dilluns, 11 de gener de 2016

Parlament de Catalunya. L’Olimp dels déus amb peus de fang

Tot i escoltant el debat d’investidura del President de la Generalitat, tenia la sensació de ser un simple mortal expectant per les decisions que, de manera inexorable, els habitants d’aquest Olimp parlamentari anaven a prendre sobre el meu present i futur.
 
Els oradors esmentaven als catalans i catalanes de manera desafectada, quasi en tercera persona, fent visible aquesta línia física que existeix entre la ciutadania i polítics, que permet a aquests últims utilitzant-se com un arma entre ells, a l’igual que feien els semidéus amb els “seus” mortals.
 
I dic “seus” de manera conscient, doncs des del moment que durant el debat d’investidura uns i els altres acceptaven debatre sobre “si governarien per a tothom o només per partidaris d’una de les tesis”, es reconeixia tàcitament que hi han grups o faccions creats per ells mateixos, i que responen únicament als interessos particulars o partidistes de cadascú.
 
Fins i tot el subconscient els traeix algun cop, i fa que utilitzin les conjugacions verbals de manera poc adient, demostrant que no es consideren part d’allò que estan defensant, possiblement en previsió de, si és necessari, auto exculpar-se prèviament per a no sortir esquitxats si els seus postulats són erronis.
 
Afirmen que els catalans “necessiten” o “no necessiten”, “volen” o “no volen”, “voten” o “no voten”, quan el que haurien de declinar seria el “necessitem” o “no necessitem”; “volem” o “no volem”, “votem” o “no votem”; o és que ells no són catalans o catalanes i estan per damunt del bé o el mal?
 
Per això ahir em va quedar clar, escoltant les intervencions dels portaveus dels diferents partits amb representació al Parlament de Catalunya que, amb major o menor grau, els 135 diputats del Parlament de Catalunya (i en conec a molts d’ells) estan força desconnectats de la realitat social que s’està vivint/patint al sí de la societat, i que les prioritats que diu tenim els ciutadans són les que ells desitgen que tinguem, doncs són per a les que tenen justificació d’inoperativitat; i no tindran cap pudor en modificar posicionaments, depenent de les circumstàncies del moment, eludint les responsabilitats que els hi pertoca asumir.
 
És preocupant que ahir, i amb certa alegria, els 135 diputats assumeixin que la societat civil que representen està trencada entre partidaris (48%) i no partidaris de la independència de Catalunya, és a dir, entre aquells que creuen que la independència respondrà a totes les inquietuds que tenen el catalans, i aquells (52%) que no creuen que la independència sigui la panacea que solucionarà tots els problemes de la societat catalana.
 
Però en comptes d’assumir i interpretar aquesta realitat, actuen com a deus amb peus de fang, i s’atreveixen a aprovar un full de ruta que no recolza la majoria, i encarregar el seu desenvolupament a algú que, en teoria i per la falta de legitimitat social que té atenent als resultats de les urnes, hauria de donar resposta a totes les sensibilitats dels catalans i catalanes, i no només als que coincideixen amb les seves propostes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada