Memòria Històrica

Durant 3 dies Sant Feliu, organitzat pel PSC i Opina-S, acollirà unes jornades sobre la Memòria Històrica, i he recordat l’exposició de motius i l’objecte de la Llei de Memòria Històrica.

 

 

“L’esperit de reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees, que va guiar la Transició, ens va permetre dotar-nos d’una Constitució, la de 1978, que va traduir jurídicament eixa voluntat de retrobament dels espanyols, i articulava un estat social i democràtic de dret amb clara vocació integradora.

 

Objecte de la llei

 

1.Com a expressió del dret de tots els ciutadans a la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar, es reconeix i declara el caràcter radicalment injust de totes les condemnes, sancions i qualssevol formes de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa, durant la Guerra Civil, així com les patides per les mateixes causes durant la Dictadura.

 

2.Les raons a què es refereix l’apartat anterior inclouen la pertinença, col·laboració o relació amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories ètniques, societats secretes, lògies maçòniques i grups de resistència, així com l’exercici de conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o d’orientació sexual.

 

3.Així mateix, es reconeix i es declara la injustícia que va suposar l’exili de molts espanyols durant la Guerra Civil i la Dictadura.”

 

 

Demà farà 40 anys de la mort d’en Franco, i algú pot pensar que és massa temps per a què “l’esperit  de reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees” que diu la pròpia llei, fos l’únic sentiment que planegés sobre nosaltres”, i que ja toca oblidar, però jo crec que passar plana a la història no és sinònim d’oblit, sinó tot al contrari, doncs l’historia ha de ser l’element d’experiència que ens ha de permetre no caure en els mateixos paranys i errades.

 

Ja queden pocs que hagin patit en primera persona aquells lamentables moments de 1936, i malgrat podem ser més,  som pocs els que vàrem viure i créixer sota la dictadura, realitat que facilita que l’esmentada concòrdia i reconciliació sigui una obvietat personal que, malauradament, encara no ideològica.

 

Però si hi ha una situació que no es pot obviar i a la que fa esment la pròpia Llei, és a “la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar”; és a dir, el dret dels familiars a recuperar la memòria, malauradament només en forma de despulles, d’aquells als que la injustícia, sense atenuants, els hi va treure el bé més preciós, la vida.

 

Crec que fins que no s’impulsi seriosament, amb convicció i determinació el desenvolupament d’aquesta Llei, no es tancarà un dels capítols més lamentables de la història d’Espanya, que va provocar infinitat de morts que avui encara estan il·localitzables, i que avui encara marca diferències ideològiques.