Conciliació familiar laboral, només al Congrés?

Com sempre, hi ha algú o alguns que han volgut aprofitar la decisió de la Diputada de PODEMOS, Carolina Bescansa, de portar al seu fill nadó a la sessió del Congrés dels Diputats, per a treure rèdit polític, sabent que des de la polèmica i rere la reivindicació d’avançar en conciliació familiar i laboral, serà portada i titular en tota la premsa.

 

Encomiable acció de “sacrifici”, sobretot per al nano, que haurà estat obligat a passar algunes hores en un ambient estrany, envoltat de gent que en absolut transmet energies positives, que són les que necessita una criatura.

 

Si algú em pregunta si em va agradar aquesta iniciativa de la Diputada o, per extensió, del seu partit, haig de dir taxativament que no, doncs ha generat tantes crítiques negatives de tots els sectors, que la repercussió mediàtica es converteix en un element negatiu per a qualsevol reivindicació.

 

S’ha de dir que no és la primera representant pública que acudeix a una sessió amb el seu nadó. La senadora Iolanda Pineda ja va fer-ho al 2012, amb un acte també de rerefons reivindicatiu, i tal com ja vaig preguntar en aquell moment, algú pensa que la solució a aquesta situació, que s’esdevé un problema, passa per portar el nen al lloc de treball?

 

No totes les feines de les dones són com la de Diputada que, possiblement, permeti portar la criatura a l’hemicicle o fer que qualsevol dels 350 diputats o diputades facin de cangur quan la mama intervingui. Per sort, polítiques consolidades d’igualtat permeten que hi hagi dones treballant a una obra, tant de paleta com d’arquitecte, o treballar d’estibador en un port, de conductor de camió o de tractorista, de pilot de vaixell o d’avió.

 

Però jo vaig més enllà, i reivindico el paper de l’altre progenitor, pare o mare, doncs em nego a circumscriure el tema a l’àmbit únicament femení, entenent que la situació necessita intervencions des del punt de vista de la conciliació laboral i familiar, que per sort, ja no té sexe.

 

Algú s’imagina a una criatura rebent el pit o el biberó en una bastida o en un autobús ple de passatgers; o un avió en pilot automàtic mentre la mama o el papa canvia els bolquers?.

 

S’hauran de trobar altres mecanismes i solucions consensuades que, sens dubta, hauran de respondre a la realitat de la dedicació i de la feina, alhora que permetin una veritable conciliació amb independència de quin és el treball o de qui el desenvolupa, doncs si no tots els llocs de treball o professions ofereixen les mateixes possibilitats de solució, sí que s’han de buscar comuns denominadors que permetin que tots els pares i mares puguin atendre les necessitats dels nens.

 

El que tinc clar, i ja ho tenia quan a finals dels anys 80 sindicats i empreses negociàvem en el sector portuari, mancomunar serveis d’atenció als fills dels treballadors on fos possible i l’impuls de protocols locals per afavorir la no discriminació parental i la conciliació de la vida familiar i laboral, que qualsevol solució passa per entendre que aquest problema no és laboral sinó social que, afecta als infants que, no ens oblidem, són els que necessiten i exigeixen, en tot cas, l’atenció dels seus progenitors.