
Després de tants anys, haig de dir que no he trobat cap manual
on es pugui anar a consultar quan un assumeix la responsabilitat de conciliar
postures, de la mateixa manera que tampoc existeix un vademècum amb directrius quan
un negocia o quan un fa de mediador en un conflicte determinat.
Per això, quan em donen l’oportunitat d’explicar les
meves vivències en aquest camp, sempre poso èmfasi en dir que són simplement
experiències i convido a no considerar-les com elements pedagògics reglats,
doncs en dues situacions similars i, fins i tot, actuant els mateixos actors, hi ha factors diferencials temporals
que poden mediatitzar el recorregut de l’actuació i, lògicament, el resultat
final.
Tothom negocia, i el concepte més utilitzat a l’àmbit
polític, judicial o laboral és el de la negociació, traslladant un necessari
optimisme doncs, per afrontar un procés amb certes garanties d’èxit, un ha
d’estar convençut que la confluència de voluntats és realment elevada.
En aquest sentit, l’experiència em permet dir que arribar
a un acord sense adjectius qualificatius és relativament senzill, i no és cap frivolitat
afirmar-ho. Altra historia és la consistència de l’acord, que no depèn només de
la voluntat de negociar sinó de que les parts se’l creguin, que respectin la
filosofia de la pròpia negociació i de que també hi hagi confluència en la majoria de possibles interpretacions
posteriors, que és l’estadi on hauria d’intervenir el conciliador per evitar
entrar en conflicte.
Avui en dia som partícips dels esforços dels negociadors
i de les dificultats d’arribar a acords en la confecció d’un Govern; fins a
cert punt, en defensa de la transparència que ens mereixem els ciutadans, ens
informen de cóm es desenvolupen les converses, el que ens permet treure alguna
conclusió, encara que tots som conscients de que no ens traslladen tot el que
realment succeeix.
Com algú em preguntava el proppassat dijous, si la
voluntat i la confluència de voluntats hi són, per què es difícil arribar a un
acord?.
Jo crec que és per tres raons:
Una, perquè s’intenta que la solidesa de l’acord es basi
en l’adhesió de molts interessos, essent fàcilment demostrable que a major nombre
actors i menor consistència, i en aquest cas hi ha massa parts implicades.
La segona, perquè estan agafant protagonisme altres
factors que mediatitzen la pròpia negociació, per exemple la urgència o els que
han estat exclosos de la negociació.
I la tercera, però més important, és que alguns
negociadors han assumit també, en algun moment determinat i responent també als
seus interessos com a part, el paper de conciliador, però de manera arbitrària
i sense respondre a cap necessitat objectiva i despertant, per lògica, la
desconfiança de l’altre.
M’agradaria pensar, i així vull fer-ho, que els partits
polítics que negocien un futur Govern espanyol arribaran a bon port, però el
que tinc clar és que, atenent al com s’està negociant i a l’experiència, la
travessia de quatre anys tindrà entrebancs, i que la carta de navegació, a manera de full de
ruta, necessitarà la intervenció habitual d’un conciliador, amb una única
finalitat, evitar el naufragi.
Cap comentari:
Publica un comentari