La presa de possessió del President

Dins de la lògica tot el que va succeir ahir al voltant de la presa de possessió d’en Carles Puigdemont, com a President de la Generalitat.

 

Lògic que el Rei no agraís els serveis prestats a l’Artur Mas. És que si ho hagués fet, podria considerar-se com una burla des de la ironia.

 

Lògic que els representants del Govern de l’Estat manifestessin, d’alguna manera, el seu malestar i antagonisme, fent-lo des d’allò que alguns consideren com a falta d’educació, no aplaudint ni aixecant-se de la cadira.

 

Lògic que el nou President no fes referència ni al Rei ni a la Constitució, utilitzant una altra fórmula per a prometre el càrrec. De totes maneres, i sense ser cap tècnic, supeditar-se al Parlament de Catalunya entenc que és supeditar-se a la legalitat que emana de la Carta Magna, perquè és la Constitució espanyola la que legitima el Parlament.

 

Lògic que no es fes esment, de manera explícita, a la independència de Catalunya, doncs llavors sí que, amb molta seguretat, hi hauria elements per a justificar anul·lacions.

 

Lògic que hi haguessin crits del públic assistent a l’acte des de la plaça Sant Jaume, contra els representants de l’Estat.

 

I lògic que tant el Govern de l’Estat com el de Catalunya posin en marxa campanyes, denunciant allò que consideren accions lesives per a justificar reaccions contràries.

 

Cap sorpresa!

 

Ni tan sols surt d’aquesta lògica l’actitud de sorpresa pàmfila que posen de manifest, i a la que ens tenen tan acostumats.

 

El que han de fer, uns i els altres es posar-se a treballar per atendre les inquietuds i necessitats de la ciutadania, deixant-se de collonades i prioritzant els temes importants que precisen solucions urgents, actuant en el fons de les qüestions, i responent amb contundència a les accions que, des de la responsabilitat de cadascú, s’entenguin com lesives per al conjunt de la ciutadania.

 

Perquè el que està fora de tota lògica és perdre el temps “vigilant al contrari”, amb l’únic objectiu de percebre alguna acció que pugui ser interpretada com a “renunci” i així, encara que sigui agafant-se-la amb una espècia de paper de fumar, justificar actuacions per a la demostrar qui “la té més llarga”.