dilluns, 30 de novembre de 2015

Policia Local de SFG: professionalitat manifesta

Ho afirmo categòricament. La gran majoria dels agents de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols són tan professionals com altres policies de poblacions veïnes; i no tenen res a envejar.

Els culpables de la situació que viu aquest cos són els responsables de marcar les directrius i prioritats, no els agents; doncs fixeu-vos que aquests treballadors estan reclamant, mitjançant denúncia pública, que l’Ajuntament els faciliti els mitjans necessaris per a complir amb la seva tasca, i donar així millor servei a la ciutadania.

O sigui, que de manera contrastada, podem afirmar que hi ha governants dolents, no dolents policies.

I és cert que, com diu l’Alcalde per exculpar-se, la situació de la policia és heretada, però no pot oblidar que aquesta herència la va deixar ell mateix, doncs l’adequació i modernització de la Policia Local de Sant Feliu, que anava a bon ritme i amb criteris clars, es va paralitzar a partir del 13 d’abril de 2010, data en que va assolir l’alcaldia, amb decisions molt negatives que després van ser difícil de subsanar.

Al 2007 l’objectiu del Govern Municipal era donar a la Policia Local la “volta com si fos un mitjó”, dotant-la dels recursos necessaris per a què al 2011 la població tornés a recuperar la realitat que els agents “són els amics que estan al seu servei”, percepció que per moltes raons s’havia perdut.

El fet de tenir una plantilla insuficient i amb una piràmide d’edat envellida, ens va fer marcar com objectiu arribar al 2011 als 48 efectius, sent aquest el nombre d’agents que la Direcció General de la Policia aconsella.

Al 2008 ja es va ampliar la plantilla amb 8/10 agents, més els interins de temporada, consolidant aquestes places al 2009 amb la previsió al 2010 de consolidar altres 8.

Es va ampliar la piràmide de comandament, amb nous caporals, sergents i coordinadors.

Al 2008 es va començar a adquirir nou material: cotxes (per primera vegada es va aconseguir que s’utilitzés el lísing), motos i bicicletes.

És van crear nous serveis (policia de proximitat, de medi ambient, de platges, etc).

És van eliminar hores extres, però es va crear el plus de prolongació de jornada. (No podem oblidar que la policia ha de cobrir 24 hores de serveis /8x3=24/, y la jornada laboral era de 7 hores /7x3=21/)

És va pactar la “segona activitat”, per a que els agents amb impossibilitat de respondre a les necessitats del servei actiu, per qüestions d’edat o capacitat física (salut), poguessin estar adscrits a altres activitats.

I repeteixo, va ser aquell any a partir de l'abril de 2010 fins al 2011 quan desapareix la implicació política vers les necessitats de la policia local que, indiscutiblement, coincideixen amb les necessitats també de la ciutadania, perquè és durant aquest anys quan la seguretat dels ciutadans de Sant Feliu es supediten a les valoracions econòmiques de l'Ajuntament.

I si a tot això, afegim que ara, segons denuncien els treballadors de la policia local, l’interès polític per les qüestions del cos de la policia és nul, i que ni tan sols les condicions laborals es respecten, es com unir “la fam amb les ganes de menjar”, el que es tradueix en una precarització més intensa del servei de la Policia Local..

Tenim una bona Policia Local, i només falta dotar-la dels recursos humans i materials necessaris per a que pugui complir amb la funció, que és la que necessita Sant Feliu.

dimecres, 25 de novembre de 2015

El espigueo del destructor

Así como la técnica del espigueo es de uso común, práctica y universalmente aceptada en derecho laboral - no en vano al trabajador se le aplica la normativa más beneficiosa -, es una de las técnicas más perversas que pueden darse en un litigio, pues el principio de “más beneficioso” responderá atendiendo a quien hace la interpretación.
 
Pero una de las situaciones en las que puede desembocar el abuso del espigueo es la del absurdo, pues el mismo concepto como tal, al basarse en las diferentes interpretaciones que se dan cita en un caso específico, puede llevar a la propia contradicción.
 
Esto es lo que le está sucediendo al Sr. Mas, eligiendo la senda de la sobreactuación con el único objetivo de profundizar, demostrar y esconder todo aquello que ha ido “elevando” a la categoría de miseria.
 
Sí, es cierto que también “los otros” sobreactúan, pero de momento no están rayando la ridiculez del absurdo como en la que se ha sumido Artur Mas, queriendo usar ese espigueo en beneficio propio acudiendo a quien menosprecia, amenaza y insulta para que dirima, es de esperar que a su favor, sus propias contradicciones.
 
Porque es absurdo que “lidere” un movimiento independentista contra el Estado español, y que al mismo tiempo le pida al Gobierno central un inyección económica suplementaria a través del FLA, para que el Govern en funciones que él encabeza haga uso de ella en aquello que el considere oportuno, cuando él mismo sabe que ese dinero es de carácter finalista.
 
Porque es absurdo que manifieste el rechazo y el no reconocimiento de la autoridad del Gobierno central, y que al mismo tiempo recrimine a ese mismo Gobierno por no haberle consultado y convocado a una reunión para hablar sobre terrorismo.
 
Porque es absurdo que afirme el no acatamiento a la Constitución Española, lo que implica un tácito rechazo de l’Estatuto d’Autonomia de Catalunya, y que al mismo tiempo acuda al Tribunal Constitucional para que interprete a su favor.
 
Pero lo más absurdo es que acuda a ese Tribunal Constitucional para que dictamine en contra del propio Tribunal y a favor de sus tesis independentistas.
 
Absurdo o utilización torticeramente calculada del Sr. Mas para seguir manipulando en interés propio, y seguir haciendo honor al nombre por el que lamentablemente, y si no se remedia, quiere pasar a la historia, por ese ya afán de protagonismo desmesurado del que hace gala: el destructor.
 

 

No guanyarem la violència de gènere amb silenci

Segur que avui, a l’agenda de tots els polítics, apareix alguna anotació en referencia a la violència de gènere que, en forma de lectures de manifestos i minuts de silenci, envoltaran declaracions recurrents sobre la necessitat de combatre aquesta “xacra social” que representa la violència masclista.
 
Però malauradament el 25-N donarà pas a 364 dies més, i a partir del 26 aquesta “xacra” deixarà de merèixer l’atenció prioritària amb la que els polítics es van comprometre, fins que algú gravi amb sang el nom d’una altra víctima.
 
I serà llavors quan els polítics tornaran a sortir al carrer a mostrar el seu rebuig amb l’obligat minut de silenci, i tornaran a dir que aquest és un problema col·lectiu que la societat ha d’afrontar i combatre amb contundència.
 
Es com si cada luctuós succés lligat a la violència de gènere posés el comptador a zero, i cada víctima fos una nova eina per a què els polítics poguessin tornar a recordar el mateix compromís que ja havien assolit amb la societat, sobre aquest problema.
 
En 15 anys han sigut 1091 compromisos polítics que, atenent a la proximitat de conteses electorals, han tingut més o menys intensitat però que mai han cristal·litzat en dades significatives, que ens permetessin afirmar que les voluntats s’han convertit en realitats positives , el que és mostra inequívoca que les mesures aplicades fruit de la suposada implicació política no són realment eficaces .
 
Pedagogia i formació és un camí que no es pot abandonar doncs, sens dubte, són la millor inversió i la més rendible però també la més lenta, com segur opinarien les 56 víctimes d’aquest 2015 i com també pensaran els familiars que han patit, també directament, l’assassinat de la seva mare, germana, filla, companya, etc.
 
L’experiència ens indica que aquestes mesures són insuficients, i que només pel camí de la conscienciació pedagògica utilitzant les víctimes i el patiment dels “danys colaterals” no eradicarem aquest problema, perquè les llàgrimes amb les que hem acompanyat els 1091 minuts de silenci no han tingut cap incidència en els maltractadors potencials.
 
Haurem de canviar d’estratègia i sense deixar de mostrar la imatge de les víctimes com efecte dissuasiu, també haurem d’utilitzar la dels assassins i la del seu merescut sofriment un cop els han agafat, i fer audible la indignació social mitjançant el crit unànime i contundent de repulsa i condemna, perquè el que hem de tenir clar que no guanyarem als artífexs de la violència de gènere amb silencis, si no amb crits.
 
(Article publicat al Diari de Girona 25 de noviembre de 2015)
 
 

diumenge, 22 de novembre de 2015

Potencialitat Logística del Transport a Girona

Si entenem com a logística integral la planificació estratègica que permet fer efectiva una activitat, tenint en compte tots els elements que poden tenir incidència, podem afirmar que de la logística depèn l’èxit de qualsevol acció programada.

A nivell empresarial, malgrat automàticament pensem en el transport, la logística contempla tots els factors que conflueixen per aconseguir que els objectius de l’empresa siguin un èxit, des de l’aprovisionament, la producció i l’emmagatzematge com elements interns, finalitzant en una primera fase en la distribució, com una de les activitats que en la majoria dels casos s’esdevé com extern, per dependre de contractacions extra empresarials.

Dit això, podem afirmar que la logística integral és el paradigma de la transversalitat en qualsevol empresa, i que a diferència d’un pla estratègic a l’ús, ha de basar-se en el dinamisme dels sistemes i mètodes operatius, adequant-se permanentment a les noves tecnologies, a les variacions productives i a les exigències globalitzadores del mercat propi i el de la competència..

Però les empreses han entès que, lluny de ser un element totalment endogàmic i tancat en una caixa forta com si d’una fórmula secreta es tractés, una planificació logística ben gestionada podria contemplar accions que podrien compartir-se amb unitats productives d’altres empreses, convertint-se en un valor afegit de transversalitat, que no té per què incidir negativament en els nivells de competitivitat.

Un clar exemple són els polígons industrials que, basats en la mancomunitat de serveis, contribueixen a l’abaratiment de costos; i ara, de manera creixent, les centrals integrades de mercaderies i/o zones d’activitats logístiques, on és la intermodalitat, com a servei integral de distribució, qui assoleix el protagonisme i justifica la concentració d’empreses del transport, més enllà de la complementarietat sectorial o empresarial.

Són dos els factors que permeten mesurar la viabilitat d’una central de mercaderies: la situació i les infraestructures, per una banda, i els diferents tipus de transport que puguin coincidir en proximitat.

L’excel·lència, per lògica, seria que una mercaderia, en un mateix centre intermodal, pogués ser atesa per terra, mar o aire, atenent a valoracions i realitats d’origen i destí. Però clar, això és una utopia i només en llocs molt específics arrelats, al voltant d’infraestructures portuàries, es podrien donar més coincidències. I si bé avui les distàncies no són un impediment insalvable, sí són un element a tenir en compte.

Però hi ha un comú denominador en tota cadena logística del transport, i que de per sí ja és un element de transversalitat supra sectorial: llevat d’algunes molt concretes excepcions, totes les mercaderies s’han de moure, en un moment o d’altre, per carretera, tant sigui per a ser estibades des de l’origen, o per arribar al seu punt final de destí.

Catalunya i, específicament Girona, té una situació privilegiada en aquest sentit, doncs la seva realitat infraestructural, però sobretot la seva potencialitat, li permetria capitalitzar gran part del transport de mercaderies per carretera del país, doncs la seva proximitat a la frontera, que vol dir estar a prop de l’origen/destí del producte, agilitzaria la distribució i/o la recepció.

La prova d’aquesta potencialitat territorial de Girona, en absolut explotada, són les empreses que ubiquen al nostre territori centres logístics particulars, donant resposta a circumstàncies específiques de la seva logística particular.

No és lògic que Girona, en aquest moment, compti només amb dos centres integrats de transport, el CIM La Selva i el LOGIS Empordà, amb mancances d’infraestructures notables, com el transport ferroviari i el desdoblament de la N-II.

El sector del transport de mercaderies de Girona ha de ser conscient de la seva potencialitat i creure’s, realment, que són una part importantíssima de de la logística integral de les empreses, alhora que un element de transversalitat productiu, sectorial i de territori, que ha de superar la competitivitat present per a consolidar el seu futur.


divendres, 20 de novembre de 2015

Estamos en guerra?

Desde luego, soy consciente que reconocer un estado de guerra contra ISIS se traduce en que se nos considere soldados, y que sus atrocidades puedan ser consideradas bajo el atenuante de la confrontación bélica.
 
Es lo mismo que perseguía ETA y que nunca consiguió, que el estado español actuase contra la banda terrorista como si de un ejército se tratase, y así justificar sus atentados como acciones de guerra.
 
Pero la verdad es que estamos en guerra, ya que esos asesinos así lo entienden, y como para ellos no valen ni convenciones de Ginebra ni acuerdos internacionales i un atentado en el que pierdan la vida 130 civiles, como el de hace una semana en París, lo valoran por haber abatido a 130 soldados enemigos, me pregunto si no merecen respuesta de la comunidad internacional.
 
Día sí y día también entablan una batalla particular; hoy mismo en Mali!.
 
Atacan y matan a traición de manera indiscriminada, sin hacer diferencias entre las víctimas. Para ellos tan soldado es el niño de un año armado con un chupete, como el anciano en silla de ruedas. Todos merecen, mejor dicho, merecemos morir!, y según algunos neo pacifistas, sólo debemos emplear la estrategia del asfixio económico, la razón o el aislamiento como arma para defendernos.
 
Mientras, debemos esperar que nos maten, como pajaritos porque, mientras no hacen efecto las medidas incruentas con las que queremos atacarles, y a las que afirmo no debemos renunciar, seguirán matando, porque estoy convencido que tregua o alto el fuego no esta es un diccionario.
 
Pues bien, me niego a que la comunidad internacional renuncie a su defensa, por el medio que sea, y si debemos considerarnos soldados, pues que así sea.
 
En este sentido quiero plasmar una afirmación que el otro día, un amigo mío, publicaba en un grupo de whatsAap, y que viene al pelo pues estos asesinos, dicen, están dispuestos y asumen morir por su patria.
 
“Un buen soldado no es el que está dispuesto a morir por su patria, sino el que está entrenado para que el enemigo muera por la suya”.
 

dijous, 19 de novembre de 2015

Memòria Històrica

Durant 3 dies Sant Feliu, organitzat pel PSC i Opina-S, acollirà unes jornades sobre la Memòria Històrica, i he recordat l’exposició de motius i l’objecte de la Llei de Memòria Històrica.
 
 
“L’esperit de reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees, que va guiar la Transició, ens va permetre dotar-nos d’una Constitució, la de 1978, que va traduir jurídicament eixa voluntat de retrobament dels espanyols, i articulava un estat social i democràtic de dret amb clara vocació integradora.
 
Objecte de la llei
 
1.Com a expressió del dret de tots els ciutadans a la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar, es reconeix i declara el caràcter radicalment injust de totes les condemnes, sancions i qualssevol formes de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa, durant la Guerra Civil, així com les patides per les mateixes causes durant la Dictadura.
 
2.Les raons a què es refereix l’apartat anterior inclouen la pertinença, col·laboració o relació amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories ètniques, societats secretes, lògies maçòniques i grups de resistència, així com l’exercici de conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o d’orientació sexual.
 
3.Així mateix, es reconeix i es declara la injustícia que va suposar l’exili de molts espanyols durant la Guerra Civil i la Dictadura.”
 
 
Demà farà 40 anys de la mort d’en Franco, i algú pot pensar que és massa temps per a què “l’esperit  de reconciliació i concòrdia, i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees” que diu la pròpia llei, fos l’únic sentiment que planegés sobre nosaltres”, i que ja toca oblidar, però jo crec que passar plana a la història no és sinònim d’oblit, sinó tot al contrari, doncs l’historia ha de ser l’element d’experiència que ens ha de permetre no caure en els mateixos paranys i errades.
 
Ja queden pocs que hagin patit en primera persona aquells lamentables moments de 1936, i malgrat podem ser més,  som pocs els que vàrem viure i créixer sota la dictadura, realitat que facilita que l’esmentada concòrdia i reconciliació sigui una obvietat personal que, malauradament, encara no ideològica.
 
Però si hi ha una situació que no es pot obviar i a la que fa esment la pròpia Llei, és a “la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar”; és a dir, el dret dels familiars a recuperar la memòria, malauradament només en forma de despulles, d’aquells als que la injustícia, sense atenuants, els hi va treure el bé més preciós, la vida.
 
Crec que fins que no s’impulsi seriosament, amb convicció i determinació el desenvolupament d’aquesta Llei, no es tancarà un dels capítols més lamentables de la història d’Espanya, que va provocar infinitat de morts que avui encara estan il·localitzables, i que avui encara marca diferències ideològiques.

L’efecte top manta i la solució

Coincideixo en aquells que mantenen la tesi que la solució al problema del  top-manta no és simplement policial doncs, essent una situació de complexitat enquistada , mereix també una atenció complexa que ha de permetre eradicar una activitat avui il·legal i que, al meu entendre, ha de continuar sent-lo.
 
I faig esment a la il·legalitat de l’activitat, no a les persones que l’exerceixen des de la seva situació irregular i que han convertit, per necessitat, l’il·legal top manta en el seu modus vivendi.
 
L’experiència en negociació i mediació m’ha ensenyat que mai el problema pot ser part de la solució o, com a mínim, no pot tenir cap protagonisme en l’encercament de la mateixa, encara que ha d’estar completament identificat i aïllat, cosa que no succeeix en aquest afer, doncs no està clar si el problema és l’activitat o l’actor que l’exerceix , perquè si els dos elements no es poden dissociar, la solució serà pràcticament impossible.
 
Perquè si el problema és el top manta, només caldria regular l’activitat mitjançant una normativa que contemplés espais, ubicacions, horaris, productes, taxes o imatge, entre d’altres elements, sense oblidar el qui pot accedir a desenvolupar l’activitat; i si el problema és l’actor, només caldria regular la seva situació personal, habilitant-lo legalment per a què pogués exercir com a “mantero”, doncs el top manta ja seria una activitat que es podria contemplar des de la màxima legalitat.
 
Però clar, si el top manta ha de continuar essent un font d’ingressos, encara que precari, ha d’estar lliure de control administratiu, doncs vendre articles legals per venedors regulats  obligaria a que aquesta activitat es situés al nivell contributiu d’aquell que es dedica legalment a la venda ambulant, en ubicacions i amb productes autoritzats, el que deixaria al top manta sense el seu principal reclam, que no és altra que la suposada il·legalitat que permet comprar a millor preu, en clar benefici d’aquelles organitzacions que subministren els productes.
 
Paradoxalment el Sindicat Popular de Vendedors Ambulants que representa als “manteros”,  es manifestava el dilluns al vespre reclamant el seu reconeixement (irregular?), quan feia unes hores que la policia havia intervingut a Barcelona una banda que subministrava el material que venen al carrer aquestes persones.
 
Puc assegurar que l’espectacle diari que ja a partir de les 6 de la matinada es vivia al Portal de la Pau, amb desenes i desenes de “manteros” oferint els seus productes, no era la millor visió que hauria de traslladar Barcelona als turistes que visiten la ciutat i que arriben al Port de Barcelona, responsable de la zona, a gaudir del nostre front marítim com a reclam turístic, doncs les baralles, discussions i brutícia entre venedors eren el pa de cada dia, de la mateixa manera que ho eren les queixes i crits dels clients que, innocents però alhora conscients, havien comprat articles que desprès no reunien les condicions de qualitat que els hi havien promès.
 
I no es pot deixar de banda, com deia abans, els comerciants que es dediquen a la venda de mercaderia de manera legal, amb tots els permisos administratius i contributius en regla, que estan patint una competència deslleial que ara es reclama legalitzar.
 
Algú podria dir que les Rambles de Barcelona o la Puerta del Sol de Madrid no són el millor exemple de problema/solució de l’efecte top manta, però fent un exercici d’imaginació, en alguns casos reals, traslladem la situació al nostre entorn turístic gironí, imaginant Roses o Palamós o Platja d’Aro o Sant Feliu o Blanes, entre d’altres, amb zones ocupades per top manta amb productes de souvenirs locals,  com els que venen els comerciants regulats, i no tan sols amb productes d’imitació, com els que els manteros oferien inicialment. Només cal recordar els successos de Salou aquest estiu.
 
Puc dir que com a Regidor de Sant Feliu de Guíxols, i específicament de Turisme i de Promoció Econòmica, no havia tolerat mai cap activitat que no estigués autoritzada i regulada per la normativa, tan estatal com autonòmica o municipal doncs  crec que seria una injustícia i un greuge comparatiu envers els que si actuen dins de la normativa vigent
 
Al final, atenent a la identificació del problema i a les seves conseqüències, alhora que a una suposada solidaritat amb els ciutadans que, encara que irregularment, desenvolupen per necessitat aquesta obligada professió, possiblement la solució al conflicte actual i futur al voltant del  top manta seria legalitzar-lo en tota la seva dimensió, obligant a actuar dins de la normativa a tots els actors, el que es traduiria en la liquidació de l’activitat, que crec és l’ùnica solució efectiva.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Debemos controlar y/o eliminar el monstruo

Es cierto que la violencia engendra violencia, y que el ojo por ojo deja, como mínimo, tuertos, si no ciegos, pero me pregunto si es justo que a quien se satanice y tilde de violento sea a quien responde al ataque violento con violencia, y no a quien la genera.
 
La verdad es que no se si la respuesta violenta, aunque esté enmarcada dentro de la legitimidad belicista de un estado de derecho, es el arma más efectiva para luchar contra el terrorismo, pero de lo que estoy seguro es que cualquier acción para combatir las acciones de esos asesinos debe ser contundente y rápida pues, el paso del tiempo posibilita y facilita que los terroristas puedan ir aumentando el número de muescas grabadas en las culatas de sus Kalashnikov, a razón de una por asesinado.
 
Lo que no cabe duda es que nos tienen en permanente estado de alerta, chantajeados por un miedo que alimenta ese odio latente que se incrementa contra aquellos que nos obligan, a la fuerza, a modificar nuestra rutina cotidiana.
 
Y no seré yo quien desee una acción bélica, sino todo lo contrario, pero debo reconocer que prefiero una declarada acción de guerra contra estos asesinos, que la aquiescencia y sumisión hacia ellos, con la falsa esperanza de que atiendan a razones, cambiando explosivos por diálogo.
 
Tal como dice Risto Mejide en un artículo en El Periódico, somos culpables de haber alimentado un monstruo, pero no por ello debemos entonar el “mea culpa” y tolerar que el monstruo actúe a sus anchas. Es nuestra responsabilidad controlarlo y, por qué no?, eliminarlo, evitando así que se perpetren bestialidades como la que provocaron 129 muertes inocentes en París, o los 193 el 11 de marzo de 2004 en Madrid, o los 3000 de 11 setiembre de 2001 Nueva York.
 
Son muchos asesinados, y me niego a considerarlos como daños colaterales de un enfrentamiento absurdo en el que la sociedad debe asumir su responsabilidad, i con decisión y celeridad, decidir cómo rectificamos y controlamos o eliminamos el monstruo que hemos permitido crear y que seguimos alimentando con raciones de odio.
 

Justificar terrorisme

Inevitable i previsible, perquè des del mateix moment de la covarda acció que divendres passat va provocar a París l'assassinat de 129 persones, sorgeixen aquells que de manera insultant i irreverent es dediquen a buscar condicionants i subordinades per justificar semblant barbàrie; com si un acte terrorista mereixés justificació posible.
 
I aquests que han trobat a les xarxes socials la via per fer pública la seva retorçada morbositat, ja des del divendres 13 s'han dedicat a llançar acusacions i insinuacions, buscant responsabilitats que atenuessin la culpabilitat d'aquests assassins, arribant a basar els seus al•legats en fets històrics esdevinguts fa segles.
 
Uns parlen que això té el seu origen en les Croades de finals del segle XI o en l'anomenada Reconquesta iniciada fa 1300 anys a Espanya, com si el croat Gastón de Bearn hagués provocat aquest últim atemptat a França o Don Pelayo el de l'11 de març de 2004 a Madrid, que va causar 193 víctimes mortals.
 
I d’altres fan la seva anàlisi interpretant dades contemporànies, que corresponen a unes intervencions occidentals que exigeix la comunitat internacional en territoris on, de manera constatada, es produeix un atac continu cap als drets individuals i col•lectius de l'ésser humà.
 
Perquè la Guerra de l'Iraq o la intervenció francesa en el conflicte de Síria no pot amagar que estem davant un acte terrorista del que són responsables, únicament, els qui han estret el gallet o el detonador. De la mateixa manera que únicament van ser responsables de la massacre massiva de Madrid, els assassins que van col•locar als trens les motxilles amb els explosius.
 
Tinc clar que els veritables motius dels líders d’ISI no són religiosos, sinó que les seves accions no tenen més objectiu que aconseguir una gran hegemonia política i econòmica en una zona determinada, exercint un total menyspreu cap a la vida mitjançant la implantació del terror, i aconseguir així l'indiscutible protagonisme internacional que persegueixen i això, al meu humil entendre, obliga a actuar a la comunitat internacional.
 
No hi ha termes mitjans ni atenuants, ja que només existeixen dues actituds possibles davant una acció terrorista com aquesta: la condemna sense pal•liatius o la justificació de l'assassinat, és a dir, la manifestació d'estar a favor o bé en contra de qualsevol acte terrorista i, a la meva modesta opinió, llançar-se a la cerca de derivades és justificar la pròpia acció.
 

dilluns, 9 de novembre de 2015

Les portes giratòries

Separats per un panell, no deixava de cridar mentre corria rere el seu fill que, esperonat  pels grits de sa mare, quan més corria més reia, fent accelerar aquella maleïda porta giratòria que era l’accés a un local d’oci del Paral·lel de Barcelona dedicat als nens.
 
No recordo si va ser el seu o el meu pare qui va aconseguir aturar el joc del nen i aplacar els nervis de la mare, però el meu amic Salvador va rebre la bufetada que “mereixia”, un cop tots dos es van trobar fora d’aquell maleit “tiovivo”, per a tot seguit tornar entrar per la mateixa porta, però ara agafats de la mà, accedint a l’espai on estaven ubicats els que sí eren jocs “autoritzats”.
 
Sembla l’escena d’una pel·lícula de Berlanga, però va ser real com la vida mateixa i per això, cada cop que es fa esment a les portes giratòries aplicades a alguns que deixen la política activa, em ve a la memòria aquella imatge i m’imagino a algun personatge entrant per un porta, corrent i accelerant durant un temps al voltant de l’eix d’aquell accés, per a sortir després per un altre, en un espai molt més “agradable i/o productiu”.
 
Però no tots els polítics tenen com objectiu la sortida per una porta diferent a la que van accedir, quan van decidir dedicar part de la seva vida a l’exercici del servei públic. Fins i tot m’atreviria a dir que són una petita mostra els que consideren una inversió el desenvolupament temporal de l’activitat pública.
 
Conec a molts, entre ells jo mateix, que després de més de vint anys dedicat al servei de la ciutadania hem tornat a l’activitat d’origen per la mateixa porta, amb la satisfacció d’haver complert amb el compromís que vam adquirir en el seu moment.
 
Hi ha Ex Diputats que tornen a exercir com electricistes, mecànics, funcionaris, miners, administratius, pescadors o mariners; o Ex Consellers que han reingressat a la seva empresa, i no precisament com a Presidents ni Directors, o Secretaris Generals que eren i ara continuen sent administratius. I no passa res!.
 
Bé, sí que passa, perquè durant els anys dedicats al servei públic aquests treballadors, en la majoria dels casos, han renunciat a la seva carrera professional i a les seves possibilitats de promoció laboral, desaprofitant la societat l’experiència i formació que durant anys han adquirit en el desenvolupament de l’activitat política activa.
 
Per això, estereotipar al polític com a quasi delinqüent és injust i no respon a la realitat, doncs són molt pocs i de nivells molt determinats els que utilitzen aquesta denominada porta giratòria per a trobar una sortida laboral o professional diferent a la que tenien.
 
Però ara ho veurem, doncs després del 27-S i del 20-D sabrem o hauríem de saber, el volum de “portes giratòries” que han utilitzat diputats i càrrecs públics, i que ens permetrien  asseverar amb rotunditat, segons quines greus acusacions i afirmacions que s’estan fent.