El PSOE y el retraso de su Congreso

Posiblemente ahora sería el momento para demostrar que el PSOE quiere liderar el cambio en la política española, y no solo en la conformación de un nuevo gobierno ni en las políticas que este aplique, sino también impulsando formas y maneras de funcionamiento interno que demuestren que existe una decidida intención de modificar dinámicas.

 

Ahora, la situación actual, permitiría ahondar en la ecuanimidad, obligando al Gobierno a actuar con plena independencia del partido político por el que ha presentado su candidatura, siendo militante o no, haciendo realidad aquello del “partido que da soporte al Gobierno”, lo que obligaría a gobernar en interés de toda la ciudadanía huyendo del servilismo partidista que, entre otras cuestiones, ha facilitado la corrupción que sufrimos.

 

Creo que sería una oportunidad única para abogar por una especie de “separación de poderes” entre partido político y Gobierno, asumiendo que el Secretario General de un partido político, en este caso el PSOE, no tiene por qué ser Presidente del Gobierno, ojalá en este caso Pedro Sánchez, porque el ser líder de una organización política no es aval suficiente ni sinónimo de capacidad para ser un buen gobernante.

 

Retrasar el Congreso del PSOE es síntoma inequívoco de que la intención es hacer confluir los dos poderes en la misma persona, lo que es lo mismo, evitar que el partido que da soporte al Gobierno ejerza una labor de fiscalización política y de crítica a la acción del Gobierno, trasladando al exterior una falsa imagen de unidad, que no tiene por qué ser real.

 

La experiencia nos dice que el Presidente del Gobierno lo es de España, y que no es bueno ni positivo crear la confusión al reafirmarse como Presidente del Gobierno del PSOE, pues no todas las acciones de un Gobierno tienen la aquiescencia ni la aprobación del conjunto de la militancia del partido que lo ha apoyado.

 

Sé que algunos justificarán la propuesta de retrasar el Congreso del PSOE por la dificultad y la sobrecarga de trabajo que representa la preparación de un acto de esta dimensión, coincidiendo con las negociaciones para un posible pacto de Gobierno o para afrontar unos nuevos comicios electorales pero, a mi modesto entender, es la voluntad de control por parte aparato la verdadera razón.

 

El PSOE tiene suficientes medios, bagaje e historia como para afrontar con garantías toda esta situación, y sería una demostración de capacidad hacerlo sin subterfugios, y al igual que fue abanderado en la realización de primarias y en mecanismos de participación activa entre sus militantes y simpatizantes, convertirse también en precursor de nuevas formas que puedan servir para recuperar la confianza que partidos y políticos han perdido frente a la ciudadanía.

 

El Pacte per l’Ocupació de Sant Feliu de Guíxols

El proppassat 8 de maig de 2015, l’Ajuntament de Sant Feliu va signar amb la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols el Pacte per l’Ocupació, amb l’objectiu comú de treballar, amb tots els agents econòmics i socials de la ciutat, en pro de la reactivació econòmica per a la recuperació del mercat laboral.

Amb una actitud innecessària i injustificadament bel·ligerant, el document va ser atacat durament per un dels candidats a les Eleccions Municipals, en un clara mostra de menyspreu envers els signants i, per extensió, envers tots els actors del pacte, començant pels esmentats agents econòmics i socials implicats, acabant pels treballadors i treballadores que haurien de ser els principals beneficiaris de l’acord, i sense oblidar els tècnics de l’Àrea Municipal de Promoció Econòmica que van donar-li forma.

Malauradament i a data d’avui, 10 mesos desprès d’aquell 8 de maig de 2015, no s’ha donat un pas per a fer realitat el “signat” Pacte per l’Ocupació de Sant Feliu de Guíxols, símptoma inequívoc de la poca o nul·la importància que aquell crític candidat, en aquell moment a l’oposició i ara integrant de la coalició del Govern Municipal, donava i dona a una iniciativa dirigida a lluitar contra l’atur i en pro de l’estabilitat laboral al nostra municipi.

Tres dels punts dels 21 de pla de treball d’aquest Pacte per l’Ocupació ja justificarien l’esforç que hauria de fer el Govern Municipal per a donar un impuls que permetés desenvolupar-ho.

14. Potenciar ben especialment les polítiques d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes cap al món laboral, fent especial atenció als nous perfils de dones aturades i especialment als col·lectius de difícil inserció (dones que tenen una formació molt baixa o en dissonància amb les necessitats de demanda del mercat laboral, dones amb edat superior als 40 anys, dones a càrrec de famílies monoparentals, dones que han estat inactives laboralment durant un llarg període de la seva vida, etc ...).

18. Impulsar programes d’igualtat d’oportunitats d’accés al món laboral per a persones amb discapacitat.

21. L’Ajuntament establirà un sistema d’incentius i ajuts econòmics a la promoció de l’emprenedoria innovadora i l’afavoriment de la creació i l’establiment de noves empreses al municipi de Sant Feliu de Guíxols

Lladronici contra la Policia Local a Sant Feliu

M’han fet arribar el Decret de data 17 de març, en que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols informa als membres de la Policia Local que a partir d’aquesta nòmina, deixaran de cobrar part de les seves retribucions.

Sense pal·liatius, el que farà aquest Govern Municipal amb nocturnitat i traïdoria,  és un lladronici imperdonable, indecent i sense sentit, que no respon a cap interès col·lectiu, social ni econòmic de la ciutat, i m’atreviria a dir que tampoc polític, sinó a la simple ambició personal d’alimentar algun ego, i demostrar així que “manen” i que la tenen “més llarga”, encara que no l’ensenyin per vergonya.

Furtaran injustament aproximadament 200 euros mensuals a un grapat de treballadors i treballadores municipals o sigui, que trauran 200 euros mensuals del pressupost familiar a unes desenes de famílies de Sant Feliu de Guíxols; però clar, qui no sap el que és administrar-se números vermells no pot tenir atacs de consciència perquè, malauradament, no la té.

Parlem de la importància que tenen 200 euros per a una família, però també parlem de la impunitat amb la que aquest Govern Municipal continua actuant i creu poder actuar, com quan part dels seus integrants ho feien des de l’oposició, doncs tots recordem com, emparant-se en suposades interpretacions referents a actuacions il·legals, portaven a judici tot allò que podien, de manera pública, anònima o a través de tercers, sabent que encara que la justícia no els hi donés la raó, ells complien el seu objectiu, que era simplement fer mal.

Ara ja tenen experiència, i sabent que no tenen raó (algun dels Regidors ho ha reconegut en privat) ja no s’arrisquen a portar els temes a judici per a fer mal. Ara simplement volen fer mal directament, i utilitzen la part més feble del sistema, és a dir, el treballador i les seves retribucions, forçant que sigui aquest treballador el que es vegi obligat a demandar judicialment, quedant el Govern Municipal com la part passiva i "neta", encara que actuin com inductors, de manera covard.

Si és il·legal, per què no ho porten al jutjat i desprès apliquen la sentència que es dicti? Doncs perquè saben que és completament legal, perquè llavors haurien de portar la contrària a qui els pressiona, i perquè alguns d'ells s'haurien d'autodemandar.

Però sobretot, perquè aquest plaer que els hi produeix el sadisme, és a dir, fer mal contra treballadors i famílies, desprès el projecten i allarguen en aquell onanisme que només acompanya als que, confonent poder i responsabilitat, acaben manant per “pebrots”, oblidant que haurien d’exercir la responsabilitat i no l'abús del poder.

Sant Feliu: Dedicació exclusiva de 42000 € = rebaixa salari de treballadors

No seré jo qui discuteixi si el salari que percep un Regidor és alt o baix; i no parlo d’indemnitzacions per assistències a òrgans col·legiats, sinó de retribucions per dedicació.

 

Crec que un polític té una gran responsabilitat i que s’ha de retribuir d’acord amb l’exercici de la mateixa, encara que això no treu, sinó tot al contrari, que es sotmeti a avaluació objectiva, permanent i continua de la seva gestió, no només cada quatre anys.

 

Que un Regidor cobri 42000 euros pot semblar molt o poc, això es subjectiu, doncs depèn de la situació de qui faci la valoració.

 

Un Regidor és un veí proper i això aixeca, per norma general, certes enveges, doncs un no calcula que són 42000 € bruts, i es tendeix a dividir-ho entre 12 mesos, oblidant-se de calcular descomptes obligatoris. Això sí, a la ciutat li osta 42000 euros!. Com també pot ser un element la situació laboral de cadascun o la manca d’ingressos, de la mateixa manera que les empaties i relacions personals o de veïnatge.

 

Jo personalment, crec que a la persona que té la responsabilitat directa de la gestió gerencial d’una unitat productiva o de negoci amb 250 treballadors i treballadores aproximadament, com ara l’Ajuntament de Sant Feliu, s’ha la de retribuir a nivell d’una empresa privada.

 

Per això no em grinyolen els 42000 Euros que ha de percebre el Regidor que desenvolupi aquesta responsabilitat, sinó que em carrisquegen les maneres, les formes i els arguments que s’utilitzen per a justificar aquesta dedicació exclusiva que, per cert, si al 2015 no es fa efectiva en un 50%, tal i com estava previst a l’anterior pressupost, és perquè no seria legal ni sobretot ètic, que un polític percebi un subsidi per atur i alhora retribucions públiques de l’erari públic municipal.

 

L’Alcalde decideix lícitament, amb el seu Equip de Govern, justificar aquesta dedicació exclusiva al “comprovar el gran volum de feina que hi ha a l’Ajuntament”, obviant cínicament els anys que porta com a Regidor, així com les crítiques, atacs, insults i demandes judicials que va llançar contra el Govern Municipal anterior sobre un tema de dedicació, encara que no es dona compte del menyspreu que manifesta sobre els tècnics municipals, doncs no només es justifica la dedicació amb paràmetres de volum de treball, sinó que al contractar personal extern per a “complementar i facilitar” l’execució de la tasca d’aquesta dedicació exclusiva, posa en dubte la capacitat del personal de l’Ajuntament que fa aquesta feina, i que ara supervisarà, en teoria, aquest Regidor i els assessors que l’acompanyaran. En síntesi, increment de despesa municipal.

 

I aquí no puc deixar de recordar les accions judicials i de “posat mediàtic” que l’Alcalde actual i el seu Grup Municipal de TotsXSF van portar a terme la legislatura anterior, estant a l’oposició, contra la contractació d’un assessor extern.

 

Però hi ha una cosa al voltant d’aquest tema que converteix als membres de l’Equip de Govern Municipal en el paradigma de la hipocresia, el cinisme i la manca de sensibilitat doncs mentre es paguen una dedicació de 42000 euros, mentre es paguen dues dedicacions més i mentre paguen assessories externes, a alguns treballadors municipals els hi trauran part de les seves retribucions, i no els hi pagaran ni aplicaran allò a que tenen dret.

 

Clar, al que guanya 70000 euros, o 60000 euros, o 48000 euros, o 42000 euros, o 22000 euros, o pot afegir al seu salari habitual que cobra de la seva empresa les indemnitzacions per assistència (Plens Municipals, o Meses de Contractació, o Consell i Juntes de Govern, o Comissions Informatives) que poden arribar als 2000 euros/mensuals, el fet de que li treguin 300 euros al mes o no li paguin 600 euros l’any té una incidència mínima, però al que té un salari de l’Administració pública, aquestes quantitats són realment importants per a la seva subsistència.

 

La quantitat de 42000 euros de la dedicació exclusiva d’un Regidor, que no critico, és una decisió personal de l’Alcalde aprovada pel Ple Municipal. Les retribucions dels treballadors i treballadores municipals, així com les condicions laborals, són fruit de la Negociació Col·lectiva plasmada en Conveni Col·lectiu/Pacte de Condicions, signat per l’Equip de Govern i els Representants Legals dels Treballadors supervisat pels tècnics municipals (Intervenció, Secretaria i Recursos Humans) i finalment, aprovat pel Ple Municipal.

 

Dins de la similitud del procés administratiu, la diferència és que l’Alcalde i el seu Equip de Govern poden declarar il·legal, encara que sigui una acció èticament reprovable, el marc de condicions de treball de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, i en un arriscat però alhora covard exercici de lliure interpretació, deixar de pagar part de les retribucions a les que els treballadors tenir dret.

 

Els ciutadans i ciutadanes, entre ells els treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, només poden manifestar la manca de legitimitat i d’ètica de l’Equip de Govern, i portar als tribunals la il·legalitat, l’abús i l’atac que representa que els hi treguin part de les seves retribucions.

 

Com sempre els hi he dit, tenen menys sensibilitat que una cloïssa.

Entiendo a Rajoy

Que quiero que desaparezcan y se deroguen las políticas que el PP ha llevado a cabo durante esta última legislatura, es un hecho indiscutible, y no por el hecho de que la gran mayoría respondan ideológicamente a la derecha más reaccionaria, sino porque, simple y llanamente, han sido perjudiciales para el conjunto de los trabajadores, que es como afirmar que han sido nocivas para el conjunto de la sociedad, pues todos somos, hemos sido o aspiramos a ser trabajadores, en algún momento de nuestra vida, i son medidas que han provocado el desmantelamiento de lo que yo, como persona de izquierdas, entiendo como Estado del Bienestar.

 

Pero convencido de que el PP ha aplicado esas medidas convencido de que son las mejores para los españoles, desde su visión particular de esa España rancia que extrañan, siempre sometida a los intereses del poder económico o dictatorial.

 

Aunque dicho esto, oyendo por la radio esta mañana, y analizando las palabras que ayer Mariano Rajoy dijo en Pontevedra, entiendo sus argumentos para negarse a propiciar y apoyar un Gobierno español que no sea encabezado por él pues, según su lectura, le piden que, mediante abstención o voto afirmativo, posibilite un Gobierno que encabece el PSOE, habiendo sido el PP quien ha ganado las elecciones i teniendo mayoría absoluta en el Senado, y que además quiere derogar todo lo que el PP ha aplicado mediante su mandato, reconociendo el fracaso de sus medidas.

 

La verdad es que Mariano Rajoy, desde su nefasta acción al frente del Gobierno español, hubiese merecido un castigo mayor, o el mayor de los castigos, en los últimos comicios electorales pero, lamentablemente no ha sido así, y está dentro de la normalidad que aspire a plantar batalla y oponerse a otros que están demostrando incapacidad manifiesta para conformar un Gobierno o, como mínimo, posibilitar una investidura.

 

Si Sant Rita no lo remedia, y logra que los egos y las aspiraciones personales pasen a un segundo plano, la próxima cita el 26 de junio.

Carta oberta al Regidor de la Policia de Sant Feliu de Guíxols

Sr. Vilá, per a què vostè complementi la denúncia que de ben segur ha fet contra la meva persona i contra tots els que vam formar part de l’anterior Equip de Govern Municipal, li vull traslladar públicament tots els epítets que es pugui imaginar, doncs la seva explícita i pública manca de respecte envers els drets dels treballadors i a la negociació col·lectiva, com li correspondria demostrar a un militant d’un partit d’esquerres, està a l’alçada d’un campanar.

I ho faig perquè vostè avui, també públicament i davant les càmeres de televisió, implícitament m’ha acusat d’haver comés una il·legalitat, a l’haver signat i aprovat el conveni col·lectiu/pacte de condicions de treball de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols que, amb el recolzament del Govern del que forma part, considera fora de la Llei.

Però no només m’ha acusat a mi i a la resta de Regidors que vam signar i desprès recolzar aquest acord, sinó també a tots els components del Ple Municipal que va aprovar-ho, tant als posicionats a favor com els que no, doncs aquests últims, coneixedors d’una il·legalitat com vostè afirma, no van fer cap acció posterior d’esmena.

I no deixem tampoc de banda als treballadors i treballadores, als que vostè, de manera despòtica i amenaçant, i també davant les càmeres, va acusar certament de responsabilitat compartida, que aquests treballadors segur van acceptar amb orgull, no en va aquest pacte és fruit de la negociació col·lectiva, mecanisme que, reitero, vostè hauria de defensar fins i tot amb vehemència.

Davant d’aquesta situació, la postura més lògica de l’Equip de Govern del que forma part, hauria de fer es demanar a la justícia que actuï  contra tots aquells que, segons vostè, som còmplices d’haver comés aquesta presumpta il·legalitat.

Però no, vostè de manera torticera i inqualificable, s’erigeix en jutge i botxí, i el que fa és auto sentenciar i, tot seguit, aplicar la pena, en aquest cas consistent en treure els diners als treballadores de la Policia Municipal per a què ells, estalviant-li la feina a aquest Equip de Govern, presentin la corresponent denúncia contra l’Ajuntament.

Afirmo, Sr. Vilà, que no té cap legitimitat moral ni lícita per a declarar una il·legalitat manifesta; en tot cas, pot creure interessadament que el que vam signar i aprovar no respon a alguna interpretació interessada, i a partir d’aquí actuar en conseqüència; però això sí, sempre des de la presumpció.

I des d’aquesta presumpció, el que hauria de fer l’Equip de Govern, del que vostè és portaveu, és presentar una denúncia contra tothom, és a dir, Regidors de l’anterior legislatura i de l’actual també, no en va l’acord s’està aplicant; contra els representants legals dels treballadors que van signar el pacte/conveni col·lectiu; contra els integrants del cos de la Policia Municipal; contra els tècnics municipals que van participar en la negociació; contra els tècnics municipals que van deixar que aquest Pacte/Conveni passés pel Ple Municipal; i fins i tot, contra el Gabinet Jurídic de l’ACM que no va trobar cap il·legalitat, i a partir d’aquí, si un jutjat li dona la raó,  depurar responsabilitats i, entre tots els denunciats desprès acusats (?), negociar com fer la corresponent restitució.

Però Sr. Vilà, no vengui la llet abans de tenir les vaques, i en ares de la decència i la sensibilitat vers els treballadors, si creu que hem comés una il·legalitat, ratifiqui-la davant la justícia i desprès actuï en conseqüència

Respecte a la Negociació Col·lectiva

Si algú pensa que la negociació col·lectiva es tradueix en un simple acte on confronten les reivindicacions de treballadors i empresaris, és que ni va entendre i segueix sense entendre gens, i demostra que segueix ancorat en aquells anys on els treballadors volien recuperar i consolidar tots aquells drets que un ranci paternalisme empresarial, actuant sota el paraigua d'aquell perversament participatiu sindicalisme vertical, havia deixat a l’atzar de l'empresari. 

En l'actualitat, si un conveni col·lectiu, com a fruit de la negociació entre treballadors i empresaris, es percep com un simple text coactiu per a les parts, implica que el procés negociador s'ha tancat malament, la qual cosa potencia la conflictivitat interpretativa, convertint el que hauria de ser un front de complicitat, en un element tòxic per a la marxa de qualsevol organització 

El conveni o pacte ha de ser part intrínseca d'una política de Recursos Humans moderna, dotant-ho del suficient dinamisme i flexibilitat com perquè els seus gestors, treballadors i empresaris, puguin administrar-ho conjuntament des de la mínima rigidesa possible, eliminant clàusules obligatòries amb vinculacions a la totalitat que impedeixin modificacions àgils i puntuals, en resposta a les necessitats de l'organització. 

Parlem de la cogestió d'un acord de relacions laborals, no de cooperativisme, amb el que aquestes modificacions puntuals únicament poden estar lligades a la funcionalitat organitzativa, sense que això impliqui responsabilitat mancomunada ni renúncia a la responsabilitat social corporativa que té l'empresa, com a tal. 

A més, el marc de relacions laborals reflectit en conveni o pacte, no pot ser fruit d'una nit d'estiu que pugui pactar-se de nou en complir-se l'àmbit temporal, doncs és un element en el qual s’ha de basar gran part de l'estratègia d'una organització, i que respongui al pla estratègic general sense estar supeditat a campanyes puntuals. 

Totalment contrastat el fet que l'empresa que aconsegueix la connivència amb els seus empleats en matèria de recursos humans, i que el marc de relacions laborals sigui fruit de la voluntat conscient de tota la seva organització, no solament aconsegueix eliminar del seu horitzó empresarial la conflictivitat laboral, sinó que sent els treballadors partícips còmplices i connivents, es fa molt més fàcil afrontar algunes situacions imprevistes que poden afectar a la política de personal, directa o indirectament. 

Lamentablement és habitual que algunes empreses intentin vulnerar els seus pactes o convenis col·lectius i, oblidant-se de la filosofia de la negociació i de la bona fe negociadora, s'emparen en les possibilitats de la interpretació dels transcrit per incomplir l'acordat, de manera conscient. 

 Són aquestes les empreses que més estan obligades a visitar la via judicial i/o administrativa, la qual cosa si bé és cert que els fa guanyar temps per “solucionar” els seus problemes, provoca la pèrdua de confiança dels seus treballadors, entrant en una dinàmica de confrontació de la qual és molt difícil de sortir i que, normalment acaba, en la deterioració organitzativa.  

Una necesaria catarsis en la UGT

Los miembros de una Sección Sindical analizaban y decidían democráticamente en asamblea convocada lo que el delegado elegido para asistir a un órgano de ámbito superior debería defender en nombre de la afiliación. Este a su vez, en ese órgano de control, debía someterse a la decisión mayoritaria que defenderían los delegados que allí se eligiesen. Y así sucesivamente hasta llegar al último estamento donde la decisión fuese la definitiva.

 

Una especie de “democracia orgánica”, basada en la confianza de la delegación donde, de alguna manera, se podría decir que todos los afiliados participaban.

 

601 delegados electos participarán a partir del día 9 de marzo en el Congreso Confederal de la UGT donde se elegirá al Secretario General que substituirá a Cándido Méndez al frente de la organización pero, sobre todo, por ser lo más importante, se decidirá el modelo del sindicato y sus objetivos generales.

 

Pues bien, con más 30 años de militancia activa creo que puedo permitirme alguna licencia, y entre ellas decir públicamente que en las decisiones que tomen esos 601 delegados no hay ni un átomo de opinión que yo haya podido verter, porque ni he podido opinar sobre estrategias, y sólo por la prensa he podido conocer quiénes son y qué piensan los candidatos que optan a la Secretaria General de la UGT.

 

Qué legitimidad tienen los delegados que por la Federación de Servicios para la Movilidad y el Consumo, que es a la que pertenezco, para trasladar mi opinión. O los de la Unión de Catalunya, nada podrán decir en mi nombre, pues no he tenido la oportunidad de participar.

 

Como mínimo, hubiese querido elegir, aunque indirectamente, al delegado que a su vez elegirá al delegado que asistirá a otro órgano de control para elegir a otro delegado que será, el que finalmente, asistirá al Congreso Confederal y votará lo que democráticamente hemos podido decidir.

 

Al igual que algunos partidos políticos han debido hacer catarsis para legitimar su propia subsistencia, la UGT, como máximo exponente del sindicalismo de clase, debe también afrontarla, y profundizar en un modelo de participación que permita recuperar el sentimiento de co-propiedad que antes teníamos la militancia, pero que ahora va desapareciendo a marchas forzadas.

No me gusta el mestizaje político

No me gusta o, como mínimo, no responde a mis expectativas ideológicas que, por suerte o por desgracia, todavía pasan por valorar las mayores coincidencias que pueden existir entre políticas de izquierdas o de derechas.

 

Por eso no me gustó cuando ayer Pedro Sánchez, en su discurso de investidura que ya todos tildan de “fallido”, aludió al “mestizaje político” como único modo para poder conformar un Gobierno, pues para que el fruto del mestizaje sea una realidad, se ha de consumar y ello, ineludiblemente, se traduce en un nuevo híbrido engendro ideológico, y en la transformación, si no en la desaparición, de los padres de la nueva criatura.

 

Hubiese preferido que Pedro Sánchez defendiese el Gobierno que propone aceptando la realidad que se está viviendo, y en aras de la ineludible y urgente necesidad que tiene el país de disponer ya de un Gobierno activo, apelase a la responsabilidad del resto de grupos utilizando, como única vía para alcanzar ese objetivo, la permeabilidad programática, pero sin renunciar al posicionamiento de izquierda/derecha que, sin lugar a dudas, ese mestizaje conllevaría.