dissabte, 27 de febrer de 2016

Sr. Vilà. Sobre l’afer Policia de SFG, simplement menteix

Sr. Vila, crec que és vostè conscient de qui, en què i el per què l’estan enganyant i això, acompanyat per una manca d’interès manifesta per a sortir de la ignorància i saber de què s’està parlant realment, em permet afirmar que vostè té plena consciència de les seves mentides, encara que, i això és greu, no sap en què ni el per què està mentint.

El proppassat dijous, amb una actitud prepotent i dictatorialment amenaçant impròpia d’un representant democràtic, em va acusar directament, sense dir noms, d’arbitrarietat en la negociació i posterior acord del conveni col·lectiu/pacte de les condicions laborals dels treballadors municipals, posant de manifest, amb un to acusatori fora de lloc i assenyalant amb el dit de manera reprovatòria a la vintena d’Agents de la Policia Local que allà estaven com a públic assistent, la corresponsabilitat de tots els que havien arribat a aquest acord.

Aquesta va ser l’única veritat que vostè ha dit sobre aquest acord de condicions laborals, en el que fa referència a la Policia Local: un conveni/pacte, com vostè hauria de saber en la seva condició d’advocat, és un contracte entre les parts i, com a tal, les parts són responsables del que han signat i del seu compliment; en aquest cas, per una banda els delegats signants de l’acord i de l’altra, l’Ajuntament com a empresa, acord fruit de la negociació col·lectiva, dret que vostè hauria de defensar amb tanta vehemència com ara l’ataca.

Parla vostè d’il·legalitats de l’acord de la Policia Local. Li han dit que aquest acord, abans de ser signat, es va portar al Serveis Jurídics de l’Associació Catalana de Municipis per a la seva valoració i consideració, que va ser positiva? Quans informes tenen que declarin il·legal aquesta adequació de complement, atenent a la veritable raó de la funcionalitat del mateix?

Parla vostè de que el Govern ha creat una Comissió per a desenvolupar l’adequació de llocs de treball, entre ells el de la policia. Sap vostè que aquesta comissió ja està reglada a l’article 63 del conveni/pacte, i que s’ha reunit més d’un cop?

Parla vostè de negociar el desenvolupament i la transformació del complement de prolongació de jornada a complement específic funcional. S’ha llegit el que posa l’article 10 de l’annex de la Policia Local, que forma part intrínseca del conveni?

Parla vostè de complement funcional per prolongació de jornada. Sap vostè el que és un complement funcional? Sap vostè que no es poden fer més hores de les marcades en la normativa? Sap vostè que la funcionalitat de la prolongació de jornada de la Policia Municipal es basa en el mateix criteri que, per exemple, la funcionalitat de la Plena Dedicació o la Dedicació Exclusiva, que cobren altres funcionaris? Com gestionaran una situació similar que es dona en altres treballadors municipals?

Parla vostè d’ambigüitat en el conveni. Sap vostè que la Comissió Paritària del Conveni/Pacte es reuneix quan ho estimen necessari les parts per fer les interpretacions que calguin, i que en el cas de la prolongació de jornada es va fer una reunió específica?

Parla vostè, amb alegria, de judicialitzar la situació afirmant, fins i tot, que l’Ajuntament assumirà una possible sentència que doni la raó als treballadors. Sap vostè que, amb la finalitat d’evitar despeses judicials innecessàries, el conveni/pacte al seu article 4 es sotmet al Tribunal Laboral de Catalunya?

Parla vostè de les hores que els treballadors han fet de menys. Sap vostè que governen fa 8 mesos? Sap vostè que aquest acord es va aprovar pel Ple Municipal del que vostè també formava part? Sap vostè (pregunta innecessària) que des de que van assolir el Govern, encara és l’hora que hagin demanat informació sobre la situació i sobre la filosofia de la negociació que, com vostè hauria de saber en la seva condició d’advocat, és un element de suma importància en qualsevol negociació? Sap vostè el que és la ultractivitat? Sap vostè que aplicant el RD del 2012, molt possiblement sigui l’Ajuntament qui hagi de compensar hores a la Policia Local i a d’altres treballadors amb condicions laborals de dedicació també especials?

I parla vostè que el compliment de l’acord està incomplert. Sap vosté que aquest acord no comporta cap cost addicional ni incrementa la massa salarial general ni, específicament, la de la Policia Municipal? Sap vostè la diferència entre efectius i plantilla? Sap vostè que la piràmide d’edat, entre d’altres factors, provocarà una manca d’efectius realment important i significativa? Sap vostè que aquest acord garanteix la presència al carrer dels mínims efectius necessaris, segons criteris dels tècnics policials? Sap vostè que aquest acord és la base de projecte 2007, sobre la dignificació, avenç i planificació del cos de la Policia Local?No seria millor que es dediquessin a preveure el futur del cos de la policia per a millora el servei a la ciutadania?

Miri, Sr. Vilá, més de trenta anys negociant convenis en tots els àmbits i sectors, tant des de el banc empresarial com dels social; fent pedagogia dels processos de negociació i de mediació; sent des de fa 25 anys conciliador del Tribunal Laboral de Catalunya, em donen prou legitimitat com per a rebutjar amb contundència la seva acusació d’arbitrarietat en negociació.

L’arbitrarietat, en negociació col·lectiva i en la pressa d’acords és símptoma d’haver negociat de mala fe o de no haver negociat amb seguretat, i jo, després de tots aquests anys, ningú podrà dir que els acords als que he arribat no s’han complet en la seva pràctica totalitat, sobretot quan afecten als treballadors i treballadores.

Arbitrarietat fruit de la mala fe i la manca de sensibilitat, és manifestar dubtes sobre la legalitat de l’acord i automàticament convertir-se en jutja i botxí i, com és el cas, comunicar als treballadors que deixaran de cobrar, perquè si  vostès estan tan segurs d’aquesta il·legalitat, han tingut més de 20 mesos per a presentar la corresponent denúncia.

Per la seva actitud, tot indica que denunciant vostès, com suposo han fet; o denunciant els treballadors, com estaran obligats a fer, atenent a la injustificada i injusta acció del Govern Municipal, traient a uns treballadors una part important del seu salari, ens veurem un en front de l’altra.

dimecres, 24 de febrer de 2016

Rull liquida el Font Portuari Català

El potencial portuari de Catalunya s’hauria de basar, precisament, en considerar el litoral català com una gran infraestructura portuària, i el territori català com un gran centre intermodal, amb una oferta comercial de serveis comuna que permeti donar respostes a les exigències del mercat ampliant, alhora, el seu hinterland.
 
Això va ser la proposta que vam fer des del Sector de Ports de Catalunya sobre la necessitat de crear el front portuari català que, tot s’ha de dir, va ser ben rebuda pels responsables del Govern de la Generalitat de mitjans dels 90 - en aquell moment de CiU-, i que desprès va posar negre sobre blanc en Joaquim Nadal com a Conseller de Política Territorial i Obres Publiques.
 
Malgrat estem parlant d’un servei públic, no es tractava de renunciar a les polítiques comercials i/o econòmiques que, com empresa, pogués tirar endavant cada port, sinó de fomentar la complementarietat, essent conscients de quines eren les possibilitats reals de cada instal·lació, marcant les línies estratègiques des d’una visió territorial global, el que implicava singularitzar i delimitar els elements de competència.
 
Quan el divendres, al Cercle d’Economia, el Conseller Rull feia pública la liquidació del Front Portuari Català, estava posant de manifest que l’aposta del Govern de la Generalitat, en matèria portuària, és aprofundir en un model on el servei públic deixés de ser prioritari, impulsant, però també liberalitzant, l’entrada de la inversió privada com a primer pas per a posar a la venda les instal·lacions (cas de Grècia), i així poder operar en lliure competència sense el control que implica la consideració del servei portuari, com a públic i estar supeditat a coordinació oficial.
 
Cert que els dos ports d’interès general, Barcelona i Tarragona, per qüestions constitucionals no poden ser transferits a la Generalitat de Catalunya, encara que la gestió correspongui al Govern català que és qui anomena al President de l’Autoritat Portuària i part del Consell d’Administració, però l’aposta del Conseller Rull per un model de “gestió individualitzada” i no reglada, pot obrir un escenari molt diferent.
 
Roses, Palamós, Vilanova y Sant Carles de la Ràpita són ports amb una activitat igual a la dels ports de Barcelona i Tarragona, però amb volums i capacitats de moviments molt diferents, i que sense existir directrius que responguin a una estratègia conjunta del sistema, serà molt difícil que puguin superar la lliure competència, el que provocarà la degradació de les instal·lacions per possible inactivitat.
 
La liquidació d’un ens tipus Front Portuària Català com a garant d’un Pla Estratègic Portuari, tal i com anuncia el Conseller Rull, crec que implica la renuncia a considerar com a públics els serveis portuaris, a la renuncia a l’aportació total que fan els ports al PIB a canvi de beneficis empresarials, i a la renúncia a la titularitat obrint totes les portes a la inversió externa, com a pas previ a la privatització, posant així en perill la supervivència de ports com Roses, Palamós, Vilanova y Sant Carles de la Ràpita que tenen menys capacitat per a competir, i que ara sí son responsabilitat i “propietat” directa de la Generalitat de Catalunya.

dijous, 18 de febrer de 2016

Afers Exteriors Vs. llistes d’espera, per exemple

Ahir, des de JuntsxSí i des de la Generalitat, es feia la comparació entre el sentit que li han donat a la Conselleria d’Afers Exteriors i el sentit que tenen, per exemple, les accions promocionals de caire econòmic, turístic o comercial que pot fer un Ajuntament a l’estranger.
 
Aquesta Conselleria, amb el Conseller Romeva al capdavant, té la missió de sortir a l’exterior amb l’objectiu de “vendre” Catalunya com a Estat, presentant-se ell mateix com a Ministre d’Afers Exteriors, i és això el que ha anul·lat cautelarment el Tribunal Constitucional.
 
O sigui, que si volem ser sibil·lins, el que està anul·lant cautelarment el TC és que algun estament espanyol, com és la Generalitat de Catalunya, exporti posicionaments polítics que no li corresponen o, com a mínim, que algú utilitzi diners públics de tots els catalanes per a vendre opcions polítiques no recolzades per la majoria dels ciutadans de Catalunya.
 
Crec que els milions d’euros que ara s’utilitzaran per a impulsar aquesta Conselleria podrien servir, per exemple, per a pal·liar els problemes de sanitat (llistes d’espera), que el propi Conseller de Salut es reconeix incapaç de solucionar, sinó és amb més recursos econòmics.
 
Estic convençut que no hi hauran prou diners per a posar el comptador a zero, però sí que serà un inici per a recuperar allò que aquest Govern ha perdut.
 
Llavors sí que el President de la Generalitat, en nom dels malats, podrà donar les gràcies al Tribunal Constitucional, perquè sí que amb ell començarà tot.
 

dimarts, 16 de febrer de 2016

L’Ada Colau, hauria de demanar disculpes

Llibertat d’expressió i/o llibertat de creació artística però, sense límits?.
 
Llibertat sí, sens dubta, però amb el límit de la llibertat del veí, doncs crec que trepitjar la llibertat del veí, li treu tota la legitimitat a l’exercici de la pròpia llibertat.
 
Sembla que en el decurs de l’entrega de Premis Ciutat de Barcelona, organitzada per l’Ajuntament de la Ciutat, la poetessa Dolors Miquel va recitar una de les seves creacions pertanyent a Missa Pagesa, clara mostra d’irreverència i de manca de respecte vers els ciutadans que professen el cristianisme.
 
Si es programés un espectacle com aquest a nivell privat, els cristians que acudissin ho farien per “amor a l’art” o per masoquisme, i mai podrien protestar per l creació de la Dolors Miquel, doncs seria una decisió voluntària, personal i només qüestionable per ells mateixos.
 
Però l’altra dia aquest “Mare nostra” va ser recitat en un acte oficial, o sigui, en representació de tota la ciutadania, incomodant a una part dels veïns de la ciutat i en una clara vulneració del deure que té l’Ajuntament de respectar i imposar el respecte a les normes de convivència.
 
No va ser culpa de la poetessa, en absolut. Suposo que va ser contractada i pagada per l’Ajuntament, amb diners públics que aporten tots els ciutadans, també els cristians als que aquesta creació els hi fa “mofa i escarni” de la seva oració principal, el “Pare Nostre”; si hi ha algun culpable aquesta és l’Alcaldessa, la Sra. Colau que, per dir-ho d’una manera suau, va demostrar que li falta sensibilitat i li sobra sectarisme.
 
Només s’ha de recordar la situació de l’Ajuntament de Madrid amb els “titiriteros” on, deixant de banda les actuacions judicials posteriors, l’Alcaldessa va haver de sortir a demanar disculpes, en una bona demostració de que demanar disculpes és una opció personal, compatible amb  qualsevol opció política. 
 
L’Ada Colau hauria de prendre exemple.
 
“Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.  
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. 
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles, Vagina. 
 
Anem… “

 

Molts actors no garanteixen un acord sòlid

Amb seguretat, una de les tasques més gratificants de la meva trajectòria va ser, i és, la d’actuar com a conciliador del Tribunal Laboral de Catalunya des de l’inici del seu funcionament efectiu, a l’any 1992.
 
Després de tants anys, haig de dir que no he trobat cap manual on es pugui anar a consultar quan un assumeix la responsabilitat de conciliar postures, de la mateixa manera que tampoc existeix un vademècum amb directrius quan un negocia o quan un fa de mediador en un conflicte determinat.
 
Per això, quan em donen l’oportunitat d’explicar les meves vivències en aquest camp, sempre poso èmfasi en dir que són simplement experiències i convido a no considerar-les com elements pedagògics reglats, doncs en dues situacions similars i, fins i tot, actuant els  mateixos actors, hi ha factors diferencials temporals que poden mediatitzar el recorregut de l’actuació i, lògicament, el resultat final.
 
Tothom negocia, i el concepte més utilitzat a l’àmbit polític, judicial o laboral és el de la negociació, traslladant un necessari optimisme doncs, per afrontar un procés amb certes garanties d’èxit, un ha d’estar convençut que la confluència de voluntats és realment elevada.
 
En aquest sentit, l’experiència em permet dir que arribar a un acord sense adjectius qualificatius és relativament senzill, i no és cap frivolitat afirmar-ho. Altra historia és la consistència de l’acord, que no depèn només de la voluntat de negociar sinó de que les parts se’l creguin, que respectin la filosofia de la pròpia negociació i de que també hi hagi  confluència en la majoria de possibles interpretacions posteriors, que és l’estadi on hauria d’intervenir el conciliador per evitar entrar en conflicte.
 
Avui en dia som partícips dels esforços dels negociadors i de les dificultats d’arribar a acords en la confecció d’un Govern; fins a cert punt, en defensa de la transparència que ens mereixem els ciutadans, ens informen de cóm es desenvolupen les converses, el que ens permet treure alguna conclusió, encara que tots som conscients de que no ens traslladen tot el que realment succeeix.
 
Com algú em preguntava el proppassat dijous, si la voluntat i la confluència de voluntats hi són, per què es difícil arribar a un acord?.
 
Jo crec que és per tres raons:
 
Una, perquè s’intenta que la solidesa de l’acord es basi en l’adhesió de molts interessos, essent fàcilment demostrable que a major nombre actors i menor consistència, i en aquest cas hi ha massa parts implicades.
 
La segona, perquè estan agafant protagonisme altres factors que mediatitzen la pròpia negociació, per exemple la urgència o els que han estat exclosos de la negociació.
 
I la tercera, però més important, és que alguns negociadors han assumit també, en algun moment determinat i responent també als seus interessos com a part, el paper de conciliador, però de manera arbitrària i sense respondre a cap necessitat objectiva i despertant, per lògica, la desconfiança de l’altre.
 
M’agradaria pensar, i així vull fer-ho, que els partits polítics que negocien un futur Govern espanyol arribaran a bon port, però el que tinc clar és que, atenent al com s’està negociant i a l’experiència, la travessia de quatre anys tindrà entrebancs, i que  la carta de navegació, a manera de full de ruta, necessitarà la intervenció habitual d’un conciliador, amb una única finalitat, evitar el naufragi.

dilluns, 15 de febrer de 2016

El Hotel Alàbriga está ubicado en Sant Feliu

Para clarificar de una vez por todas, podríamos decir que “al César lo que es del César, y a S’agaró lo que es de S’Agaró”, pues un recurrente y nunca desmentido sonsonete sigue provocando que propios y extraños crean que parte de Sant Feliu de Guíxols forma parte de S’Agaró, obviando que existe una población que se denomina Castell d’Aro-Platja d’Aro-S’Agaró.
 
Entiendo que esta confusión responde a una interesada acción de complementariedad turística entre los dos municipios pues creo que, por una dejadez ya añeja pero sobre todo, por la presión de esos vecinos para los que la apariencia también es un elemento justificativo de su vida, Sant Feliu ha dejado crecer la marca S’Agaró en detrimento de Sant Pol cuando, por litoral marítimo, debería ser al revés.
 
Y también entiendo, aunque no comparto, que es de mucho “postín” decir que uno posee una segunda residencia en S’Agaró, para a renglón seguido apuntillar que es donde está La Gavina, o donde tiene también una casa tal o cual futbolista; eso viste mucho más y es más breve que decir que uno disfruta de una propiedad en Sant Pol, de Sant Feliu de Guíxols, para después ampliar la información de S’Agaró.
 
Hasta hay establecimientos hoteleros que, ubicados en Sant Feliu, mencionan en su publicidad S’Agaró en una clara muestra de renuncia a valorar el paradisíaco sitio donde están ubicados, olvidando que en Sant Pol hay también muchos negocios que se sienten orgullosos de esta maravillosa playa guixolenca.
 
Pero el súmmum se sitúa cuando de manera irreverente, se intenta visualizar que S’Agaró es sinónimo de lujo y que, por ejemplo, surjan titulares mediáticos como que “El rey alemán del tocho abrirá el resort más 'pijo' de Cataluña“, para después ampliar la noticia afirmando que “El promotor Valery Scherer araña capital ruso para abrir el hotel Alàbriga en S'Agaró en julio”.
 
Para informar, el Hotel Alàbriga Hotel&Home Suites está situado en el término municipal de Sant Feliu de Guíxols, en la calle que une el centro urbano de la ciudad con la Playa de Sant Pol, que nada tiene que ver con S’agaró, ni casi por cercanía.          

dimarts, 9 de febrer de 2016

Rupturistes i immobilistes, no volen negociació

Carreguen contra el programa que el PSOE ha presentat a la resta de partits polítics com a base de negociació per a fer possible un acord que permeti governat a Pedro Sánchez, adduint que no concreta en què consisteix el federalisme; s’ha de dir que això els hi ha pogut generar alguna petita o gran frustració doncs no els ha deixat molt de marge pel “dret al pataleo”.
 
Si el programa del PSOE hagués aprofundit en el model federal de l’estat, ara immobilistes (PP) i rupturistes (DiLl i ERC), haurien format un front comú contrari (els extrems es toquen). Com el programa és de voluntats, deixant als que poden veure una solució en la reforma constitucional el marge de negociació, conformen un front comú per manca de concreció (els extrem e continuen tocant).
 
Fins i tot alguns (independentistes) indiquen i es queixen que “Catalunya” només apareix un cop en aquest document, quantitat d’aparicions que no els hi permet convertir-se en  protagonista i justificar, un altre cop, la seva posició com enemic.
 
Programa para un Gobierno Progresista y Reformista (Propuesta del PSOE)
 
Títol VII. REFORMA DE LA CONSTITUCION PARA ASEGURAR EFICAZMENTE LOS DERECHOS SOCIALES Y COMPLETAR EL FUNCIONAMIENTO FEDERAL DE LA ORGANIZACIÓN TERRITORIAL DE NUESTRO ESTADO (Plana 52 del programa)
 
El problema es que per considerar com a positiu qualsevol avanç en aquest tema, s’ha de creure i entendre la Constitució, i s’ha de dir que ni independentistes ni immobilistes hi creuen ni entenen ni, lògicament, volen que hi hagi negociació.


dilluns, 8 de febrer de 2016

Titiriteros Vs. libertad de expresión

Como no podía ser de otra manera, hago referencia al asunto de los “titiriteros” que representaron en Madrid “La bruja y San Cristóbal”, obra considerada como que de apología del terrorismo, y por la que dos de sus actores han sido encarcelados.
 
A quienes no hemos visto la obra nos es difícil juzgar si el contenido es punible o no, pues sólo las opiniones vertidas a través de los medios y redes sociales permiten hacerse una composición de lugar y, atendiendo a quien hace la valoración y a la credibilidad que le merezca a cada uno, opinar si la detención de estos actores está o no justificada.
 
Solo existe una condicional en este tema: si la obra enaltece el terrorismo y la violencia, como parece ser que dictaminan las autoridades, los autores están cometiendo un delito tipificado y, por consiguiente, merecen que caiga sobre ellos todo el peso de la Ley.
 
Si es así, en un estado de derecho, nada ni nadie debería apelar a la libertad de expresión para condenar la detención de estos “titiriteros”, pues sería tanto como entender de ejercicio de la libertad cualquier acción de apología a la violencia y al terrorismo que, salvo algunos descerebrados, todos condenamos con rotundidad, sin olvidar tampoco el agravante de que el espectáculo iba dirigido a niños, pudiendo incidir negativamente en ellos por su alta permeabilidad.
 
Entiendo que quienes no han luchado por la libertad de expresión, no valoren la posibilidad de ejercitarla, pero es inaceptable que se juegue con ella de manera tan frívola como se está haciendo en el caso que nos ocupa olvidando que, como decía Gabriel Celaya, “la palabra es un arma cargada de futuro”, pero como arma, hiere o puede herir.
 

dijous, 4 de febrer de 2016

A mayor cabreo de Iglesias, mejor valoración de Sánchez

Cabreado como una mona!. Eso es cómo demuestra estar Pablo Iglesias por la decisión que ha tomado Pedro Sánchez de dialogar con todos los partidos del arco parlamentario, arrebatando a Podemos la exclusividad que se había arrogado, al declararse como único garante para alcanzar un acuerdo de gobernabilidad.
 
Pablo y los suyos se habían disfrazado de caramelo con sabor agridulce, y ubicados estratégicamente ante una puerta de Ferraz o de la Carrera de San Jerónimo, se ofrecían para recibir alguna “chupadita” de todos, menos del PP y C’s,
 
Pero se equivocaron, y su estrategia basada en la creencia de que eran imprescindibles se ha resquebrajado en mil pedazos, y les ha obligado a retomar posiciones diferentes, aparentemente más suaves, aunque sin poder esconder su resabiada frustración, que les sigue haciendo caer en el insulto y la prepotencia.
 
Ahora no les queda más que mostrarse totalmente fuera del envoltorio, sin ambages ni tapujos, enseñando que realmente ese agridulce sabor que ofrecían se debía a una especie de  acíbar que, como les ocurre a los niños con sus uñas, después gusta y casi se convierte en adictivo.
 
Chupas o no chupas; conmigo o contra mí. En eso ha quedado la estrategia de Podemos, eso sí, desde esa falsa generosidad de la que alardea, olvidándose que únicamente puede ser generoso quien tiene la posibilidad de dar, y que en este caso Pablo Iglesias ha tenido la arrogancia de “exigir” a cambio de lo que, en teoría, era el único que podía dar, y que ahora se ha demostrado que no tiene.
 
Sinceramente me alegro de la actitud de Pedro Sánchez, acotando aquellos posicionamientos inaceptables que darían la razón a quienes lo acusaban de “querer acceder a la Moncloa a cualquier precio”, negándose así a someterse a esos que aspiraban a ejercer de chulo a la vez que de meretriz y, aunque el aposento no fuera suyo, cobrando también la cama,  queriendo prostituir un Gobierno encabezado por él.
 
Sigo pensando que Pedro Sánchez lo tiene harto complicado para conseguir un pacto para  conformar un Gobierno estable, y que le sería mucho más fácil alcanzar un pacto de gobernabilidad que le permitiese aplicar las políticas sociales y económicas que los ciudadanos necesitamos.
 
Pero para ello se debería apelar a la responsabilidad de los diferentes partidos políticos, y centrar la negociación en ese “para qué” con el que Pedro Sánchez basa el inicio de las negociaciones, acompañado del “qué y el cómo”, eliminando cualquier elemento que aluda al “quién”, en clara demostración que el tacticismo ha quedado relegado al último lugar de prioridades.

Incoherència a SFG. Pròrroga pressupostària sí o no?

Avui el Punt  publica la noticia de que el Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols ha aprovat definitivament el Pressupost 2016, i la curiositat m’ha portat escoltar per la web de Radio Sant Feliu la part del Ple on es tractava aquest tema, doncs l’Alcalde, sempre segons la notícia, parla de pròrroga pressupostària i el cert és que al Ple del 28 de gener es va donar compte de l’esmentada pròrroga, però en un altra punt posterior de l’ordre del dia es va aprovar definitivament el pressupost, al rebutjar el Govern, de manera unilateral, les al·legacions presentades per Associacions, Grups Municipals i Sindicats.
 
Serà un tràmit legal i obligatori, però poc importa la pròrroga si l’aprovació és definitiva, encara que l’Alcalde, sempre segons la notícia, diu que “la pròrroga permet que l’Administració rutlli”, posant de manifest una total incoherència quan el seu cavall de batalla era aprovar uns pressupostos abans del 31 de desembre de 2015, eliminant la possibilitat prorrogar el pressupost anterior.
 
Però assegura l’Alcalde que el pressupost patirà modificacions, com a molta tard el mes de març quan, en teoria, s’incorporaran romanents, encara que sense saber ni quantitats ni destinació. O sigui, que Sant Feliu té uns pressupostos per a tres mesos i supeditats a la voluntat política i tècnica d’incorporació de diners.
 
Si l’Alcalde, sempre segons la notícia, creu en les bondats de la pròrroga i afirma que hi haurà modificacions pressupostàries al març, o sigui, un mes després de l’aprovació definitiva, em pregunto si no hauria estat més assenyat i lògic prorrogar el pressupost 2015 fins aquesta incorporació de romanents, i així donar temps a estudiar les al·legacions o propostes que s’han presentat, i fent pública així quina és la voluntat de resposta a les mateixes, tal i com es va despendre de l’argumentació que el Regidor d’Hisenda va fer.
 
És clar que les raons d’aquesta aprovació són d’altres que no coneixem, o sí! No vull afirmar que són les relacionades amb retribucions però, com a mínim, responen al compliment d’un compromís d’aprovació d’un pressupost abans de finalitzar l’any, sabent que no serà el que és, amb un clar intent de confondre i jugar amb la intel·ligència dels ciutadans.
 
I si bé és cert que algunes al·legacions són de “voluntat política”, com va dir al Ple el Regidor d’Hisenda, i no de disfuncions pressupostàries, sí que hi ha algunes que s’han d’aplicar obligatòriament per imperatiu legal, i al no ser contemplades al pressupost poden portar, fins i tot, a declarar-ho nul, tal i com indica l’article 170.2.b de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals.



dimecres, 3 de febrer de 2016

Gobierno de Pedro Sánchez. Más vale solo que mal acompañado

Ayer Pedro Sánchez, después de recibir el encargo de intentar formar Gobierno, compareció ante la ciudadanía, y desgranó cuales iban a ser sus prioridades, si lo lograba.
 
Y dijo que lo iba a hacer hablando con todos los partidos políticos, tanto los situados a la derecha como a la izquierda, interpretando que los españoles quieren un proyecto de cambio de políticas y no un simple cambio de personas.
 
Programa, programa i programa”, es lo que Pedro Sánchez presentó a manera de líneas maestras de lo que su Gobierno debe llevar a cabo; y, sin ninguna duda, presentó un “programa, programa, programa” que todo partido, situado en cualquier lugar del arco parlamentario de la cámara, debería asumir como suyo, porque la coincidencia en el “qué se debe hacer” seguro que es prácticamente plena.
 
Harina de otro costal será el “cómo hacerlo” y las prioridades, que es ahí donde pueden radicar las diferencias entre partidos, y donde Pedro Sánchez y el equipo que el PSOE nombre para debatir con el resto de fuerzas políticas, deberán desplegar todas sus habilidades de negociación, para convencer de que las bondades de sus propuestas son las que más responden a los intereses de los ciudadanos y ciudadanas.
 
Poco importarán así los nombres que conformen el Gobierno pues, si el resto de partidos son responsables y fieles a sus compromisos electorales, cualquier pacto de gobierno se basará en el qué, en el cómo y en el cuándo, y jamás en el quién.
 
Pero viendo las actitudes arrogantes de algunos partidos políticos, que afrontan este proceso bajo el principio de creerse imprescindibles, utilizando la acritud, la amenaza, el insulto y la prepotencia como valor de absurda generosidad, Pedro Sánchez no lo va a tener fácil para confeccionar un Gobierno y desde luego, aunque lo logre que así lo deseo, lo va a tener complicado para desarrollar un programa, si se ve obligado a aceptar según qué compañeros de viaje.
 
Sigo pensando que Pedro Sánchez debe apelar a esa responsabilidad del resto de partidos políticos, basado la lealtad programática con la que se comprometieron con las urnas, para que faciliten un Gobierno que pueda desarrollar las políticas progresistas en las que, según manifiestan, coinciden todos en líneas generales.
 
Y si la imposibilidad radica en la cohabitación física de políticos de diferentes partidos (y lógicamente me refiero a Podemos y C’s), que esa cohabitación sea virtualmente real, basada en el “qué, cómo y cuándo” que representaría una acuerdo de gobernabilidad, que no de Gobierno, permitiendo que Pedro Sánchez gobierne con quien el crea que debe gobernar.
 
Y si debe hacerlo sólo, pues que así sea, porque en muchos casos, y creo que este es uno de ellos, “más vale solo que mal acompañado

dimarts, 2 de febrer de 2016

PSOE con Podemos, C’s o PP, NO. Permeabilidad programática, SÍ

Quiero un país en el que se apliquen políticas progresistas, y exijo que den respuesta a las necesidades reales de la ciudadanía.
 
No quiero que los gobernantes se pierdan hablando de macroeconomía´; exijo que hablen de economía doméstica.
 
No quiero que los gobernantes se pierdan en analizar datos de paro y ocupación; exijo que digan cómo van a crear puestos de trabajo estables y libres de precariedad.
 
No quiero que los gobernantes pierdan el tiempo debatiendo sobre el coste de la sanidad; únicamente exijo una sanidad de calidad, universal y sin listas de espera.
 
No quiero unos gobernantes que utilicen la educación como arma política. Exijo que doten de todos los medios necesarios para disfrutar de una educación no sectaria.
 
Exijo igualdad de oportunidades y justicia social y, por ello, no quiero que gobierne el PP, sino que lo haga el PSOE por, y como siempre he dicho, posee el programa que mayores coincidencias tiene con mis exigencias.
 
¿Pero quiero que gobierne Podemos? Tengo que decir que las actitudes con la que se ofrecen sus dirigentes para valorar su aportación a un posible gobierno, me generan casi tanta desconfianza como la que me puede ofrecer el PP, a pesar del grado de coincidencias de titular que, sin duda, tengo con esa formación de izquierdas; y eso, lógicamente, me obliga a decir que no.
 
Y después de dar mi opinión “a calzón quitado”, sin tapujos ni tacticismos postelectorales para conformar un Gobierno, ¿qué toca?.
 
Supongo que recibir insultos como todos aquellos que también los reciben por estar en la creencia, y así manifestarlo, de que un gobierno con Podemos no es sinónimo de estabilidad, al igual que tampoco lo sería con el PP o con C’s, y que un pacto con esta formación no sería positivo para el PSOE, como tampoco lo sería con PP o C’s.
 
Complicado desaguisado pues la aritmética parlamentaria solo responde a soluciones que alimenten los diferentes intereses que se pueden dar cita, y no se puede obviar que cada partido tiene los suyos, por no decir que cada persona con cierta relevancia en un partido o territorio también los tiene diferentes al resto. Aquello que dicen en catalán, “tants caps tants barrets” (tantas cabezas, tantos sombreros).
 
Estoy convencido que únicamente apelando a la responsabilidad de los partidos de izquierdas y a la generosidad del PSOE (porque sólo el que tiene más es el único que puede dar muestras de generosidad en un hipotético Gobierno de Pedro Sánchez, aunque le pese a Pablo Iglesias), y siempre bajo el principio del compromiso basado en la permeabilidad programática, puede cerrarse una etapa que, debiendo discurrir por el cauce de la normalidad del sistema democrático algunos están llevando a lo esperpéntico.