Durant 3 dies
Sant Feliu, organitzat pel PSC i Opina-S, acollirà unes jornades sobre la Memòria
Històrica, i he recordat l’exposició de motius i l’objecte de la Llei de
Memòria Històrica.
“L’esperit de
reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica
de totes les idees, que va guiar la Transició, ens va permetre dotar-nos d’una
Constitució, la de 1978, que va traduir jurídicament eixa voluntat de
retrobament dels espanyols, i articulava un estat social i democràtic de dret
amb clara vocació integradora.
Objecte de la
llei
1.Com a expressió
del dret de tots els ciutadans a la reparació moral i a la recuperació de la
seua memòria personal i familiar, es reconeix i declara el caràcter radicalment
injust de totes les condemnes, sancions i qualssevol formes de violència
personal produïdes per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa,
durant la Guerra Civil, així com les patides per les mateixes causes durant la
Dictadura.
2.Les raons a què
es refereix l’apartat anterior inclouen la pertinença, col·laboració o relació
amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories
ètniques, societats secretes, lògies maçòniques i grups de resistència, així
com l’exercici de conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o
d’orientació sexual.
3.Així mateix, es
reconeix i es declara la injustícia que va suposar l’exili de molts espanyols
durant la Guerra Civil i la Dictadura.”
Demà farà 40 anys
de la mort d’en Franco, i algú pot pensar que és massa temps per a què “l’esperit
de reconciliació i concòrdia, i de
respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees” que diu la pròpia
llei, fos l’únic sentiment que planegés sobre nosaltres”, i que ja toca oblidar,
però jo crec que passar plana a la història no és sinònim d’oblit, sinó tot al
contrari, doncs l’historia ha de ser l’element d’experiència que ens ha de
permetre no caure en els mateixos paranys i errades.
Ja queden pocs
que hagin patit en primera persona aquells lamentables moments de 1936, i malgrat
podem ser més, som pocs els que vàrem
viure i créixer sota la dictadura, realitat que facilita que l’esmentada concòrdia
i reconciliació sigui una obvietat personal que, malauradament, encara no
ideològica.
Però si hi ha una
situació que no es pot obviar i a la que fa esment la pròpia Llei, és a “la reparació
moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar”; és a dir, el
dret dels familiars a recuperar la memòria, malauradament només en forma de
despulles, d’aquells als que la injustícia, sense atenuants, els hi va treure
el bé més preciós, la vida.
Crec que fins que
no s’impulsi seriosament, amb convicció i determinació el desenvolupament d’aquesta
Llei, no es tancarà un dels capítols més lamentables de la història d’Espanya,
que va provocar infinitat de morts que avui encara estan il·localitzables, i que avui encara marca diferències ideològiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada