dijous, 28 de gener de 2016

L’Equip de Govern mereix alguna reprovació.

Suposo que els Regidors de l’Ajuntament són fidels a allò de que a “Carnaval tot s’hi val”, i els és ben igual el que diguin o pensin els ciutadans doncs, en aquestes dates, enganyar i riure un dels altres i passar-se l’ètica i la dignitat pel forro, està permès.

És cert que he començat a escoltar el Ple Municipal Ordinari d’avui, per Radio Sant Feliu, quan ja feia un quart d’hora que s’havien iniciat els debats de l’ordre del dia, i la meva sorpresa ha sigut que pràcticament s’acabava el debat on “s’aprovava definitivament el pressupost”, desestimant totes les al·legacions que s’havien presentat.

Malgrat no estar a l’ordre del dia, els grups municipals que conformen el Govern Municipal han donat el vist i plau al que serà el full de ruta financer de l’Ajuntament; i segur que el tràmit ha sigut legal, però escoltant com parlaven de participació i transparència amb la boca plena, un es pregunta si és ètic el que han fet, doncs un tema tan important com el pressupost municipal crec que mereix que els ciutadans sàpiguen, amb prou antelació i claredat, per què el Govern denega què i per què els veïns han manifestat, en referència a allò que el Govern farà amb els seus diners.

Pel que sé, ni tan sols alguns dels que han presentat les al·legacions, ciutadans de peu, han tingut una resposta directa i personal, i la seva feina per estudiar aquest document per a posteriorment manifestar el que pensen, ha estat simplement menystinguda.

I s’ha de recordar que aquests veïns no perceben cap remuneració, com sí ho fan els Regidors que, per recordar-li a l’Alcalde, cobren dels diners públics que aporten aquests ciutadans, per a treballar a favor de la ciutat, encara que ho facin bé. 

Crec, Sr. Alcalde, que ja n’hi ha prou de presumir que el Regidors de Govern treballen molt, com si fos un valor afegit el que vostè, les dues dedicacions exclusives i els altres Regidors de Govern, fessin un favor pel fet de dedicar-se i no fos la seva obligació.

M’imagino, pel tros que he pogut escoltar, que també els Regidors de l’Oposició s’han vist sorpresos, i s’han hagut d’empassar els arguments que, amb la prepotència habitual, l’Equip de Govern ha utilitzat per a justificat aquesta aprovació.

Només prego a l'oposició, com a ciutadà, que vagin a la web de Radio Sant Feliu, i que escoltin el Ple amb calma i fredor, que analitzin i comprovin les afirmacions que han fet des de l’Equip de Govern, i que s’escoltin vostès mateixos, amb tot el sentit crític.

Estic convençut que si els deixen, en el proper Ple hauran de demanar, en nom del seu grup però sobretot, en nom dels 3849 ciutadans que els hi van donar confiança el proppassat 24 de maig (segur que ara serien molts més), alguna reprovació.


dimarts, 26 de gener de 2016

PSOE : més val sol que mal acompanyat

Soc de l’opinió que un govern del PSOE amb Podemos, basat en teòriques confluències programàtiques, és possible si ambdós formacions acceptessin la creació d’una espècie d’observatori neutral, per a vetllar pel control de la desconfiança amb la que començaria a caminar aquest pacte de governabilitat.
 
I amb tot, ningú podria garantir cap estabilitat doncs, malgrat diguin el contrari, de manera contrastada la veritable prioritat de Podemos és arribar al poder acaparant tot l’espai de l’esquerra, per a després portar a terme el seu programa, de manera unilateral, fora d’acords i pactes amb altres formacions.
 
La lògica indica que el Rei encomanarà a Pedro Sánchez la formació d’un nou Govern, que a manera de regal enverinat alimentarà de manera legítima i justificada el seu ego, però que deixa molt poques possibilitats a manera d’antídot per a que pugui sortir-se amb èxit.
 
Els pacte que podria considerar-se més estable a l’exterior (PP-PSOE), genera rebuig en la majoria de votants socialistes i li farien perdre terreny davant l’escomesa de Podemos contra el PSOE.
 
El pacte que suavitzaria l’anterior, afegint a C’s, ens porta a la mateixa conclusió, doncs no podem oblidar que Ciutadans és la nova dreta, de visió centralista, i que aspira a atraure a gran part de l’electorat popular.
 
El pacte amb Podemos no dona prou vots, i afegir als partits independentistes té l’inconvenient de ser una veritable línia vermella per a tothom.
 
Només queden dues possibilitats:
 
Anar a l’oposició, encara que representi  donar el Govern al PP i permetre que continuï aplicant les retallades que ordena la UE. Que tot s’ha de dir, governi qui governi haurà d’aplicar, amb més o menys intensitat de resistència. Tenim l’ exemple de Grècia.
 
O governar en minoria, passant-li la pilota a tots aquells que han manifestat, com a eix programàtic, la voluntat d’impedir un govern del PP; doncs ara, dient sí a la investidura de Pedro Sánchez, tenen l’oportunitat de fer-ho possible.
 
Crec que la millor opció de Pedro Sánchez i el PSOE és aquesta última opció i, si bé és cert que podria ser, i segur que serà, una legislatura complicada doncs serà governar sempre supeditat als capricis dels altres grups, serà molt més senzilla que governar amb qui essent Govern, actua alhora com oposició.
 
I això puc dir-ho per experiència.
 
 

dilluns, 25 de gener de 2016

L’OCDE i la jubilació

Aquests de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE),viuen en un altre món, millor dit, pesant en el “País de Nunca Jamás” s’instal·len en els “Mons de Yupi” per, amb arguments llunyans d’una visió real del context, fer plantejaments que de manera suau i generosa, es poden qualificar de mancats de sentit comú.
 
Ara tornen amb l’embatde les jubilacions, i amb tots els estudis a la mà, alerten del perill de no poder gaudir d’una pensió digne sinó es retarda l’edat de jubilació, o sigui, planerament allargar la vida laboral.
 
No fa falta ser un setciències per arribar a la conclusió de que retardant l’accés a una pensió, i alhora allargant el període d’aportació, el Fons de Reserva de la Seguretat Social no patirà cap detriment, sinó tot al contrari, s’incrementarà de manera significativa.
 
Clar, aquest no és l’objectiu d’accedir a una pensió, doncs el veritable sentit de la jubilació és que el treballador guanyi en qualitat de vida un cop ha deixat la vida laboral activa, alhora que alliberar llocs de treball que puguin “ocupar” altres treballadors i treballadores en edat de treballar.
 
Hem de pensar que la creació neta d’ocupació no és resultat de nous llocs de treball consolidats, sinó a la substitució de treballadors i treballadores que deixen la seva feina per diferents raons, entre elles la de passar a l’estatus de pensionista per qualsevol de les justificacions legals que permet la normativa, entre elles, la jubilació.
 
Estem parlant d’una mena de vasos comunicants, però que malauradament tenen com a comú denominador l’ocupació de baixa qualitat, doncs quan un treballador es jubila el seu lloc de treball, normalment, s’amortitza o es modifica, passant d’una relació contractual estable a una situació de precarietat manifesta.
 
Torno a repetir que és cert;  si no hi ha jubilacions o l’edat d’accés es retarda minva  la despesa i creixen els ingressos de la caixa de la Seguretat Social, però que ningú s’oblidi que alhora hi ha molta menys contractació, cosa que ineludiblement farà créixer el nombre d’aturats i la necessitat social mòrbida de molts ciutadans, als que l’Estat haurà d’ajudar a sobreviure per a lluitar contra la xacra que representa el creixement de la pobresa, el que hauria de ser també un cost per l’erari públic.
 
Però ara l’OCDE va més enllà, i recomana la supressió de tota mena de pre-jubilació, sense mesurar ni valorar els efectes que pot tenir l’eliminació d’una via que beneficia, directa i/o indirectament, a totes les parts implicades.
 
La jubilació parcial, que és la figura a la que es refereix sobre tot l’OCDE, garanteix al treballador, durant els anys de relleu, un marc de relacions laborals amb baixos índexs de precarietat.
 
Obliga a crear un lloc de treball net, amb moltes possibilitats de donar-li estabilitat futura.
 
Rebaixa els costos empresarials i minimitza els costos de la seguretat social.
 
Permet que es continuï aportant a la caixa de la seguretat social, tant per part del treballador relleu i rellevista.
 
 

dijous, 21 de gener de 2016

Paga Extra funcionaris de la Generalitat: un acord polític “in extremis”

És la percepció segura que et dona l’experiència en negociacions, i en aquest sentit no dubto que els negociadors sindicals tinguin la seguretat de que aquesta resolució és lo màxim que podien aconseguir.
 
I en quest sentit, és normal que demanin el recolzament de tothom a la resolució que avui el Parlament de Catalunya haurà de votar, per a què els treballadors i treballadores de la Generalitat recuperin els drets laborals que el Govern de Catalunya els hi ha tret i retallat.
 
Però això no vol dir que sigui un acord just, ni que respongui a les expectatives, demandes i vindicacions dels treballadors de la Generalitat, doncs s’ha de tenir en compte que aquests treballadores no estan reivindicant millores laborals en el marc de la negociació col·lectiva, sinó que aquests treballadors estan exigint que se’ls retorni allò que el Govern els va furtar.
 
Hi ha un element en totes les negociacions que és la “filosofia de l’acord”, i haig de reconèixer que no conec la cuina política/laboral de com s’ha gestat aquesta resolució però, agafant com a dades el que diuen els mitjans de comunicació, el Govern, els partits polítics i els sindicats, i atenent als compromisos i els temps, m’atreveixo a fer algunes reflexions i, per què no?, afirmacions:
 
1.      És un acord polític, “in extremis”, tal i com reconeix el Govern de la Generalitat, que respon únicament a la necessitat de mantenir la imatge d’unitat de la majoria al Parlament de Catalunya (Junts/CUP).
 
2.      Els partits polítics, difícilment diran que no a una resolució avalada per les forces sindicals, encara que dubtin de la seva viabilitat.
 
3.      Si mirem les dades del compromís, aquest s’acaba el 31 de març del 2018 quan, “en teoria”, des de juliol de 2017 ja ens trobarem en un estadi de “nou estat”, tal i com diu el full de ruta, amb noves lleis.
 
4.      Tal i com som conscients els treballadors de l’Administració Pública, aquesta resolució, des del moment en que supedita l’abonament a la “disponibilitat pressupostària”, el converteix en un “brindis al sol”. Els sindicats hauran d’estar molt vigilants per obligar al seu compliment doncs, fins i tot, sembla que està “sub negotiatio” terminis i quantitats
 
5.      Aquest any 2016, tot el personal de l’Administració Pública, menys els treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, recuperaran, la paga extra del 2012, el que ratifica un greuge comparatiu.
 
Malgrat aquestes reflexions, no poso en dubta que aquest acord millora la situació actual, i en aquest sentit els negociadors sindicals mereixen la felicitació, però alhora m’agradaria pensar que aquest baló d’oxigen que se li ha donat al Govern, sigui reconegut en benefici dels treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya

dimecres, 20 de gener de 2016

Poder de veto del PP en el Senado

La verdad es que jamás me había preguntado con seriedad, la incidencia que podía tener el Senado en la tramitación de una disposición legal, pero dada la composición y correlación de fuerzas con representación en las dos cámaras, y tras un conversación con algunos compañeros, me ha vencido las ansias de conocer y entender, y la curiosidad me ha llevado al Procedimiento Legislativo.
 
He llegado a la conclusión, seguramente errónea y tras una lectura en diagonal de ese texto normativo, que sin tener una incidencia resolutiva el hecho de que en la Cámara Alta (Senado) ostente la mayoría absoluta un partido determinado distinto al que ejerza el Gobierno, y que en teoría, ostenta la mayoría en el Congreso, puede complicar muy mucho la acción de Gobierno y ralentizar las decisiones de la Cámara Baja.
 
Y siendo este el caso, de gobernar el PSOE, como sería de desear, complicado va a tenerlo para llevar a buen puerto y de manera ágil, las iniciativas parlamentarias a las que se ha comprometido (y que algunas ya se han presentado en el Congreso), pues entiendo que el PP poco va a colaborar para facilitar que esas iniciativas se hagan realidad.
 
Entre esas iniciativas parlamentarias que ha presentado el PSOE, está la derogación de la Reforma Laboral, parece que a través de la negociación de un nuevo Estatuto de los Trabajadores.
 
Al margen de creer que afrontar la negociación de un nuevo estatuto partiendo del texto actual que incluye la Reforma Laboral, no cumple con la garantía de la derogación, y implicará mantener criterios lesivos para los trabajadores, alguien puede tener el convencimiento de que el PP, cuando un nuevo proyecto de Ley pase por el Senado, no utilizará su mayoría para imponer un veto que obligará a ralentizar meses y meses la tramitación?
 
Pero en fin, un paso es un paso, y siempre cabe la esperanza de que un Gobierno progresista fuerte, pueda vencer las acometidas pasivas que desde el Senado, que seguro impulsará el Partido Popular.
 

dilluns, 18 de gener de 2016

Negociació i acords

Negociacions, pactes i acords, possiblement han sigut les paraules que els catalans i catalanes més hem escoltat des de que el 27 de setembre van celebrar-se les Eleccions al Parlament de Catalunya; i ara continuem amb el mateix rum-rum un cop el 20 de desembre les eleccions es circumscrivien a l’àmbit de l’Estat.
 
Atenent als interessos personals i/o partidistes, s’interpreten els resultats com la voluntat manifesta de la ciutadania oblidant-se, en molts casos, que aquesta voluntat respon als compromisos que els diferents partits han assumit i que, tot s’ha de dir, varien depenent d’on i davant qui els assoleixin.
 
A Catalunya, van ser més de tres mesos de negociacions els que permetien arribar a un acord per a formar Govern el 10 de gener però que, al meu entendre, es va traduir en un pacte sense garanties d’estabilitat política, doncs va ser fruit d’un procés negociador que les parts afrontaven amb objectius diversos, fins i tot amb interpretacions de la voluntat popular diferents, massa llarg, amb grans episodis de confrontació i d’aparent mala fe, i amb un resultat on, clarament, uns han perdut més que altres.
 
La prova, sempre segons els mitjans de comunicació, que ni els terminis de l’independentisme ni el pla de xoc social, que van ser elements per a que la CUP es decidís a recolzar el Govern, es compliran; i ni el President Mas, que en teoria ha quedat al marge tal i  com s’exigia, continua tutelant, de manera contrastada, tota l’operació.
 
A Espanya ens podem trobar en la mateixa situació, doncs hi ha massa actors, sense objectius clars, amb interpretacions de resultats clarament tergiversades, en un procés negociador que es preveu llarg, amb actituds no conciliadores i amb explícites “línies vermelles” que suposaran, d’haver-hi un acord, masses cessions i concessions.
 
És cert, el ciutadans volem un canvi en la política; millor dit, jo com a ciutadà vull un canvi en les polítiques que han de fer efectives els polítics, i crec, fins a cert punt, que a gran part de ciutadans i ciutadanes, deixant de banda a aquesta minoria que estem ideològicament posicionats, els hi és ben igual si el polític que respondrà a les seves inquietuds i demandes està posicionat a la dreta o a la esquerra de l’Hemicicle.
 
De la mateixa manera que a Catalunya alguns s’atrevien a dir, de manera interessada i força frívola, que els resultats avalaven la independència i que això permetia iniciar un procés negociador, a Espanya alguns s’atreveixen a fer interpretacions que, també fruit de la frivolitat i la supervivència política, no responen, en absolut, a la realitat.
 
Un canvi en les polítiques ha de ser l’objectiu, doncs sí és el que exigeix la ciutadania, i quadrar una complicada aritmètica parlamentària simplement l’eina per aconseguir-ho encara que, malauradament, em dona la sensació que hi ha interès en confondre objectius amb eines doncs al final, tot es tradueix en que el comú denominador de cadascú dels actors és assolir el poder, el que impossibilita l’estabilitat de qualsevol possible acord.

divendres, 15 de gener de 2016

Conciliació familiar laboral, només al Congrés?

Com sempre, hi ha algú o alguns que han volgut aprofitar la decisió de la Diputada de PODEMOS, Carolina Bescansa, de portar al seu fill nadó a la sessió del Congrés dels Diputats, per a treure rèdit polític, sabent que des de la polèmica i rere la reivindicació d’avançar en conciliació familiar i laboral, serà portada i titular en tota la premsa.
 
Encomiable acció de “sacrifici”, sobretot per al nano, que haurà estat obligat a passar algunes hores en un ambient estrany, envoltat de gent que en absolut transmet energies positives, que són les que necessita una criatura.
 
Si algú em pregunta si em va agradar aquesta iniciativa de la Diputada o, per extensió, del seu partit, haig de dir taxativament que no, doncs ha generat tantes crítiques negatives de tots els sectors, que la repercussió mediàtica es converteix en un element negatiu per a qualsevol reivindicació.
 
S’ha de dir que no és la primera representant pública que acudeix a una sessió amb el seu nadó. La senadora Iolanda Pineda ja va fer-ho al 2012, amb un acte també de rerefons reivindicatiu, i tal com ja vaig preguntar en aquell moment, algú pensa que la solució a aquesta situació, que s’esdevé un problema, passa per portar el nen al lloc de treball?
 
No totes les feines de les dones són com la de Diputada que, possiblement, permeti portar la criatura a l’hemicicle o fer que qualsevol dels 350 diputats o diputades facin de cangur quan la mama intervingui. Per sort, polítiques consolidades d’igualtat permeten que hi hagi dones treballant a una obra, tant de paleta com d’arquitecte, o treballar d’estibador en un port, de conductor de camió o de tractorista, de pilot de vaixell o d’avió.
 
Però jo vaig més enllà, i reivindico el paper de l’altre progenitor, pare o mare, doncs em nego a circumscriure el tema a l’àmbit únicament femení, entenent que la situació necessita intervencions des del punt de vista de la conciliació laboral i familiar, que per sort, ja no té sexe.
 
Algú s’imagina a una criatura rebent el pit o el biberó en una bastida o en un autobús ple de passatgers; o un avió en pilot automàtic mentre la mama o el papa canvia els bolquers?.
 
S’hauran de trobar altres mecanismes i solucions consensuades que, sens dubta, hauran de respondre a la realitat de la dedicació i de la feina, alhora que permetin una veritable conciliació amb independència de quin és el treball o de qui el desenvolupa, doncs si no tots els llocs de treball o professions ofereixen les mateixes possibilitats de solució, sí que s’han de buscar comuns denominadors que permetin que tots els pares i mares puguin atendre les necessitats dels nens.
 
El que tinc clar, i ja ho tenia quan a finals dels anys 80 sindicats i empreses negociàvem en el sector portuari, mancomunar serveis d’atenció als fills dels treballadors on fos possible i l’impuls de protocols locals per afavorir la no discriminació parental i la conciliació de la vida familiar i laboral, que qualsevol solució passa per entendre que aquest problema no és laboral sinó social que, afecta als infants que, no ens oblidem, són els que necessiten i exigeixen, en tot cas, l’atenció dels seus progenitors.

dijous, 14 de gener de 2016

Congreso de los Diputados. Eso no es regeneración

No me atrevo a emitir las descalificaciones que me vienen a la mente, pues prefiero caer en aquel axioma de que en el Congreso reside la soberanía popular, por lo que cabe pensar que lo acontecido allí es lo que el pueblo soberano ha decidido.
 
Pero no me gusta, y me atrevo a afirmar que si la composición del Congreso de los Diputados refleja  la realidad social de los españoles, la interpretación que hacen los políticos y su puesta en escena no recoge esa realidad.
 
Los ciudadanos queremos una política seria, hecha efectiva por políticos serios y responsables que, además, trasladen responsabilidad y confianza, y que se dediquen a defender y dar respuesta a las necesidades de la ciudanía; de toda la ciudadanía!.
 
Y obviamente, ayer en el Congreso se dio una situación contraria a estas tesis, pues una gran parte de los Diputados se presentaron a bombo y platillo, anunciando de manera ostensible que sus intereses son los de su partido y los de aquellos que les han dado soporte, pero que siendo muchos no son la totalidad de españoles.
 
Porque ayer, con esa alegría que caracteriza a esos políticos que quieren erigirse como paradigma de la proximidad, marcaron desde el inicio unas líneas infranqueables  que complicarán, i mucho!, cualquier intento de llegar a acuerdos, olvidando que la política, y más en estos momentos, es negociación.
 
Posiblemente si  hubiesen podido transmitir que las acciones que llevaron a cabo los diputados de PODEMOS eran fruto de la naturalidad y no estaban orquestadas, hoy estaría hablando en otros términos y reconocería, sin rubor ni pudor i casi con orgullo, que la política está cambiando en positivo, y que estamos en el buen camino de la regeneración.
 
Pero ayer fue una puesta en escena artificial, con reproches previos convertidos en amenazas que, muy hábilmente, también se utilizaron para justificar los shows que ayer se dieron cita en la constitución de la Legislatura.
 
Las coletillas a los juramentos y/o promesas para conseguir la condición de Diputado o Diputada algunos partidos las convirtieron en declaración de intenciones preparadas a conciencia que, indudablemente, condicionarán el desarrollo de su actividad parlamentaria.
 
La llegadas en bicicleta, o el acompañamiento de la banda de música, o las manifestaciones de alegría en la puerta del Congreso, o los lloros, o hasta el amamantamiento del bebé de la Diputada formaban parte de un plan que, creo, pretendía alcanzar dos objetivos; uno argumentar el por qué la petición de cuatro grupos parlamentarios diferentes y dos, quitarle protagonismo  al propio acto de constitución de la cámara, con la elección de su Presidente.
 
Debemos esperar, o por lo menos yo así lo deseo, que el show de ayer sea simplemente una demostración alegre de la novedad y el estreno, y que los diputados entiendan que la regeneración democrática es otra cosa.

dimecres, 13 de gener de 2016

6 mesos de Govern a SFG i el màgic Andreu

Està dins de la lògica, atenent a una manera d’actuar que l’ha caracteritzat sempre i que respon, suposo, a la necessitat d’alimentar el seu ego, encara que el no generar per sí sol prou substància proteínica, l’obliga a convertir-se en algú que únicament s’alimenta del que produeixen altres essers vius.

És cert que ho reconeix, quan de manera rajoyana al més pur estil pepístic, parla de l’herència que ha rebut de l’anterior Govern Municipal, per a continuació desglossar el que ha fet o el que té intenció de fer, deixant palès que l’únic que ha fet i l’únic que té previst fer és el que ja estava programat, encomanant-se, això sí, a aquell manà que a manera de romanents de tresoreria, els equilibris tècnics financers permetran utilitzar, o no.

Fins ara, és tot el que vostè ha heretat de l’anterior Govern municipal el que permet que es posi medalles com si fos el màgic Andreu, presentant com a pròpies el que són iniciatives dels seus predecessors.

Per cert, no tenim cap tipus de feeling ni amistat, però soc conscient que mereix tot el respecte institucional al seu càrrec, encara que de vegades resulta complicat mantenir, però no ha d'oblidar que vostè també té el deure de respectar als ciutadans com jo, i aquest respecte, per ser vostè imatge de la població, també passa per no fer el ridícul demostrant les seves mancances i desconeixements.

Com a lliçó, des de l’esmentat respecte mutu, li explico: el socialisme és una manera de ser i de fer, que no necessita carnets ni militàncies ni servilismes, i al contrari que els partidaris de les tesis de la dreta reaccionaria que vostè i algú dels seus acòlits tan bé coneix, els socialistes “som” i no necessitem estar enquadrats en nòmines reglades, lluitem per la llibertat, la igualtat i la justícia social, i practiquem la solidaritat per principi, i no per fariseisme.

Per això, els socialistes que vam formar part de l’anterior Equip de Govern de la ciutat, continuem essent socialistes, encara que militem o no en diferents partits socialistes.

Bé, és cert que han presentat el pressupost 2016 abans del 31 de desembre del 2015, complint el seu compromís electoral, i que la seva majoria els hi ha permès fer l'aprovació inicial. Però clar, això no ha tingut cap complicació, perquè la qüestió és: “quan estarà en vigor aquest pressupost?, doncs seguint els tràmits i procediments, l’aprovació definitiva serà possible a partir del 19 de gener del 2016, això si no hi ha al·legacions (que n’hi han), i amb sort de que no acabi, fins i tot, al jutjat.

I precisament és paradoxal que sigui, en aquest pressupost, on vostè recolza el que han fet durant sis mesos i el que faran properament.

Miri, jo com a ciutadà i com Regidor de l’anterior de l’Equip de Govern li llenço un repte: Utilitzi el el Portal de Transparència del que ja ara presumeixen, i de la mateixa manera que s’han compromès a publicar l'agenda de treball dels Regidors, demostri amb claredat i amb explicacions, sense demagògies ni interpretacions, fent les comparatives que siguin necessàries, tot allò que afirma en el seu balanç de sis mesos.

Seguint l’ordre d’aquesta epístola que ha publicat:

Expliqui quines retallades de serveis socials ha aturat, indicant explícitament les partides que ha modificat a l'alça, i també a la baixa; i aprofiti també per detallar els els equilibris entre destinacions.

Expliqui allò de la inversió a Vilartagues, que suposo es refereix a l’anomenat Guíxols-Arena; actuació prevista i que, sinó recordo malament, també rebia una injecció de capital privat, ingrés .al que ara, pel que vostè afirma,  l’Ajuntament ha renunciat.

Expliqui les iniciatives que impliquen novetats sobre l’arranjament dels carrers que enllacen Major i Passeig del Mar; o l'espai polivalent, o l’aparcament al centre de la ciutat, doncs és de suposar que si ja tot estava programat per l’anterior Equip de Govern, les aportacions deuen ser realment significatives.

Expliqui les novetats del Parc Surís; ara, a lo millor podriem estar parlant de tot l’Asil i el seu hinterland, com defensava aquell projecte del 2009/10 que vostès van aturar, i que segur als ciutadans i ciutadanes els hi agradaria conèixer, per allò de participació; de la mateixa manera que hauria d'especificar això del Museu Thyssen, i a lo millor ens fan oblidar aquella inversió de 6 milions d'euros per part de l'Estat i que vostè, al 2010, va diexar perdre.

Expliqui la feina dels Regidors i això que diu de les dedicacions parcials no utilitzades. Expliqui d’on, què i a qui rebaixa les retribucions de regidors i càrrecs electes doncs, si el número és el mateix, si hi ha dues dedicacions exclusives més, i si els Regidors de Govern, per assistències cobren més que abans, els càlculs són erronis, vostè fa miracles tipus peixos i pans, o vostè està insultant als ciutadans de Sant Feliu, al dubtar de la seva intel·ligència.

Expliqui també això de l’ambient laboral de la Policia Local que, per dir-ho planerament, vostès han provocat, tal i com expliquen els integrants del propi cos.

Expliqui del rescat del pàrquing del Mercat, que vostès plantegen com una bona operació, però que segons valoracions, podria ser millor.

I aprofitant la ben entesa, també aprofiti i expliqui, sense deixar-ho a la voluntat freda de possibles romanents, els diners que, per exemple, dedicaran a manteniment d’escoles.

Repeteixo, utilitzi el Portal de Transparència i, deixant de banda el seu tarannà exclusiu, per no dir excloent, acceptant la crítica i des del respecte que mereixem els ciutadans de Sant Feliu, expliqui i clarifiqui tot allò que està afirmant, i valoris des de les fites que ha assolit i no des del descrèdit als adversaris polítics i als ciutadans que no li agraden, però dels que també vostè és Alcalde.

La presa de possessió del President

Dins de la lògica tot el que va succeir ahir al voltant de la presa de possessió d’en Carles Puigdemont, com a President de la Generalitat.
 
Lògic que el Rei no agraís els serveis prestats a l’Artur Mas. És que si ho hagués fet, podria considerar-se com una burla des de la ironia.
 
Lògic que els representants del Govern de l’Estat manifestessin, d’alguna manera, el seu malestar i antagonisme, fent-lo des d’allò que alguns consideren com a falta d’educació, no aplaudint ni aixecant-se de la cadira.
 
Lògic que el nou President no fes referència ni al Rei ni a la Constitució, utilitzant una altra fórmula per a prometre el càrrec. De totes maneres, i sense ser cap tècnic, supeditar-se al Parlament de Catalunya entenc que és supeditar-se a la legalitat que emana de la Carta Magna, perquè és la Constitució espanyola la que legitima el Parlament.
 
Lògic que no es fes esment, de manera explícita, a la independència de Catalunya, doncs llavors sí que, amb molta seguretat, hi hauria elements per a justificar anul·lacions.
 
Lògic que hi haguessin crits del públic assistent a l’acte des de la plaça Sant Jaume, contra els representants de l’Estat.
 
I lògic que tant el Govern de l’Estat com el de Catalunya posin en marxa campanyes, denunciant allò que consideren accions lesives per a justificar reaccions contràries.
 
Cap sorpresa!
 
Ni tan sols surt d’aquesta lògica l’actitud de sorpresa pàmfila que posen de manifest, i a la que ens tenen tan acostumats.
 
El que han de fer, uns i els altres es posar-se a treballar per atendre les inquietuds i necessitats de la ciutadania, deixant-se de collonades i prioritzant els temes importants que precisen solucions urgents, actuant en el fons de les qüestions, i responent amb contundència a les accions que, des de la responsabilitat de cadascú, s’entenguin com lesives per al conjunt de la ciutadania.
 
Perquè el que està fora de tota lògica és perdre el temps “vigilant al contrari”, amb l’únic objectiu de percebre alguna acció que pugui ser interpretada com a “renunci” i així, encara que sigui agafant-se-la amb una espècia de paper de fumar, justificar actuacions per a la demostrar qui “la té més llarga”.

dimarts, 12 de gener de 2016

Soberanismos: la gata Flora, “si se la meten chilla, si se la sacan llora”

Imaginemos la foto de Carme Forcadell ante el Felipe VI informándole, de que Carles Puigdemont será investido como nuevo President de la Generalitat de Catalunya.
 
Esa imagen hubiese dado paso a múltiples interpretaciones, dependiendo desde qué ámbito soberanista se hicieran, porque es desde el soberanismo de Madrid o de Barcelona de donde partirían, y es en ese soberanismo arcaico a veces casi provinciano, donde la pleitesía y el vasallaje adquieren su máxima expresión.
 
“Catalunya hinca la rodilla ante España” o “la en este momento máxima exponente institucional de Catalunya rinde pleitesía al Rey de España”, hubiesen podido ser pie de foto para más gloria soberanista de Madrid, del mismo modo que añadiendo la palabra “obligatoriamente o dictatorialmente”, hubiesen podido también utilizarse desde Catalunya.
 
El hecho de que Felipe VI no dé pie a ese encuentro, elimina la incomodidad que representa esa situación para uno y para el otro, pues para el Rey de España no sería agradable recibir a quien ya ha manifestado que quiere romper su “reino”, y para Carme Forcadell y lo que representa, tampoco sería de bien llevar demostrar vasallaje a aquel a quien se sataniza y de quien se quiere “desconectar”.
 
Sinceramente creo que es una postura inteligente, con independencia de quien haya partido, aunque me gustaría pensar que ha sido una decisión consensuada por responsabilidad, como mínimo para no incrementar una tensión de manera innecesaria, y en clara demostración de que el diálogo y la negociación todavía pueden tomar el protagonismo.
 
Pero claro, viendo las críticas y comentarios provenientes del “soberanismo” catalán recriminando un supuesto “menosprecio” a Catalunya por parte de Felipe VI, me venía a la memoria aquello de la gata flora, “que si se la meten chilla, y si se la sacan llora”, pues estoy convencido de que si se hubiese producido una gráfica y mediática demostración de pleitesía de Carme Forcadell hacia el Rey, tal y como parece marca el protocolo, las manifestaciones airadas también hubiesen existido.

dilluns, 11 de gener de 2016

Qui tindrà la consideració de català?


És una situació nova, sense precedents, que genera preguntes que mai s’han fet, i que precisa de respostes també noves i obligades per part de qui defensa un full de ruta que d’aquí uns dies posarà en marxa un procés que, en teoria i crec que de manera utòpica, farà a Catalunya independent.
 
Segons l’esmentat full de ruta, si no ho tinc malentès, els catalans i catalanes haurem de votar, com a màxim d’aquí 18 mesos, i decidir quina serà la relació de Catalunya/Espanya (absurda qüestió si ja s’ha iniciat la desconnexió per part del Govern de la Generalitat), i aquí sorgeix la primera de les incògnites.
 
Qui serà considerat com a català o catalana, y podrà exercir els seus deures i reclamar els seus drets per a participar en tan important decisió?
 
Català és el que viu a Catalunya o també el que ha nascut a Catalunya, encara que no estigui vivint en aquell moment en territori català?
 
Per a considerar-se català, s’ha d’estar empadronat ineludiblement en una població catalana?, i si la resposta és afirmativa, haurem de preguntar des de quan, doncs si estem parlant d’un dret a decidir (absurd si es produeix desprès d’aquella “desconnexió”), la qüestió no és baladí.
 
Si un fill d’emigrants ha nascut a Catalunya, però pràcticament mai ha viscut a Catalunya, podrà ser considerat català?
 
Quin grau de consanguinitat o afinitat amb un català o catalana s’haurà de tenir per a què un ciutadà espanyol pugui ser considerat català?
 
O fins i tot, quantes generacions de catalans un ha de tenir per a poder aconseguir la consideració de català, desprès de manifestar la voluntat de ser-ho, sense viure a Catalunya?
 
Hi haurà prou amb una declaració jurada i la manifestació pública d’acatament a l’ordenament jurídic català, per a que un “espanyol” pugui ser considerat català, i quins seran els requisits?
 
Si vius, per exemple a Vinaròs (Castelló) i tens una empresa/negoci a Alcanar (Tarragona), que hauràs de fer per a ser considerat català?
 
És la voluntat manifesta de ser català un element que podria considerar-se com a requisit per aconseguir la consideració de català?
 
Segur que podrien sorgir mil i una casuístiques sobre aquest tema i, fins i tot, arribar a reduccions a l’absurd realment estrambòtiques.
 
 

Parlament de Catalunya. L’Olimp dels déus amb peus de fang

Tot i escoltant el debat d’investidura del President de la Generalitat, tenia la sensació de ser un simple mortal expectant per les decisions que, de manera inexorable, els habitants d’aquest Olimp parlamentari anaven a prendre sobre el meu present i futur.
 
Els oradors esmentaven als catalans i catalanes de manera desafectada, quasi en tercera persona, fent visible aquesta línia física que existeix entre la ciutadania i polítics, que permet a aquests últims utilitzant-se com un arma entre ells, a l’igual que feien els semidéus amb els “seus” mortals.
 
I dic “seus” de manera conscient, doncs des del moment que durant el debat d’investidura uns i els altres acceptaven debatre sobre “si governarien per a tothom o només per partidaris d’una de les tesis”, es reconeixia tàcitament que hi han grups o faccions creats per ells mateixos, i que responen únicament als interessos particulars o partidistes de cadascú.
 
Fins i tot el subconscient els traeix algun cop, i fa que utilitzin les conjugacions verbals de manera poc adient, demostrant que no es consideren part d’allò que estan defensant, possiblement en previsió de, si és necessari, auto exculpar-se prèviament per a no sortir esquitxats si els seus postulats són erronis.
 
Afirmen que els catalans “necessiten” o “no necessiten”, “volen” o “no volen”, “voten” o “no voten”, quan el que haurien de declinar seria el “necessitem” o “no necessitem”; “volem” o “no volem”, “votem” o “no votem”; o és que ells no són catalans o catalanes i estan per damunt del bé o el mal?
 
Per això ahir em va quedar clar, escoltant les intervencions dels portaveus dels diferents partits amb representació al Parlament de Catalunya que, amb major o menor grau, els 135 diputats del Parlament de Catalunya (i en conec a molts d’ells) estan força desconnectats de la realitat social que s’està vivint/patint al sí de la societat, i que les prioritats que diu tenim els ciutadans són les que ells desitgen que tinguem, doncs són per a les que tenen justificació d’inoperativitat; i no tindran cap pudor en modificar posicionaments, depenent de les circumstàncies del moment, eludint les responsabilitats que els hi pertoca asumir.
 
És preocupant que ahir, i amb certa alegria, els 135 diputats assumeixin que la societat civil que representen està trencada entre partidaris (48%) i no partidaris de la independència de Catalunya, és a dir, entre aquells que creuen que la independència respondrà a totes les inquietuds que tenen el catalans, i aquells (52%) que no creuen que la independència sigui la panacea que solucionarà tots els problemes de la societat catalana.
 
Però en comptes d’assumir i interpretar aquesta realitat, actuen com a deus amb peus de fang, i s’atreveixen a aprovar un full de ruta que no recolza la majoria, i encarregar el seu desenvolupament a algú que, en teoria i per la falta de legitimitat social que té atenent als resultats de les urnes, hauria de donar resposta a totes les sensibilitats dels catalans i catalanes, i no només als que coincideixen amb les seves propostes.

dijous, 7 de gener de 2016

Pressupostos 2016 SFG. “Presentar” no és “estar en vigor”

És cert, el Ple Municipal Extraordinari celebrat el 22 de desembre de 2015 va aprovar el pressupost municipal 2016 de Sant Feliu de Guíxols, però el Govern, o millor dit, alguns dels membres dels partits que donen suport a aquest Govern, s’obliden de dir que l’aprovació és inicial i que fins que el Ple no resolgui les al·legacions que els ciutadans tenen l’oportunitat de presentar durant els quinze dies hàbils posteriors a aquesta aprovació inicial, l’esmentat pressupost no estarà en vigor.
 
És a dir, que serà a partir del dia 19 ó 20 de gener de 2016, i després del Ple convocat a l’efecte, quan Sant Feliu podria dir que Sant Feliu de Guíxols té el seu pressupost per l’any 2016.
 
Tot això depenent de la coherència i la voluntat del Govern, encara que tenint l’experiència de l’actuació vers els pressupostos 2015, un s’hauria de preguntar sobre els límits d’aquesta coherència i de quina és la voluntat real.
 
No discutiré les afirmacions sobre si els pressupostos són més socials, més transparents o si responen als veritables interessos de la ciutat. Això és una qüestió subjectiva que depèn de qui fa la valoració. La meva és que, sense necessitat de fer una anàlisi en gaire profunditat, són uns pressupostos que, amb l’objectiu de que el Govern pugui fer una afirmació positiva en aquest sentit, tenen una gran part de maquillatge.
 
El que sí tinc clar és que el Govern Municipal ha actuat amb deslleialtat amb la ciutadania, presentant uns pressupostos que no ha volgut negociar amb ningú (i quan dic ningú no només em refereixo a grups municipals ni a partits polítics), i sabedors de que són uns pressupostos que, tal i com han anunciat diferents col·lectius, mereixeran la presentació d’al·legacions que, de no ser ateses, acabaran en el jutjat per anar contra la legalitat vigent.
 
Però l’objectiu que tenia el Govern Municipal era poder dir que han complert amb el seu compromís electoral de tenir el pressupost abans de finalitzar el 2015, i això és cert, si es té la voluntat de confondre, com la té aquest Govern, el “tenir” amb el “presentar” amb “l’aprovar” i amb el “estar en vigor”, menyspreant el dret que té la ciutadania, encara que sigui mitjançant al·legacions, de participar en l’elaboració d’aquest document.