nova política a SFG: insultar la crítica ciutadana

Que un polític insulti, desqualifiqui o amenaci amb agressions a altre polític no hauria de tenir justificació possible, encara que malauradament no deixa de ser una actitud que es pot considerar normal, doncs aquestes maneres de fer ja no són excepcionals i localitzades, sinó que es donen en qualsevol indret i àmbit.

Però més deplorable és que un polític es “defensi” de la crítica d’un ciutadà, insultant-lo o desqualificant-lo, demostrant que no ha entès què és fer de polític, i molt menys què és fer política de proximitat, que és la que pertoca desenvolupar en un municipi.

És una opinió, clar però desprès de molts anys desenvolupant tasques de representació democràtica, puc afirmar que un dels valors més rellevants que ha de tenir un polític és l’acceptació de les crítiques, amb humilitat i respecte vers el representat que les fa, i amb independència de la seva afinitat.

Perquè el ciutadà, malgrat no estigui d’acord en prioritats i formes, ha d’entendre -i puc assegurar que aquest el meu cas- que el polític treballa “a priori” en benefici de la col·lectivitat i no en benefici propi, i que és quan mostra bel·ligerància i manca de respecte envers les opinions dels veïns, el moment en el que el ciutadà comença a dubtar si les actuacions d’aquest polític responen a un sectarisme ideològic o, com estem patint a nivell general, al personal.

Quin calat pot tenir el ciutadà que, desenvolupant en l’actualitat una tasca política local, es defensa de les crítiques d’un ciutadà titllant-lo públicament d’estar en “un reducte de frustrats” o de “bramar” deixant, això sí, a lliure interpretació de a quina bèstia li adjudica el “bram”?.

Quina confiança o empatia social pot traslladar un veí que, fent temporalment de polític, es vanagloria de les crítiques tot i dient que és un “senyal inequívoc d’una bona feina del Govern”, llençant com una amenaça allò de “seguir amb pas ferm”, en clar menyspreu a l’opinió de la ciutadania?

I sí, es cert que la seva manera d’actuar no ha canviat, i a l’igual de quan feia una inqualificable oposició basada en la infàmia com a l’actualitat que fa d’oposició absurda d’un Govern del que ell forma part, continua disfressant la veritat, encara que ara afegeix el impropi despotisme que implica obviar, explícitament, l’opinió del ciutadà.

Ha passat pràcticament un any de legislatura, i sense entrar a valorar el que s’ha fet i el que no s’ha fet i que sí s’hauria d’haver fet atenent als compromisos electorals, el que ha aconseguit aquest Equip de Govern ha sigut incrementar la tensió interpolítica, tal i com s’està veient en el Ple Municipal i atès als comunicats dels diferents Grups Municipals.

Només falta que ara, de manera inconscient i només amb l’ànim d’amagar vergonyes i, possiblement, incapacitats, ineptituds i incompliments davant la ciutadania, els polítics locals amb responsabilitat de Govern intentin provocar una tensió innecessària entre ells i els veïns.

Els hi aconsello que prenguin nota de les paraules de Winston Churchill, quan deia que “les crítiques poden no ser agradables, però són necessàries. Compleixen la mateixa funció que els dolors del cos humà, doncs criden l’atenció sobre un insà estat de les coses

El turismo de cruceros: un valor añadido para Barcelona

Que 30 personas se manifiesten libre y legítimamente en Barcelona contra el turismo de cruceros del que el Puerto de Barcelona es líder indiscutible, no debería ser una noticia que mereciese gran atención, pues demuestra ser una movilización con poco soporte social, en una ciudad con millones de habitantes.
 
Para estos ciudadanos, los miles de cruceristas que llegan a Barcelona no son un valor añadido al turismo que visitaba tradicionalmente la ciudad, sino todo lo contrario, ya que según ellos, al no aportar nada se debe sumar el hecho de que su visita perjudica seriamente el medio ambiente, opinión coincidente con la expresada por la Alcaldesa Ada Colau.
 
Pero la primera edil de Barcelona ya manifestó su opinión sobre aplicar una sobre fiscalización municipal, como si enriquecer las arcas del Ayuntamiento fuese la solución para esos estragos medioambientales que, según ellos, provocan los cruceros.
 
¡Ah, dinero!, porque al fin y al cabo ahí radica el problema y la solución para unos responsables de la política municipal, que no entienden que el saldo positivo de un Ayuntamiento no es el que aparece sólo en sus cuentas, sino que a ese saldo se debe sumar el que genera el tejido económico y comercial del municipio, y ahí seguro que los cruceros que llegan al Puerto de Barcelona contribuyen de manera muy significativa.
 

dijous, 5 de maig de 2016

L’Hotel Elke, un Regidor de Sant Feliu i un somriure hiènic

Quan l’enxampes amb el carret del gelat, un nen culpa a un altre o bé, que és lo més normal, posa en marxa accions de distracció per a qui l’ha enxampat, s’oblidi de la seva malifeta.
 
Si això ho fa un nen pot ser graciós i, fins i tot, digne d’admiració per la inventiva, sobretot si ets avi i l’intent és del teu net; però quan és un adult qui vol distreure l’atenció per amagar una actuació  no gaire justificable, que no innocent i/o inconscient malifeta, la percepció canvia i allò que en un nen podria aixecar certa simpatia, en un adult és clara mostra de que estem davant d’una maliciosa i inconfessable intenció.
 
Clar, que si a més és un polític i el “carret del gelat” és una mentida, llavors ens trobem amb un fet molt més seriós, doncs a la intencionalitat hem d’afegir l’engany, i això només implica nocturnitat i una profunda traïdoria envers el conjunt dels ciutadans i ciutadanes, que de manera exponencial s’incrementa quan per la distracció s’utilitza un ciutadà.
 
Això és el que ha intentat fer el Regidor de Territori de Sant Feliu de Guíxols, al posar en valor, a través del Twitter, un error tipogràfic (en comptes d’Elke posava Enke) fent una desgraciada comparativa amb aquell porter que va passar una temporada al Barça a principis de segle, en Robert Enke, i que desprès va decidir acabar amb la seva vida.
 
M’imagino el plaer, dibuixat rere un somriure hiènic, al trobar un element que li permetés criticar a un ara simplement ciutadà que es mostra reiteradament crític amb les actuacions de Govern que impliquin mentida i manca de transparència, com és el cas de les obres de l’Hotel Elke, però a qui no l’importa reconèixer quan el Govern fa alguna cosa que creu ben feta.
 
Segur que algú pensa que és la indiferència la millor actitud per a donar resposta al sectarisme d’aquests polítics que, de manera indigna, només saben utilitzar el descrèdit del dels ciutadans per a justificar la seva incapacitat i la seva malícia; però qui em coneix sap que no és el meu estil i que considero que, en benefici d’una urgent regeneració que permeti recuperar la confiança en la política, els ciutadans han de ser conscients de quin és el grau de compromís dels polítics i la voluntat que tenen per a disfressar la veritat.
 
En aquest cas, el de les obres de l’Hotel Elke, les mitges veritats per a no dir mitges mentides estan a la llum, doncs només és necessari fer us d’hemeroteca escrita, ràdio i televisió per a comprovar-ho, doncs no només s’ha utilitzat aquella ambigüitat que ha aixecat els rumors dels que el Regidor s’ha queixat, encara que ha sigut ell mateix qui els ha provocat, sinó que les contradiccions i les matisacions prèvies informacions estan a l’ordre del dia, i això fa sospitar que se’ns enganya.
 
Com diu el Regidor, malgrat ser privada, els guixolencs hem fet nostra aquesta construcció, no en va la patirem, segons el Regidor, fins a l’estiu del 2018.
 
Que si les obres comencen el dimecres; que si ara comencen el dijous “però poquito”; que realment començaran d’aquí uns setmanes; que la façana esgrafiada s’ha de mantenir; que si ara anirà a terra, però es mantindran els esgrafiats i certs elements; que si, però....
 
Amb aquestes actuacions, que haig de dir que són les habitualment utilitzades per ell, tant quan era oposició coma ara Govern, continua demostrant quina pot ser la vàlua d’un Regidor que vol esquivar les crítiques públiques que li fa un ciutadà per escrit, qualificant-les indecentment de verborrea, atacant i intentat ridiculitzar al propi ciutadà, en comptes d’acceptar les esmentades crítiques amb tota la humilitat, com li correspondria a un digne representant electe, i donant les explicacions que se li reclamen.
 

dimarts, 3 de maig de 2016

L’Hotel Elke de SFG i els rumors

Alimentar un rumor és senzill; només és necessari elevar a categoria de notícia un fet, envoltar-lo d’ambigüitats i desinformacions públiques, esperant que l’elucubració col·lectiva s’obri camí.

Lo greu és quan es donen informacions, fins i tot contradictòries, per amagar que no es té prou coneixement veraç sobre el tema, doncs això provoca que d’un mateix fet s’aixequin molts i diferents rumors.

Això és el que ha succeït amb les declaracions que, sobre la construcció de les obres de l’Hotel Elke de la Rambla Portalet de Sant Feliu de Guíxols, han anat sortint a la premsa durant aquests tres mesos per a justificar l’aturada d’aquesta obra.

Segons l’Ajuntament de la ciutat, totes les informacions que s’han donat a la premsa, a la ràdio, les xarxes o a través del boca a boca ciutadà no es corresponen amb la realitat, doncs la paralització d’aquestes obres no es deu al nivell freàtic, ni al subsòl, ni a la façana protegida, ni a permisos municipals o a una suposada manca de diners de l’inversor, com fons de l’Ajuntament havien insinuat.

Les obres es van aturar, segons el propi Ajuntament, perquè “els promotors valoraven els diferents pressupostos que tenien per aixecar l'establiment hoteler” encara que, segons contrastades informacions, que no dubto puguin ser també rumors, l’obra estava contractada a una solvent  empresa constructora de Sant Feliu que finalment ha renunciat, contractant els promotors a una empresa de fora de la ciutat.

Desitjo que l’anunciat inici d’aquestes obres, que els ciutadans de Sant Feliu sentim com a nostres encara que el Regidor de Territori s’estranyi, sigui una realitat, i que el dimecres 4 de maig els curiosos que envolten tradicionalment totes les obres, puguin posicionar-se a la Rambla Portalet per a fer l’obligada crítica de l’ociós.

De la mateixa manera també vull tenir confiança en que encara que l’empresa constructora no sigui local, els llocs de treball que generarà aquesta construcció seran ocupats per treballadors guixolencs, i que l’Ajuntament de Sant Feliu haurà negociat amb inversor, promotors i empresa constructora per a que això sigui així.