dimarts, 16 de febrer de 2016

Molts actors no garanteixen un acord sòlid

Amb seguretat, una de les tasques més gratificants de la meva trajectòria va ser, i és, la d’actuar com a conciliador del Tribunal Laboral de Catalunya des de l’inici del seu funcionament efectiu, a l’any 1992.
 
Després de tants anys, haig de dir que no he trobat cap manual on es pugui anar a consultar quan un assumeix la responsabilitat de conciliar postures, de la mateixa manera que tampoc existeix un vademècum amb directrius quan un negocia o quan un fa de mediador en un conflicte determinat.
 
Per això, quan em donen l’oportunitat d’explicar les meves vivències en aquest camp, sempre poso èmfasi en dir que són simplement experiències i convido a no considerar-les com elements pedagògics reglats, doncs en dues situacions similars i, fins i tot, actuant els  mateixos actors, hi ha factors diferencials temporals que poden mediatitzar el recorregut de l’actuació i, lògicament, el resultat final.
 
Tothom negocia, i el concepte més utilitzat a l’àmbit polític, judicial o laboral és el de la negociació, traslladant un necessari optimisme doncs, per afrontar un procés amb certes garanties d’èxit, un ha d’estar convençut que la confluència de voluntats és realment elevada.
 
En aquest sentit, l’experiència em permet dir que arribar a un acord sense adjectius qualificatius és relativament senzill, i no és cap frivolitat afirmar-ho. Altra historia és la consistència de l’acord, que no depèn només de la voluntat de negociar sinó de que les parts se’l creguin, que respectin la filosofia de la pròpia negociació i de que també hi hagi  confluència en la majoria de possibles interpretacions posteriors, que és l’estadi on hauria d’intervenir el conciliador per evitar entrar en conflicte.
 
Avui en dia som partícips dels esforços dels negociadors i de les dificultats d’arribar a acords en la confecció d’un Govern; fins a cert punt, en defensa de la transparència que ens mereixem els ciutadans, ens informen de cóm es desenvolupen les converses, el que ens permet treure alguna conclusió, encara que tots som conscients de que no ens traslladen tot el que realment succeeix.
 
Com algú em preguntava el proppassat dijous, si la voluntat i la confluència de voluntats hi són, per què es difícil arribar a un acord?.
 
Jo crec que és per tres raons:
 
Una, perquè s’intenta que la solidesa de l’acord es basi en l’adhesió de molts interessos, essent fàcilment demostrable que a major nombre actors i menor consistència, i en aquest cas hi ha massa parts implicades.
 
La segona, perquè estan agafant protagonisme altres factors que mediatitzen la pròpia negociació, per exemple la urgència o els que han estat exclosos de la negociació.
 
I la tercera, però més important, és que alguns negociadors han assumit també, en algun moment determinat i responent també als seus interessos com a part, el paper de conciliador, però de manera arbitrària i sense respondre a cap necessitat objectiva i despertant, per lògica, la desconfiança de l’altre.
 
M’agradaria pensar, i així vull fer-ho, que els partits polítics que negocien un futur Govern espanyol arribaran a bon port, però el que tinc clar és que, atenent al com s’està negociant i a l’experiència, la travessia de quatre anys tindrà entrebancs, i que  la carta de navegació, a manera de full de ruta, necessitarà la intervenció habitual d’un conciliador, amb una única finalitat, evitar el naufragi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada