dimecres, 28 d’octubre de 2015

SFG: Les renúncies de l’Equip de Govern

Anuncien a “bombo i plateret” la seva renuncia a tres projectes de l’anterior Equip de Govern (segur que hi ha més), responent a aquell acord d’investidura que va signar TotsXSF, ERC i PSC, i que havia de traduir-se en un pacte de Govern que, 5 mesos desprès de les Eleccions Municipals del 24 de maig encara no coneixem en els seus termes concrets.
 
És cert que, tenint la majoria aritmètica poden fer el que vulguin, però entenc que haurien de dir i explicar quins són el compromisos electorals que han deixat aparcats, canviat  o venut cadascun dels tres partits a canvi de poder governar, possibilitant que els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, en ares a aquesta transparència que promulguen, puguin opinar de la seva acció de govern i si aquesta respon a allò que van prometre per aconseguir vots.
 
Com a simple ciutadà, crec que la renúncia és una figura retòrica fora de lloc en política, impròpia de l’exercici de Govern en democràcia, doncs el fet de renunciar a projectes que són també fruit d’una majoria democràtica és un element que, com a mínim, treu credibilitat.
 
I en aquest cas, com a Regidor, els tres projectes que ara vol renunciar l’actual equip de Govern, eren projectes que havien merescut l’acceptació de la població, des d’una majoria política molt més senzilla de portar a la pràctica i gestionar, que la majoria que ara governa la ciutat.
 
Renuncien a les terrasses de Rius i Taulet, adduint que és un projecte curt de mires i que no generarà negoci als establiments, quan han sigut establiments de la zona els que van demanar-ho, fins i tot assumint el cost de l’obra. I entenc que molt més curt de mires és renunciar a la concessió de costes, i deixar la zona sense cap projecte.
 
Parlen de la renúncia a l’aparcament soterrat al passeig, i crec que ho fan en resposta a les “exigències” d’ERC com únic partit de govern que ha manifestat el seu rebuig al projecte, per qüestions d’impacte visual i per posar en perill la fisonomia del propi passeig, que jo no veig.
 
Com opinió personal:
 
Crec que l’aparcament soterrat al passeig és un element vital per a la dinamització turística i comercial de la ciutat, no en va el “punt de trobada i de destí” de visitants i el més proper a la zona comercial és aquest.
 
Que hi hagi aparcaments dissuasius, allunyats d’aquest punt, no evitarà que els visitants arribin al passeig i busquin aparcament. Això és una ciutat que viu del turisme, principalment, i s’ha de tenir l’objectiu de la desestacionalització, facilitant l’estada al visitant.
 
I parlen del canvi d’ubicació del futur Institut Sant Elm, un projecte urgent que ja estava molt avançat i “acordat” amb la Generalitat i que ara, amb aquesta aturada, provocarà un retard important alhora que serà una clara demostració de manca de fiabilitat institucional.
 
Realment és preocupant, com a ciutadà, que sigui la renúncia a projectes anteriors, sense anar acompanyades d’alternatives, la primera acció de l’actual Govern, encara que penso que, com ex-Regidor, és una demostració de bona gestió del Govern anterior 
 

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Els contenidors soterrats SFG: Inconvenients i avantatges

Anunciava el Govern Municipal que posava a la venda els contenidors d’escombraries soterrats de la Placeta Sant Joan, doncs aquest sistema de recollida té inconvenients com facilitar “l’escampadissa de deixalles” al seu voltant, i no per “una qüestió de capacitat” sinó per “l’incivisme d’una part dels usuaris”.
Possiblement, quasi segur, que sigui la mala utilització que puguem fer els usuaris, la causa que indiqui si un servei al nostre abast dona els resultats positius que s’esperen, i la recollida d’escombraries pot ser un clar exemple.
És igual si els contenidors són soterrats, semi soterrats o de superfície;  quin és el sistema de  buidatge o de recollida; o si tenen més o menys capacitat; ni les mesures de pressió amb denúncies i multes han tingut l’efecte desitjat. L’experiència ens indica que la gent (o alguna gent), continuarà deixant les bosses d’escombraries escampades al voltant dels punts de contenidors, encara que estiguin buits.
Puc assegurar que aquesta situació no és exclusiva de Sant Feliu, sinó que es dona a indrets específics d’altres poblacions i, en aquest sentit, s’ha de buscar la coincidència per explicar quina és la raó i poder aplicar mesures correctores reals i efectives, fugint del simplisme de retirar un sistema de contenidors o de culpabilitzar al ciutadà.
Un es passeja i observa com, a certes ciutats de més dimensió que Sant Feliu, el sistema de contenidors soterrats funciona a la perfecció; fins i tot i de manera general (sempre hi ha punts d’excepció), també funcionen les bateries de contenidors ecològics.
Un va a Gijón o Burgos, per exemple, i veu que al voltant dels punts d’abocament (soterrat o superfície), el valor és la neteja i no hi ha res escampat, per què?. Doncs preguntem-li als  qui realment tenen les respostes, que no són d’altres que els operaris que, com no podia ser d’altra manera, coincideixen amb independència de la població.
Segons duen, és com si fos l’efecte crida: la brutícia atrau brutícia!. Si deixes una bossa al costat d’una bateria de contenidors, al cap d’un temps relativament curt, apareixen al voltant deixalles, com si fossin bolets, i l’indret es converteix en un punt d’abocament descontrolat.
Si, en canvi, fas un manteniment intens del lloc, el punt es converteix en un “punt net”, com em deia un operari de Gijón, i cada cop la intensitat del manteniment pot ser menor.
Des d’aquesta premissa, no són els contenidors soterrats els culpables de la brutícia al seu voltant, sinó de la capacitat però, sobretot, del seu manteniment, tant pel que fa referència a la neteja i freqüència de recollida com al mecànic, i aquí sí que podria entrar, que ho desconec, el principal inconvenient: l’econòmic.
I haig de dir que no hi ha color si comparem l’impacte visual d’una bateria de contenidors de superfície, amb les “boques” integrades al paisatge  d’uns contenidors soterrats.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Més important el “com” que el “què”

Prefereixo pecar d’escèptic i no caure en un estat de frustració quan, a l’hora d’esperar que es consolidin les promeses fetes pels que volen tenir representació després dels comicis electorals del proper 20 de desembre, se’ns digui allò del “sí però”, adduint arguments buits de contingut lligats al passat per a justificar la dificultat de l’incompliment.
 
Ja han sigut molts processos i males experiències en promeses incomplertes com perrefiar-se de tot el que diuen. Han estat massa nombroses les exculpacions i moltes les justificacions de suposades herències del passat, encara que paradoxalment els responsables del llegat siguin ells mateixos.
 
Sabem que en campanyes electorals els compromisos són gratis i que el paper dels programes electorals ho aguanta tot, i aquesta és la raó per a decidir no només en base a allò que els aspirants a polític manifesten tenir voluntat de fer, sinó de conèixer els passos que donaran per aconseguir-ho, doncs ara no és tan important el “què“ com el “cóm”.
 
S’elaboren propostes en base a les inquietuds de la societat, i conscients que l’atur és la principal preocupació col·lectiva, sembla obligatori prometre la creació de centenars de milers de llocs de treball.
 
Però algú sap cóm aconseguiran que els que poden contractar, les empreses, ho facin combatent alhora l’efecte de precarietat, que és la conseqüència lògica de la creació massiva d’ocupació?
 
Quina serà la contrapartida que oferiran als empresaris, per exemple, en relació a les indemnitzacions per acomiadament o a la negociació col·lectiva?.
 
Impulsaran i aplicaran polítiques actives d’ocupació. Ens haurien d’explicar quines, perquè si són les mateixes que ara, el resultat és més que evident.
 
Afirmen que els treballadors recuperaran els drets salarials i laborals que els anteriors governs, de tots els colors, els ha furtat al llarg dels últims anys? Cóm s’ho faran, si aquest és un dels elements que ha servit per a demostrar l’obediència a la UE en temes d’austeritat i de control de dèficit?
 
No els hi provoca rubor ni entrebanc moral dir que el salari mínim interprofesional gaudirà d’un increment de més d’un 30 %. Cóm ho faran per a dedicar, sense disminuir altres partides, els milers de milions d’euros que això comporta?
 
Crec que aquesta desafecció creixent que els ciutadans i ciutadanes sentim vers els polítics, és en gran mesura fruit de la gratuïtat que representa incomplir el compromisos electorals, i només donant més protagonisme al “cóm” que al “què”, els treballadors podrem tornar a recuperar la confiança en una democràcia que, d’altra manera, posen en perill.
 

dijous, 22 d’octubre de 2015

La corrupció no és una creuada messiànica

Malauradament, ja teníem assumida la xacra de la corrupció, i sembla que hi havia un consens polític i social total, per a trobar i aplicar mesures que permetés combatre-la de manera contundent i efectiva.
 
Encara que aquí em vull permetre la llicència d’opinar: qui és corrupte ara continuarà essent-lo, encara que les penes per corrupció siguin més dures; i perquè el corrupte, malgrat impediments normatius, trobarà la fórmula per a continuar “exercint” la seva corrupció.
 
Perquè la corrupció, segons els mateixos corruptes, ja no forma part del llistat d’accions delictives, fetes en benefici personal o d’un col·lectiu determinat; segons estem veient, la corrupció és una obligada acció defensiva que, en el cas de Catalunya, l’únic culpable és l’Estat espanyol que, disfressat de dimoni “rojigauldo”, només té com objectiu fer caure en la temptació.
 
Pueril i absurd, però sobre tot preocupant que part de la societat catalana cregui aquests arguments vergonyosos, i que de manera incomprensible es posi al servei d’una creuada de seguiment messiànic, que alguns visualitzen quasi com a religiosa i que volen fer servir com atenuant d’un “presumpte” delicte de corrupció.
 
O sigui que en aquest escenari, és insuficient “posar tanques al camp” amb vies per a dificultar les accions corruptes; tant o més necessari és crear mecanismes que impedeixin que els corruptes trobin la mínima esquerda  per a justificar els seus delictes.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

20-D. Han de participar els independentistes?

Molt d’esforç i moltes carreres va costar aconseguir la llibertat per a poder concórrer a uns comicis electorals. Millor dit, molta lluita va ser necessària perquè poguessin celebrar-se processos que permetessin triar democràticament als nostres representants polítics, per la qual cosa no vaig a ser jo qui qüestioni la legitimitat per ser candidat.
 
Qualsevol espanyol que compleixi amb els requisits personals i col·lectius que marca la Llei podrà ser elegible o elector, de la mateixa manera que haurà de també comprometre's a defensar la normativa legal existent, sotmetent-se als preceptes legals sota els quals ha promès o jurat actuar.
 
Partint d'aquesta premissa, que creo inqüestionable i preceptiva abans de sotmetre's al dictamen i decisió dels ciutadans, em permeto reflexionar sobre aquells que el dia 20 de desembre s'estan plantejant presentar-se a les Eleccions Generals espanyoles, quan ja prèviament manifesten no sentir-se espanyols i la seva renúncia a ser únicament espanyols, no sotmetre's a la legalitat espanyola i conseqüentment actuar en “desobediència”, i tenir la voluntat d'independitzar-se d'Espanya; actitud totalment paradoxal amb la seva voluntat d'aspirar a ser membres del Congrés dels Diputats espanyol.
 
És cert que sent espanyols poden ser candidats però, com prendran possessió de la seva responsabilitat? Perquè entenc que, quan jurin o prometin el seu respecte a la legalitat, ho faran sent conscients que no ho compliran.
 
Quin grau de credibilitat traslladaran a la societat, si estan proclamant públicament la seva pròpia traïció o engany?
 
Si les postures no anessin rígides, i els anomenats independentistes plantegessin la negociació com a possibilitat tangible entendria la seva presència en les Corts Generals, però no és així, i contemplar una negociació que no passi per com mecanitzar aquesta anomenada desconnexió amb Espanya, o dient-lo planerament secessió, ara com ara no és viable ni real, sinó tot el contrari.
 
Concorreran a aquests comicis la CUP o ERC o CDC, o tots junts, amb un programa que únicament parli d'independència i desobediència al marc legal?. Si és aquesta la intenció i després realitat, serà legal i legítim però, és ètic?.
 
Sincerament crec que no ho és, però ficats en un procés que ja de per si mateix entenc com a incoherent, segur que militants d'aquests partits que reneguen de la seva condició d'espanyols continuaran participant de la vida política espanyola, renegant d'Espanya però alhora sent còmplice de les seves decisions encara que no els agradi, perquè participant dels debats que a partir del 20-D es produeixin al Congrés, estaran acceptant el resultat democràtic, però per ells incoherent, que allà es decideixi.

20 de octubre. Día de…

La curiosidad mató al gato, dice el refrán, y la curiosidad ha hecho que hurgase en las entrañas de la red para saber, por curiosidad, qué día mundial se celebraba hoy, en clara contradicción a mi posicionamiento sobre los recordatorios que durante 24 horas se dedican a un tema determinado, como si alguno de esos temas solo tuviesen protagonismo e incidencia social durante un día al año.
 
Hay días de todo -celebraciones, recordatorios, homenajes, conmemoraciones, de solidaridad, etc.-,  de todos los ámbitos de actividad social -educativos, profesionales, bélicos, personales, sanitarios, científicos, reivindicativos, etc.-, y de toda dimensión territorial -local, nacional, estatal, continental, mundial, internacional, planetario, interplanetarios (¿)-.
Con tantas posibilidades y tantas combinaciones es fácil entender por qué en un jornada determinada pueden coincidir varios “días de...”, y así surja la duda de cual hemos de celebrar, pues no sería extraño que nos afectase más de un tema, o hacia qué tema hemos de dedicar nuestra contribución, pues al final de eso se trata, de una cuestión meramente comercial.
 
Hoy 20 de octubre se celebra, conmemora o se recuerda el Día Nacional de los Higienistas Dentales, el Día Mundial de Espondilitis Anquilosante, el Día Mundial de la Osteoporosis, el Día Europeo de las Microfinanzas sociales y el Día Internacional del Cocinero, aunque estoy seguro que si continuase “investigando”, alguna otra cuestión también será objeto de atención en ese largo elenco de los “días de…”.


Felicitar a los higienistas dentales, por su contribución profesional y pocas veces reconocida a la necesaria sonrisa; reconocer la labor de los que impulsan esos créditos denominados microfinanzas, útiles para luchar contra la exclusión; solidaridad con los que padecen Osteoporosis o Espondilitis Anquilosante, enfermedad esta última para mi desconocida pero que ha despertado mi sentido hipocondríaco.
 
Pero sobretodo, hoy 20 de octubre, celebrar el Día Internacional del Chef, que creo merece un reconocimiento especial y casi exclusivo, felicitando a todos aquellos cocineros que, mediante el noble arte de la gastronomía, contribuyen a que la vida sea mucho más llevadera.
 

dilluns, 19 d’octubre de 2015

És la sanitat pública, però manen les mútues

No és una afirmació fruit de situacions puntuals, si no la constatació d’una realitat que avui, fins i tot, corrobora algún mitjà digital, quan informa que les mútues sanitàries tornen a desgravar a l’IRPF gràcies a un pacte PP-CiU, el que deixa entreveure la voluntat d’impulsar la privatització de la sanitat pública, supeditant la salut dels ciutadans i ciutadanes principalment, a beneficis empresarials.
 
Haurien de ser únicament els criteris mèdics sanitaris que marquessin els tractaments que ha de rebre un malalt, però un cop ha entrat en joc l’element crematístic tot perd sentit, i fins i tot alguns professionals de la salut es converteixen en un peça d’aquest sistema inhumà que els “obliga”, vull entendre que per supervivència, a desenvolupar la seva tasca fregant la mala praxi i actuant en contra del que diu el seu codi deontològic: “la lleialtat del metge és la que deu al seu pacient i la salut d’aquest no por anteposar-se a qualsevol altra conveniència”.
 
Però és preocupant que situacions que podrien qualificar-se d’anomalia social, ja no només siguin tolerades, sinó que la societat les consideri dins de la normalitat i que en comptes de generar un rebuig generalitzat, cada cop sigui una protesta més personalitzada que respon, sobretot, a la situació particular de cadascú. És a dir, “te rasques quan te pica”. 
 
Hem perdut la sensibilitat als problemes dels nostres veïns?. És l’empatia un valor en desús o caduc?. La justícia social ja torna a ser una utopia?
 
Suposo que la resposta a totes aquestes preguntes és afirmativa, doncs si ja entenem i no aixeca reaccions vehements i d’indignació, com hauria de ser!, veure com una família ha de pidolar pels platós de televisió ajut solidari per aplicar un tractament efectiu i existent que salvaria amb seguretat la vida del seu fill, per exemple, cóm ens pot estranyar que un protocol sanitari sigui controlat per criteris administratius, menystenint informes mèdics documentals?
 
Si la manifesta inhibició total i inhumana de la sanitat pública en temes de salut per qüestió de costos ja és un fet indiscutible i assumit, puc arribar a entendre que un metge contractat per la pròpia Administració pública per a seguir directrius administratives actuï contra els criteris mèdics dels seus homòlegs; però, dit això, crec que algú hauria d’exigir-li que, per incompliment flagrant del seu jurament hipocràtic al posar a subhasta la vida amb un únic licitador la mort, renunciés a presentar-se com a representant d’aquesta noble ocupació com és la medicina, doncs està posant en entredit la qualitat dels seus companys de professió.
 
És curiós i vergonyós, encara que legal, que siguin les mútues de treball les que decideixen, sense criteris sanitaris i ni havent fet una avaluació mèdica del mallat, quan un treballador ha de continuar de baixa per IT.
 
Suposo que legal, alhora que també vergonyós si és part del protocol pactat amb l’Institut Català de la Salut, el fet que siguin aquestes mútues les que ordenin als “metges” de la plantilla de l’ICS destinats a l’ICAM (Inspecció Mèdica) que donin les “altes” per IT als malalts amb la disfressa d’acte administratiu, deixant perversament com única d’actuació i defensa del malat la complicada via del contenciós.
 
Però més vergonyós i preocupant és que aquests “metges administratius” actuïn reconeixent i acceptant aquesta situació, tot i que saben que no hi ha cap informe mèdic que recolzi les “ordres” de les mútues, sinó tot el contrari, ja que són conscients i coneixen els informes mèdics que aconsellen no fer-ho.
 
Però tot i això emeten el document d’alta, arrogant-se una responsabilitat sanitària que no els hi correspon, doncs el malalt al que declaren en situació d’alta depèn d’un altre metge i, segons el seu codi deontològic, a l’article 39, “El metge no interferirà en l’assistència que estigui prestant altre col·lega. No es considera interferència l‘atenció de urgència o la lliure consulta per part del pacient a altre metge, encara que advertirà al pacient del perjudici d’una assistència mèdica múltiple no consensuada, prenent la decisió sense haver realitzar cap visita mèdica rellevant.”
 
Sense fer més elucubracions, de tota aquesta situació només es pot extreure una conclusió: De no haver-hi un cop de timó seriós, ràpid i urgent, serà el capital privat qui controlarà la sanitat pública.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Reformar la reforma

Como no cambien mucho los planteamientos, debo reconocer que se me va a hacer muy cuesta arriba atender a mi “deber” de ir a votar el próximo 20-D porque si bien es cierto, como he dicho en más de una ocasión,  que no lo haré por “descarte” sino por “coincidencia”, (votar por aquella opción que plantee propuestas más acordes con mi visión en el ámbito estatal), no es menos cierto que a medida que se acerca esa fecha se complica mi decisión, pues los partidos comienzan ya a driblar sus compromisos electorales a fin de contentar a todos, diciendo y prometiendo aquello que su interlocutor en un momento y lugar determinado quiere oír.

Y como es imposible contentar y responder a todos los intereses, es lógico que se desencadene la frustración.

No soy bisoño ni ejerzo de alma de cántaro, aunque en alguna ocasión quisiera hacerlo para no perder mi capacidad de sorpresa; y puedo afirmar que a la “promesa” pública de derogar inmediatamente la Reforma Laboral que hizo el PSOE le di la credibilidad que merecía, muy poca; más aún cuando la patronal (CEOE) presentaba hace unos días, su “propuesta electoral” de 15 puntos, en las que tienen gran protagonismo el mercado del trabajo y las relaciones laborales. 

Pero claro, una cosa es que se suavice la propuesta para no provocar más heridas de las necesarias, y otra asumir sometimiento y sumisión al reconocer que no hay “derogación” sino una “reforma de la reforma”, lo que no deja de ser una nueva declaración de intenciones que, a la postre y como siempre, desemboca en poco positivo.

Porque “reformar la reforma” no creo que sea el punto de partida, sino que en todo caso y como reconocido punto de partida, la voluntad debería ser derogar esa nefasta “reforma laboral”, que únicamente ha generado precariedad, y a partir de aquí poner en marcha un proceso de negociación que se traduzca en un marco de relaciones laborales acorde a las necesidades reales, y a un nuevo Estatuto de los Trabajadores como plantea el PSOE, pero dejando al margen de cualquier protagonismo inicial y coactivo el tiempo de negociación, las indemnizaciones por despido y el menosprecio a la huelga, que son los tres elementos que también el PSOE ha puesto encima de la mesa.

Los trabajadores hemos “sufrido” con el PP, pero también con el PSOE, y ahora podría ser el momento dulce para recuperar la credibilidad que a lo largo del tiempo se ha ido perdiendo, pero parece que no tienen la voluntad de hacerlo. 

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Associacionisme empresarial sense fronteres

Concloure que la competència és positiva per al desenvolupament comercial, ha sigut un dels elements que han propiciat que les empreses promoguin fòrums per a compartir experiències i, a ser possible, posar en marxa accions estratègiques de caire col•lectiu, sense que el caràcter individual de cada empresa surti afectat.
És el mateix principi que envolta les necessitats a l’àmbit personal on també l’aprenentatge o el coneixement, conjuntament amb la mancomunació d’esforços, fa sorgir l’associacionisme com un moviment que permet regular l’autoprotecció.
No era l’objectiu del treball treure conclusions sobre la capacitat d’associar-se que té el món empresarial, sinó que aquesta anàlisi havia de ser útil per a trobar vies que ens permetessin agilitzar i facilitar el contacte entre la xarxa empresarial situada a l’àmbit d’influència del Port de Barcelona i el propi port, per a què les empreses puguin accedir als serveis que aquesta infraestructura portuària posa a l’abast de la societat.
Però el panorama amb el que em vaig trobar és tan espectacular que mereix una atenció especial, doncs amb tota seguretat podem afirmar que la xarxa d’associacions empresarials és la més nombrosa i complexa que existeix, doncs els comuns denominadors de les activitats comercials i d’influència són tan diversos que dues empreses, aparentment desenvolupant mimètica activitat, poden tenir una petita singularitat diferencial possiblement inapreciable, que les ubica en diversos índexs d’activitat.
Ni de bon tros la totalitat les empreses estan “afiliades” a associacions específiques, doncs només un percentatge molt petit del milió i mig d’empreses espanyoles (descomptades les unipersonals) en formen part, però sí afirmar, perquè és una dada rellevant, que hi ha una relació directa entre la dimensió de l’empresa, pel que fa referència al volum de facturació i al nombre de treballadors en plantilla, i la participació en els diferents ens associatius.
I aquí posar de manifest  que són les empreses ubicades a Catalunya, representant aproximadament un 20 % de la totalitat d’unitats de producció de l’Estat, les que tenen major presència activa en les diferents associacions, gremis, federacions, confederacions i organitzacions empresarials que aglutinen totes les activitats comercials i productives existents i que tenen capacitat legitimada d’actuació, que paradoxalment estan ubicades majoritàriament a Madrid evidenciant que la globalització dels interessos empresarials no entén de fronteres ni que, amb tota seguretat, vol fronteres, doncs els objectius són comuns formen part de la pròpia globalització.
Les empreses espanyoles s’han organitzat, fent confluir interessos en el seu objectiu comú que no és altra que ampliar la xifra de negoci en benefici dels seus inversors, i per aconseguir-ho no han dubtat en compartir i pactar estratègies i fronts connivents, utilitzant les possibilitats que els hi dona aquest associacionisme creixent i cada cop més consolidat, i que els hi permet afrontar situacions en tots els àmbits territorials i funcionals on desenvolupen la seva activitat.
Una globalització organitzativa que incideix en tres eixos principals: permet que les empreses, com indicava al principi, s’organitzin en la competència; pactin i acordin estratègies comercials o de producció (fens esment aquí en el factor deslocalització); i comparteixin polítiques de personal i recursos humans controlant, si interessa, la negociació col·lectiva i reduint-la a la mínima extensió.
Si aquest potencial associatiu es pot considerar com aportació positiva seria la pregunta a fer, i en aquest sentit, jo no m’atreviria a donar una resposta, doncs al positivisme de la unificació de criteris empresarials que permetria marcar criteris socials i econòmics generals, confronta el perill de la pressió monopolista d’una part de l’empresariat.  
(Article enviat "Economia i Empresa")

dijous, 15 d’octubre de 2015

Prohibit prohibir: Sí a la desobediència Civil?

Estic content, doncs avui la moguda al voltant d’Artur Mas, mobilitzant al Govern e la Generalitat, als responsables polítics dels ens locals, als representants de partits i sindicats  per a que manifestin davant el TSJC la seva participació i coresponsabilitat pels fets del 9-N, en grau de plena complicitat, obra definitivament el camí a la meva més íntima utopia social, l’anarcosindicalisme.
 
Des del moment en que la quasi totalitat dels màxims representats polítics de Catalunya, es concentrin per a fer visible el seu desacord amb les lleis que es van comprometre a complir i a fer complir, i explícitament cridar a la desobediència civil de la ciutadania, assumeixen que a partir d’ara només el seny i la creença en l’home marcarà el funcionament de la societat catalana. Estarà prohibit manar i prohibir!.
 
Els inicis seran complicats, doncs hi haurà gent que veurà en aquesta situació una oportunitat per a fer aflorar els seus més baixos instints, però l’honradesa d’aquests polítics liderats per l’Artur Mas i la seva contrastada connivència amb els problemes reals dels catalans i catalanes serà l’exemple i l’impuls per a vèncer potencials actuacions, ara delictives però al la curta desaparegudes.
 
Després, quan sigui un model social consolidat, ja no faran falta polítics, perquè ja no serà necessari que ningú lideri cap moviment social. Només l’obligació i el dret de produir serà intrínsec de l’home i la dona, basant-se en la pròpia autogestió que sorgeix del sentit comú de les persones, en una espècie d’agnosticisme radical.
 
Serà un camí complex, però la determinació dels nostres polítics, sota el lideratge decidit d’aquests grans icones de la política catalana amb l’Artur Mas al capdavant, serà decisiu per aconseguir-ho en un molt curt espai de temps.
 
I tot seguit, un cop haver convertit Catalunya en el referent i model mundial del paradís anarcosindicalista, en Mas i tots aquells que li han fet costat en aquesta creuada de desobediència social, ja podran ser venerats com a veritables herois i/o deus.
 
Per qüestions laborals no podré estar present a les portes del TSJC, però miraré atentament les fotos per si algun dels Regidors de Govern de la meva població estan presents, doncs si és així avui mateix ja començaré a desobeir, fent cas omís a les ordres i normatives que hagin emanat per decisió del Consistori, encara que per coherència penso que l’Ajuntament de Sant Feliu, si és el cas, o el de qualsevol altre Ajuntament on l’Alcalde avui  es posicioni  al costat de la desobediència amb en Mas, hauria d’anunciar mitjançant el pertinent bàndol municipal que està “prohibit prohibir”, i que “desobeir” és un mot que desapareix del diccionari local.
 

dimecres, 14 d’octubre de 2015

12 de octubre, nada de genocidio

Genocidio” sin duda ha sido una de las palabras más utilizadas estos días y que, en un farisaico acto de contrición de corporativismo nacionalista, han utilizado ciertos políticos actuando desde el esnobismo que representa el anti todo, y que únicamente quieren mostrar su gran dosis de solidaridad con aquellos pueblos de allende los mares que en 1942 “los españoles comenzamos a destruir”, según su propia y falsa autoinculpación.
 
Quieren que nos reconozcamos genocidas por un hecho causante de hace más de 500 años, y no estoy dispuesto a hacerlo por diferentes motivos:
 
El primero porque yo no estaba, y no tengo por qué asumir ningún tipo de responsabilidad sobre aquellos hechos, sea en positivo o en negativo. 1492 fue un acontecimiento histórico que marcó el inicio de una nueva era, y que responde a los cánones y motivos de descubrimientos que se han dado a lo largo de la historia, (Árabes en el 711, Vikingos en el 844, etc…) es decir, expansión, riqueza, territorio y religión.
 
En segundo lugar porque para que un movimiento pueda tildarse de genocida se debe tener la intención de destruir a un grupo étnico, racial o religioso, y estoy seguro que Colón y los integrantes de su flota, cuando partieron del Puerto de Palos, no tenían el ánimo de hacer desaparecer a nadie, pues no sabían lo que iban a encontrar, sino que deseaban riqueza material y espiritual y la iban a conseguir a través del dominio y el sometimiento territorial y, sobre todo, religioso.
 
Movimientos genocidas, por la voluntad manifiesta de exterminio, se han producido en tiempos mucho más cercanos y, lamentablemente, se siguen llevando a cabo en la actualidad, sin que la comunidad internacional actúe con la suficiente diligencia para erradicarlos.
 
Y ahora salen unos iluminados en España que, en aras de un hecho histórico de relevancia como fue el “descubrimiento azaroso” de América en 1492, quieren dilapidar lo que ha sido y debería seguir siendo un valor en sí mismo.
 
No soy historiador, y debo fiarme de lo que leo o interpretan los doctos de este ámbito de la sabiduría, pero sí que puedo filosofar con la historia y, en este caso, me atrevo a afirmar que la interpretación política que se está haciendo no puede calificarse más que de obscena e interesada, pues los que acusan a los españoles de haber sido un arma de destrucción masiva contra los pueblos de América, o bien no conocen la realidad, o no quieren ver la evidencia porque, solo hace falta viajar por Sudamérica para ver que los denominados indígenas, que en teoría son los que sufrieron el genocidio, siguen estando allí.
 
Con total seguridad que entre toda aquella gente que protagonizó ese descubrimiento y después conquista habría gente de mal vivir y peor conducta, que se aprovecharon de su supremacía para hacer aflorar sus más bajos instintos, pero ¿se puede calificar y generalizar estas acciones como genocidas?
 
A pesar de lo que algunos puedan afirmar yo sí creo que el 12 de octubre había mucho conmemorar  y no solo como el día Nacional de España que cada cual puede darle la relevancia que desee pero siempre manteniendo el respeto a la propia celebración, sino como hecho histórico de relevancia mundial pues ese 12 de octubre de 1942, pese a quien pese, marcó el futuro y fue el inicio de la globalización cultural y de la diversidad del planeta.
 
 

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Pese a quien pese, el PSC es mi partido

En el PSC, existen tres tipos de militantes. Unos, aquellos que pensamos que la mejor respuesta a la visión que tenemos del socialismo la tiene el Partit dels Socialistes de Catalunya. Dos, los que creen que los socialistas solo pueden militar en el PSC. Y tres, los que militan en el PSC, porque viven de él, aunque su manera de actuar difiera, en muchas ocasiones, tal y como se entiende debería actuar un socialista.
El primer grupo, en el que me incluyo y que creo representamos la mayoría, no nos supeditamos a dogmas de fe ideológicas, sino a la aplicación permeable  de la propia ideología y a una lógica organizativa basada en el debate y en el consenso, no sólo en la aplicación estatutaria, aunque sí monolítica en cuanto a la defensa de las decisiones mayoritarias, cuando estas se han tomado desde el respeto a la democracia y a una interpretación objetiva de los resultados.
En el segundo grupo incluyo a aquellos compañeros que viven por el PSC, no del PSC, y que por estar anclados en ese dogmatismo ideológico que deja muy poco margen de maniobra para la interpretación y adaptación del partido a las demandas de los militantes, llegan a confrontar con los primeros, cuando paradójicamente entre estos dos grupos no existen diferencias ideológicas, sino básicamente funcionales.
I es el tercer grupo el que marca la diferencia y el que se ha convertido en una verdadera lacra para el PSC, como seguro lo es para cualquier organización. Es el de los que se han acomodado a vivir de la organización, en cualquiera de sus ámbitos, y que no conocen más  manera de vivir que ésta,  haciendo “bailar” al PSC al ritmo de sus intereses particulares, pues se han convertido en unos casi imprescindibles titiriteros, que mueven los hilos desde las bambalinas del guiñol que representan los políticos.
Con seguridad, llegar a esta conclusión fue el detotante que hizo que decidiese suspender mi militancia en el PSC, después de más de 30 años de colaboración.
Partido que pese a quien pese, sigue y seguirá siendo mi partido.

-------------------------

En el PSC, existeixen tres tipus de militants. Uns, aquells que pensem (pensàvem) que la millor resposta a la visió que tenim del socialisme la té el Partit dels Socialistes de Catalunya. Dos, els que creuen que els socialistes únicament poden militar en el PSC. I tres, els que militen en el PSC, perquè viuen d'ell, encara que la seva manera d'actuar difereixi, en moltes ocasions, tal com s'entén hauria d'actuar un socialista.

El primer grup, en el qual m'incloc i que creo representem la majoria, no ens supeditem a dogmes de fe ideològiques, sinó a l'aplicació permeable de la pròpia ideologia i a una lògica organitzativa basada en el debat i en el consens, no només en l'aplicació estatutària, encara que sí monolítica en quant a la defensa de les decisions majoritàries, quan aquestes s'han pres des del respecte a la democràcia i a una interpretació objectiva dels resultats.

En el segon grup incloc a aquells companys que viuen pel PSC, no del PSC, però que per estar ancorats en aquest dogmatisme ideològic que deixa molt poc marge de maniobra per a la interpretació i adaptació del partit a les demandes dels militants, arriben a confrontar amb els primers, quan paradoxalment entre aquests dos grups no existeixen diferències ideològiques, sinó bàsicament funcionals.

I és el tercer grup el que marca la diferència i el que s'ha convertit en una veritable xacra per al PSC, com segur ho és per a qualsevol organització. És el dels que s'han acomodat a viure de l'organització, en qualsevol dels seus àmbits, i que no coneixen més manera de viure que aquesta, fent “ballar” al PSC al ritme dels seus interessos particulars, doncs s'han convertit en uns gairebé imprescindibles titellaires, que mouen els fils des de les bambalinas del guiñol que representen certs polítics.

Amb seguretat, arribar a aquesta conclusió va ser el detonat que va fer que decidís suspendre la meva militància en el PSC, després de mes de 30 anys de col·laboració.

Partit, que malgrat qui pesi, és i seguirà sent el meu partit.


dijous, 8 d’octubre de 2015

Hipocresia electoral

No he sigut mai, ni de bon tros, un monàrquic, sinó tot el contrari.
 
Encara recordo allò que cantàvem fa molts anys, fugint dels cops de porra dels grisos, en clara referència a la monarquia: “En España no queremos ni coronas ni Borbón, lo que en España queremos es la gran revolución”, per a tot seguit amb la mateix ritme, reivindicar l’estat sindical.
 
Però ahir, veient l’actitud de certs eurodiputats espanyols davant la intervenció del cap de l’estat, vaig sentir vergonya pròpia per la imatge d’Espanya que estàvem traslladant, quan aquests polítics van renunciar a defensar els interessos dels que els van escollir, abandonant el Parlament d’Estrasburg quan intervenia en Felip de Borbó que repeteixo, agradi o no agradi, és el Cap de l’Estat espanyol. El seu Cap de l’Estat!.
 
Que no haguessin aplaudit la intervenció del Rei podria ser comprensible, fins i tot encara que el sentit del seu discurs fos coincident. I essent també seria reprovable, per no desenvolupar les seves funcions remunerades, es podria quasi justificar que no es presentessin a la sessió.
 
Però donar l’espectacle davant de tota la Comunitat Europea, rebutjant la figura del monarca amb l’argument de que no té legitimitat per actuar políticament, quan és la figura que representa l’estat tal i com indica la Constitució, és tan absurd com ridícul, sobretot quan s’acompanya amb una posada en escena que, com a mínim, es pot qualificar de folklòrica.
 
Em ve a la memòria aquell regal que, de manera simpàticament mediàtica en Pablo Iglesias, líder de Podemos, va fer al Rei a Brusel·les, quan el monarca va visitar els òrgans de la UE.
 
Hipocresía?

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Pressupost 2015. El contrasentit de TOTSxSF, ERC, PSC i CCOO

Les dates i els esdeveniments ha sigut benèvols i han jugat al seu favor, i passat mig any des de que el Ple va aprovar inicialment el pressupost 2015 de Sant Feliu de Guíxols, i als quatre mesos d’haver pres possessió, el Govern Municipal presenta per la seva aprovació definitiva l’eina de treball que els hi permetrà desenvolupar el programa amb el que van guanyar les eleccions.
 
Però això que hauria de ser una notícia mitjanament positiva, es la mostra més clara d’incapacitat i ineficàcia d’aquest Equip de Govern doncs desprès de mig any, el 6 d’octubre, el Ple Municipal aprova definitivament i sense haver variat ni una coma, el mateix pressupost que es va aprovar el mes d’abril, després fins i tot d’haver acceptat unes al·legacions que va presentar CCOO i que, contrastada i documentalment, s’ha demostrat la seva falsedat, que no tenien cap fonament i que només eren fruit d’una aliança política-comercial.
 
Això sí, com és habitual, amb el tarannà que els caracteritza i en comptes de reconèixer amb humilitat que han ficat la pota fins la sofraja –només calia reconèixer que els han enganyat o que els hi mancava tota la informació, que també seria greu!-, tenen la indecència de fer insinuacions de supeditació política contra els sindicats que ara de manera justificada, legítima i d’acord amb noves disposicions legals i els canvis “monterianos” que ha aprovat el Govern estatal, no han tingut més remei que presentar al·legacions al trobar-se, segons manifesten, amb la negativa de diàleg d’aquest Govern que, paradoxalment, CCOO i TOTxSF denunciaven com inexistent.
 
Però a més, el Govern Municipal, de manera inqualificable i suposo que mantenint el principi de “que la millor defensa és un atac”, en comptes de presentar arguments sòlids per a defensar la seva postura, s’amaga rere tecnicismes i afirmacions barroeres, generant dubtes vers l’anterior Govern Municipal i culpabilitzant-los, amb una dosi extrema de cinisme, d’haver trencat la pau social.
 
És cert que aquests sindicats, tal i com denuncia el Govern actual, haguessin pogut fer al·legacions el mes d’abril, però només s’ha de tenir una mica d’interès per a mirar les dates de publicació de les noves disposicions legals i la primera aprovació del pressupost; de la mateixa manera que només calia haver acceptat la disposició dels Regidors de l’anterior Govern a explicar tot el que hi havia damunt de la taula, o creure’s als sindicats que sí han demostrat negociar de bona fe, tal i com ho demostren les actes i documents; estic convençut que si l’equanimitat, la imparcialitat i la bona fe formés part dels principis d’aquest govern de TOTSxSF, ERC i PSC, Sant Feliu no estaria ara en aquesta situació.
 
Perquè qui ha deixat a Sant Feliu sense pressupost fins el mes d’octubre ha sigut TOTSxSF, ERC, PSC i CCOO, i ha tornat a ser TOTSxSF, ERC, PSC i CCOO els que han fet mediàtica aquesta desavinença, suposo que per a justificar públicament la seva pròpia incapacitat a donar respostes al problema que alimenten des de fa mesos, traient-li importància al deteriorament de la imatge de Sant Feliu que estan provocant, com han fet de manera recurrent durant aquests últims mesos.
 
Segons els comunicats i declaracions públiques, entenc que UGT, SPPM i CSIF estan actuant únicament en legítima defensa dels interessos dels treballadors i treballadores municipals, fora de contubernis polític-comercials que, a la curta o a la llarga, sempre són negatius, doncs únicament responen a interessos personals i provoquen, en la majoria dels casos, un efecte boomerang que normalment perjudica als treballadors.
 
I també entenc que UGT, SPPM i CSIF ara estiguin emprenyats, com també ho hauria d’estar CCOO, doncs gran part del responsables d’aquest conflicte, tan a nivell personal o com a partit, van ser molt bel·ligerants amb les polítiques de retallades laborals que ha aplicat el Govern del PP; fins i tot han aprovat mocions contra les mateixes (jo, com a Regidor de Govern vaig defensar-les en més d’un Ple Municipal); i sobretot, perquè alguns membres d’aquest Govern, per ideologia, han de ser receptius amb les reivindicacions dels treballadors, que no vol dir aquiescents, adduint com a valor la bona fe en la negociació.
 
Però haig de reconèixer que no m’ha agafat de sorpresa, doncs alguns han demostrat al llarg dels anys, la seva malvolença personal contra sindicats i treballadors, i en aquest sentit, sense ser historiador encara que tenint memòria històrica, em prenc la llicència de recordar una forta discussió que l’amic Paco Ramos, veritable i honrat sindicalista de la UGT de Girona, va tenir amb un d’aquests personatges que, suposo fruit de l’acalorament d’aquell moment de discussió  política, va provocar que verbalitzés incontroladament tot l’odi que sentia pel sindicalisme de classe i que, escoltant segons quines intervencions, encara manté.
 
Només una afirmació de les que ahir es van dir al Ple Municipal em va sobtar, per la irresponsabilitat que representa al ser defensada per un càrrec electe, i per la gravetat en sí mateixa, doncs prendre’s i arrogar-se públicament la potestat d’aplicar una disposició legal quan ho cregui convenient, l’any que bé en aquest cas, sinó és acte delictiu segur que és punible, doncs com a poc és apologia a la desobediència civil.