dilluns, 18 de gener de 2016

Negociació i acords

Negociacions, pactes i acords, possiblement han sigut les paraules que els catalans i catalanes més hem escoltat des de que el 27 de setembre van celebrar-se les Eleccions al Parlament de Catalunya; i ara continuem amb el mateix rum-rum un cop el 20 de desembre les eleccions es circumscrivien a l’àmbit de l’Estat.
 
Atenent als interessos personals i/o partidistes, s’interpreten els resultats com la voluntat manifesta de la ciutadania oblidant-se, en molts casos, que aquesta voluntat respon als compromisos que els diferents partits han assumit i que, tot s’ha de dir, varien depenent d’on i davant qui els assoleixin.
 
A Catalunya, van ser més de tres mesos de negociacions els que permetien arribar a un acord per a formar Govern el 10 de gener però que, al meu entendre, es va traduir en un pacte sense garanties d’estabilitat política, doncs va ser fruit d’un procés negociador que les parts afrontaven amb objectius diversos, fins i tot amb interpretacions de la voluntat popular diferents, massa llarg, amb grans episodis de confrontació i d’aparent mala fe, i amb un resultat on, clarament, uns han perdut més que altres.
 
La prova, sempre segons els mitjans de comunicació, que ni els terminis de l’independentisme ni el pla de xoc social, que van ser elements per a que la CUP es decidís a recolzar el Govern, es compliran; i ni el President Mas, que en teoria ha quedat al marge tal i  com s’exigia, continua tutelant, de manera contrastada, tota l’operació.
 
A Espanya ens podem trobar en la mateixa situació, doncs hi ha massa actors, sense objectius clars, amb interpretacions de resultats clarament tergiversades, en un procés negociador que es preveu llarg, amb actituds no conciliadores i amb explícites “línies vermelles” que suposaran, d’haver-hi un acord, masses cessions i concessions.
 
És cert, el ciutadans volem un canvi en la política; millor dit, jo com a ciutadà vull un canvi en les polítiques que han de fer efectives els polítics, i crec, fins a cert punt, que a gran part de ciutadans i ciutadanes, deixant de banda a aquesta minoria que estem ideològicament posicionats, els hi és ben igual si el polític que respondrà a les seves inquietuds i demandes està posicionat a la dreta o a la esquerra de l’Hemicicle.
 
De la mateixa manera que a Catalunya alguns s’atrevien a dir, de manera interessada i força frívola, que els resultats avalaven la independència i que això permetia iniciar un procés negociador, a Espanya alguns s’atreveixen a fer interpretacions que, també fruit de la frivolitat i la supervivència política, no responen, en absolut, a la realitat.
 
Un canvi en les polítiques ha de ser l’objectiu, doncs sí és el que exigeix la ciutadania, i quadrar una complicada aritmètica parlamentària simplement l’eina per aconseguir-ho encara que, malauradament, em dona la sensació que hi ha interès en confondre objectius amb eines doncs al final, tot es tradueix en que el comú denominador de cadascú dels actors és assolir el poder, el que impossibilita l’estabilitat de qualsevol possible acord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada