El potencial portuari de Catalunya s’hauria de basar, precisament, en
considerar el litoral català com una gran infraestructura portuària, i el
territori català com un gran centre intermodal, amb una oferta comercial de
serveis comuna que permeti donar respostes a les exigències del mercat
ampliant, alhora, el seu hinterland.
Això va ser la proposta que vam fer des del Sector de Ports de Catalunya
sobre la necessitat de crear el front portuari català que, tot s’ha de dir, va
ser ben rebuda pels responsables del Govern de la Generalitat de mitjans dels
90 - en aquell moment de CiU-, i que desprès va posar negre sobre blanc en
Joaquim Nadal com a Conseller de Política Territorial i Obres Publiques.
Malgrat estem parlant d’un servei públic, no es tractava de renunciar a les
polítiques comercials i/o econòmiques que, com empresa, pogués tirar endavant
cada port, sinó de fomentar la complementarietat, essent conscients de quines
eren les possibilitats reals de cada instal·lació, marcant les línies
estratègiques des d’una visió territorial global, el que implicava
singularitzar i delimitar els elements de competència.
Quan el divendres, al Cercle d’Economia, el Conseller Rull feia pública la
liquidació del Front Portuari Català, estava posant de manifest que l’aposta
del Govern de la Generalitat, en matèria portuària, és aprofundir en un model
on el servei públic deixés de ser prioritari, impulsant, però també liberalitzant,
l’entrada de la inversió privada com a primer pas per a posar a la venda les
instal·lacions (cas de Grècia), i així poder operar en lliure competència sense
el control que implica la consideració del servei portuari, com a públic i estar
supeditat a coordinació oficial.
Cert que els dos ports d’interès general, Barcelona i Tarragona, per
qüestions constitucionals no poden ser transferits a la Generalitat de
Catalunya, encara que la gestió correspongui al Govern català que és qui
anomena al President de l’Autoritat Portuària i part del Consell
d’Administració, però l’aposta del Conseller Rull per un model de “gestió
individualitzada” i no reglada, pot obrir un escenari molt diferent.
Roses, Palamós, Vilanova y Sant Carles de la Ràpita són ports amb una activitat
igual a la dels ports de Barcelona i Tarragona, però amb volums i capacitats de
moviments molt diferents, i que sense existir directrius que responguin a una
estratègia conjunta del sistema, serà molt difícil que puguin superar la lliure
competència, el que provocarà la degradació de les instal·lacions per possible
inactivitat.
La liquidació d’un ens tipus Front Portuària Català com a garant d’un Pla
Estratègic Portuari, tal i com anuncia el Conseller Rull, crec que implica la
renuncia a considerar com a públics els serveis portuaris, a la renuncia a
l’aportació total que fan els ports al PIB a canvi de beneficis empresarials, i
a la renúncia a la titularitat obrint totes les portes a la inversió externa,
com a pas previ a la privatització, posant així en perill la supervivència de
ports com Roses,
Palamós, Vilanova y Sant Carles de la Ràpita que tenen menys capacitat per a
competir, i que ara sí son responsabilitat i “propietat” directa de la
Generalitat de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari