No guanyarem la violència de gènere amb silenci

Segur que avui, a l’agenda de tots els polítics, apareix alguna anotació en referencia a la violència de gènere que, en forma de lectures de manifestos i minuts de silenci, envoltaran declaracions recurrents sobre la necessitat de combatre aquesta “xacra social” que representa la violència masclista.

 

Però malauradament el 25-N donarà pas a 364 dies més, i a partir del 26 aquesta “xacra” deixarà de merèixer l’atenció prioritària amb la que els polítics es van comprometre, fins que algú gravi amb sang el nom d’una altra víctima.

 

I serà llavors quan els polítics tornaran a sortir al carrer a mostrar el seu rebuig amb l’obligat minut de silenci, i tornaran a dir que aquest és un problema col·lectiu que la societat ha d’afrontar i combatre amb contundència.

 

Es com si cada luctuós succés lligat a la violència de gènere posés el comptador a zero, i cada víctima fos una nova eina per a què els polítics poguessin tornar a recordar el mateix compromís que ja havien assolit amb la societat, sobre aquest problema.

 

En 15 anys han sigut 1091 compromisos polítics que, atenent a la proximitat de conteses electorals, han tingut més o menys intensitat però que mai han cristal·litzat en dades significatives, que ens permetessin afirmar que les voluntats s’han convertit en realitats positives , el que és mostra inequívoca que les mesures aplicades fruit de la suposada implicació política no són realment eficaces .

 

Pedagogia i formació és un camí que no es pot abandonar doncs, sens dubte, són la millor inversió i la més rendible però també la més lenta, com segur opinarien les 56 víctimes d’aquest 2015 i com també pensaran els familiars que han patit, també directament, l’assassinat de la seva mare, germana, filla, companya, etc.

 

L’experiència ens indica que aquestes mesures són insuficients, i que només pel camí de la conscienciació pedagògica utilitzant les víctimes i el patiment dels “danys colaterals” no eradicarem aquest problema, perquè les llàgrimes amb les que hem acompanyat els 1091 minuts de silenci no han tingut cap incidència en els maltractadors potencials.

 

Haurem de canviar d’estratègia i sense deixar de mostrar la imatge de les víctimes com efecte dissuasiu, també haurem d’utilitzar la dels assassins i la del seu merescut sofriment un cop els han agafat, i fer audible la indignació social mitjançant el crit unànime i contundent de repulsa i condemna, perquè el que hem de tenir clar que no guanyarem als artífexs de la violència de gènere amb silencis, si no amb crits.

 

(Article publicat al Diari de Girona 25 de noviembre de 2015)