dimarts, 15 de setembre de 2015

Si varia el context varia la rellevància de Catalunya

Per al President/Candidat Mas l’objectiu és simplement la independència, i entenc que amb aquest objectiu a l’horitzó, utilitzi tots els recursos al seu abast per aconseguir-ho.
 
Sense fer elucubracions tòpiques sobre corrupteles -que no vull creure, doncs seria molt greu que si els independentistes arribessin a la seva meta, el primer pas fos atorgar un perdó als delinqüents en forma d’amnistia, recordant èpoques passades-, les actuacions d’en Mas i els seus correligionaris responen a la seva manera de visualitzar Catalunya que, sent molt diferent a la meva, crec que també s’ha de respectar.
 
Però que sigui digne de respecte no dona patent de cors ni legitima les tergiversacions que s’està fent de la veritat, doncs ni el camí cap a la independència seria un camí de roses que s’obriria amb una porta en forma de DUI, ni administrar una suposada independència de Catalunya en solitari, sense la complicitat de la comunitat internacional, seria una qüestió baladí com en Mas intenta vendre.
 
Aquí no valen manifestacions grandiloqüents i narcisistes sobre la supremacia de Catalunya perquè, sense entrar en valoracions econòmiques i/o socials que donen o treuen més o menys viabilitat a la independència i sobre les que tothom opina, s’ha de dir que la rellevància de Catalunya no depèn d’ella mateixa, sinó que va íntimament lligada a la seva relació i comparació amb la resta, fins i tot amb l’Espanya de la que forma part.
 
És allò que permet afirmar que, sempre des del practicisme, Catalunya és Catalunya pel context i no per sí mateixa; és a dir, que si el context varia, algú pot assegurar que la rellevància de Catalunya serà la mateixa?
 
Ens necessiten!, no poden prescindir de nosaltres!, som pas obligat cap a Europa!, no poden deixar fora a 7 milions i mig de ciutadans!, són algunes de les afirmacions que, aprofitant-se d’aquest sentiment de supremacia que ells mateixos han despertat propi del nacionalisme, donen a la situació una gran dosi d’arbitrarietat que, al final, només pot generar frustració.
 
No és just que per a convèncer als ciutadans de Catalunya s’intentin vendre les bondats de la independència de la mateixa manera que es venia a un potentat les d’un futur règim comunista, que mostrava la seva alegria tot i dient allò de que “amb el que tinc i el que em tocarà del repartiment...”
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada