Segur que avui, a l’agenda de tots els polítics, apareix alguna anotació en
referencia a la violència de gènere que, en forma de lectures de manifestos i
minuts de silenci, envoltaran declaracions recurrents sobre la necessitat de
combatre aquesta “xacra social” que representa la violència masclista.
Però malauradament el 25-N donarà pas a 364 dies més, i a partir del 26
aquesta “xacra” deixarà de merèixer l’atenció prioritària amb la que els
polítics es van comprometre, fins que algú gravi amb sang el nom d’una altra
víctima.
I serà llavors quan els polítics tornaran a sortir al carrer a mostrar el
seu rebuig amb l’obligat minut de silenci, i tornaran a dir que aquest és un
problema col·lectiu que la societat ha d’afrontar i combatre amb contundència.
Es com si cada luctuós succés lligat a la violència de gènere posés el
comptador a zero, i cada víctima fos una nova eina per a què els polítics poguessin
tornar a recordar el mateix compromís que ja havien assolit amb la societat, sobre
aquest problema.
En 15 anys han sigut 1091 compromisos polítics que, atenent a la proximitat
de conteses electorals, han tingut més o menys intensitat però que mai han
cristal·litzat en dades significatives, que ens permetessin afirmar que les
voluntats s’han convertit en realitats positives , el que és mostra inequívoca
que les mesures aplicades fruit de la suposada implicació política no són
realment eficaces .
Pedagogia i formació és un camí que no es pot abandonar doncs, sens dubte,
són la millor inversió i la més rendible però també la més lenta, com segur
opinarien les 56 víctimes d’aquest 2015 i com també pensaran els familiars que
han patit, també directament, l’assassinat de la seva mare, germana, filla,
companya, etc.
L’experiència ens indica que aquestes mesures són insuficients, i que només
pel camí de la conscienciació pedagògica utilitzant les víctimes i el patiment dels
“danys colaterals” no eradicarem aquest problema, perquè les llàgrimes amb les
que hem acompanyat els 1091 minuts de silenci no han tingut cap incidència en
els maltractadors potencials.
Haurem de canviar d’estratègia i sense deixar de mostrar la imatge de les víctimes
com efecte dissuasiu, també haurem d’utilitzar la dels assassins i la del seu
merescut sofriment un cop els han agafat, i fer audible la indignació social
mitjançant el crit unànime i contundent de repulsa i condemna, perquè el que
hem de tenir clar que no guanyarem als artífexs de la violència de gènere amb
silencis, si no amb crits.
(Article publicat al Diari de Girona 25 de noviembre de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada