dissabte, 10 d’octubre de 2015

Pese a quien pese, el PSC es mi partido

En el PSC, existen tres tipos de militantes. Unos, aquellos que pensamos que la mejor respuesta a la visión que tenemos del socialismo la tiene el Partit dels Socialistes de Catalunya. Dos, los que creen que los socialistas solo pueden militar en el PSC. Y tres, los que militan en el PSC, porque viven de él, aunque su manera de actuar difiera, en muchas ocasiones, tal y como se entiende debería actuar un socialista.
El primer grupo, en el que me incluyo y que creo representamos la mayoría, no nos supeditamos a dogmas de fe ideológicas, sino a la aplicación permeable  de la propia ideología y a una lógica organizativa basada en el debate y en el consenso, no sólo en la aplicación estatutaria, aunque sí monolítica en cuanto a la defensa de las decisiones mayoritarias, cuando estas se han tomado desde el respeto a la democracia y a una interpretación objetiva de los resultados.
En el segundo grupo incluyo a aquellos compañeros que viven por el PSC, no del PSC, y que por estar anclados en ese dogmatismo ideológico que deja muy poco margen de maniobra para la interpretación y adaptación del partido a las demandas de los militantes, llegan a confrontar con los primeros, cuando paradójicamente entre estos dos grupos no existen diferencias ideológicas, sino básicamente funcionales.
I es el tercer grupo el que marca la diferencia y el que se ha convertido en una verdadera lacra para el PSC, como seguro lo es para cualquier organización. Es el de los que se han acomodado a vivir de la organización, en cualquiera de sus ámbitos, y que no conocen más  manera de vivir que ésta,  haciendo “bailar” al PSC al ritmo de sus intereses particulares, pues se han convertido en unos casi imprescindibles titiriteros, que mueven los hilos desde las bambalinas del guiñol que representan los políticos.
Con seguridad, llegar a esta conclusión fue el detotante que hizo que decidiese suspender mi militancia en el PSC, después de más de 30 años de colaboración.
Partido que pese a quien pese, sigue y seguirá siendo mi partido.

-------------------------

En el PSC, existeixen tres tipus de militants. Uns, aquells que pensem (pensàvem) que la millor resposta a la visió que tenim del socialisme la té el Partit dels Socialistes de Catalunya. Dos, els que creuen que els socialistes únicament poden militar en el PSC. I tres, els que militen en el PSC, perquè viuen d'ell, encara que la seva manera d'actuar difereixi, en moltes ocasions, tal com s'entén hauria d'actuar un socialista.

El primer grup, en el qual m'incloc i que creo representem la majoria, no ens supeditem a dogmes de fe ideològiques, sinó a l'aplicació permeable de la pròpia ideologia i a una lògica organitzativa basada en el debat i en el consens, no només en l'aplicació estatutària, encara que sí monolítica en quant a la defensa de les decisions majoritàries, quan aquestes s'han pres des del respecte a la democràcia i a una interpretació objectiva dels resultats.

En el segon grup incloc a aquells companys que viuen pel PSC, no del PSC, però que per estar ancorats en aquest dogmatisme ideològic que deixa molt poc marge de maniobra per a la interpretació i adaptació del partit a les demandes dels militants, arriben a confrontar amb els primers, quan paradoxalment entre aquests dos grups no existeixen diferències ideològiques, sinó bàsicament funcionals.

I és el tercer grup el que marca la diferència i el que s'ha convertit en una veritable xacra per al PSC, com segur ho és per a qualsevol organització. És el dels que s'han acomodat a viure de l'organització, en qualsevol dels seus àmbits, i que no coneixen més manera de viure que aquesta, fent “ballar” al PSC al ritme dels seus interessos particulars, doncs s'han convertit en uns gairebé imprescindibles titellaires, que mouen els fils des de les bambalinas del guiñol que representen certs polítics.

Amb seguretat, arribar a aquesta conclusió va ser el detonat que va fer que decidís suspendre la meva militància en el PSC, després de mes de 30 anys de col·laboració.

Partit, que malgrat qui pesi, és i seguirà sent el meu partit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada