Com
sempre, hi ha algú o alguns que han volgut aprofitar la decisió de la Diputada
de PODEMOS, Carolina Bescansa, de portar al seu fill nadó a la sessió del
Congrés dels Diputats, per a treure rèdit polític, sabent que des de la
polèmica i rere la reivindicació d’avançar en conciliació familiar i laboral,
serà portada i titular en tota la premsa.
Encomiable
acció de “sacrifici”, sobretot per al nano, que haurà estat obligat a passar
algunes hores en un ambient estrany, envoltat de gent que en absolut transmet
energies positives, que són les que necessita una criatura.
Si algú
em pregunta si em va agradar aquesta iniciativa de la Diputada o, per extensió,
del seu partit, haig de dir taxativament que no, doncs ha generat tantes
crítiques negatives de tots els sectors, que la repercussió mediàtica es
converteix en un element negatiu per a qualsevol reivindicació.
S’ha de
dir que no és la primera representant pública que acudeix a una sessió amb el
seu nadó. La senadora Iolanda Pineda ja va fer-ho al 2012, amb un acte també de
rerefons reivindicatiu, i tal com ja vaig preguntar en aquell moment, algú
pensa que la solució a aquesta situació, que s’esdevé un problema, passa per
portar el nen al lloc de treball?
No
totes les feines de les dones són com la de Diputada que, possiblement, permeti
portar la criatura a l’hemicicle o fer que qualsevol dels 350 diputats o
diputades facin de cangur quan la mama intervingui. Per sort, polítiques
consolidades d’igualtat permeten que hi hagi dones treballant a una obra, tant
de paleta com d’arquitecte, o treballar d’estibador en un port, de conductor de
camió o de tractorista, de pilot de vaixell o d’avió.
Però jo
vaig més enllà, i reivindico el paper de l’altre progenitor, pare o mare, doncs
em nego a circumscriure el tema a l’àmbit únicament femení, entenent que la
situació necessita intervencions des del punt de vista de la conciliació
laboral i familiar, que per sort, ja no té sexe.
Algú
s’imagina a una criatura rebent el pit o el biberó en una bastida o en un
autobús ple de passatgers; o un avió en pilot automàtic mentre la mama o el
papa canvia els bolquers?.
S’hauran
de trobar altres mecanismes i solucions consensuades que, sens dubta, hauran de
respondre a la realitat de la dedicació i de la feina, alhora que permetin una
veritable conciliació amb independència de quin és el treball o de qui el
desenvolupa, doncs si no tots els llocs de treball o professions ofereixen les
mateixes possibilitats de solució, sí que s’han de buscar comuns denominadors
que permetin que tots els pares i mares puguin atendre les necessitats dels
nens.
El que
tinc clar, i ja ho tenia quan a finals dels anys 80 sindicats i empreses negociàvem
en el sector portuari, mancomunar serveis d’atenció als fills dels treballadors
on fos possible i l’impuls de protocols locals per afavorir la no discriminació
parental i la conciliació de la vida familiar i laboral, que qualsevol solució
passa per entendre que aquest problema no és laboral sinó social que, afecta
als infants que, no ens oblidem, són els que necessiten i exigeixen, en tot
cas, l’atenció dels seus progenitors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada